Mō ichi-do itte kudasai

En aixecar la vista el trobo assegut al meu davant, ben a la vora, obrint i tancant la boca, gesticulant amb les mans. Sobtat, ni tan sols em pregunto si fa molt que el tinc al davant, i resto incrèdul, també admirat, com un entomòleg davant del més inversemblant dels lepidòpters, sense entendre res del que fa o del que diu, doncs sembla que parla.

De sobte s’aixeca i se m’atansa encara més, prenent amb força la meva destra, que resta presonera dins la seva, encara més quan afegeix l’esquerra i comença a bellugar totes tres mans amunt i avall en una encaixada excessiva. Finalment m’allibera la mà, fa mitja volta, i se’n va.

I un cop sol no puc estar-me de pensar que, potser, tal com ja havia llegit, sí que és cert que hi ha gent (estranya, sens dubte) que, enlloc d’escriure, parla, alhora d’intentar comunicar-se.

Nyūsu

Befesa Medio Ambiente, participada en un noranta-set per cent per Abengoa, ha anunciat un benefici en l’exercici del passat any dos mil set de quaranta-set milions sis-cents quaranta mil euros, un resultat superior en un cent dos per cent als beneficis de l’exercici anterior. En bona mesura, aquest augment és degut a la integració en el compte de resultats dels números de l’empresa sueca BUS, que Befesa va adquirir mitjançant una Oferta Pública d’Adquisició el quart trimestre de dos mil sis. Per àrees de negoci han augmentat els resultats en el reciclatge d’acer i galvanitzats, en la gestió de residus industrials, i en la potabilització i distribució d’aigua. Només la divisió de reciclatge de residus d’alumini ha vist disminuir les seves xifres per una davallada en el preu de l’alumini. El mercat ha recollit aquests resultats, superiors als esperats pels analistes, amb una alça del cinc coma trenta-dos per cent en la cotització de les seves accions, amb l’intercanvi de quaranta-un mil tres-cents vuitanta-dos títols. Enguany, les accions de Befesa porten acumulada una caiguda de l'u coma trenta-vuit per cent.

Chotto matte kudasai (V)

El senyor dErsu_, suposo. I jo, sorprès, doncs la seva és una visita que mai s'espera, assenteixo en silenci, contrariat. Vinc a buscar-vos; ja m’imagino que no m’esperàveu, però això va com va; comporteu-vos amb dignitat i anem, que porto pressa, afegeix, alhora que em mostra el rellotge de sorra que duu a la mà esquerra. Anem... doncs sabeu, a mi tot això poc que m’agrada, responc, fent un gest ambigu amb el braç. Em sorpreneu, normalment la gent es fa pregar, em respon ell, certament sorprès. Oh, és natural, tenen por al desconegut, i, a més, aquesta indumentària vostra, dalla i capot negre, poc ajuda. De tota manera, i no són raons de mal pagador, tinc a la companya a sopar fora amb unes amigues i encara he de banyar a la petita i donar-li el sopar. No ho podem deixar per a més tard, quan ella hi torni? goso proposar. Impossible, els divendres a la nit vaig de bòlit, alcohol, psicòtrops, velocitat, un còctel temible, s’excusa ell. I demà? pregunto. Tampoc, fins dilluns estaré enfeinat amb un terratrèmol al Perú. Però dilluns no puc, penso, que tinc una visita d’obra; dimarts haig d’estar per la nena, dimecres visitem una bressola, dijous tinc la tarda compromesa amb un client i divendres anem al teatre, Hedda Gabler, d’Ibsen. Mireu, em deixeu la vostra targeta i quan tingui un moment us faig un truc i ja ho trobarem, potser passat Setmana Santa, li proposo, i ara, si em perdoneu, tinc tant per fer.

