Yakushimasu ka

Ist das der Morges? Welche Sonne geht auf? Wie goss ist die Sonne. Sind das Vögel? Ihre Stimmen sind überall, fragment d'un cert text, de tothom prou conegut, que escrigué Rilke un potser ja llunyà mil vuit-cents noranta-quatre i donà a impremta dotze anys després.

És ja el matí? ¿Quin sol està sortint? ¿Com és de gran el sol? ¿Són les aus que canten? Llurs veus se senten pertot arreu, segons traducció de Guillem Nadal publicada el mil nou-cents cinquanta-set.

És això el matí? ¿Quin sol s'aixeca? Com és gran el sol! ¿Són això ocells? Llurs veus són pertot, segons la traducció esdevinguda canònica de Riba i publicada, pòstumament, el mil nou-cents seixanta-cinc.

És això el matí? Quin sol s'alça? Com és de gros el sol! Són això ocells? Llurs veus són pertot, goso jo proposar, que no sé ni un borrall d'alemany i justejo amb el català.

Dare ga reggaeton o kiiettai desu ka

Quiero un regalo para el gilipollas de mi hermano, demana una noia de capteniment poc discret i maneres grolleres. I que le gusta a tu hermano? li demana tot seguit el dependent de la botiga. No lo sé, respon la noia, mi hermano es gilipollas y yo no sé que les gusta a los gilipollas. I és aleshores que el dependent, amatent a les necessitats de la seva clientela, demana en veu alta si algú sap que li agrada als cap de cony (si se'm permet l'ús de cap de cony com a traducció de gilipollas), per si de cas alguna de les persones que omplen la botiga el pot orientar. I és aleshores quan un noi d'estatura curta, però d'ànim despert i servicial, respon amb sorprenent seguretat que a los gilipollas les gusta el reggaeton.

Le gusta el reggaeton a tu hemano?, li demana aleshores el dependent a la noia de capteniment poc discret i maneres grolleres. Sí, sí que le gusta, respon la noia, potser una mica confusa, doncs bé a ella també li agrada el dit reggaeton.

Basu de ikimasu ka (III)

Afortunadament l'autobús ha quedat aturat a l'alçada de la plaça Lesseps, on el vint-i-dos té una parada molt concorreguda. No és aleshores estrany que siguin molts els passatgers que pugin al vehicle, amb no pocs dels quals coincideixo cada matí, i són ells els encarregats de treure del seu error al caporal dels Mossos, en fer-li evident que jo no sóc pas el cap de cap escamot, sinó, només, un usuari del transport públic que s'ha comportat amb heroica exemplaritat en enfrontar-se amb aparent èxit a un perillós escamot de psicòpates homicides. El caporal, aleshores, es treu una petita medalla de llautó de la butxaca dreta de la camisa, i amb maldestra solemnitat em condecora i m'encaixa la mà, tot expressant-me la seva més sincera, diu ell, enhorabona, talment avui fos el meu aniversari, irrellevant efemèride que no crec recordar que s'esdevingui avui. Sigui com sigui, però, amb tants contratemps anem amb retard i temo de no arribar tard a deixar els nens a escola, més encara quan, mancat de conductor, l'autobús roman immòbil. Podria, és clar, aturar un taxi, que sens dubte fora un mitjà més ràpid, encara que també molt més onerós, i qui sap si potser encara trobaríem algun tipus de retenció de trànsit al llarg del recorregut que fes que la despesa feta amb el taxi resultés malaguanyada. Afortunadament, abans de prendre cap decisió, veig que ja arribem a la plaça Bonanova, avinentesa que aprofito per demanar la parada i davallar.

Basu de ikimasu ka (II)

Malauradament, de seguida m'adono que l'autobús ha estat segrestat per un escamot de psicòpates homicides, i el que ens semblava un amable gest per part del conductor no ha estat més que un parany per part del cap de l'escamot, tal com se'ns fa evident en veure com a la part del darrera de l'autobús s'amunteguen els cossos sense vida dels dissortats passatgers que han pujat a l'autobús en parades anteriors. Em cal, doncs reaccionar amb prestesa si no vull que nosaltres acabem, també, dalt de la pila de cossos inerts, i és per això que m'apresso a prendre l'esmolat glavi, i al crit de desperta ferro! escometo als membres de l'escamot, que sobtats per la meva actitud decidida no ofereixen cap resistència consistent a la meva empenta i resten esventrats en un tres i no res. Però és just aleshores que restem aturats per un important dispositiu dels Mossos d'Esquadra, que alertats per algun vianant dels fets que s'esdevenien dalt de l'autobús, no poden pas permetre la lliure acció d'escamots de psicòpates homicides, en ser l'homicidi un lleig delicte. Aleshores, és clar, als ulls del caporal dels Mossos que pren el control de l'autobús, les coses més aviat semblen el que potser no són, és a dir, els psicòpates homicides per mi esventrats semblen innocents víctimes i jo semblo el capitost de l'escamot, essent el petit A i la seva germana els meus sanguinaris còmplices.

Basu de ikimasu ka (I)

Essent nosaltres a l'altra vorera, veiem amb disgust com el vint-i-dos ix de la parada sense que ens sigui possible aturar-lo per tal de poder-hi pujar, doncs per fer això ens caldria creuar el carrer amb el llum del semàfor en vermell, grossa imprudència. Però el semàfor, és clar, canvia i podem creuar, encara que l'autobús ja no és a la parada, sinó aturat al nostre davant, al semàfor, allà on el conductor té prohibit d'obrir les portes per deixar-hi entrar o sortir passatgers, tot i que no dubto que si li demanés amb un gest que ens permetés de pujar-hi, el conductor, com altres cops ha fet, ens obriria. Aquest cop, però, anem bé de temps i no passa res si ens hem d'esperar a la parada sis, set o vuit minuts a que vingui el proper vint-i-dos, i és per això que no faig cap gest al conductor. No obstant això, en ser al costat de l'autobús la porta davantera s'obre i el conductor ens adreça una mirada de simpatia, tot i que no em sembla reconèixer en ell a cap dels habituals conductors del vint-i-dos. Pugem, doncs, donem les gràcies i el bon dia, introduïm els nostres títols de transport en una de les dues petites màquines cancel·ladores de títols de transport que trobem a banda i banda del pas, i ens dirigim al lloc habitual on acostumem a fer estada dalt del vint-i-dos.

Thomas Wolfe no hon o yonde imasu

Era un nen d'ulls foscos i seriós, ...

És la de més amunt la primera frase del segon paràgraf de El nen perdut, de Thomas Wolfe, segons traducció de Marcel Riera i edició de Viena edicions. Una frase que a mi, que potser sóc un torracollons, em grinyola. Era un nen seriós d'ulls foscos, potser hagués escrit jo si de cas el nen era seriós i tenia els ulls foscos, o bé era un nen d'ulls foscos i seriosos, si el que era seriós eren els ulls, i no pas el nen, sempre i quan, és clar, s'accepti com jo accepto que una persona d'ulls seriosos, ni que sigui un nen, pugui tenir un tarannà no seriós. Però en Marcel Riera és algú amb un domini de la llengua molt més solvent que no pas jo, i els senyors de Viena edicions, entre els quals es compta el propi Marcel Riera, han demostrat abastament al llarg dels darrers anys una cura gens negligible en la edició dels seus llibres. Així que consulto l'original, on trobo escrit, he was a child, dark-eyed and grave, que no m'aclareix que és seriós, si el nen o els ulls del nen, doncs excepció feta dels possessius, és cosa sabuda que els adjectius en anglès no diferencien el singular del plural, encara que m'adverteix que en la traducció d'en Marcel Riera s'ha perdut una coma gens negligible.

Però menys enllà d'escatir el sexe dels àngels, al text original també trobo això, Light came and went and came again, cosa que em fa molt difícil tornar a la traducció, tot i la meva malaptesa amb la dita llengua anglesa.

Berga dori

Avui un desconegut m'ha aturat al carrer Berga a l'alçada del carrer de Sant Marc i m'ha parlat del cos i de l'ànima, del cel i de la terra, de l'infern i del paradís. I en les paraules del desconegut tot resultava clar i evident, d'una simplicitat que esborronava: el culte al cos ens porta de pet a l'infern, que és la terra, i el culte de l'ànima al paradís, que és el cel. Res de nou, doncs, sota la capa del sol. Era aleshores menester, segons les sentides paraules del desconegut, renunciar al cos per salvar l'ànima i així poder sojornar per sempre més al paradís. I tot seguit, amb paraules vehements i sentides, el desconegut m'ha exhortat a llevar-me la vida per tal de poder-me guanyar el molt desitjable paradís, doncs els suïcides, perorava el desconegut, són sempre rebuts pels Déus amb joia i alegria. Jo, és clar, persona de vegades amatent al benestar del proïsme, enlloc de servir-me de l'esmolat glavi per llevar-me'n la meva, de vida, m'he estimat més disposar-ne de la del filantròpic desconegut per fer-li així obsequi del sempre agradós paradís, insensata utopia que molts semblen desitjar, com ara un cert desconegut que avui ha tingut la sort, o no, d'aturar-me al carrer Berga a l'alçada del carrer de Sant Marc per parlar-me del cos i de l'ànima, del cel i de la terra, de l'infern i del paradís.

Mortensen-san desu ka

Sí, que votin. Jo crec que és un error a llarg termini del govern no fer el que va fer la Gran Bretanya amb Escòcia. Que deixin votar. Però també Mas ho està embolicant, per raons egoistes personals que no tenen res a veure amb el bé de la gent. Mas és un oportunista, llegeixo que explica en Viggo Mortensen al sempre massa simpàtic Antoni Bassas, ja saben, el noi aquell especialitzat en entrevistar al difunt Nicolau Casaus.

