Flaubert no hon o yomimasu (II)

... per a Flaubert, ésser intel·ligent era una forma més -segurament la més refinada, i la que portava més feina- de ser tan ximple com tothom, escriu, en un cert moment, Jordi Llovet, al pròleg de Bouvard i Pécuchet, en fer referència a un cert estudi que Jean-Paul Sartre va dedicar a Flaubert, L'idiot de la Famille.

Però, pel centenar de pàgines que porto llegides, fora excessiu qualificar als tals Bouvard i Pécuchet d'éssers intel·ligents, i potser caldria considerar que Flaubert fa una passa endavant i abandona el gènere de la novel·la versemblant (allò que d'altres, per gros enuig meu, anomenen novel·la realista), per endinsar-se en el terreny de la sàtira. No endebades, també al pròleg, es traça una certa genealogia amb referències a Cervantes i Swift, autors als que hom pot qualificar, sense fer massa el ridícul, de satírics. I si a això s'afegeix l'antipatia que em desperta la figura de Sartre, no puc més que esmenar la seva afirmació, certament ben trobada, potser massa, per gosar afirmar que els éssers intel·ligents s'acostumen a comportar amb la mateixa ximpleria que els ximples, només amb l'afegit de ser conscients de la pròpia i inevitable ximpleria, afegitó que, tal com es fa evident a L'educació sentimental, no em sembla poca cosa.

Flaubert no hon o yomimasu

Com que feia una calor de trenta-tres graus, el bulevard Bourdon estava del tot desert.

Trenta-tres graus, bulevard Bourdon del tot desert. Del tot desert, el bulevard Bourdon, a causa de la calor, trenta-tres graus. Trenta-tres graus deixaven del tot desert el bulevard Bourdon. El bulevard Bourdon estava del tot desert a causa de la calor, trenta-tres graus. A trenta-tres graus el bulevard Bourdon restava del tot desert. Desert del tot restava el bulevard Bourdon, a causa de la calor, trenta-tres graus. Trena-tres graus de calor van buidar del tot el bulevard Bourdon. El bulevard Bourdon...

Kaiwa desu ka

Vós vareu ser a Cefís, oi? em demana Jota, amb qui coincideixo a la bacallaneria de sota el mercat. Cefís? m'exclamo sorprès. Sí, dErsu_, la batalla de Cefís, m'insisteix Jota. Però Jota, com voleu que hagi estat a la batalla de Cefis? n'han passat set-cents anys, des d'aleshores, provo d'explicar-me. I? insisteix ell. I?... no sigueu absurd, fa set cents anys jo encara no havia nascut, sóc en dErsu_, no pas en Matusalem, m'exclamo. És clar, és clar... però, coneixeu els fets? continua Jota. Només el que explica Ramon Muntaner a la seva crònica, la desviació del riu per part dels almogàvers i com els ferrats cavallers francs quedaren enllotats en el fang, essent, tot seguit, metòdicament exterminats, m'explico, tot recordant la ja llunyana lectura de la crònica de Muntaner. I és de fiar, el que escriu aquest amic vostre? continua el poca-solta de Jota. Amic meu, Jota? què us empatolleu! m'exclamo de nou. Què no és amic vostre, aquest tal Muntaner? insisteix Jota. Va, no hi torneu, Jota, us ho prego, tot recordant la seva proverbial niciesa. Però és de fiar, el tal Muntaner? hi torna. No gaire, la seva crònica és una mena d'apologia a major glòria del comte de Barcelona, li explico, talment, anys enrere, m'explicà a mi un erudit historiador. Aleshores tot és fals? s'exclama Jota. Tampoc és això, la historiografia admet com a certa tant la batalla com la victòria almogàver, continuo, tot recordant les paraules de l'erudit historiador. Eren braus, aquests almogàvers, oi? s'exclama Jota. Uns salvatges, l'esmeno. I cridaven allò de desperta ferro! continua ell, sense escoltar-me. Això diuen, convinc jo. A veure com ho crideu vós, em demana sorneguer. Au, Jota, que ja sabeu que no em plau cridar, m'excuso. Doncs crideu fluixet, insisteix ell. Això és un oxímoron, Jota. No es pot cridar fluixet, començo a enutjar-me. I vareu occir gaires enemics, a Cefís? hi torna. Què no, Jota, que jo no hi vaig ser, a Cefis, insisteixo. Estàveu de baixa? sembla que se'n rigui ell. Que no, Jota, que no, que jo no havia nascut! li acabo cridant, per gros enuig meu. Devia ser ben emocionant, la sang barrejada amb el fang i el terror dels francs, del tot indefensos davant la lleugeresa almogàver, continua ell, sord a les meves raons. Molt emocionant, Jota, molt emocionant, hi convinc. Hagués arrancat moltes cabelleres, jo, sembla il·lusionar-se ara. Cabelleres? us confoneu, Jota, això de les cabelleres es de les pel·lícules del far-west, m'exclamo, doncs tot plegat ja passa de mida. Sí, sí, però com heu dit que els almogàvers aquests eren un salvatges, he pensat que també arrancaven cabelleres, mira de justificar-se. Docs mireu, Jota, el costum d'arrancar cabelleres va ser introduït pels civilitzats occidentals, entre els aborigens amerindis. En la guerra entre francesos i anglesos cada bàndol tenia tribus aliades que cobraven pel nombre de cabelleres que presentaven, li explico, talment un altre docte historiador m'explicà a mi, també, temps enrere. Aleshores els almogàvers anaven a preu fet? em demana el molt beneït. A preu fet? li pregunto, sense ni tan sols sorprendre'm. Sí, clar, si no arrencaven les cabelleres, és que no cobraven per peça, m'argumenta no sense una certa lògica, impròpia d'ell. Teniu raó, Jota, no cobraven a tant la peça, reconec. Tenien un sou fix? em demana de cop i volta seriós. No ben bé, el que s'estilava aleshores era el pillatge. Els guanyadors arrambaven amb tot el que podien, concloc, ja fart. Vatua, dErsu_! crida Jota, curull d'entusiasme. Sí, Jota, vatua.

