Rin no ame

De Guerra i pau recordo especialment la fugida dels Rostov de Moscou amb carros carregats d'andròmines, com ara les luxoses vaixelles de porcellana, la fina cristalleria o el mobiliari de fustes nobles. I recordo encara esgarrifat el moment en què Nataixa, la pubilla, fa descarregar els carros per tal d'evacuar als ferits de Borodino. Horrorós, sens dubte, aquest malbaratar el patrimoni familiar per tal d'allargar l'agonia a quatre malaurats.

De manera potser anàloga, el que més atabala Jünger de la destrucció d'Alemanya no és pas la crema de les ciutats sota la pluja de fòsfor i la conseqüent mort de grans i petits, sinó la pèrdua de biblioteques i arbres.

Talment fa quatre dies, quan hom s'horroritzava per les imatges de la destrucció de les ruïnes de Petra a mans dels dolents.

Sen kyū-hyaku yonjūsan-nen shi-gatsu jūichi-nichi

La bona prosa és com el vi i igual que el vi continua viva i evolucionant. Hi ha frases que encara no són veres i, tanmateix, una vida misteriosa les va bastint per convertir-les en veritat.

La prosa recent és també una mica tosca encara; en el curs dels anys agafa patina. Ho noto sovint a les cartes antigues.

Com ja he escrit en més d'una ocasió, tinc el costum de llegir tan sols autors difunts. Així m'estalvio l'enuig d'haver d'estar al dia i puc aprofitar-me de la feina de selecció feta pel pas del temps, doncs un cop resten orfes, els escrits del passat bé han de demostrar la seva vàlua per si mateixos. Sens dubte que això em suposa alguna mancança, doncs no dubto que entre els innúmers bufanúvols que em són contemporanis algun hi haurà que pagui la pena de ser llegit. Però què hi farem, la vida és finita i les prunes gustoses. I ara, a més, puc fer-me meu l'argument (potser un cert elogi de la distància) que Jünger anotà al seu diari un onze d'abril de mil nou-cents quaranta-tres, mentre el fòsfor destruïa les ciutats alemanyes i els fills de David eren exterminats a l'est.

He gassen

I abans de sortir del cinema, un cop la pel·lícula ha finalitzat, passo pel lavabo per tal de fer una pixada, doncs els darrers minuts del metratge se m'han fet un pel llargs per l'esforç que havia jo de fer per contenir la micció, coses de l'edat. I un cop sóc assegut a l'inodor, doncs prefereixo pixar assegut, i com qui no vol la cosa, deixo anar un pet que ni el del bou d'en Patufet, un gas interminable que comença però no acaba, acompanyat d'un espetec no diré que eixordador, però sí força escandalós. Afortunadament sóc sol i no em cal ser polit, així que mentre faig feina a plaer (els meus pets no fan pudor) començo a barrinar al voltant de la pel·lícula que acabo de veure, The Favourite, que si bé no es pot negar que és una pel·lícula de Yorgos Lanthimos, doncs bé ho anuncien així els títols de crèdit, no colpeja com d'habitud colpegen les pel·lícules de Lanthimos, fins al punt que hom podria dir que The Favourite és una pel·lícula ben agradable de veure, fins i tot instructiva, i feta amb una solvència visual i sonora que ja voldrien assolir molts dels que es fan dir directors de cinema. Devia ser un encàrrec, em dic, en recordar, a més, que Lanthimos no signa el guió, no sé si content per veure com de magnífica pot ser la resolució d'un encàrrec, o més aviat decebut per si Lanthimos s'acaba convertint en un altre noi dels encàrrecs. Però aquí el pet s'acaba, m'alço, m'eixugo el penis, em pujo i em cordo els pantalons, em rento les mans, i surto apressat tot pesant que un pet tan espectacular com el que acabo de deixar anar bé es mereix unes paraules.

Watashi wa risuto ga suki desu

A l'hora de llegir les memòries, el dietari o l'autobiografia de qualsevol escriptor cal anar anotant amb cura i bona lletra els noms dels escriptors que l'autor afirma que ha llegit, llegeix, o té intenció de llegir, i fer-ne una classificació en quatre columnes. La primera columna, a l'esquerra del tot d'un paper en blanc format A4 vertical, contindrà els noms dels escriptors que ens són del tot desconeguts. La segona, a la dreta de la primera, contindrà els noms dels escriptors que ens són coneguts però que no hem llegit. La tercera, a la dreta de la segona, els noms dels escriptors que ens són coneguts, que hem llegit, però que no ens han plagut. I la quarta, a la dreta del tot del full, contindrà els noms dels escriptors que en són coneguts, que hem llegit i que ens han plagut.

Un cop fet això observarem la llista amb delit, en traurem alguna conclusió, ens farem algun propòsit i la desarem a la carpeta on desem les llistes de noms d'escriptors citats a les memòries, els dietaris o les autobiografies dels escriptors que haguem llegit.

Watashi wa kenchiku o benkyō shimashita

Quan jo vaig fer els estudis d'arquitectura a l'ETSAB l'habitual era esmerçar una mitjana d'onze anys per completar el pla d'estudis i obtenir-ne el títol corresponent. En teoria eren sis cursos més el projecte final de carrera (PFC), que s'allargava un temps indefinit comprés entre un mínim d'un any i un màxim indeterminat.  La demora s'explicava per diverses raons, una de les quals era el costum que molts teniem de fer de negres en diversos despatx d'arquitectura, on oferíem la nostra ma d'obra d'esclava a canvi de ser acceptats en aquell món que anhelàvem. Jo vaig cursar els sis cursos en vuit anys i vaig enllestir el PFC en un curs més. I és potser precisament la desmesurada llargada que acabaven agafant els anys universitaris, aquelles esperes als passadissos, aquelles nits passades a la sala de dibuix, aquelles correccions de projectes aliens, aquell parlar per no callar, el que donava la possibilitat d'accedir a un coneixement potser difús, però sens dubte molt més important que el coneixement pretesament exacte que impartien els docents.

I tot això potser ve al cas d'allò que escrigué Jünger un trenta-u d'agost de mil nou-cents quaranta-dos als seus diaris, quan deia que el sol fet de remenar aquestes coses ja és instructiu; l'esperit caça al vol una munió de noms i de dades que, tot i que amb el temps es perden, tanmateix deixen un humus del qual agafen ufana moltes coses, com ara un coneixement difús sovint superior al coneixement exacte, i un tacte per a saber veure les fronteres i les transicions de les obres de l'esperit. Per això puc dir que cap de les meves nombroses passejades pels molls és temps perdut: semblantment, l'al·licient de la caça rau en l'encalç de l'animal, no en la peça caçada.