Watashi no yoi mokuteki

A qui això escriu, jo mateix, els doblers li plauen amb gros delit. I poca cosa li faria més il·lusió, em faria més il·lusió, que tenir-ne a cabassos i malbaratar-los sense mesura, amb ostentació i fatxenderia, sense filar prim, amb l'entusiasme propi dels nou-rics. I en ser com potser sóc de l'opinió que la primera i única obligació de tota persona acabalada és la de dilapidar el propi patrimoni, per allò de redistribuir la riquesa, cosa molt necessària segons diuen els que pocs cuartos tenen, cada dobler llençat no només m'alleugeriria la butxaca sinó que, per sobre de tot, m'enlairaria ànim i esperit. D'aquesta guisa, qui això escriu, jo mateix, tot s'ho gastaria en llibres, maltes, cuiners i joioses cortesanes, fins quedar pelat com una rata. És aleshores que demanaria una pensió no contributiva, o una renda mínima d'inserció, o almoina al pla de la Seu, o, molt millor, aniria passant, que, de pidolaires, el món ja n'és ple.

I és tan gros el meu delit de doblers, que en contra del meu costum de menystenir i negligir qualsevol propòsit de cap d'any, enguany em prenc la llibertat de fer-me, amb tota la sinceritat de la que sóc capaç, el molt lloable i incert propòsit d'enriquir-me a l'engròs, sense ordre ni mesura, amb indecència i golafreria, fins que els duros em vessin de les orelles i encara més.

Totsugeki

A la ficció, i crec ser de l'opinió que  tot és ficció, no tinc cap problema en acceptar la versemblança dels personatges que encarnen el mal d'una manera absoluta. Per exemple, el mossèn a qui dóna vida Robert Mitchum a The Night of the Hunter, el captaire coix interpretat per José Manuel Martín a Viridiana, o el sonat d'Anthony Perkins a Psycho. 

En canvi, els personatges que els hi són antagònics, els personatges que en tot moment encarnen la virtut sense permetre's cap defalliment, els personatges que sempre malden per servir als altres i res no fan en benefici propi, em resulten, si més no, problemàtics. Com és el cas d'ahir, amb l'enèsim visionat de Path of Glory, on més enllà de l'excel·lent guió i de la superba posada en escena, on bona part del protagonisme el pren l'espai escènic, ja siguin els luxosos palaus de l'alt comandament, la lineal trinxera on malviuen els soldat o l'espai amorf i indefinit de la terra de ningú, em grinyola l'impecable capteniment del coronel Dax, interpretat per un sempre magnífic Kirk Douglas, que en tot moment fa el que toca per defensar els seus soldats més enllà del que la prudència i el sentit del deure aconsella, i que quan la temptació li és oferta amb safata de plata no dubta a refusar-la ofès.

Deu ser, és clar, que en la meva turpitud no m'he adonat que més que una pel·lícula bèl·lica, Path of Glory és una pel·lícula de ciència-ficció, essent el personatge interpretat per Douglas no és més que un extraterrestre, de tan poc humà com és.

Hōkoku shimasu ka

Davant d'un fets que s'ensumen traumàtics, els personatges de la darrera novel·la de Kazuo Ishiguro, El gegant adormit, es captenen segons quatre patrons. Primer, aquells que malden per recordar i fer recordar tot allò que s'esdevingué. Segon, aquells que malden per oblidar i fer oblidar tot allò que s'esdevingué. Tercer, aquells que malden per recordar i fer recordar allò que ja han oblidat. I, quart, aquells que a qui ja els va bé haver oblidat tot allò que han oblidat.

I que és tot allò que uns malden per recordar i d'altres per oblidar? quins són els fets traumàtics? Doncs sembla ser que un gros carnatge comès pels britons sobre els saxons o, si més no, aquesta sembla en un primer moment l'excusa triada per Ishiguro. Però, pàgina rere pàgina, rere la cortina de fum del gros carnatge ètnic, s'endevina un altre conflicte, potser més acotat, potser no tan evident, potser d'aparença molt més menuda, però sens dubte molt més comú, més definitiu. Si més no un conflicte del que cap lector d'Ishiguro (ni cap no-lector d'Ishiguro) resta aliè i que, per evident, no cal ara esmentar.