Seishōnen

La joventut, però, és feliç perquè té futur, escriu, encara Gògol, a Les ànimes mortes, en referir-se a un tal Tentetnikov, un xicot excel·lent a qui les circumstàncies, o potser el pas del temps, li fan prendre una certa retirada a un tal Bartleby, escrivent de professió. Una certa retirada que també té un tal Akaki Akàkievitx Baixmatxkin, insignificant copista protagonista de El capot, relat peterburguès. Encara que potser fora més prudent, si hom s'atén a criteris cronològics, considerar que és el tal Bartleby qui serva una certa retirada al tal Tentetnikov, i també al tal Akaki Akàkievitx Baixmatxkin, més encara si es considera que els doctes redactors d'estudis literaris així ho troben, en citar als personatges de Gògol com a precursors del tal Bartleby, i també d'un tal Gregor Samsa, i també, afegiria jo, d'un tal Jacob von Gunten.

La joventut, però, és feliç perquè creu tenir futur, em permeto, també, afegir.

Chan to ko

No prestis la paraula al pensament ni l’acció a pensaments desordenats. Sigues afable, però mai vulgar: L’amic lleial, un cop posat a prova, lliga’l a la teva ànima amb fermalls d’acer, però no et cansis la mà de tant donar-la a joves arrogants sortits del niu. Guarda’t d’entrar en baralles, però si ho fas, que sigui el teu rival que s’hagi de guardar de tu. Presta l’orella a tots, i a pocs la veu. Escolta sempre l’opinió dels altres, però reserva’t la teva. Compra’t els vestits més bons que puguis adquirir amb els teus diners, però no vesteixis mai amb estridència; perquè la indumentària és el mirall de l’home, i, a França, les persones de rang més elevat són més selectes que ningú en aquestes coses. No manllevis ni deixis mai diners, perquè el que en deixa hi perd el préstec i l’amic, i, el que s’endeuta, sovint hi perd la hisenda. I, per damunt de tot: si ets franc amb tu mateix, és tan segur com que la nit segueix el dia que amb els altres tampoc no seràs fals. Són aquests consells de Poloni adreçats a Laertes, fill seu, a Hamlet, en traducció de Joan Sellent.

Para compte, Pàvluixa, estudia, no facis el boig ni portis vida ociosa, però sobretot sigues servicial amb els mestres i les autoritats. Si deixes satisfets els superiors, encara que no portis gaire bé els estudis ni Déu t'hagi donat talent, de totes maneres faràs carrera i passaràs davant de tots. No et lliguis amb els companys, no t'ensenyaran res de bo; i, si arriba el cas, relaciona't amb els més rics, amb aquells que en un moment donat et puguin ser útils. No invitis ni convidis ningú, val més que et comportis de manera que siguin els altres els qui et convidin, i, sobretot, estalvia i acumula copecs, són la cosa més segura del món. Un company o un amic t'enganyaran, i en cas de desgràcia seran els primers en fallar-te, però el copec no et fallarà sigui quina sigui la desgràcia en què et trobis. Amb el copec ho faràs tot en aquest món... són aquests consells dits a Txítxikov, el tal Pàvluixa, pel seu pare, a Les ànimes mortes, en traducció de Josep Mª. Güell.