I més enllà de la possible discrepància o coincidència amb l'opinió expressada pel senyor Mortensen, em sorprèn que algú nascut i criat a Manhattan, que algú que també ha residit a l'Argentina, Veneçuela i Dinamarca, però no pas a Catalunya, pugui tenir una idea tan clara i precisa no ja sobre els estranys esdeveniments que darrerament s'esdevenen a casa nostra, sinó sobre la pròpia persona del Molt Honorable, fins al punt d'arribar a tenir una opinió molt semblant a la d'algú nascut a la imperial Tarraco i resident al cap i casal, com ara jo. Em sorprèn, doncs, o més aviat em sorprendria, si no fos que potser l'opinió del senyor Mortensen no és ben bé l'opinió del senyor Mortensen, sinó la de la seva actual parella sentimental, na Ariadna Gil, filla de n'August Gil, persona prou coneguda i reconeguda que és fàcil entendre no simpatitzi amb el Molt Honorable com jo simpatitzo, en considerar, com jo considero, que l'egoisme i l'oportunisme són dues virtuts cabdals exigibles a qualsevol persona com cal.

Platònov-san no hon o yonde imasu (II)

Al matí en Kozlov va passar molt de temps dret sobre el cos adormit d'en Pruixevski. El turmentava que aquell líder intel·ligent dormís com un ciutadà insignificant entre les masses ajagudes i perdés l'autoritat. En Kozlov va haver de pensar profundament en aquella circumstància incomprensible: no volia ni podia permetre el perjudici que causava a tot l'Estat la línia inadequada del cap d'obres, escriu Platònov a La rasa.

El primer cop que vaig llegir Bulgàkov vaig riure a cor que vols. Aleshores jo encara trobava reconfortant el somni de la utopia, i les aventures de l'amic Satanàs al país dels Soviets em resultaren d'allò més hilarants, encara que va ser el propi Bulgàkov el primer en advertir-me que parés compte, que m'ho mirés bé, que potser riure no era ben bé el que tocava o, si més no, no només riure. Anys després ja no vaig riure amb la lectura de Dovlatov, si de cas se'm va escapar algun somriure mesurat, fet com de passada, doncs la pròpia mala llet de l'autor m'impedí el riure i prou que ja tenia jo notícia de quin pa s'hi donava, al país dels Soviets. I ara, per molt que la narració hi pogués convidar, amb Platònov no em surt el riure, ni ni el somriure, ni poc ni molt, gens, doncs prou bé sé que tots el que es descriu era pres amb la màxima serietat i consideració pels coetanis de Platònov, que no reien pas ni, sobretot, permetien cap riure, ni somriure, ni dubte, ni crítica, ni exegesi, ni res, doncs davant la construcció del socialisme només l'entusiasme hi era, no només permès, sinó obligat.

Què els Déus em protegeixin, doncs, dels entusiastes que em furten el riure.

Platònov-san no hon o yonde imasu

La lectura de Platònov també em porta al record la lectura feta ja fa sis anys de La muntanya de l'ànima,de Gao Xingjian, i encara que no siguin poques les evidents diferències entre ambdós autors, trobo no poques i sorprenents semblances. Algunes de circumstancials, com ara que ambdós no comptaven amb publicar l'obra escrita, o que ambdós van patir els estralls de la utopia i de l'entusiasme dels utopistes. Però altres semblances em resulten fonamentals, com ara que ambdós semblen capaços de crear paisatges mítics que escapen al sempre limitat coneixement racional i, per sobre de tot, que ambdós escriuen una prosa abassegadora sense principi ni final, cosa que em porta a plantejar-me la possibilitat d'afegir un nou gènere literari, el vuitè, a la potser ja prou extensa classificació de gèneres literaris que darrerament em plau imaginar: el de les inabastables novel·les que ni comencen ni acaben, només s'esdevenen, a tothora i en tota circumstància.

Escítia ni imasu ka

I així com les altes serralades del Kirguizistan, les grans planúries dels antics escites domadors de poltres em resulten una terra mítica més enllà de tot coneixement racional. Les fèrtils i horitzontals terres de les conques del Dnièper, el Don o el Volga em porten el record de les paoroses franges horitzontals de les darreres pintures de Malevic, de l'abundosa sang vessada per blancs, verds, roigs i negres en temps de batusses civils, de les lectures de Bulgàkov i de les imatges de Dovjenko. M'imagino planes sense principi ni fi, un espai homogeni, isotròpic, perfectament cartografiat per Platònov a Txevengur, quelcom més que una novel·la, una prosa abassegadora que no hauria de tenir començament ni final. Els homes naixem i morim, cert, i els llibres comencen i s'acaben, també cert, però la prosa de Platònov resulta un continu del qual no es pot imaginar ni principi ni final, per molt que els seus llibres, coses dels objectes, tinguin una primera i una darrera pàgina. Caldria, doncs, llegir Platònov en desordre, primer unes poques planes, tancar el llibre i tornar-lo a obrir a l'atzar, llegir unes altres poques planes i tornar-lo a tancar i a obrir, i així anar fent, indefinidament, una i altra vegada, sense principi ni fi, talment haguéssim nascut dins les seves planes i haguéssim de morir dins les seves planes, de les que no seríem més que un discret peu de pàgina.

La rasa, en canvi, de moment em fuig de la mítica del paisatge, encara que la sensació de ser dins d'un gran ens inabastable es manté, prova, potser, de la inabastabilitat de la prosa de Platònov.

Viena ni imashita (II)

Avui voldria explicar els motius que el passat vint-i-set de novembre em portaren a escriure que la posada en escena de l'Arabella de Richard Strauss que aquests dies es pot veure al Gran Teatre del Liceu és magnífica. I per provar d'explicar-me potser hauria de començar parlant de Els Maia, la gran novel·la d'Eça de Queirós.

Els Maia és una novel·la de poc més de trenta pàgines precedides d'una molt escaient introducció de set-centes pàgines, que potser alguns lectors poc amatents poden arribar a confondre amb la pròpia novel·la. El mateix s'esdevé amb l'opera d'Strauss, llibret d'Hugo von Hofmannsthal, on el muntatge del senyor Christof Loy proposa una introducció en tres actes dividida en dos plans escènics: un primer pla emmarcat en blanc on s'esdevenen els habituals conflictes entre els habituals personatges, i un segon pla més costumista on es mostren les circumstàncies que embolcallen la narració. En tot moment sorprèn l'immaculat blanc que emmarca el primer pla, fins que finalment el miracle s'esdevé i rere tots dos plans s'obre la foscor. No cal ara entrar en detalls argumentals, però contemplar com aquells dos personatges, la pròpia Arabella i el seu promès, l'acabalat i molt tanoca Mandryka, s'endinsen en la negror més absoluta glaça l'ànima, encara més quan tot seguit la identificació amb els personatges és total, i som nosaltres mateixos, espectadors esblaimats, qui ens trobem anant de bracet de l'Arabella o el Mandryka de torn enmig d'aital negror.

I tot seguit a provar de viure, que no ha estat res.

Wakarimasu ka

¿Ella també em comprendrà, a mi?... és la pregunta que es fa Adam Fallmerayer, cap d'estació d'L., quan en circumstàncies certament extraordinàries, com extraordinària acostuma a ser una guerra d'abast mundial, es dirigeix a la finca on resideix la comtessa Valevska, a les afores de Kiev.

I és potser en la interrogació de Fallmerayer, personatge típic però no tòpic de la narrativa de Joseph Roth (en aquest cas protagonista d'un dels relats, el primer, El cap d'estació Fallmerayer, inclosos a El leviatan i altres narracions), on es troben excel·lentment sintetitzats, gràcies a l'efectiu ús del adverbi, tots els paranys que s'acostumen a donar en les anomenades relacions personals: l'equivocat convenciment que nosaltres sí que comprenem als altres, i la forassenyada i potser patològica necessitat que tenim de ser compresos.

Viena ni imashita (I)

Hi ha qui és de l'opinió que en la representació d'una òpera només importen els cantants i l'orquestra. Jo, en canvi, sóc de l'opinió que la posada en escena resulta cabdal.

Els cantants i l'orquestra potser serien com les paraules que conformen un text, certament importants, però allò verament decisiu és la lectura que es fa d'aquest text, essent precisament la lectura la posada en escena. De què ens serveix anar repetint paraules si no parem atenció al seu significat? si no reflexionem sobre aquest significat? si no relacionem aquest significat amb tot allò que potser som? si no valorem la correspondència entre significat i significant? si a partir de tot plegat no anem més enllà?

És per tot això que la representació d'ahir d'Arabella al Gran Teatre del Liceu fou magnífica. Magnífica, encara que l'orquestra no passes de correcta, que ja és molt. Magnífica, encara que els cantants resultessin discrets. Magnífica, tot i la incomoditat de la butaca i les impertinències del meu veí. Magnífica, en definitiva, per la posada en escena del senyor Loy, Christof Loy, per motius que potser més endavant seré capaç d'explicar.

Watashi no risuto

Després d'escoltar al Molt Honorable President Mas, em prenc la llibertat de proposar bona part dels noms que haurien d'integrar la LAFiTa, acrònim de Llista Àmplia Forta i Transversal.