Fet i fet, què fa Ishiguro llibre rere llibre (llibres tots ells d'aparença molt diversa però d'idèntic contingut), més que enfrontar als seus personatges al record del seu passat, al record d'allò que potser són?

Futatsu

A nosaltres personalment, l'alta cultura ens interessa fins a l'extrem que l'alta cultura demana, no tant, naturalment, com les persones que en viuen, pensen viure'n o els agradaria poder-ne viure.

Són les de més amunt paraules extretes d'una carta al director publicada a La Veu de Catalunya el cinc de febrer de mil nou-cents vint-i-quatre i signada per uns tal Josep Pla i Eugeni Xammar, que en aquells anys semblaven el cul d'un tal Jaumet. Jo només puc afegir que potser això de la cultura funciona com les comarques, que tal com hi ha Alt i Baix Camp, Alt i Baix Penedès o Alt i Baix Empordà, també hi ha Alta i Baixa Cultura, amb les seves capitals, els seus Consells Culturals i les seves corresponents partides pressupostàries, doncs suposo que això de compartimentar el món per alçades deu ser una més de les dèries de tota administració pública, que deu trobar que amb un sol Camp, un sol Penedès, un sol Empordà o una sola Cultura no n'hi ha prou.

Futatabime no chansu

El vint-i-sis de desembre de mil nou-cents noranta-dos vaig veure The innocents, de Jack Clayton, adaptació cinematogràfica de la novel·la de Henry James, Un altre pas de rosca, amb guió de Truman Capote. I encara avui, divuit de desembre de dos mil setze, recordo l'entusiasme amb què vaig sortir de la sala de la Filmoteca, per aquells temps ubicada a la Travessera de Gràcia, i com empès pel record de la pel·lícula de Clayton, l'any mil nou-cents noranta-nou vaig comprar l'edició que de la novel·la va fer Quaderns Crema amb traducció de Jordi Larios, amb la certesa que si la novel·la havia estat editada pel senyor Vallcorba la seva lectura no em seria pas sobrera. Però la lectura no va reeixir, i al cap de pocs dies vaig abandonar el llibre, que vaig desar en el prestatge corresponent, a l'espera que la meva capacitat lectora millorés i en un futur indeterminat pogués jo gaudir de la novel·la, amb el benentès que la qualitat de l'obra de James em quedava fora de qualsevol dubte, altrament no hagués estat editada per Quaderns Crema. Calia, doncs, fer paciència i esperar circumstàncies més favorables, tal com se m'ha esdevingut amb altres llibres, fins i tot amb el Jacob von Gunten de Walser, que han hagut d'esperar el moment en què jo estigués preparat per entomar la seva lectura.

I el moment, tal vegada, ja és arribat. Tot just acabada Els europeus amb gran satisfacció, és potser el torn, vint-i-quatre anys després, de donar una segona oportunitat al malson gòtic de Henry James, Un altre pas de rosca.

Kyō no yume

Avui he somniat amb un escamot d'homes ardits que es trobava encerclat en una posició que feia de mal defensar. Però l'ardit escamot somniat, encara que molt inferior en nombre als seus encercladors, mal equipat i esgotat per una llarga fugida, no defallia pas i encarava amb una certa joia i foll entusiasme la inevitable batussa. I així, un cop el combat ha començat, i ja fos pel foll entusiasme de l'ardit escamot somniat o per la abúlica malaptesa de qui es creu massa superior, l'ardit escamot somniat feia xixines dels encercladors que, onada rere onada, provaven de prendre la posició defensada. No cal dir que jo mateix era qui comandava l'ardit escamot somniat, i que sota el meu guiatge s'hi comptaven amics, coneguts i saludats, comportant-se tots ells amb exemplar i valerosa predisposició. Tot i això, el setge encara no havia estat trencat quan he estat despertat per una ma estimada, i encara que he m'he permès uns pocs minuts de mandres al llit, no he arribat a escatir a sant de què somniava jo semblant bestiesa, si no és, és clar, per així poder escriure que avui he somniat amb un escamot d'homes ardits que es trobava encerclat en una posició que feia de mal defensar.