Tai tan desu ka

No és pròpiament una veu dErsu_, m'explica Jota, amb aquella enutjosa sinceritat dels embriacs. Allò que em diu no m'ho diu amb paraules, en ser, com és, anterior al llenguatge. Vull dir, dErsu_, que és com si se'm fessin pressent uns desitjos que tinc no ben bé oblidats, però si reclosos ben endins, en ser, com són, del tot inescaients amb la vida que portem. De cop sobte se'm desperta un fort desig de prendre per la força tot allò que vull, no tant pel caprici de prendre-ho, sinó pel goig de la força, de sentir com el món es vincla a la meva escomesa. Desitjo una dona, la prenc; m'enutjo amb algú, l'esventro; vull còrrer, corro; cridar, crido; saltar, salto... Però no pot ser dErsu_, bé ho sabeu vós, no pot ser, s'acaba lamentant Jota, que amb un gest del dit demana una altra malta, i tot seguit em pregunta si jo no la sento, la veu. És clar que sí, Jota, és cla que sí, li responc, no tant per la prudència de no contradir a un embriac, sinó pres per l'emboirament que em produeix l'agradós aiguardent. I com us ho feu, dErsu_, per captenir-vos com toca a cada moment? em demana Jota. Però jota, si us plau, m'esteu parlant de comportar-vos com un tità, i prou sabeu on són els titans, reclosos ben endins, com bé heu dit, a les pregoneses del Tàrtar, miro d'explicar-me. Oh, dErsu_, ja comenceu amb les vostres velles històries, se'm lamenta Jota. Sí, jota, velles i ben velles, perquè tot això que vós sentiu ho han sentit altres abans no pas vós, potser tothom, i potser per això foren els Déus immortals qui derrotaren els titans, miro d'explicar-me. És a dir, afegeix Jota, que és l'obediència a la llei de Déu allò que m'ha de fer ser curós amb el meu capteniment? es mofa Jota. I ara, Jota, i ara, com els Déus substituïren els titans, bé diuen que la raó ha substituït als Déus, l'interrompo enutjat, ja fart de tantes obvietats. L'obediència a la llei dels homes, doncs, sentencia Jota, i és aleshores que noto com algú em tusta l'espatlla, i en tombar-me veig al cambrer que em diu que si us plau, que només quedo jo al bar i que és molt tard, que faci el favor d'anar passant, si és que em puc aguantar dret, i que si no em veig amb cor em demanarà un taxi, i que calli, sobretot, que calli.

Naze kakimasu ka (II)

... i li destinaran un minso racó enmig de la sèrie d'escriptors que ofenen la Humanitat, escriu Gógol a Les ànimes mortes, en referir-se a aquells escriptors que gosen mirar just cap aquell racó oblidat de tothom per explicar tot allò que ningú no vol sentir, en contraposició a aquells altres, els anomenats poetes universals pels seus agraïts contemporanis, que fixen el seu amatent esguard allà on se'ls hi demana i expliquen, amb florida prosa o rimat rodolí, tot allò que els tals contemporanis volen sentir.

Ofendre la humanitat, doncs, podríem dir que potser hauria de ser la primera obligació de tot aquell que es vulgui fer dir escriptor. Si no fos, i que Gógol em disculpi, que en la meva turpitud només sóc capaç d'imaginar una obvia i única obligació per tot aquell que, més que fer-se dir escriptor, vulgui esdevenir-ho, això és, escriure.

