Jūni-gatsu sanjūichi-nichi

Un cop Troia fou ocupada (morts tots els homes, violades totes les dones) els caps aqueus es reuniren en consell per decidir el més important, això és, com repartir-se les despulles de la ciutat, el botí. Ulisses, però, l’enginyós Ulisses, el diví Ulisses, el favorit d’Atena, l’heroic Odisseu, preferit de poetes, de tots i de tothom, proposà, enmig de l’assemblea, una tasca més urgent: calia donar mort al fill d'Hèctor, el millor dels troians. Cert que només era un infant que no aixecava un pam de terra, però potser, temps a venir, heretaria la força de son pare, i un just desig de venjança el podria enfrontar als prínceps aqueus, i això, de totes totes, calia evitar-ho. És per això que el nen fou pres dels braços de la seva mare, Andròmaca, i fou llençat, des de d’alt d’una torre, al buit, doncs ningú, Ulisses tampoc, gosà donar mort a l’infant amb les seves pròpies mans, per por als Déus, a l’horror de l’infanticidi. I el nen, dit Astiànax, en estimbar-se contra el terra, morí.

I avui, un any més, a trenta-un de desembre, tot, tot, tot continua igual, com, ai las, no pot ser altrament.

Ototoi no ban

Tinc sort, doncs l’autobús arriba buit i puc seure al seient del davant, per mirar de no marejar-me. Però, en pensar-ho, em resulta ben estrany que, a aquestes hores, l’autobús vagi tan buit. Com també em resulta curiós que trobem totes les parades buides, al llarg del trajecte, i que en mirar per la finestra vegi els carrers deserts, sense trànsit. Almenys així arribem en un no res, a la meva parada. I en devallar i ser a la vorera em sorprenc encara més, doncs no veig a ningú pel carrer, ni cap vehicle circula per la Gran Via. I veig les balconades de l’Eixample fosques, totes, com si no hi hagués ningú a l’interior dels habitatges. I el silenci és absolut, talment la ciutat fos balmada.

Almenys algú devia conduir l’autobús, penso, perplex, tot i que per molt que m’hi esforço no puc recordar a cap conductor. Però en reflexionar més, enmig de la solitud més pregona, tot se’m fa transparent, i és que encara sóc al meu món, a on només hi ha lloc per a mi. Per a mi, i per a ningú més.

Tango, tango, tango

En despertar i enfrontar-nos al món restem del tot perduts davant la seva vastitud, desorientats per la seva complexitat, la seva incommensurabilitat. I neguitosos comencem a crear paraules, a ordenar i classificar, i acabem parlant de minerals, vegetals i animals; invertebrats i vertebrats; peixos i amfibis, rèptils i aus, també mamífers; prototeris i marsupials i placentaris; i embogim amb els insectívors i els carnívors, els cetacis i els dermòpters, els primats i els sirènids, i així fins a divuit llatinades, que aviat és dit; i després més, i encara més, i sempre més.

I en acabar ens ho creiem, sí, ens ho creiem, i ens pensem que el món és tal com el veiem, tal com el classifiquem. Aleshores, perquè no sigui dit, a nosaltres mateixos ens anomenem homo sapiens sapiens, per duplicat, doncs pel que sembla, és el nom, qui fa la cosa.

Kochira wa Xostakovitx-sama desu

Assegut a la sala escolto el superb regal que he rebut avui, una bellíssima capsa que conté deu petits cossos cilíndrics, d’una alçada insignificant en comparació amb el seu diàmetre, on hi ha enregistrades les quinze simfonies que compongué Dmitri Xostakòvitx. Ordenat com sóc he començat pel primer disc, que conté les simfonies 1ª i 15ª, que encara no he escoltat mai. La 1ª passa com si res, doncs ara puja, ara baixa, ara fa això, ara allò... un brillant catàleg de recursos que m’atabala i no em diu res. Però tot canvia en començar la 15ª. Primer em sorprenc en reconèixer algunes frases que em recorden molt a Wagner, a la Marxa fúnebre de Sigfrid, i tot seguit l’emoció segueix a la sorpresa, doncs resto del tot captivat per la delicadesa de la música. Una delicadesa que sóc del tot incapaç d’expressar, doncs ni sé prou música com per descriure el que escolto, ni sóc prou hàbil amb el llenguatge com per poder transmetre el que sento. Només puc fer un prec, escolteu-la.