Watashi wa haiyū o suki desu ka

Jo creia ser de l'opinió que calia honorar als autors i prescindir dels intèrprets. Que davant d'una obra amb tots els ets i uts, qualsevol aproximació no era més que un barroer intent d'abastar l'inabastable, i d'aquí, potser, la indiferència que em provocava la figura de l'actor, no més que el necessari i sovint enutjós egòlatra que calia suportar per tal de poder posar en escena al Shakespeare o Wagner de torn.

Però primer va ser Placido Domingo interpretant el paper de Siegmund al primer acte de La Walkyria, i aquests darrers anys de tetralogia na Irene Theorin donant vida a Brunilda, els que m'han fet adonar que, un cop més, anava jo ben errat. I és que més enllà de la seva prodigiosa veu, na Irene Theorin ha fet créixer el personatge de Brunilda fins a fer-lo arribar a uns límits per mi inimaginables, convertint-lo en el més principal dels personatges de l'Anell, per davant de xitxarel·los i milhomes, de tal manera que la descoberta d'aquesta nova Brunilda m'ha fet replantejar el sentit que jo donava a tota la tetralogia, a tot plegat.

I certament que la majoria d'actors no deuen ser més que els necessaris però sovint enutjosos egòlatres que cal suportar per tal de poder posar en escena al Shakespeare o Wagner de torn, però així com el pas del temps ens allibera de tota la patuleia d'autors de pa sucat amb oli i ens ofereix, tan sols, aquells l'obra dels quals ha pogut superar la censura de tan inclement jutge, tota la caterva d'actors ens són inevitablement contemporanis. Cal dons, un cop més, provar de destriar el gra de la palla i aplaudir sense reserves a aquells pocs escollits capaços de fer arribar als seus personatges més enllà d'on els van fer arribar els seus honorables autors. I, com a torna, tractar amb la deguda indiferència a tots aquells que, sense ser-ho, es fan dir actors.

Electra-chan no otōto-san

Així com Antígona té una germana, Ismene, també Electra té una germana, Chrysothemis (si més no segons la versió d'Hugo von Hofmannsthal). I així com Ismene vol oblidar els torts rebuts i viure la seva vida de dona, també Chrysothemis vol oblidar els torts rebuts i viure la seva vida de dona, ésser prenyada i infantar fills d'amples espatlles i llarga crinera. I així com Antígona fa oïdes sordes a les potser encertades o potser errades paraules d'Ismene (ara no hi entraré), també Electra fa oïdes sordes a les paraules de Chrysothemis. I així com Antígona gosa desobeir al poder establert i obeir les dites lleis eternes dels Déus (potser no més que el propi caprici), també Electra gosa desobeir al poder establert i obeir les dites lleis eternes dels Déus (potser no més que el propi caprici). I així com Antígona sembla assolir allò que deia voler assolir, donar sepultura al germà mort, Electra també sembla assolir allò que deia voler assolir, donar mort a la pròpia mare. I així com Antígona paga amb la vida la gosadia dels seus fets, Electra encara té l'oportunitat de viure la seva vida de dona, ésser prenyada i infantar fills d'amples espatlles i llarga crinera, Medont i Estrofi, segons diuen.

Jiometori no kami

Si bé és cert que de ben xicotet vaig perdre la fe en Déu nostre Senyor, i poc temps després vaig perdre la fe en tot déu, darrerament el meu ateisme manca cada cop més de convicció. Serà cosa d'anar fent anys, però la imatge d'un univers farcit de pedres que van voltant segons unes òrbites bellament establertes, però sense cap intel·ligència que hi posi ordre, em destarota. De moment, però, el meu ateisme continua vigent, encara que quan camino apressat d'aquí cap allà o d'allà cap aquí, el meu magí es complau en joguinejar amb la idea d'una mena de déu geòmetra. Un déu que completament alié als quefers de la humana existència i ignorant de tota moral, endreça l'univers a cop d'axiomes, teoremes i equacions. Enmig d'aital perfecció, els humans no seríem més que una mena de gra al cul, de minúscul gra al cul, que potser algun dia, si continuem amb aquesta dèria nostre de voler-ho saber i entendre tot, acabarem despertant l'enuig, la curiositat o la benvolença d'aquest déu geòmetra. Però fins que el moment no sigui arribat, si és que mai arriba, els Elements d'Euclides deuen ser el més semblant a un catecisme que mai hauré llegit, i el seu cinquè postulat tot un acte de fe.