Kochira wa Queirós-san desu

Al llarg de més de set-centes pàgines Queirós ens ofereix una magnífica història amb aires de tragèdia clàssica, però sense tragèdia, és clar, que Lisboa no es Tebes. Una història que es desplega enlluernadora, sense amagar en cap moment les seves cartes, doncs de bon inici podem imaginar perfectament el final. Però ens equivocaríem si penséssim que Els Maia és aquesta història d'adulteri i incest, de desvagats i diletants, de fatxendes i politicastres, doncs el veritable prodigi de la novel·la és el darrer capítol, un cop tot ja ha passat. Trenta-una pàgines en les que Carlos i Ega passegen pels familiars carrers de Lisboa recordant els llocs comuns de la seva joventut, reconeixent no ja el seu fracàs, sinó la ridiculesa dels seus anhels, de qualsevol anhel, fins que Queirós, trapella, els fa sortir esperitats rere un tramvia, doncs fan tard, un cop que tots dos han convingut que la teoria definitiva de l’existència és no córrer al darrere de res.

És el mateix que recordo d'una altra novel·la memorable, L'educació sentimental de Flaubert, també amb un final de derrota inevitable, quan tots dos protagonistes, Frédéric i Deslauriers, recorden el dia més feliç de les seves vides, aquell en què, ben joves, van al bordell del seu poble a perdre la virginitat, però els nervis i la por els fan fugir corrents.

Kyō no kakimono (IX)

A casa, al carrer, caminant o esperant l’autobús, sempre, en tot moment, fabulo. Obvio l'incognoscible món exterior i construeixo històries inversemblants que no tenen cap fonament, no més que ficcions per passar l’estona. Però tanta és la seva força, la meva debilitat, que m'engresco i arribo a pensar que tot plegat potser té algun interès. És per això que acabo per intentar posar per escrit allò que he imaginat, fins que després de no pas pocs esforços tot s’ensorra. De primer penso que potser he oblidat allò que volia escriure, que la història m'ha fugit i que hagués hagut d’aprofitar el moment i escriure-la tot seguit, abans no marxés. Potser per això sempre porto una petita llibreta i un bolígraf a la butxaca de l'abric, per si de cas. Però el problema no és de memòria, sinó d'inconsistència, doncs en posar per escrit, en fixar de manera precisa el meu pensament, aquest revela la seva vacuïtat, alhora que perd la seva única virtut, la volatilitat d'anar d'aquí cap allà, tafaner i capriciós, certament inconsistent, però lliure.

Shiro ni sumitai desu

Vull viure en un castell. I no em refereixo a viure en un edifici de pedra tosca bastit d’alt d’un turó, o envoltat d’un fossar ple d’aigua, amb merlets i finestres estretes, baluards i muralles, pont llevadís i abundants reserves d’oli per llençar, prèviament bullit, sobre les visites. No, i ara. No tinc cap interès en viure en un edifici de pedra, sigui tosca o polida; i no em fa res si el meu habitatge no és d’alt d’un turó, i de cap de les maneres el vull envoltat d’un fossar ple d’aigua, ple també de molests mosquits, dípters nematòcers culícids. Tampoc vull merlets ni finestres estretes, doncs vull cambres lluminoses i ventilades. I no vull cap pont llevadís, de molest grinyol i discutible practicitat, ni vull malbaratar oli, que es paga a més de tres euros el litre, si és d’oliva.

Només vull viure en un castell.

Kore wa hon desu ka

A raó d’un per pàgina, i de pàgines hi ha més de set-centes, trobo tot tipus d’errors, d’habitud la manca del preceptiu espai en blanc entre paraules. També trobo salts de línia on no correspon, línies de text repetides, línies senceres amb les paraules encadellades sense cap espai en blanc, talmenthaguéssimdescriuresempredaquestamanera, i, potser per compensar, paraules arbitràriament separades, ai xí. Sens dubte, i mirin que jo sóc amic del dubte, puc afirmar que l’edició de Els Maia publicada per l’editorial Funambulista és, de llarg, el llibre amb més errates que mai he tingut a les mans.

Una descurança en la feina per part de l’editorial que no es mereix l’autor, l’excel·lent Eça de Queirós; ni el traductor, el senyor Manuel Lobo; encara menys els lectors, entre els que m’incloc, a qui se’ls deu un respecte que la indústria editorial sembla haver oblidat darrerament. Cues de pansa, doncs, pels senyors funambulistes.