Primer de tots Pere II el gran, sens dubte el més gran governant que ha tingut mai aquest país, pit i collons a l'engròs, un guanyador empedreït que en el seu moment ja va fer xixines de tot quant insensat se li posà al davant. Segon Juli Soleràs, l'ideòleg, algú que ja hi torna quan vós i jo encara no hem ni ensumat cap a on s'ha d'anar. Tercer Francesc Cambó, el múscul financer que tot país necessita. Quarta Caterina Albert, experta coneixedora del costat més fosc de la vida, al costat de la qual un tal Lou Reed no seria més que un pàrvul cantant la cançó d'en Patufet. Cinquè el propi Patufet, tot voluntat. Sisè en Joan B. Culla, de qui una coneguda amb un cert criteri per aquestes coses me n'ha parlat en els termes més elogiosos. Setena la Pilar Rahola, que crida més que ningú. Vuitè l'Helenio Herrera, doncs bé caldrà algú que organitzi el guirigall. Novena la Dolors Camats, que encara que està equivocada en tot té la santa paciència de treballar al costat del Joan Herrera, i la paciència bé diuen que és una virtut. Desena la Soraya Sáenz de Santamaría, per així desconcertar les files enemigues. Onzè en Joan Coromines, potser la persona més treballadora i amb més mala llet que mai no ha existit. Dotzè William Shakespeare, de qui d'aquí ben poc en Jordi Bilbeny en demostrarà la catalanitat. Tretzena la meva companya, que encara té més paciència que la Camats. Catorzè en Leo Mesi, doncs sempre fan falta cares mundialment conegudes. Quinzè Francesc Eiximenis, potser l'autor català més influent arreu, si més no en el seu moment. Quinzena na Maria Santfores, els evidents mèrits de la qual no cal ni esmentar. Setzè el Montilla, doncs bé cal ser transversals i caritatius amb els més desafavorits. Dissetena la Núria Cadenes, a qui tots hem d'honorar, i que d'haver-hi pensat abans hagués posat primera o segona. Divuitè en Félix Millet, doncs bé ens cal algú espavilat enmig de tanta toia. Dinovè jo mateix, a veure si aprenc alguna cosa del tal Millet. Vintè en Pere II el gran, que val per dos. Vint-i-unè en Juli Soleràs, que també val per dos. Vint-i-dosena la Carme Gelabert, professora meva de dibuix a vuitè de bàsica i primer de batxillerat, i de qui m'agradaria saber que fa. I ja prou, que la cosa allarga massa. Només afegir, tal com ell mateix ha proposat, a l'Helena Rakosnik per tancar la candidatura, que al seu molt honorable marit ja el tinc massa vist.

Andoroido wa denki hitsuji no yumewomimasu ka

La lectura és potser la millor manera de relacionar-se amb les persones. Si més no, amb les persones que han escrit alguna cosa. Les altres, les que no han escrit mai res, probablement no siguin persones, encara que en puguin tenir l'aparença. Seria com allò que explica Philip K. Dick a Somien els androides amb ovelles elèctriques? En tenen l'aparença, sí, i fins i tot poden arribar a tenir sentiments, cert, però no són pas persones, només, en el millor dels casos, joguines sexuals. I no em negaran que el meu enunciat, i disculpin la immodèstia, és molt més possibilista que el del senyor Dick, que al cap i a la fi condemnava a ésser executats a tots aquells que no havien eixit d'un úter matern. Jo, en canvi, acceptaria com a persona a qualsevol, fos mamífer o vegetal, rèptil o mineral, alienígena o unicel·lular, sempre i quan, és clar, fos capaç d'escriure alguna cosa. L'execució de tots plegats, tant persones com no persones, la deixaria en mans del temps, un paio molt més resolutiu que qualsevol caçador de recompenses de pa sucat amb oli.

Ikite imasu ka

I si d'habitud ja no m'agrada haver de tractar amb tots aquells que encara són vius, encara m'agrada menys fer-ho amb aquells que ja són morts. I tant me fa que siguin traspassats de fa poc o que la putridesa ja s'hagi ensenyorit del seu cos, que siguin mascles o femelles, grans o petis, llecs o lletrats... tots em desplauen per igual, sense excepció, i se'm fa d'allò més malagradós trobar-me'ls a la parada del vint-i-dos o del catorze, a la cua de la fleca o de la filmoteca, a l'ascensor de casa o a la cantonada del carrer Gran.

I és que en haver-los de tractar, en intercanviar amb ells les inevitables fórmules de cortesia, en escoltar les seves paraules i observar els seus gestos, en endevinar els seus menyspreables afanys i en veure'ls en tantes coses iguals a mi mateix, no puc evitar que una potser enutjosa idea s'ensenyoreixi del meu pensament, i si també jo ja fos mort?

Basu de ikimasu (V)

I és la característica i poc discreta fressa que fan els adolescents en desplaçar-se plegats, la que em destorba de l'agradosa lectura i em fa adonar-me que l'autobús on faig estada ha estat ocupat per una canilla d'adolescent hostils fora de qualsevol control. I si bé és cert que els adolescents van acompanyats de dues persones adultes de sexe femení, aquestes dues persones no semblen exercir cap tipus d'autoritat sobre els que imagino són els seus potser no gaire amatents deixebles. Així, quan una de les persones adultes que acompanyen als adolescents els hi diu que no cridin, que amb els seus crits destorben a la resta de passatgers de l'autobús, la cridòria dels adolescents resta del tot aliena al significat de les paraules que els hi són adreçades i els crits es continuen repetint amb eixordadora constància. De la mateixa manera, quan és l'altre persona adulta que els companya qui els hi diu que no escoltin música a tot drap, el volum del soroll que ix dels seus dispositius mòbils no minva pas, ni poc ni molt, gens. I quan són ambdues persones adultes les que diuen als adolescents que no s'empenyin ni es donin cops, no pas per això cessen cops o empentes.

És potser per tot això que quan les dues persones adultes diuen als adolescents que es preparin per baixar, que la propera parada és la seva, no em sorprèn gens que en fer l'autobús la corresponent aturada només hi davallin les dues persones adultes de sexe femení, restant la canilla d'adolescents dalt de l'autobús, incapaç d'adonar-se de la fugida de les seves acompanyants, que incrèdules pel seu inesperat alliberament poc sabran que fer de la llibertat aconseguida.

I és a partir d'aleshores que l'autobús on faig estada restarà ocupat per sempre més per la canilla d'adolescents, que desplaçant-se sense pausa pels carrers de la ciutat enmig de crits i empentes, cops i reggaetón, esdevindrà el mundialment famós autobús dels adolescents perduts, aquells a qui mai ningú no va voler retrobar.

Hon o kaimashita (II)

Fins fa unes poques hores el nom de Cèlia Suñol m'era del tot desconegut. I encara m'ho era més el títol de la que se'm presentava com la seva primera novel·la, Primera part, de la que no recordo haver tingut jo mai cap notícia. Potser aquells que es dediquen professionalment al món de les lletres podrien ara exclamar-se i dir, Cèlia Suñol, i tant! i recordar com l'esmentada Primera part va ser guardonada amb l'anecdòtic premi Joanot Martorell l'any 1947. Però la meva activitat professional no té res a veure amb el món de les lletres i les seves anècdotes, i per mi el de Cèlia Suñol més aviat podria ser el nom i cognom d'alguna descendent d'aquell president del Futbol Club Barcelona afusellat per soldats franquistes l'any mil nou-cents trenta-sis.

No obstant això, dos són els motius que no només m'han dut a fer la compra de l'esmentada novel·la quan l'he vista a la taula de novetats d'una certa llibreria del carrer Gran, sinó que també em duran a fer-ne la lectura ben aviat: primer, allò que es pot llegir a la contraportada del llibre, una jove catalana de família benestant, afectada de tuberculosi, és enviada a un sanatori suís per guarir-se, i ja saben vostès com de preuades em són les novel·les l'acció o la inacció de les quals es desenvolupa total o parcialment dins els estrictes límits d'un sanatori antituberculós; i, segon, que la novel·la ha estat editada pel senyor Raventós. Motius, convindran amb mi, del tot concloents. Ambdós.

Atarashī desu ka, furui desu ka

... són mots plens de suaus inflexions que porten al record tardes colossals de quan el món, fa milers d'anys, ja era vell, escriu Xuan Bello al primer paràgraf de La neu i altres complements circumstancials, per tot seguit, després d'un punt i seguit, afegir... a remor dels segles d'un món que, després de tanta història, continua essent nou.

I són potser les paraules de més amunt un exemple paradigmàtic d'allò que avui em plau anomenar literatura oximorònica, això és, literatura no només capaç de dir alhora una cosa i la seva contrària, sinó de fer que de l'aparent antítesis brolli una mena de síntesi (hegeliana, tal com sempre acostumem a dir tots aquells que no hem llegit mai Hegel) que englobi i superi ambdós termes, doncs convindran amb mi que resulta innegable que fa milers d'anys el món ja era vell, però que després de tanta història continua essent, com no pot ser altrament, nou.

Kotoba, kotoba, kotoba

Sovint, en provar d'explicar-me, m'adono que en exposar amb paraules allò que crec pensar no faig més que construir una ficció. Una ficció que potser sí que guarda alguna relació amb allò que crec pensar, però que paraula a paraula m'allunya d'allò que fins feia ben poc creia jo pensar i em porta cap a paratges certament ignots però molt sovint llaminers. I és aleshores que de vegades em dono a les paraules fent-me meu el seu significat, talment el seu significat fos allò que fins feia ben poc creia jo pensar, i és just a partir d'aquell moment que potser cofoi de poder explicar allò que ara sí crec pensar, em reafirmo en tot allò que dic i començo a cercar arguments, no pas per convèncer ningú d'allò que dic, sinó per convèncer-me a mi mateix que sí, que són just aquelles paraules, i no pas cap altra, les que signifiquen allò que crec pensar.