I Euclides, és clar, un profeta.

Shinbun o yomimasu ka

Des de que tinc ús d'una certa raó, creia jo ser de l'opinió que llegir diaris era una bestiesa com una casa de pagès. No negava pas que els fulls dels diaris poguessin tenir una certa utilitat, com ara la d'embolicar entrepans, fer un camí de fulls per sobre d'un terra humit, protegir el sobre d'una taula a l'hora de fer treballs manuals, folrar un llibre o encendre un foc. Però llegir-los? quina bestiesa. I per reafirmar-me en la meva opinió tenia jo diversos i variats arguments, com ara les presses amb que es fan els diaris, la manca d'independència dels seus redactors, la confusió entre informació, opinió i publicitat, la ineptitud dels seus articulistes i mil nicieses més. Però com l'excés d'arguments no és més que la pitjor manera de dissimular la falta d'un argument ferm i definitiu, haig de reconèixer que estava jo equivocat, de mig a mig. Els diaris, si més no alguns, són una lectura excel·lent. És, només qüestió de paciència, no deixar-se endur per la novetat, i repassar la premsa de fa vuitanta anys. I si no em creuen, llegeixin, llegeixin els articles de Xammar o Pla a La Publicitat.

Watashi wa ki ga suki desu

M'agraden els arbres. Molt. M'agraden les seves capçades, els seus troncs i les seves arrels. També m'agraden les seves fulles i la seva escorça. M'agrada el seu tacte i la seva olor. M'agrada la remor de les seves fulles quan són sacsades pel vent i el cruixir de la seva decadència. M'agraden els perennes i els caducifolis, els frondosos i les coníferes, els grossos i els menuts, els joves i els vells, els vius i els morts. M'agraden tant les xicrandes com les tipuanes, però també els lledoners, les alzines, els faigs, els roures, els plàtans, els castanyers, els til·lers, les sequoies i els bedolls, fins i tot les figueres. M'agraden en temps de primavera, d'estiu, de tardor o d'hivern. M'agraden arrenglerats als carrers o lliurement emplaçats en un coster. M'agraden barrejats o en monocultiu, m'agraden amb fulla o nus, de prop o de lluny, d'un en un o de molts en molts. I m'agraden de viu en viu, molt, però també recordats, fotografiats, dibuixats o pintats. Però com potser m'agraden més, si més no avui, és filmats per Tarkovski a La infància d'Ivan.

Kochira wa Ishiguro-san no atarashī hon desu

Kazuo Ishiguro (Nagasaki, Japó, 1954) viu a Gran Bretanya des de 1960. Format a les universitats de Kent i d'East Anglia,l la seva obra ha sigut traduïda a més de quaranta idiomes. En català fins ara s'han publicat les seves novel·les Quan érem orfes i No em deixis mai, i els relats de Nocturns. Va guanyar el Premi Booker amb El que queda del dia, duta al cinema per James Ivory. És oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic i cavaller de l'Ordre de les Arts i de les Lletres francès.

És la de més amunt la lamentable nota biogràfica que acompanya la traducció al català de la darrera novel·la d'Ishiguro, El gegant enterrat, publicada per l'editorial Anagrama, que té la seu al número cinquanta-vuit del carrer Pedró de la Creu, a la ciutat de Barcelona, tot just al costat de la que fou seu d'Edicions 62 fins fa cosa de tres anys, carrer Pedró de la Creu seixanta-dos, i que l'any mil nou-cents noranta-quatre publicà El que queda del dia i el mil nou-cents noranta-set Els inconsolables. A més, Documenta Balear publicà Una pàl·lida vista dels turons l'any mil nou-cents noranta-nou.

Dades, totes elles, perfectament negligibles tant pel redactor de notes biogràfiques d'Anagrama com pel seu hipotètic i probablement inexistent corrector, que amb la seva desídia i poca traça potser demostren que més que editors, els senyors d'Anagrama només són fabricants de llibres.