Utamasu

Margarideta lleva’t de matí, que ja és de matinada! Margarideta lleva’t de matí, de seguit vés-te a vestir, cantussejo camí de casa, prou em llevaria jo, si sabates en tinguera; prou em llevaria jo, però sabates no tinc, no, sense fixar-me en el camí, que faig de memòria, Pere va a la plaça, Pere ja n’hi compra, Pere ja se’n torna, Pere ja és aquí!... m’animo, accelerant el pas, sobtat que les sabates es comprin al mercat, Margarideta lleva’t de matí, continuo, enllaçant final i principi una i altra vegada, fins que arribo a casa, on beso a la companya, encara cantant, Margarideta lleva’t de matí, en veu baixa, això sí. I canto tot preparant el dinar, a taula enmig de la conversa, omplint el rentavaixella, dibuixant a l’ordinador, parlant per telèfon, banyant a la petita, prenent-me la sopa, rentant-me les dents, mirant la televisió, llegint a la sala, ajagut al llit, expel·lint orina, dormint, sempre, a tot hora, fins i tot, com bé han pogut comprovar, aquí, ajuntant paraules, Margarideta lleva’t de matí, que ja és de matinada! Margarideta lleva’t de matí, de seguit...

Kochira wa Filoctetes-san desu (II)

I si Filoctetes hagués dit no? I si Filoctetes hagués estossinat el cap d’Ulisses i s'hagués posat al servei del bon rei Príam, senyor de Troia?

Aleshores, Ulisses mai hagués tornat al seu palau alt de sostre; ni Eneas hagués fugit d’Illion travessant la mar; ni Agamèmnon hagués mort a mans d'Egist en tornar a Micenes, doncs mai no hi hagués tornat; ni Orestes hagués venjat la mort del seu pare amb l’assassinat de la seva mare; ni el fill d’Hèctor, tan sols un infant, hagués estat precipitat muralla avall amb el lleig propòsit de llevar-li la vida... doncs els troians, un cop morts tots els aqueus, haurien guanyat la guerra.

Aleshores, ni Homer ni ningú no hauria recitat mai els bells hexàmetres de l’Odissea, ni Virgili hauria escrit l’Eneida, ni Eurípides les Troianes, ni Esquil l’Orestiada... si Filoctetes (trist figurant d'una ficció) hagués dit no, la literatura, tal com la coneixem avui dia, no existiria. O, si més no, vostès s'haguessin estalviat les sobreres cent setanta-una paraules anteriors, títol inclòs.

Kyō sai o mimashita

Aquest matí m’he trobat un rinoceront al carrer Casp, ja saben, un mamífer perissodàctil de la família dels rinoceròtids, d’imponent presència i espectacular banyam. Potser, en començar a llegir el text, han pogut pensar que el que m’he trobat ha estat una reproducció d’un rinoceront, de pelfa o de plàstic, feta per goig de la canalla, que a algú li ha caigut quan caminava per la vorera. Però no, m’he trobat un rinoceront de veritat. Jo no acostumo a fer gaire esment d’allò que trobo o veig pel carrer, pel molt estrany que sigui, doncs m’agrada respectar la intimitat de tothom i comportar-me amb discreció, però trobar-se un rinoceront passa de mida. És per això que he restat palplantat al seu davant, amb els ulls ben oberts i sense saber que fer: passo pel seu costat o no passo? Canvio de vorera o giro cua? Aviso a un guàrdia? Com que portava pressa he decidit passar pel seu costat intentant no fer soroll (diuen que els rinoceronts tenen l'oïda molt fina però són curts de vista), però l’animal m’ha degut intuir, o potser m’ha ensumat, i girant la testa cap a mi m’ha preguntat molt educadament per la casa Calvet. Jo ja estic acostumat a què em preguntin per la casa Calvet, doncs per ser una obra del senyor Gaudí és prou discreta, i molts turistes, d’habitud japonesos, no la saben veure tot i tenir-la al seu davant. El mateix li passava al rinoceront, que era just al costat de la porta del restaurant que hi ha als baixos. Jo li he respost que era al seu davant, i l’animal, molt amable, m’ha donat les gràcies i m’ha desitjat que passés un bon dia. Jo també li he desitjat un bon dia i he continuat el meu camí, pensant que tot això, estaran d’acord amb mi, bé es mereixia unes línies.