Altres cops, en canvi, en adonar-me de com les paraules m'allunyen d'allò que crec pensar guardo silenci, i encara que aleshores el meu interlocutor es posi a parlar en creure que jo he callat per deixar-lo enraonar a ell, jo no només deixo de parlar sinó també d'escoltar, i provo, endebades, de recular per recuperar allò que fins feia un moment creia pensar. Però les paraules ja dites em prenen amb força i em barren el pas, geloses de tot allò que no signifiquen, doncs res de més possessiu que la paraula.

Kyō no shitsumeishi

Avui un desconegut ha gosat fer-me un retret.

Al migdia, de tornada a casa, quan amb pas ferm entrava jo a l'ascensor que m'havia de dur al tercer pis i l'esmentat desconegut davallava les escales, ens hem trobat tots dos, abans no es tanquessin les portes automàtiques de l'ascensor, i ha estat aleshores que el desconegut m'ha retret haver-li pres l'elevador. Foll, cap fluix! li he cridat jo en capir el sentit de les seves absurdes paraules. Bastard, malànima! he continuat en veure'l gallejar, en semblar-me que el desconegut gosava replicar els meus sempre encertats arguments. I tot seguit ha hagut de ser a bastonades que li he hagut de fer veure el seu tort, fins que amb veu trencada el desconegut m'ha acabat pregant una clemència que jo mai no tindré per algú que no gasti el meu nom.

Kyō no monogatari

Avui m'ha plagut imaginar una història abjecte i vergonyant, el protagonista de la qual, mancat de qualsevol escrúpol moral, no s'estalviava cap ferotgia a l'hora d'assolir tot allò que creia desitjar. Alhora també he imaginat que els desitjos del protagonista de la història que m'ha plagut imaginar resultaven certament absurds i mancats de tota sensatesa, doncs fora de perjudicar en forta mesura a molts, cap benefici reportaven a ningú, ni tan sols al ja prou esmentat protagonista, que més aviat resultava també damnat per les seves inhumanes accions. I és potser per això que m'he imaginat al protagonista de la història finalment captiu, amb una multitud d'indignats ciutadans omplint els carrers per on havia de passar el carruatge que l'havia de portar al cadafal. I tot seguit he imaginat com al pas del carruatge que portava al protagonista de la història al cadafal, els ciutadans s'esbravaven amb tot tipus de grolleries, i no eren pocs els que tractaven de superar el cordó de guàrdies armats que endebades provaven de mantenir l'ordre, amb l'evident objectiu d'escometre amb gran violència al ja prou esmentat protagonista, al que potser convindria donar un nom, si més no per alleugerir la narració de la història que avui m'ha plagut imaginar. I encara que això no ho hagi pas imaginat, ara em plau anomenar Pere al protagonista de la narració, i és així com m'he imaginat a qui ara anomeno Pere ben cofoi dalt del cadafal, amb la gruixuda corda nuada al coll, a l'espera que el botxí accionés el mecanisme d'obertura de la trapa que l'hauria de fer caure al buit amb l'objectiu que la gruixuda corda nuada al coll l'escanyés fins a la molt merescuda mort. I encara m'he imaginat a aquell a qui ara anomeno Pere del tot satisfet, en contemplar l'esponerós fruit de la llavor sembrada.

Watashi wa ki ni naritai desu ka (II)

Plou! és l'evident pensament que em ve al cap en sentir la característica fressa que acostuma a fer la pluja en caure, encara que l'aparent evidència em resulti inversemblant, en contradir-se amb el blau i immaculat cel que sembla endevinar-se rere l'espès fullatge que em fa de sostre. I desprès d'uns instants de dubte, sóc conscient que l'agradable remor que sento no és pas de pluja, sinó que és l'exquisit bellugueig de les ovades fulles dels faigs i de les lanceolades i dentades fulles dels castanyers, en ser totes elles amanyagades pel suau ventijol que de tant en tant s'alça.

I és així com passejant entre innúmers faigs, no pocs castanyers i algun roure espars, de tant en tant em sento cridat per la dolça remor del fullam, que sens dubte em parla, encara que no pugui jo arribar a capir el significat del seu verb, que amb tota probabilitat deu ignorar-me, encara que jo m'entesti a imaginar-me destinatari de les seves paraules, que vull creure que em conviden a caminar cap al cor de la forest, per un cop perdut fer-me entrebancar, i un cop caigut deixar que la descomposició del meu cos alimenti les goludes arrels que sens dubte s'acuitaran a embolcallar-me, i esdevingui jo mateix faig, castanyer o roure, i només em resti lamentar que a la fageda de torn no s'alci cap sequoia.

Shōsetsu no seikō

Avui em prenc la llibertat d'adreçar-me a tots aquells fabricants de llibres que es fan dir editors, per fer-los arribar una proposta que sens dubte els hi pot ser de molt de profit, si més no econòmic, que potser és l'únic profit sensat que conec: publicar una nova versió de les Lletres d'amor d'Aristènet. No pas amb aquest títol i aquesta autoria, només faltaria, ni amb tots els noms grecs i les paròdies textuals que farceixen el text, però sí amb moltes de les seves anecdòtiques trames, convenientment actualitzades, i fent signar el nou llibre a alguna persona d'aquestes que acostumen a sortir ben sovint per televisió. Pels drets d'autor no caldria amoïnar-se, doncs l'original sembla ser del segle cinquè, i el poc que sabem del tal Aristènet és que potser mai no va existir. Ningú, doncs, protestarà pel plagi, i no pocs es podran beneficiar de la nova versió, des del negre que faci l'adaptació a canvi d'un o dos plats de llenties, fins al famós que es guanyarà un immerescut però sempre satisfactori prestigi literari a canvi de fer-ne la corresponent promoció. I que dir de l'editor que accepti la meva proposta, que sens dubte farà un calaix espectacular, encara més quan es vengui els drets per fer-ne una adaptació cinematogràfica que jo des d'aquí proposo que sigui dirigida per na Isabel Coixet, i protagonitzada pel difunt Philip Seymour Hoffman i per la sempre llaminera Laia Marull.

Yomimasu ka

Què et sembla el noiet que estimo? Jo cec que és formós, però, enamorada com estic, potser m'equivoco en el judici del meu amat i per amor vaig errada de criteri, m'imagino que potser li demana una noia a alguna amiga seva, per així escatir el dubte que cop sobte li ha sobrevingut, sobre si el noiet que ella creu estimar és formós o no, aspecte aquest, el de la formosor, no pas menor. I si la noia que imagino li demana el que li demana a alguna amiga seva, és per què una cosa així fora estrany que li demanés a la mare o a la tieta fadrina, o tal vegada a la minyona filipina. Però de fet sí que li demana a la minyona i no pas a cap amiga, encara que la minyona no és pas filipina, doncs allò que dic imaginar no ho imagino pas, sinó que ho llegeixo en una de les lletres d'amor, l'onzena del primer llibre, atribuïdes a un tal Aristenet, suposat autor del segle cinquè que em recorda no pas poc a un potser contemporani seu, Llucià de Samòsata. Però com qui això escriu, jo mateix, no té cap compromís amb la dita veritat, res no m'impedeix escriure que sí, que m'imagino com una noia li demana a alguna amiga seva, tal vegada prenent un te o fent un cafè, que què li sembla el noi que estima, que ella creu que és formós, però que, enamorada com està, potser s'equivoca en el judici del seu amat i per amor va errada de criteri, i etcètera.

Kobane desu ka, Khartum desu ka

Al-Màlik an-Nàssir Abu-l-Mudhàffar Salah-ad-Din Yússuf ibn Ayyub, més popularment conegut per Saladí, fou una presència habitual de la meva infantesa. Primer gràcies a les lamentables adaptacions al còmic que l'editorial Bruguera feu de no poques novel·les de sir Walte Scott, després per les adaptacions cinematogràfiques d'aquestes mateixes novel·les que s'acostumaven a emetre per televisió, i, finalment, per la lectura de les pròpies novel·les. I més enllà d'altres figures aleshores habituals en les ficcions que aquell infant que gastava el meu nom i cognoms consumia sense cap criteri sensat, com ara el brau i forçut Ricard cor de lleó, o el noble cavaller Ivanhoe o l'alegre Robin Hood, Saladí em semblava la personificació de totes les virtuts, una mena de bon salvatge que de salvatge en tenia ben poc, i que com vaig descobrir anys més tard no era pas àrab, com jo creia, sinó kurd, nascut a Tikrit, hores d'ara al kurdistan iraquià.

I així és com encara avui, quan sento parlar dels kurds, no puc evitar recordar a Al-Màlik an-Nàssir Abu-l-Mudhàffar Salah-ad-Din Yússuf ibn Ayyub, més popularment conegut per Saladí, sobretot en veure per televisió les imatges de les aparentment decidides i uniformades xiquetes de les milícies peixmergues, encara que l'actual i mediàtica batalla de Kobane em porta més aviat el record del setge de Khartum ficcionat per la Metro Goldwyn Mayer, on Londres vivia pendent de la sort dels sempre valerosos defensors de la ciutat encapçalats per l'insensat general Gordon, que diu rere dia s'enfrontaven a les cruels i innúmers hordes del mal, tothora frisosos de l'arribada d'uns reforços que, és clar, mai no varen arribar.

Laphroaig o nomimasu

És el dels Estats Units d'Amèrica un estat políticament admirable? Aquesta innecessària i probablement estúpida qüestió només es pot respondre afirmativament des de la llunyania i el desconeixement, en ser la llunyania i el desconeixement uns factors sempre decisius a l'hora d'apreciar mèrits i virtuts, alhora que tant proximitat com coneixement només acostumen a portar a un concloent desencís. Però vist de lluny potser sí que el dels Estats Units d'Amèrica és un estat políticament admirable. I si dic que és políticament admirable, és per la defensa que els seus principis fundacionals semblen fer d'un concepte tan eteri i esmunyedís com és el de la llibertat. La llibertat no pas entesa com el dret a fer el que a hom més li plagui, sinó com a absència de coacció, això és, la llibertat que tothom té a que el deixin en pau, tal com la va enunciar Isaiah Berlin a Dos conceptes de llibertat.

