Ashita natsu-yasumi ikimasen (VI)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Otoko wa okotta desu

El mateix dia que vaig veure una dona a la línia verda que es servia del seu dispositiu mòbil per realitzar innúmers càlculs matemàtics, també vaig veure, però aquest cop dins d'un dels trens que recorre amunt i avall la línia groga, un home de cap calb i panxa prominent que per tot s'enutjava. L'home s'estava palplantat davant d'una de les portes del vagó on era, de manera que dificultava la pujada i baixada de tots aquells passatgers que, per causes privades que em són feliçment desconegudes, pujaven i baixaven a cada estació. Per aquest motiu els passatgers que pujaven o baixaven topaven sovint, de manera del tot involuntària però inevitable, amb l'home de cap calb i panxa prominent que romania palplantat davant la porta. Aleshores l'home s'exclamava amb paraules grolleres que anava variant en funció d'aquells a qui suposadament s'adreçaven, i que repetia amb gran sentiment fins que una nova topada el duia a modificar la seva lletania. Així l'home de cap calb i panxa prominent desitjava que tots els turistes retornessin als seus respectius països de residència, que tots els catalans fóssim exterminats en cambres de gas, que tots els immigrants de pell fosca fossin expulsats del país mitjançant mètodes violents i expeditius, i que tots els xinesos fossin enviats a la frontera xino-mongola a terminar la construcció de la dita Gran Muralla. De més a més, afegia que les noies i dones que vestien robes de màniga curta eren totes unes putes i haurien de ser follades, encara que no avançava pas per qui, i que el gos pigall que va pujar a la parada de Jaume I hauria de ser enverinat.

Kahō to jōhō

Avui he coincidit a la línia verda del metro amb una dona de formes robustes però no pas excessives, cabells curts i llavis artificiosament envermellits, que es servia del seu dispositiu mòbil per fer tot un seguit d'operacions matemàtiques (com ara sumes de nombrosos sumands a les que seguien curioses multiplicacions que al seu torn eren seguides per noves sumes), sense que jo, que era al seu darrera i podia admirar sense cap dificultat el ball de números de la pantalla del seu dispositiu mòbil, pogués arribar a capir el sentit de les mateixes. Fa pràctiques de càlcul mental, sens dubte, i es serveix de la calculadora del mòbil per comprovar l'exactitud dels resultats obtinguts, m'he dit, per tot seguit admirar-me de la vertiginosa rapidesa amb que els càlculs es succeïen. I així anar fent, ella les seves operacions i jo les meves innecessàries càbales, fins que en un cert moment la dona ha semblat adonar-se de com jo l'observava i ha somrigut amb discreció, talment saber-se observada en el seu aritmètic procedir li resultés d'alguna manera plaent. Finalment, arribats a la parada de Diagonal, la dona ha desat el seu dispositiu mòbil dins la bossa que traginava i ha davallat del vagó.

Kako, genzai, mirai

Hi ha un temps en què les inevitables insatisfaccions del present són fàcilment alleugerides per les llamineres promeses d'un futur millor. Després, a mesura que el futur va esdevenint present i passat, les promeses es revelen com el que tota promesa sempre és, no més que un miratge fictici i il·lusori d'impossible i sovint indesitjable assoliment. I un cop perduda la confiança en un futur millor, bé cal cercar un nou consol a les inevitables insatisfaccions del present i, com no pot ser altrament, aquest nou consol només pot trobar-se en el record d'un passat que si bé és tant o més fantasiós que qualsevol futur, mai no tindrà la indelicadesa de fer-se present.

Subete ga yasui desu ka

Tinc facilitat per bastir estructures que endrecin en el meu pensament el món que m'és exterior. Estructures que en cap cas no pretenen entendre o descriure de manera exhausta i precisa la suposada existència empírica o racional de tot allò que en algun moment em pot arribar a envoltar, sinó, tan sols, oferir-me una primera i apressada orientació per provar de no extraviar-me dins la ingent vastitud del coneixement. Però aquesta meva facilitat de seguida se m'acostuma a fer carregosa, en ser-me després molt difícil d'abandonar la confortable seguretat que aquesta primera aproximació m'ofereix. I crec que és per això que se'm fa tan difícil encarar el repte de provar d'anar més enllà i aprofundir en res, de manera que acostumo a restar sempre arrecerat allà on ja sóc, presoner d'unes estructures que més que fer-me possible el coneixement me'l fan fàcil, cosa que, convindran amb mi, no és ben bé el mateix.

