Shi no yuka ni yokotawarite

El pare sempre deia que la raó de viure era preparar-se per ser mort, escriu en un cert moment Faulkner, a Mentre em moria.

I de primer em sobta el verb triat, ser enlloc de morir, talment Faulkner hagués hagut de dir el pare sempre deia que la raó de viure era preparar-se per morir. Més que res, per aquella màxima epicúria que ve a dir que mai no coincidirem amb la mort, doncs o bé som vius i la mort no hi és, o bé som morts i som nosaltres els que ja no hi som. Amb aquest criteri, és clar, preparar-se per ser mort resulta extravagant i més aviat innecessari, i com a molt hom podria preparar-se pel moment del trànsit.

Però els personatges de Faulkner no crec que s'estiguin per orgues i més aviat trobarien les paraules d'Epicur un estirabot fora de lloc. No per res ells malviuen aclaparats per totes les circumstàncies possibles, essent la religió no pas el menor dels seus maldecaps, en ser com és l'eternitat no pas poca cosa. D'aquí, potser, que viure sigui un preparar-se per ser mort, un preparar-se per passar l'eternitat de la manera més confortable possible. 

D'aquí, fins i tot, hom potser podria extreure una bonica ensenyança d'allò més pràctica, a saber, que els agnòstics vivim per preparar-nos per morir, els creients (personatges de Faulkner inclosos) viuen per preparar-se per ser morts. I qui dia passa any empeny.

Gunshū

Feia temps que no veia The crowd i avui n'he tingut l'ocasió, a la sala petita de la Filmoteca, acompanyada pel DJ Javier Verdes, coses de la modernor.

I serà potser per la música, o tal vegada pels cabells esborrifats del protagonista, que no he pogut evitar de recordar una altra d'aquelles pel·lícules que sempre em plau de veure, Erasehead, de manera que a mesura que el metratge avançava enmig de descabellades batusses familiars, no podia jo més que trobar que la semblança entre els protagonistes i les excuses argumentals d'ambdues pel·lícules era evident i innegable, talment Lynch s'hagués estrenat amb una versió de Vidor, cosa sempre possible (o no).

Sigui com sigui, i tot i no ser el meu Vidor preferit, quin tros de pel·lícula, i quina manera de donar la raó a Murnau, quan aquest deia que el sonor havia arribat massa aviat.

Zettai

Mai no duc corbata. Mai menjo carn de porc. Mai ballo. Mai fumo. Mai tinc mal de cap. Mai llegeixo autors vius. Mai vaig al Pinell de Brai. Mai menjo formatge. Mai saludo fent petons. Mai dic Bon Nadal. Mai em pentino. Mai vaig en bicicleta. Mai agafo ascensors. Mai llenço petards. Mai sóc empàtic. Mai menjo maionesa. Mai prenc cafè. Mai prenc te. Mai faig migdiades. Mai em banyo en una piscina. Mai tinc la pressió alta. Mai em plau el que escric. Mai escolto opera italiana. Mai faig almoina. Mai col·laboro en causes solidàries. Mai faig servir  la paraula birra. Mai voto partits dits d'esquerres. Maig veig pel·lícules doblades. Mai crido. Mai ploro. Mai prenc el sol. Mai dormo tot el que voldria. Mai menjo carn picada. Mai no dic la veritat.

Hon-yaku no

Ha plogut molt i el llenguatge ha anat modificant-se, cada 50 o 60 anys s’ha de tornar a traduir, tenir versions per a les noves generacions, diu Pere Sureda segons recull Xavier Aliaga en aquest article.

I serà que tinc el costum de fer servir caputxa, però les paraules de Sureda em revolten, tal com en el seu dia em revoltaren les paraules d'aquesta piulada. Aleshores l'excusa era Woolf, ara Faulkner, encara que el rerefons és potser el mateix. Però per què només els lectors de traduccions es mereixen una nova versió que els hi sigui més entenedora, més adaptada al seu temps? per què no els soferts lectors angloparlants no poden disposar d'una nova versió de Faulkner, o de Woolf? Caldria, sens dubte, fer reviure Faulkner, o tal vegada ensinistrar tot un seguit d'epígons per tal d'anar actualitzant periòdicament la seva obra.

No seré jo qui negui les mancances de les traduccions de Pedrolo, traduccions que durant molts anys m'allunyaren de Faulkner, ni tampoc seré jo qui estalviï elogis a la versió de l'Esther Tallada, però només se m'acudeixen dues raons per tornar a traduir allò que ja ha estat traduït. Una, millorar tècnicament una traducció per apropar-se més a l'original, com sens dubte fa Tallada amb Faulkner o Udina amb Woolf. I, dues, oferir a qui estigui interessat una particular i personal versió d'un original, sense que en aquest el concepte de fidelitat tingui cap rellevància, tal com Riba feu amb l'Odissea, que tan de bo l'hagués traduïda per tercera, quarta o cinquena vegada. Tota la resta, falòrnies per fer bullir l'olla.

Supairometorī

La lectura espiromètrica és una tècnica de lectura que requereix un cert entrenament i que no està a l'abast de qualsevol lector. Per explicar-ho ras i curt, el lector espiromètric reté la respiració durant la lectura i només inspira i expira al final de cada paràgraf. Això, és clar, fa que només lectors experts en espirometria siguin capaços d'entomar la lectura d'autors com Proust o Kafka, i que aquells que s'inicien en l'espirometria hagin de limitar-se a la lectura d'autors de prosa precipitada. 

Però són precisament els lectors experts, aquells capaços d'entomar paràgrafs interminables, els que més beneficis obtenen d'una lectura espiromètrica. La causa es troba en la hipòxia cerebral que es produeix per manca d'oxígen i que comporta una disminució de la capacitat per moure el cos (de manera que el lector no pot eludir la lectura), una pèrdua temporal de memòria (que fa que el lector no recordi res del que tot just acaba de llegir), i dificulta la presa de decisions encertades (avinentesa que provoca que el lector interpreti de manera inversemblant allò que ja no recorda). És potser per tot això que la lectura espiromètrica ofereix els seus millors resultats a l'hora d'entomar proses mancades d'interès, proses que, llegides a la manera habitual, provocarien la indignació de tot bon lector.

I ara facin la prova, i si sobreviuen, ja em diran. O no.