Zweig-san no hon o yonde imasu (III)

Recordo amb un cert enyor el temps en què la lectura d'Zweig m'era plaent. El temps en què tot i la seva evident murrieria a l'hora de manipular al lector a cor que vols, les pàgines d'Zweig em lliscaven amb promptitud i joia d'entre els dits. Ara ja no. Ara Zweig se'm fa previsible i massa arterós, i el que abans em semblava una exemplar agilitat narrativa ara em sembla no més que un inacabable rastellera d'obvietats repetides una i mil vegades amb l'únic objectiu de convencer al lector dels sempre lloables punts de vista de l'autor. Sens dubte exagero, doncs prou em plau exagerar, però, malauradament, els llibres d'Zweig em cauen de les mans, talment algun mal em privés de fermesa a l'hora de subjectar-los. La cosa va començar amb Els prodigis de la vida, va continuar amb El món de 1914 i L'embriaguesa de la metamorfosi, i aquests dies se'm torna a fer palesa amb Petita crònica, doncs crec que em falta el necessari entusiasme que la lectura d'Zweig demanda.

Yashin o motte imasu ka

Tenia vint anys i patia d'aspiracions, escriu Kipling al començament de La millor història del món, on la veu narradora es complau en presentar al lector a un treballador de banca que aspira a fer-se un nom immortal, a escriure alguna cosa realment gran. I si bé en un primer moment la frase de Kipling m'ha resultat d'allò més llaminera, doncs que lluït que resulta dir que algú pateix d'aspiracions, al cap de no poca estona m'he dit que no, que només faltaria que algú de vint anys no tingués (no patís) aspiracions. Que algú que disposa d'un cos jove i sa, que algú que encara no ha fet una coneixença íntima amb el dolor, que encara no deu haver llegit pràcticament res, algú que, en definitiva, és un ignorant com una casa de pagès, un imbècil barbamec i mal·leable, un menyspreable bufanúvols de pa sucat amb oli... només faltaria que semblant xitxarel·lo no tingués aspiracions, ni que sigui la de fer-se un nom immortal, la d'escriure alguna cosa realment gran, doncs bé cal molta saviesa per no aspirar a res, molta fortalesa per guarir-se de tota aspiració.

O és que, tal vegada, vostès ja no aspiren a res?

Sore wa dono yō ni suru koto ga dekimasu ka

Renunciation -- is the Choosing

Against itself --

Itself to justify

Unto itself --

Com pot ser, em demano repetidament aquests darrers dies, que quatre versos escrits farà cosa de cent cinquanta anys en una llengua que m'és aliena, escrits per algú que visqué unes circumstàncies del tot diferents a les meves pròpies circumstàncies, allà lluny, a l'altra banda de l'oceà, a Massachusetts, amb qui ben poques lectures tinc compartides... com pot ser, em demano, doncs, que quatre versos, els quatre versos de més amunt, em provoquin el gros trasbals que em provoquen, talment la seva autora em conegués molt millor del que, afortunadament, mai m'arribaré a conèixer jo mateix.

Ban-gohan no mae

Abans no sigui l'hora de passar al menjador faig temps en una de les butaques de la sala, on m'embadoco amb la contemplació de les capçades dels pollancres que es veuen rere els grossos finestrals. Mancades de clorofila, carotenoides i antocianines, les capçades no només vesteixen els colors propis de la tardor, sinó que sota la discreta i horitzontal llum del capvespre em resulten especialment plaents. Tan plaents que m'oblido de tot allò que m'envolta i només paro atenció al fer i desfer de les seves fulles, talment no em trobés jo envoltat de coneguts que potser em parlen. Però de cop sobte una mà em tusta l'espatlla dreta i em veig obligat a tombar-me i alçar-me, a respondre qualque bestiesa a allò que se'm demana i a encaixar les mans que se m'ofereixen. Un cop, però, complerts els sempre enutjosos tràmits socials, sec de nou i torno a tombar-me cap els pollancres, només que, ai las, el moment ja és passat. Ara la llum és somorta, més pròpia del vespre que del capvespre, i les capçades ja no són més que unes taques fosques i planes mancades de tota subtilesa, no més que unes tristes ombres d'allò que fins fa un moment eren.