Però els Estats Units d'Amèrica tenen una taca fosca en el seu potser no sempre admirable historial en defensa de la llibertat, la divuitena esmena de la seva constitució, implementada per la Llei Volstead, més popularment coneguda com a Llei Seca. L'aprovació d'aquesta atziaga llei no només va ser un atac a la llibertat de les persones, sinó una ineptitud manifesta, doncs va deixar la fabricació, distribució i venda de begudes alcohòliques en mans de bandes organitzades de malfactors mancats de qualsevol escrúpol. Afortunadament, tretze anys després de la seva implementació, i després també d'uns quants milers de morts a causa de les ja esmentades bandes organitzades de malfactors mancats de qualsevol escrúpol, la vint-i-uena esmena derogà l'esmentada i atziaga llei.

Al llarg de tretze anys, doncs, la venda, importació i fabricació de begudes alcohòliques fou prohibida a tots els Estats Units amb una única i feliç excepció, el whisky produït en una remota destil·leria de l'illa d'Islay, a la no menys remota costa oest escocesa, anomenada Laphroaig, mot gaèlic de molt gustosa fonètica, que per causa del seu alt contingut en iode fou considerat medicinal per les autoritats sanitàries dels Estats Units d'Amèrica. Jo, és clar, no estic en condicions de corroborar o desmentir la suposada salubritat del whisky destil·lat per Laphroaig, però si puc afirmar que les autoritats sanitàries dels Estats Units d'Amèrica tenien, si més no als anys vint del segle passat, un gust exquisit, això és, idèntic al meu.

Sumimasu (IV)

Però que et casis o no, no depèn del que tu vulguis, sinó del que acabi passant! Nosaltres no triem! No triem el nostre destí, com tampoc no triem els nostres pares o la nostra pròpia persona: la nostra fortalesa física, el nostre caràcter, el color dels nostres ulls o les circumstàncies del nostre cervell. Això ho sap tothom. De la mateixa manera que tampoc no triem la dona, l'amant o els fills. Els aconseguim, els tenim, i possiblement els perdem. Però no els triem!

Són les de més amunt paraules que l'autor de la novel·la, Hjalmar Södergerg, torna a posar en boca del ja esmentat Merkel, que de tant en tant, i atenent a les obligacions contretes per un grau de parentiu difús i poc concret, es creu en el deure d'alliçonar moralment al protagonista de la narració, el ja també esmentat Arvid Stjärnblom. I encara que les paraules del tal Merkel acostumen a ser sempre certes i exactes, aquest cop em plau no pas esmenar-les, només faltaria, però potser sí completar-les, doncs si per sobre de tota altra cosa alguna cosa no hem triat pas, i de ben segur perdrem, és viure.

Janru

Hores d'ara són set els gèneres literaris on es pot classificar tota novel·la. Primer, el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, com ara La muntanya màgica, El sembrador de pesta o El mar. Segon, el de les novel·les on els personatges resten a l'espera de quelcom que sembla no esdevenir-se mai, com ara El desert dels tàrtars o La ribera de les Sirtes. Tercer, el de les novel·les on els seus protagonistes jueus fan les amèriques, com ara Job, El trastorn de Portnoy, Digueu-ne son o La maleta, que no és no una novel·la però que tant és, i que també podríem anomenar com el gènere de novel·les escrites per escriptors que gasten o haurien hagut de gastar el cognom de Roth. Quart, el de les novel·les el protagonista de les quals es desplaça a una ciutat sense que s'arribi a conèixer mai ben bé el perquè, com ara El castell, Els inconsolables o Aurora boreal. Cinquè, el de les novel·les on el seu protagonista, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix, com ara Hotel Savoy, La rebel·lió o La fugida sense fi. Sisè el de les novel·les escrites per Hjalmar Söderberg, com ara El doctor Glass o El joc seriós. I, finalment, el de les novel·les que no es poden classificar dins de cap dels gèneres anteriors i que, en conseqüència, no tenen cap interès.

Watashi no toshokan (II)

- Pel que sembla, els pastors d'avui dia han oblidat el propòsit ancestral del seu ministeri. Tal com resumeixen les paraules del profeta Malaquies, “La boca del pastor ha de custodiar la veritat”. Fixa't que diu custodiar, i no pas difondre. Voler ser pastor i alhora difondre la veritat... és impossible! Al mateix temps! Com pot ser possible?

Aquest cop l'autor, encara Hjalmar Söderberg, posa les paraules de més amunt en boca d'un dels personatges secundaris de la novel·la, un tal Merkel, individu clarivident i concís, escèptic i sorneguer, capaç de fer dir als profetes el que potser haguessin hagut de dir, però que mai no van dir. I on el tal Merkel parla de pastors i ministeris, jo llegeixo biblioteques i literatura, de manera que em porto l'aigua cap al meu molí i em demano com és possible que els bibliotecaris d'avui dia hagin oblidat el propòsit ancestral del seu ministeri, el de custodiar la literatura, i fixin-se que dic custodiar, i no pas difondre. Voler ser bibliotecari i alhora difondre la literatura... és impossible! Al mateix temps! Com pot ser possible?

Majimena asobi

No... ell no era poeta. La seva visió del món era massa àrida, massa sòbria. Li faltava la feliç capacitat, necessària per fer poesia, d'autoenganyar-se i extasiar-se amb les seves pròpies il·lusions. I potser també l'absoluta manca d'escrúpols dels poetes! Per descomptat que un poeta pot tenir algun tipus de consciència, però sempre serà de la mena més laxa que existeix.

Són aquestes paraules que l'autor, Hjalmar Söderbeg, posa en el pensament del protagonista de la novel·la, Arvid Stjärnblom. I encara que és possible que algú pugui objectar que potser no tots els poetes s'autoenganyen i s'extasien amb les seves pròpies fantasies, ni que tampoc tots els poetes estan mancats de qualsevol tipus d'escrúpol, ni que potser tampoc tots els poetes tenen la veu de la consciència aspre, sorda i rogallosa, això és afònica; és innegable i indubtable que les paraules que l'autor posa en el pensament del seu protagonista són tan exactes i certes com tota paraula ho pot arribar a ser. I si de cas vostès coneixen algun poeta que no compleixi amb els requisits esmentats, no ho dubtin, es tracte d'un mal poeta, d'un pèssim poeta, d'un poeta de fireta, no més que un impostor i un falsari, un ésser menyspreable que de ben segur és abstemi i molt bona persona, i que tard o d'hora acabarà editat per Planeta o, encara pitjor, guanyant el premi Nobel.

Gasòmetre-dori desu

Des de la confluència del carrer Unió amb el carrer Apodaca, el carrer Gasòmetre s'allarga uns tres-cents metres fins arribar al carrer Mallorca, on fineix, tot i que el lloc que ocupava l'antiga fàbrica del gas encara resta lluny, allà on ara és emplaçat el centre comercial del Parc Central, a tocar de la llera del Francolí.

El carrer Gasòmetre té una secció d'uns dotze metres d'amplada repartits en una calçada de sis metres i dues voreres simètriques de tres. Les dues voreres estan pavimentades amb un lleig panot de quaranta per quaranta centímetres que alterna peces d'un gris fosc amb d'altres de més clares, limitades per una vorada de peces de pedra granítica flamejada. En petits escocells de vuitanta per vuitanta centímetres s'ha plantat a cada vorera una filera d'arbres que no arribo a identificar, de copa vertical, que de tant en tant es combinen amb els fanals que han d'assegurar una correcta il·luminació del carrer per les nits. La calçada, en canvi, definida per una rigola feta amb les habituals peces blanques de ciment a cada banda, és asimètrica, amb un carril de circulació i un cordó d'estacionament de zona blava al costat de muntanya, com si diguéssim, que s'alterna amb diverses àrees reservades per la càrrega i descàrrega de mercaderies, doncs molts i principals són els comerços emplaçats al carrer Gasòmetre, sens dubte, i com sap tot nadiu, el carrer més important de la ciutat.

Shiro no kyōsō

Que ahir la colla jove dels xiquets de Valls obtingués una poc lluïda setena posició en el concurs de castells de Tarragona d'enguany és un fet que els honora. De sortida els vermells tiraren amunt un sempre enrevessat cinc de nou amb folre que descarregaren amb una certa solvència. En segona ronda encararen l'imponent quatre de nou net, tot un senyor castell a l'abast de molt poques colles, un castell de veritat, sense folres ni manilles ni subterfugis, una decisió agosarada si no fos que el quatre net ja l'havien carregat per Sant Félix. Però si vols guanyar el concurs cal ser agosarat, i el castell pujà molt bé fins que els dosos tiraren avall i el castell restà en intent. Repetiren en tercera ronda, doncs l'estructura del quatre s'havia palesat ferma, però aquest cop, potser pel cansament propi d'una tercera ronda, l'estructura resultà més bellugadissa i la canalla es tornà a arronsar. En quarta ronda, potser per asserenar els ànims, la colla descarregà un sobrat tres de nou amb folre. I arribaren així a la cinquena i darrera ronda, on potser haguessin pogut tirar amunt un quatre de nou amb folre per assegurar-se la quarta plaça i qui dia passa any empeny. Però no, la colla jove no havia anat pas al concurs a complir amb l'expedient, i decidiren tirar amunt un sempre esmunyedís pilar de vuit amb folre i manilles, que en cas de carregar-se o descarregar-se també els deixaria en quarta posició. No era, doncs, una decisió tàctica, la del pilar de vuit, sinó una mena de crit d'orgullosa autoafirmació. Però el pilar es revinclà, i encara que es pogué salvar l'ensurt, la motxilla final resultà fatal i el pilar feu llenya, deixant a la colla en setena posició amb només dos castells puntuats. I que ahir la colla jove dels xiquets de Valls obtingués una poc lluïda setena posició en el concurs de castells de Tarragona d'enguany és un fet que, com ja ha estat dit, els honora. I no pas poc.