Tomato o tabetai desu

I enguany, que fa un estiu com els d'abans, aclaparador i asfixiant, ben lluny de les esquifideses tèrmiques dels darrers anys, pensava jo que com a justa i obvia contrapartida les botigues de queviures posarien a la venda uns tomàquets sensacionals. I si bé és cert que n'he trobat uns, barreja de cor de bou i Montserrat, de polpa plena i aroma intensa, pel que fa al gust encara no n'he tastat cap que em compensi ni la calorada ni el preu satisfet, doncs fins a sis euros el quilo n'he arribat a pagar, per uns tomàquets que quan no eren insípids resultaven farinosos. I tant era la varietat, si fins i tot al tomàquet pebrot que tant em va plaure l'estiu passat enguany no li he sabut trobar el què. Només els xerri de la botiga aquella del carrer Muntaner amunt, de procedència francesa, continuen essent excel·lents, malgrat que la migradesa de la seva mida em desplau i els trobo indignes de qualsevol amanida com cal. Em resten per tastar els rosa de Barbastre de la botiga de vora l'escola Suïssa, però el darrer cop que m'hi vaig passar els tenien massa madurs. Ja fora ridícul que amb un estiu com aquest calgués esperar a l'arribada del fred per trobar uns tomàquets excel·lents, si és que els raf, un cop més, no fan figa.

Dare ga kangaemasu ka

No pas gaire sovint, però sí de tant en tant, hom acostuma a ensopegar amb certes idees que per la seva clarividència en les coses del viure resulta colpidores. Idees que s'acostumen a ensopegar en allò que ens plau anomenar literatura, dins les paraules d'aquells pocs autors que ens ofereixen alguna cosa més que no pas l'anecdotari propi de cada moment. És aleshores que en la nostra comprensible turpitud acostumem a errar-nos en creure que l'autor que ens ofereix la idea de torn és quelcom més que un molt meritori escrivent (algú que recollint una tradició prèvia l'embolcalla de bell nou per oferir-la als seus coetanis), talment l'esmentada idea hagués nascut amb aquell que ha tingut la gentilesa d'oferir-nos-la. I de vegades sí, que qui té la bona pensada és qui la posa per escrit de manera escaient, però si m'atenc a la meva sempre limitada experiència, en tota la literatura del segle vint que jo conec només he trobat el cas d'un escriptor que es pugui considerar autor de les idees que exposa, que seria el cas de Kafka, encara que no està de més recordar que Kafka escrivia al dictat d'una misteriosa veu que només ell sentia. Tota la resta, inclosos els meus admirats Buzzati o Walser, no han fet més que repetir des de la pròpia experiència el que altres ja havien dit, gros encert, perquè hi ha coses que bé paga la pena de ser repetides, com ara certes idees que per la seva clarividència en les coses del viure resulten colpidores.

Girisha-jin wa rippana hito desu

Els grecs són admirables. Ho eren ja fa tres mil anys i encara ho són ara. I no pas per haver votat a aquesta mena de tafur desvergonyit que vendria a sa mare per un plat de llenties caducades i mal cuinades. No, no pas, i ara. Els grecs són admirables per la seva exemplar negativa a pagar qualsevol tipus d'impost. Ja ho vaig escriure aquí, tota moneda recaptada per una administració pública és una moneda malbaratada, cosa que els grecs saben pou bé, i per això, del primer a l'últim, del més adinerat al més pelat, del més jove al més gran, del més espavilat al més babau, ningú en aquell país no paga cap impost. I per això la resta d'europeus, una colla de barruts que sí que paguem mil i un impostos, estem farts de ser els cornuts que paguen el beure. I aquest és el tema, no pas cap pujada d'un iva que ningú no paga, ni cap retallada d'un serveis públics inexistents, i encara menys cap qüestió de dignitat o de suposada oposició a un sistema econòmic tan satisfactori com ho és el liberal. L'únic tema en qüestió és saber si la resta d'europeus som tan soques com per deixar-nos entabanar per enèsima vegada pels grecs, o si els fotem fora d'una vegada.

Però, no ho dubtin pas, tant en un cas com en l'altre, els grecs no pagaran mai res.

Watashi wa kangae ga arimasu

Al llarg del dia d'avui he restat captiu de l'habitual prepotència de les idees. Ja de bon matí, i per contingents circumstàncies que ara no venen al cas, una certa idea s'ha fet lloc en el meu pensament i en poca estona l'ha monopolitzat del tot, de tal manera que fora de la representació mental que ella em proposava cap altre pensament no m'era possible. Si almenys hagués estat una bona idea... però ca, no era més que un batibull de temences i maldecaps que no feien més que inquietar-me l'ànim i enutjar-me l'humor, de tal manera que qualsevol que avui hagi intercanviat dues paraules amb mi haurà sortit escaldat per l'agror del meu capteniment i l'hostilitat de les meves respostes. Però més enllà dels ombrívols pensament amb que m'ha omplert el cap, el més enutjós ha resultat la seva abusiva omnipresència, el seu egoisme, la seva incapacitat per acceptar qualsevol altra pensada, la seva voluntat asfixiant i anihiladora de tot allò que no fos ella mateixa. I ni que la idea que avui m'ha monopolitzat hagués estat una idea feliç i encoratjadora, o útil i profitosa, enginyosa o captivadora, la supèrbia de la seva exclusivitat m'hagués igualment aclaparat, talment no ja el món, sinó tan sols les meves banals circumstàncies, poguessin reduir-se a la migrada esquifidesa de la primera bestiesa que m'omple el cap.