divendres, 3 d’octubre de 2014

Watashi no toshokan


I jo, només faltaria, no puc estar més d'acord amb la fina apreciació de la dita realitat que recull la piulada de més amunt, que descriu amb exactitud el procés de metamorfosi que estan experimentat allò que encara anomenem biblioteques. En canvi, discrepo amb braó del to que acompanya la piulada, que sembla encoratjar amb no poc entusiasme l'esmentada metamorfosi. I com enumerar els nombrosos motius que em porten a discrepar fora excessiu, em prenc la llibertat de citar a qui ja ha expressat les que podrien ser les meves raons amb contundent claredat aquí, aquíaquí, aquí, aquí, aquí i aquí.

És potser per tot això que ja fa un cert temps que tinc decidit que fer en cas d'assolir un cert capital, diguem-ne uns cinc milions d'euros: primer donar personalitat jurídica a la meva insignificant biblioteca personal, segon dotar-la econòmicament dels esmentats cinc milions d'euros per garantir la seva continuïtat un cop jo falti, tercer estudiar biblioteconomia, quart cercar una bona parcel·la qualificada com a sòl urbà destinat a equipament, cinquè comprar-la, sisè projectar un edifici destinat a albergar una discreta biblioteca, setè fer-lo construir, vuitè contractar una bibliotecària a temps parcial, novè traslladar-hi els prop de dos mil volums que ara mateix tinc a casa i fer-los créixer amb un cert criteri que ara fora llarg exposar fins a una xifra d'uns cent mil volums, i finalment dedicar-ho tot plegat a la preservació del patrimoni editorial, sense cursos ni tallers, ni clubs de lectura ni sales d'estudi, ni cafeteria ni audiovisuals, ni sales d'actes ni presentacions de llibres, ni lectures públiques ni concursos, ni préstec ni TICs. Només silenci, lleixes i més lleixes de llibres i dues butaques, doncs l'aforament de la biblioteca restarà limitat a dues persones: jo mateix i qui sigui que hi vulgui entrar, que les biblioteques bé han de ser obertes a tothom.