Watashi no toshokan

J. Arranz, de @bibliotequesbcn comenta com les biblios s'han convertit en els ateneus d'avui #TIC #agenda

I jo, només faltaria, no puc estar més d'acord amb la fina apreciació de la dita realitat que recull la piulada de més amunt, que descriu amb exactitud el procés de metamorfosi que estan experimentat allò que encara anomenem biblioteques. En canvi, discrepo amb braó del to que acompanya la piulada, que sembla encoratjar amb no poc entusiasme l'esmentada metamorfosi. I com enumerar els nombrosos motius que em porten a discrepar fora excessiu, em prenc la llibertat de citar a qui ja ha expressat les que podrien ser les meves raons amb contundent claredat aquí, aquí, aquí, aquí, aquí, aquí i aquí.

És potser per tot això que ja fa un cert temps que tinc decidit que fer en cas d'assolir un cert capital, diguem-ne uns cinc milions d'euros: primer donar personalitat jurídica a la meva insignificant biblioteca personal, segon dotar-la econòmicament dels esmentats cinc milions d'euros per garantir la seva continuïtat un cop jo falti, tercer estudiar biblioteconomia, quart cercar una bona parcel·la qualificada com a sòl urbà destinat a equipament, cinquè comprar-la, sisè projectar un edifici destinat a albergar una discreta biblioteca, setè fer-lo construir, vuitè contractar una bibliotecària a temps parcial, novè traslladar-hi els prop de dos mil volums que ara mateix tinc a casa i fer-los créixer amb un cert criteri que ara fora llarg exposar fins a una xifra d'uns cent mil volums, i finalment dedicar-ho tot plegat a la preservació del patrimoni editorial, sense cursos ni tallers, ni clubs de lectura ni sales d'estudi, ni cafeteria ni audiovisuals, ni sales d'actes ni presentacions de llibres, ni lectures públiques ni concursos, ni préstec ni TICs. Només silenci, lleixes i més lleixes de llibres i dues butaques, doncs l'aforament de la biblioteca restarà limitat a dues persones: jo mateix i qui sigui que hi vulgui entrar, que les biblioteques bé han de ser obertes a tothom.

Kochira wa Söderberg-san desu (II)

L'extraordinaria notícia me la va avançar l'editor d'Adesiara, Jordi Raventós, a principis del ja passat mes de setembre, en una de les casetes de la Setmana del llibre en català. I avui, u d'octubre, rebo la confirmació via correu electrònic: els senyors vienesos editen El joc seriós.

Fou per la tarda del vint-i-quatre de novembre de dos mil dotze, que en una visita a Laie vaig adquirir un exemplar de El doctor Glas, petita novel·la d'un autor suec que em resultava del tot desconegut, Hjalmar Söderberg. I per què esmerçava jo divuit euros en l'adquisició d'un llibre que m'era del tot desconegut, més enllà d'una hipotètica i potser inversemblant connexió entre el seu autor i el cineasta Steven Soderbergh? Doncs per què estava editat per Adesiara, motiu més que suficient no només per fer-ne la compra, sinó per encetar la lectura tot seguit, com així vaig fer, assegut en una no del tot confortable cadireta de la plaça de la Vil·la de Madrid, tot fent temps per quelcom que ara no ve al cas. I encara que no són poques les lectures que he fet de llibres editats per Adesiara que m'han resultat d'allò més plaents, cap com El doctor Glas, que gosaria dir, si em disculpen la grossa exageració, que, descomptant les novel·les de Kafka i Flaubert, i potser també les de Musil, és, segons el meu sempre volàtil i poc fonamentat parer, la millor novel·la de tots els temps haguts i per haver. I si algú discrepa, que calli, o li trencaré la cara.

I ja per acabar, afegir només el que hores d'ara ja deu ser un obvietat, Hjalmar Söderberg és també l'autor de El joc seriós.

Maribor ni imasu

Encara que potser fins ara no hi havia mai pensat, un dels gèneres de novel·la que també em plau força és el de les novel·les el personatge principal de les quals es desplaça a una ciutat amb un objectiu confús i poc clar. Cas paradigmàtic i potser fundacional del gènere seria El castell, de Franz Kafka, encara que resulta dubtós atribuir l'autoria a Kafka, que segons sembla no feia més que escriure al dictat d'una veu exterior que només ell podia sentir, essent potser aquesta misteriosa veu la veritable autora de tota l'obra atribuïda a Kafka. Després tindríem Els inconsolables, de Kazuo Ishiguro, on un pianista de renom es desplaça a una ciutat no identificada però que bé podria ser Praga, que tot i resultar una lectura llaminera no deixa de ser una mena d'homenatge, potser a Kafka, o potser a la ja esmentada i misteriosa veu.

I aquests dies, gràcies a la personal recomanació d'un cert insensat, puc gaudir de la confusa i poc clara visita que un tal Jaroslav Štastny fa a Maribor, ciutat que a diferència de les precedents resta perfectament contextualitzada. I tot i que encara és aviat per avançar esdeveniments, Malibor sembla ser molt més que un simple decorat on ubicar al desorientat de torn, el ja esmentat Jaroslav Štastny, essent la ciutat, i els mateixos anys on es desenvolupa la suposada acció, tots ells confusió, doncs viure, convindran amb mi, és quelcom molt confús. A Maribor, i arreu.

Kochira wa Pujol-san desu (II)

M'he despullat davant de l'opinió pública, això no m'ho negaran! ha afirmat en un cert moment el molt honorable president Pujol en la seva simpàtica compareixença davant els il·lustres parlamentaris. I és precisament això el que trobo de més criticable en el desagradable assumpte aquest del molt honorable president Pujol, aquest despullar-se en públic, cosa no només prohibida per no poques ordenances municipals, sinó, sobretot, francament desagradable en una persona de vuitanta-quatre anys. Que es despullin els joves passi, però que ho faci una persona de vuitanta-quatre anys resulta del tot inescaient. I per què es despulla, president? li hagués preguntat jo, en cas de d'haver-me trobat en alguna de les confortables butaques del parlament, amb els trenta-set mil tres-cents trenta euros amb quaranta-un cèntims anuals corresponents, variables a part.

I no és només que a vuitanta-quatre anys els pits de les senyores o les vergues dels senyors resultin unes pelleringues francament afrontoses, és que qui, no ja a vuitanta-quatre, sinó a quaranta-sis anys (que a dia d'avui són els anys que jo mateix crec gastar) no té res a amagar, és un monstre, això és, una persona, animal o fetus de conformació contrària a l’ordre natural.

Dare ga Ulisses-san desu ka (II)

És coneguda per grans i petits la resposta que el murri Ulisses donà a Polifem quan aquest li demanà el nom. Ningú, respongué l'enginyós fill de Laertes, em dic Ningú. I és també conegut de tothom que gràcies a semblant resposta Ulisses salva la vida, la seva, i la de no pocs dels seus companys, que altrament haguessin servit d'àpat al monstruós cíclop, golafre carnívor que semblava preferir la carn humana per sobre de la d'altres bèsties, mamíferes o no, com ara xais o bous, pollastres o conills, cangurs o estruços, cargols o formigues. Però més enllà de l'enginy o la facècia en la resposta, i si Ulisses, espaordit per la visió de la lletja parca que semblava esperar-lo, hagués restat privat de la seva proverbial murrieria i hagués respost amb aclaparadora sinceritat a la demanda del cíclop? I si Ulisses, potser per primer cop a la seva vida, hagués admet que ell, com tothom, no és Ningú?

O és que vostès, benvolguts lectors, creuen ser algú?

Watashi wa ki ni naritai desu ka

Sóc un franc alhora que ferm admirador del món vegetal. No només pels evidents beneficis que m'ofereix, com ara l'ombra dels grans arbres, la bellesa de no poques floracions, o l'àcida comestibilitat dels tomàquets, sinó, per sobre de tot, per la seva comfortable previsibilitat, doncs els vegetals, si alguna cosa són, és previsibles. Dia rere dia els arbres romanen allà on són plantats, les maduixeres del test del balcó resten a lloc, i faci fred o faci calor, plogui o faci sol, els vegetals mostren un admirable tarannà en entomar amb estoicisme tot allò que sigui que l'atzar té a bé d'oferir-los. A diferència dels sempre imprevisibles animals, un no ha de malfiar-se mai d'una ceba o d'un pebrot, d'una mèlia o d'una xicranda, d'un roser o d'una rosella.

I tan admirables em resulten els vegetals, que més d'un cop he desitjat esdevenir jo mateix vegetal, de preferència una conífera, tal vegada una grossa sequoia, si em disculpen la immodèstia, com ara una de les tres jovenívoles sequoies que són plantades a Santa Fe del Montseny, al que fou jardí de Can Casades. Si més no, esdevingut sequoia, m'estalviaria d'escriure bestieses.