Kurisumasu omedetō

Ennuvolat amb els meus pensaments un cop em retorna al món, a l’hora que una veu desconeguda em demana disculpes. Jo, però, no responc res, incapaç com sóc de veure a qui ha topat amb mi, doncs em trobo envoltat d’infinits desconeguts que van i venen al meu voltant, atrafegats enmig de les llums, del soroll. I és tant el brogit que resto terroritzat i intento fugir de la multitud. Però per molt que m’hi esforço continuo envoltat de gent i més gent. Només amb grans treballs aconsegueixo tombar per un carrer menys concorregut, on puc accelerar el pas, fins que arribo a les canòniques voreres de l’Eixample, on començo a córrer, esquivant vianants. I en ser a casa tanco la porta amb clau, i sense pensar en el que faig començo a apilar capses, per bloquejar l’entrada. Tot seguit m’apresso a tancar finestres i porticons, i jo mateix em tanco al dormitori, barrant la porta amb el llit. Però atemorit encara per les veus que sento esmorteïdes a través dels envans, buido l’armari de la roba i em fico a dins. I per fugir del tot poso el cap dins una bossa, que m’ajusto al coll, i a mesura que em falta l’oxigen començo a perdre de vista l’enutjós món exterior, alliberant-me dins la foscor.

Kore o yomitai desu ka

Llestos, ho vols llegir? pregunto a la meva companya en donar el text per bo; tot i que només és un primer esborrany, afegeixo cercant la seva indulgència. Tot seguit ella s’asseu i comença a llegir el que acabo d’escriure, i en acabar em mira i diu, ah, has tornat a escriure el de sempre. I jo resto sorprès per les seves paraules, potser irritat, i replico que no, i ara, que no escric pas sempre el mateix, i menys avui. Però tot seguit em contradic a mi mateix i m’embarbusso argumentant que tothom escriu sempre el mateix, que tot escriptor (escriptor?) escriu sempre la mateixa novel·la, el mateix vers, com no pot ser altrament. I afegeixo, encara, que els grecs ja ho varen escriure tot, i abans els egipcis o els sumeris, que potser foren els primers a escriure, i que des d’aleshores no fem més que repetir-nos, una vegada i una altra, i que així ha de ser.

Però en restar sol de nou i rellegir el text em resulta evident que un cop més és el de sempre, escrit com sempre, i que, com sempre, la meva estimada companya té tota la raó.

Nani mo (II)

De cop sobte un desig em pren amb força i, indefens, resto del tot a la seva mercè. Deixo de banda tot altre pensament, tota altra ocupació, i m’apresso a fer el que faci falta per tal d’assolir allò que em domina. I no dubto a trepitjar a qui es posi al meu davant, ni a empènyer a qui m’obstaculitzi, ni a fer tot el que s’hagi de fer, el que sigui, i encara més. I enfebrat m’enutjo per la més petita de les dificultats, la més lleu de les dilacions; i tot em treu de polleguera. Fora de mi bramo i pico de peus, clamo als Déus i exigeixo l’acompliment de la meva voluntat, si és que encara és meva, si és que mai ha estat meva.

I tot ho faig no pas per la vana i menyspreable il·lusió de satisfer la passió que em domina, ni aquesta ni cap, sinó per veure’m, d’una vegada per totes, lliure de tot desig, de tot anhel.

I tot seguit ric, a cor que vols.

Tomete kudasai (III)

Amb tot encara per fer m’assec i resto aturat, en silenci, potser distret amb qualsevulla niciesa, encaterinat amb no res. No pas per què el cos hagi dit prou i em demani un descans, ni per què no tingui res a fer. Si resto assegut, aturat, silenciós, potser distret, és per què res del que pugui arribar a fer, a dir, a escriure(?), millorarà el pitjor dels meus somnis, la més pobre de les meves fantasies.

Sakana o tabemasho ka

Traiem un bell filet de salmó fresc de la nevera i el deixem reposar cosa d’una hora. I un cop temperat el posem sobre la planxa, que ha d’estar roent, del costat de la pell. I no el girem pas, ni el salem, ni res. Només esperem un minut, potser dos (no més), a què la pell resti torrada, cuita la carn de sota, però crua del tot la de dalt. Així cuinat el presentem en un plat, li posem unes poques escates de sal per sobre, i el servim. I trobarem que potser si, que paga la pena de viure, quan totes tres textures se’ns fonguin a la boca en cada mossegada: el greix de la carn crua, el cruixent de la pell, la tebior del salmó cuit.

Però això ho haurem de fer en la intimitat de la llar, en la clandestinitat del nostre menjador, en la privadesa més estricta; doncs les autoritats, amatents al nostre benestar, han decretat, mal que ens requi, que per por dels paràsits no es pugui consumir peix que no hagi estat congelat o cuinat, bullit, fregit, cremat, socarrimat, carbonitzat, incinerat, desgraciat, rebregat, maltractat, humiliat, a no menys de seixanta graus Celsius, pel cap baix.

Gràcies, un cop més, per protegir-nos de tot mal, no fos cas que en viure, moríssim.

Kyo eiga o mismashita

En sortir de la sala de projeccions restem perplexos (o no), doncs tot i que no podem més que reconèixer la qualitat del producte que acabem de veure, la dolorosa sensació que tenim és la d’haver malbaratat sis euros i mig per cap, i dues hores i mitja d’una tarda de dissabte. Belles han estat les imatges, verament, i correctes, correctíssimes les interpretacions, brillant l’ambientació, també les localitzacions, eficient la narració, invisible el muntatge... però tot plegat, i què?