Ki

Als jardinets hi ha una mica de tot: grans plàtans d'ombra, tres palmeres, i una esplèndida filera de cinc xicrandes que divendres passat florien amb els seus característics tons morats. Tot seguit, ja al carrer Gran, preceptivament alineades en ambdues voreres, aromàtiques magnòlies amb llur característiques fulles oblongues, coriàcies i brillants, que unifiquen les bigarrades façanes del carrer i ens acompanyen fins arribar a la travessera, ja passada la camiseria Pons, on si tombem el cap cap a l'esquerra podem ensopegar alguna petita palmera i uns soferts lledoners, arbra urbà per excel·lència, discret i resistent. Pel carrer gran, però, continuen les magnòlies fins arribar a la cruïlla amb Montseny i Sant Marc, on a mà dreta trobem una alineació de granats pissardis, i un petits arbres que em són desconeguts a l'esquerra. I de nou les magnòlies, carrer Gran amunt, fins arribar al carrer de casa, on les mèlies plantades el dos mil tres senyoregen les característiques façanes de les cases Cairó. Tot seguit unes petites palmeres fan estada a Fontana, i més amunt, a Breton de los Herreros, tarongers amargs, i de nou Magnòlies fins a Carolines, on l'estretament del carrer Gran fineix amb l'arbrat alineat, que d'ara en endavant jugarà a fet i amagar amb els eixamplaments produïts pel canvi d'alineació de l'edificació marcat per la normativa urbanística. Així, a la plaça Trilla trobem nou grans palmeres, que es contraposen a un parell de magnòlies de la vorera del davant, que s'acompanyen d'un gros plataner i d'una curta alineació de set palmeres més. I una altra palmera al costat de la Vedruna, i encara alguna magnòlia plantada sobre petits cubs de fusta. I, ja per acabar, a Lesseps, en gros desordre, trobem un generós escampall vegetal on fins i tot es pot trobar una grossa pytolacca que em plau d'allò més, amb llurs aèries i nuoses arrels, llur tou fustam i llur esponerosa ombra.

I res més, fora d'un petit premi, a discreció de qui això escriu, per qui trobi la imprescindible errada en l'arbrat descrit, no pas per què qui això escriu hagi necessàriament amagat cap parany, sinó per dissimular la seva probable turpitud.

Hoka

És tranquil·litzador creure que la culpa sempre és dels altres, que hom gaudeix de tots els drets i no resta obligat a res. Que si no paguem no passa res, i pobre d'aquell que gosi fer-nos cap retret. Pagar, jo? i ara! que paguin els rics, que per això ho són, de rics!

I potser fora bonic que les coses fossin així, tan bonic que, ben mirat, potser cal fer que siguin així, de grat o per força, i res millor, doncs, que sortir al carrer a fer saber la bona nova a tothom, per tal que en joiosa cercavila hom s'agermani amb tan noble i lloable objectiu i tots plegats cantussegem alguna bonica melodia i avancem cap a un futur millor. I així, si més no els catalans, ho tindrem tot pagat, sempre i arreu, tal com aquell tal Francesc Pujols, visionari de professió, va profetitzar temps enrere, en aquells dies en què hom també acostumava a sortir al carrer, fent aplec de pólvora i plom, a fer saber a tothom que la culpa sempre és dels altres.

Keimusho ni imasu ka

El carceller, un home ben cordial, em mostra les instal·lacions de la presó i m'acompanya  a la que serà la meva cel·la, un espai d'aparença prou confortable que s'adiu d'allò més amb tot el que he vist fins ara, especialment la biblioteca, vint mil volums amb una atenció especial als decadentistes francesos del dinou. Aquí estareu molt bé, em diu al sortir, afegint, també, que les portes sempre són obertes i que res ni ningú em retindrà en contra de la meva voluntat, si desitjo marxar. Jo, és clar, mostro la meva sorpresa, doncs tenia entès que els centres penitenciaris acostumaven a tenir estrictes mesures de seguretat per mirar d'evitar fugues. I ara, quina idea més ridícula, riu el carceller tot sorprès, qui en voldria marxar, d'una presó?

I a mesura que passen els dies no puc més que donar la raó al carceller. El menjar és exquisit, les instal·lacions confortables i la biblioteca esplèndida. Només un foll voldria marxar. I això és el que miro de fer entendre als coneguts que em venen a visitar, quan, com jo els primers dies, es mostren sorpresos per les laxes mesures de seguretat. Però dErsu_, m'insisteixen aleshores, doneu-vos a la fuga, nosaltres us protegirem i ocultarem, i fins i tot podem proporcionar-vos un salconduit per marxar a Amèrica. Jo, és clar, no puc més que riure'm de semblants propostes, i acabo provocant la indignació dels meus visitants, que comencen a espaiar cada cop més les seves visites. Finalment, cap al quart any de condemna, deixo de rebre visites.

I amb el pas dels anys m'oblido del tot de l'exterior i resto convençut que el món es limita als espais de la presó: la confortable cela, l'espaiós pati, el salutífer gimnàs i la infermeria, el lluminós menjador i la plàcida sala de lectura, al costat de la biblioteca. Cert que als llibres trobo referències a espais que no es corresponen amb els de la presó, com ara carrers, places, jardins, boscos, llacs i muntanyes i oceans, però sens dubte es deuen referir a indrets d'uns temps passats, quan el món encara no havia assolit la seva actual perfectibilitat, la d'una presó d'on ningú no vol fugir.