Gakkō no kodomo

Primer és la nena sobrealimentada, que aprofitant-se de la força física que li dóna el seu evident sobrepès li acostuma a prendre el berenar cada cop que no en té prou amb el seu, que és sempre. Segon és el nen consentit, que sempre vol la joguina que ell té i no accepta mai un no per resposta, de manera que ni viu ni deixa viure. Tercer el nen que sempre va disfressat d'home aranya i que l'espanta amb aquella carota que duu posada en tot moment. Quart el nen assilvestrat, que quan no és a la bressola sempre s'està amb el seu germà gran a la plaça del davant del basar xinès que regenten els seus pares, i que no té manies a l'hora d'aconseguir el que creu voler. Cinquè la nena que no és al·lèrgica al gluten però que no en pren perquè la ideologia dels seus pares no accepta el gluten i sempre té un berenar especial que sembla molt més bo que no pas el seu, encara que això tant és, perquè la nena sobrealimentada sempre li pren. Sisè el nen que sí és al·lèrgic al gluten i que sempre té el mateix berenar especial de la nena que tot i no ser al·lèrgica al gluten no en pren perquè la ideologia dels seus pares no accepta el gluten. Setè la nena filla de pares famosos que l'ignora perquè els seus pares no surten cada dia per televisió dient-se el nom del porc. Vuitè el nen diagnosticat amb el síndrome de dèficit d'atenció amb hiperactivitat que monopolitza a la tècnica que ha cursat un grau mitjà de formació professional en educació infantil i que hauria de ocupa-se de tots ells, i no només del nen diagnosticat amb el síndrome de dèficit d'atenció amb hiperactivitat. I finalment ell, que en atènyer l'edat adulta esdevindrà psicòpata i es farà tristament famós per haver escabetxat a cops de matxet a nou marrecs d'una escola bressol abans de ser abatut pels trets d'una tiradora d'elit del cos dels mossos d'esquadra, que en el seu temps lliure pràctica el busseig a pulmó i és mare d'una nena amb intolerància a la lactosa.

Bangohan no hai

A El sopar de cendra, curiós diàleg que sembla versar sobre certes qüestions astronòmiques, Giordano Bruno, autor que no necessita pas presentació, parla de si mateix en tercera persona en els termes més elogiosos. I no només parla de si mateix en els termes més elogiosos, sinó que també, amb una braó que ja voldria qualsevol libelista com cal, parla en els termes més pejoratius de tots aquells que gosen discutir-li res, de tal manera que el curiós diàleg sembla més aviat una mena de manual sobre l'art de tenir sempre raó, talment cert opuscle que redactà un tal Schopenhauer no pocs anys desprès, i no pas un diàleg sobre unes qüestions astronòmiques que, si bé en el seu moment degueren ser de la més alta transcendència, quatre segles després resulten més aviat irrellevants.

I des de l'habitual frivolitat que em caracteritza, i des de la comoditat d'una societat on estat i església resten relativament separats, i des de la tranquil·litat de poder escriure les més grosses bestieses amb total impunitat, no puc més que sospitar que el tràgic final de Giordano Bruno, mort en la espaordidora foguera, més que degut a l'heretgia de la que fou acusat, sens dubte es degué a la seva supèrbia, a una excessiva i immoderada estima de si mateix, que el portà, no només a creure's millor que els altres, característica que acostumem a compartir tots els moridors nascuts del ventre d'una dona, sinó a proclamar-ho als quatre vents, grossa imprudència que no acostuma a agradar a tots aquells que no són un mateix.

Gomibako wa ippai desu

Després de prendre'm la saborosa orxata, em costa trobar un lloc adient on llençar el corresponent got de cartró, amb la seva tapa de plàstic i la palla que he fet servir per xuclar la beguda. I no és que no vegi papereres al meu pas, que en trobo, però totes plenes a vessar de tot allò que la multitud, doncs no pas amb altra paraula es pot quantificar a la gentada que baixa pel passeig de Sant Joan, ha anat llençant en elles. Finalment deso amb cura el meu got sobre un munt de brossa que sobreïx l'enèsima paperera que ensopego, i encara m'aturo uns segons per comprovar l'estabilitat del got que he abandonat sobre la pila de deixalles, sobretot restes de menjar, contenidors de líquids i embolcalls de tot tipus, en ser la ciutat curulla de forasters que fan el corresponent àpat del migdia a peu dret anant d'aquí cap allà, o asseguts en els no sempre confortables bancs públics, o sobre la no gaire neta gespa d'alguna zona enjardinada o sobre el sempre dur panot de les voreres. I és del tot comprensible que en aquestes circumstàncies les papereres siguin totes plenes, per molt que també veig a un operari dels serveis de neteja municipals que tragina un carretó on va buidant les papereres que troba al seu pas, però que són automàticament reomplertes per l'acolorida gernació que omple el passeig i on retrobo no pas pocs coneguts, que bé abillats de groc o bé de vermell, m'acompanyaran a fer el ridícul més ignominiós, si se'm permet una primera i darrera exageració, enmig de la via pública.

Kochira wa Cambó-san desu ka

A la seva Apologia de Cambó, volum vint-i-cinquè de la seva obra complerta, Pla ensabona fora mesura la figura de l'insigne besaluenc, que és presentat com paradigma de totes les virtuts, ja siguin aquestes capitals, cardinals o teologals. De la mateixa guisa, les idees polítiques de Cambó són també presentades sota la llum de totes les virtuts, alhora que lerrouxistes, liberals, conservadors, republicans, monàrquics, militars, anarquistes i radicals, són presentats sense excepció possible com uns pèrfids ignorants que mengen carn humana i reten culte al diable. Però si atenem al fet que segons sembla fou el mateix Cambó qui pràcticament dictà el text a Pla, que només feu d'amatent amanuense a canvi d'un sens dubte merescut salari, és innegable que Cambó pecà de manca d'humilitat i d'excés de supèrbia, qui sap si com a manera de concedir-se el benefici d'algun vici, potser el més abellidor de tots, doncs la supèrbia, ben portada, agrada d'allò més a grans i petits.

Dare ga hakushimasu ka

No m'agrada aplaudir, picar de mans en senyal de reconeixement pels suposats mèrits d'aquells que no són jo. No només, és clar, pel disgust que em produeixen els sempre discutibles i sobrevalorats mèrits aliens, sinó, també, per l'enutjós soroll que el picar de mans produeix. És per això que acostumo a defugir tota situació on s'acostumi a picar de mans, i si per algun lleig atzar m'acabo trobant envoltat per entusiastes picadors de mans, faig com si jo també piqués de mans, però sense arribar mai a picar-les, alhora que provo d'allunyar-me de forma discreta d'aquells que sí piquen les seves mans amb més o menys entusiasme, més o menys braó.

I un cop sóc lluny de la colla de picadors de mans, no només em dic que cal parar més atenció, ser més prudent i planificar amb més cura els meus moviments per així estalviar-me futurs destrets, sinó que també em demano que porta als altres a picar de mans, a fer tan viva ostentació del seu foll entusiasme vers qui sap què o qui, fins que em responc que és clar, que són coses que fan els altres, avinentesa que em permet improvisar una potser no gaire reeixida encara que exacte definició, els altres són tots aquells que han picat algun cop de mans.

Hon o kaimashita

Fa ja quatre anys, tal com aquí vaig donar notícia, a la Fira del llibre d'ocasió, antic i modern, que amb periodicitat anual es celebra al Passeig de Gràcia del Cap i Casal, vaig poder adquirir un exemplar acceptablement conservat del primer volum de la col·lecció Bernat Metge, primera part de De rerum natura, de Lucreci, pel ridícul preu de vuit euros. Una primera edició del 1923, bilingüe llatí-català, enquadernada en tela, d'una tirada especial numerada de dos-cents cinquanta exemplars, essent l'exemplar que jo vaig tenir la sort d'adquirir el 43è.

I més enllà de l'alegria per la compra feta, enlluernadora, sí, però breu i fugissera com correspon a tota alegria com cal, vaig ser tot seguit pres d'una certa malenconia, una tristesa vaga, ombrívola i duradora, tal com la defineix el diccionari en la seva segona accepció. Malenconia que se m'ha fet de nou present en llegir l'amable comentari que un lector ha tingut la gentilesa de fer a l'escrit immediatament anterior a aquest: cinc euros per primeres edicions de l'obra completa de Pla.

Si aquest és el preu que acaben tenint alguns dels més sòlids referents d'allò que hom acostuma a anomenar cultura catalana, cinc i vuit euros, no és d'estranyar que siguem un país de fireta, ja saben, conjunt d’estris de cuina petits per a jugar a cuinar, tal com també defineix amb gros encert el diccionari l'IEC.

Pla-san no hon o yonde imasu

Hi ha una monarquia constitucional. Hi ha dos grans partits de torn. Hi ha una aparença de sufragi. Hi ha una suposada premsa d'opinió. Hi ha una Constitució i un Parlament. Tot plegat és una enorme ficció, una mentida fenomenal que subsisteix, sota una estructura artificial de país políticament europeïtzat...

Són les de més amunt paraules escrites per Josep Pla al volum vint-i-cinquè de la seva obra completa, dedicat a Francesc Cambó, per descriure la situació d'allò que hom anomena Espanya en temps de la regència de Maria Cristina, aquella de la parada de metro del Corte Inglés de l'avinguda Diagonal. Eren aquells temps de forta crisi, amb la pèrdua de les colònies i altres desastres que ara no venen al cas.

I com les de més amunt, a l'esmentat llibre es poden trobar moltes altres paraules també escrites per explicar els anys aquells de la regència de Maria Cristina i del posterior regnat del seu fill, anys de crisi espanyola i de revifalla d'allò que s'anomenà catalanisme, que ves per on, servirien perfectament per descriure la situació d'aquests darrers anys, de crisi espanyola i de revifalla del catalanisme, ja per fi dit independentisme. Potser, que qui vulgui estar ben informat tanqui els diaris i obri els llibres, si més no aquest, el vint-i-cinquè volum de l'obra completa de Pla, dedicat, diu l'autor, que era un murri, a Francesc Cambó, que era tot un nervi.

Watashi desu (X)

Retrobar certs espais del passat em porta a recordar a aquell odiós personatge que algun cop potser vaig ser. I encara que l'odiós personatge que potser algun cop vaig ser em resulti precisament això, odiós, no puc evitar una sorprenent i no del tot desplaent sensació d'enyor. Enyor, no pas, només faltaria, d'aquell que algun cop potser vaig ser, sinó, tal vegada, d'aquell que potser aquell que algun cop potser vaig ser hagués pogut arribar a ser, de no haver arribat a ser, aquell que algun cop potser vaig ser, aquell que ara crec ser.

I disculpin, o no, el lleig embarbussament.

Falukner-san no hon o mimashita

De vegades no entenc el que llegeixo. Ja d'infant molts cops no arribava ni a capir la trama argumental del llibre que tenia a les mans, i pàgina rere pàgina em feia un embolic monumental, de tal guisa que acabava jo el llibre tal com l'havia començant, ignorant del tot el que en ell es deia. En el meu descàrrec puc al·legar que llegia coses del tot inescaients per l'edat que aleshores jo tenia, i em recordo amb onze o dotze anys intentant desxifrar la traducció que feu Carner del Pickwick de Dickens sense ni ensumar que es tractava d'una obra de vis còmica, fent-me un embolic majúsculs amb els innúmers personatges de Guerra i Pau, o del tot al·lucinat davant la Metafísica d'Aristòtil, que vaig fer que em regalessin per un Sant Jordi, en una d'aquelles edicions de butxaca de la col·lecció Austral d'Espasa-Calpe. Amb el anys això ja ho he anat esmenant, i crec que ja sóc capaç d'entendre les trames d'allò que acostumo a llegir, tot i que de vegades no puc evitar la sensació de creure que hi ha quelcom que se m'escapa, especialment amb Faulkner i Joyce. I no parlo d'aquelles traduccions impossibles de Pedrolo, que en tres o quatre ocasions he acabat abandonant sense saber ben bé que estava llegint, sinó d'una de les lectures d'aquest estiu, El llogarret, traduït per na Maria Iniesta i Aguiló, que si bé m'ha resultat plaent i crec haver entès tots els fets en ell narrats, no puc evitar de tenir aquella desagradable sensació de restar convençut que se m'escapa el més important, quelcom que no arribo ni a ensumar, talment com quan tenia onze anys.

Ashita natsu-yasumi ikimasen (V)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Kochira wa Pujol-san desu

Quan en vaig tenir l'oportunitat mai no vaig donar el meu vot a cap llista electoral encapçalada per Jordi Pujol i Soley. Després, un cop l'ex-president ja era retirat de tota contesa electoral, em va saber greu no haver-ho fet. Ara, un cop sentides les seves darreres paraules, m'alegro de no haver-li ofert mai la meva confiança. No pas, és clar, perquè amagués en algun paradís fiscal els milions d'una herència, ni perquè hagués defraudat els corresponents pagaments a la hisenda pública. Entenguem-nos-en, jo crec que l'Estat només malbarata recursos, que amb la seva voracitat recaptatòria només alimenta i fa créixer la bèstia que porta dins, una bèstia golafre i goluda que mai no en té prou i sempre demana més, i més, i més, i d'aquí el deute públic, doncs per molt que es recapti mai no n'hi ha prou per satisfer la voracitat de la bèstia. Si la bèstia menja un tall tot seguit n'exigeix dos. Si en menja dos en demana tres, si en són tres doncs quatre, i així fins que la bèstia, hipertrofiada, esdevé omnipresent i omnipotent i tot és Estat i tots acaben vivint de i per l'Estat. Per això considero que la primera obligació cívica de qualsevol persona com cal és defraudar a hisenda, evitar que amb l'esforç del seu treball es peixi a la bèstia, i que Jordi Pujol i Soley volgués preservar els resultats de l'esforç del seu pare de la impúdica voracitat de l'Estat em sembla quelcom no només lloable i honorable, sinó també valerós, doncs només els valents gosen enfrontar-se a la bèstia.

Però acollir-se a una suposada amnistia fiscal pensant que la bèstia passarà per alt un nom com el seu sense tornar-s'hi, i acabar demanant disculpes per quelcom que l'hauria d'enorgullir és propi de passerells, i de cap de les maneres puc jo oferir el meu vot a un passerell.

Mishiranu hito

Ahir a l'hora de sopar es presentaren a casa uns desconeguts de maneres afables i rostres somrients. Els desconeguts, un home i una dona que semblaven ser parella, es captenien amb aquella frívola bonhomia pròpia de qui ja té la feina feta i es permet el luxe de creure's lliure de tota obligació. Pel to de les seqüències fòniques que ens adreçaren, ens semblà que els desconeguts ens feien alguna pregunta que no arribàrem a capir, en ser-nos del tot desconeguda la llegua que semblaven enraonar, potser rus o servo-croat, suec o finès, alemany o txec, què sé jo. Però en adonar-se els desconeguts que no enteníem les seves paraules, entraren decidits i anaren fins al menjador, on en veure que ja teníem la taula parada amb el sopar que jo havia preparat per a nosaltres quatre, tomàquet amanit, brandada de bacallà i sardines escabetxades, s'entaularen i començaren a endrapar amb no gaire polidesa i molta golafreria. Afortunadament els desconeguts no s'ho menjaren tot i ens quedaren algunes engrunes per a nosaltres, que escuràrem asseguts a taula aprofitant que els desconeguts s'havien traslladat al sofà, no sense abans servir-se dos gots del meu Ardbeg de deu anys, que sembla ser que trobaren més aviat desplaent, potser per aquell seu excés de turba que a mi tant em plau. Aleshores els desconeguts ens tornaren a adreçar algunes preguntes, tot assenyalant amb l'índex de la destra alguns elements de la nostra llar, com ara les florides motllures dels sostres o els vitralls d'algunes finestres. Vist el seu interès per les particularitats del nostre habitatge, em vaig creure obligat a mostrar-los tot el pis i els vaig convidar a seguir-me passadís enllà, tot mostrant-los les cambres interiors i l'ampla peça que em fa de despatx. Però els desconeguts no em seguiren fins al final i es quedaren a la nostra habitació, on aprofitaren el gros llit per jeure i començar amb els habituals preliminars de tota folga. Jo, discret, vaig sortir tancant la porta de l'habitació al meu darrere, i ja a la sala vaig aprofitar per seure al sofà amb els menuts, practicant sumes i restes amb la gran i mirant un llibre il·lustrat amb el petit. Al poc, però, se'ns feren evidents els gemecs de la desconeguda, que semblava gaudir de valent d'un acte sexual particularment intens. Engegàrem aleshores la televisió, per tal de no ser destorbats, i aprofitàrem per mirar la programació infantil, que com és habitual a aquelles hores del vespre oferia diversos episodis d'animació protagonitzats per un gat que empaitava a un eixerit ratolí. Fins que al cap d'estona els infants s'abandonaren al son i els portàrem als seus llits, tornant nosaltres al sofà de la sala, en haver comprovat que els desconeguts, un cop arribats als respectius orgasmes, restaven adormits al nostre llit. Aprofitant que el sofà és gros, ens estiràrem i també restàrem nosaltres adormits, fins que ja al matí una ma em sacsejà i en obrir jo els ulls em vaig trobar amb el desconegut al meu davant, que vestia un dels meus pijames i em mostrava la nostra cafetera, talment m'estigués demanant l'habitual cafè dels matins. Com jo no prenc mai cafè i no estic avesat a la seva preparació, vaig despertar a la meva companya, que es llevà i preparà l'esmorzar dels desconeguts. Un cop dutxats i esmorzats, els desconeguts s'acomiadaren de nosaltres fent tot un seguit d'evidents gesticulacions amb el palmell de la destra, obriren la porta del pis, i marxaren.

Bernhard-san no hon o yonde imasu (IV)

Les paraules ho entaforen tot a terra i ho trastoquen tot, i converteixen sobre el paper la veritat total en mentida, el llenguatge dóna únicament una autenticitat falsificada, per molt que qui escriu s'hi esforci, el llenguatge és inservible quan es tracta de dir la veritat, de comunicar, a qui escriu només li permet l'aproximació, l'espantosa distorsió, sempre només una aproximació desesperada i per això també incerta a la qüestió.

Escriu Thomas Bernhard a El fred, quarta part de la seva pentalogia dita autobiogràfica. I més enllà del significat concret de les paraules escrites, amb les que puc més o menys combregar, les jeremiades de Bernhard em permeten no només el possible gaudi de la lectura, sinó, també, jugar al bonic joc aquell de canviar-ho tot per que res no canviï, doncs, s'hagués modificat el significat d'allò escrit si enlloc del paràgraf de més amunt en Bernhard hagués escrit el de més avall?

El llenguatge és inservible quan es tracta de dir la veritat, de comunicar, a qui escriu només li permet l'aproximació, sempre només una aproximació desesperada i per això també incerta a la qüestió, el llenguatge dóna únicament una autenticitat falsificada, l'espantosa distorsió, per molt que qui escriu s'hi esforci, les paraules ho entaforen tot a terra i ho trastoquen tot i converteixen sobre el paper la veritat total en mentida.

Només afegir, per no ser més imprecís del necessari, que el paràgraf escrit per la traductora de Bernhard no és pas el primer, sinó el tercer.