I és just aleshores, abans no sigui l'hora de passar al menjador, fent temps en una de les butaques de la sala, que sento, per uns moments, la dolorosa punyida de qui veu com el temps se li escola d'entre els dits.

Kanōsei ga arimasu

I dwell in Possibility –

Així comença Dickinson un dels seus poemes, el quatre-cents seixanta-sis segons la numeració establerta per l'edició de Franklin de mil nou-cents noranta-vuit, el sis-cents cinquanta set segons l'edició de Johnson de mil nou-cents seixanta. Poema on sembla haver-hi consens que Dickinson fa un cert elogi de la poesia, forma d'expressió que li dóna una llibertat que no sap o no vol trobar en la prosa, que se li fa rígida i asfixiant. Però a mi, que no he escrit mai un vers que no faci riure, el començament de Dickinson em serveix per verbalitzar allò que crec intuir de fa temps, que l'única llibertat de que crec disposar és la que em dóna l'ús que faig de llenguatge, talment només aquells que excel·leixin en l'ús de la paraula podran albirar, ni que sigui de lluny, allò que acostumem a anomenar llibertat.

O, el que potser ve a ser el mateix, els límits del meu llenguatge són els límits del meu món, segons sembla que escrigué Wittgenstein.

Dare ga watashi o hihan aete shimasu ka

Avui he somniat que de manera pública i ostentosa hom gosava fer-me retret de la prosa que gasto. En el somni veia jo la imatge d'un paredat amb l'arrebossat bufat i fet malbé, on amb pintura negre hom havia escrit sentències que criticaven algunes de les formes d'expressió que em són més característiques. Sentències que, en haver ja oblidat els detalls concrets del somni, ara no puc jo esmentar i que sens dubte poc importen. El que sí recordo és com, aquell que dins el somni em representava, entomava la crítica i començava a revisar tot el que fins a dia d'avui es troba aquí escrit, mil dues-centes quaranta-cinc entrades que potser no són poques i tal vegada masses, segons els criteris que el paredat expressava.

Sigui com sigui m'he despertat enutjat, però no pas per la crítica, només faltaria, sinó per la falta de tremp d'aquell que en el somni em representava, doncs el mínim que es mereixia l'admirable insensat que gosava criticar-me és el gros honor acabar amb la testa esberlada, les dents esmicolades i el ventre esbudellat.

Doko ni ikitai desu ka (II)

Seguint el que diuen que va dir Plutarc, jo creia ser de l'opinió que la conversa ens feia àgils, l'escriptura precisos i la lectura complerts, amb el benentès, és clar, que el complerts no era més que una mostra de bona voluntat.

Però ha estat l'esparsa lectura d'aquests darrers dies, uns pocs poemes d'Emily Dickinson espigolats d'ací i d'allà, la que m'ha fet veure que l'escriptura, si més no l'escriptura que aspira a esdevenir allò que hom acostuma a anomenar literatura, supera de llarg la precisió esmentada per Plutarc (un historiador, és a dir, un científic, no més que una persona endreçada) i va molt més enllà de l'exacta i precisa transcripció del pensament de l'autor de torn, essent potser la vague indefinició d'aquest més enllà allò que fa que la literatura sigui alguna cosa més que un manual d'instruccions. O és que prop de tres mil anys desprès continuem escoltant els cants de la Ilíada per conèixer el precís pensament del seu inexistent autor?

Watashi wa arukimasu ga suki desu

Gràcies a l'aparell per comunicar-me oralment a distància que tot el dia tragino amunt i avall, he pogut quantificar allò que ja sabia, que camino força, fins a una mitjana de tretze mil passes diàries, prop de deu quilòmetres. Per poc que pugui faig a peu qualsevol desplaçament que hagi de fer dins la ciutat, avinentesa que, a més, acostuma a suposar-me un estalvi de temps, en ser les meves cames llargues i els meus peus lleugers. Només a tall d'exemple esmentar que el recorregut de casa a l'escola dels menuts em significa prop de mitja hora en transport públic i menys de vint minuts caminant a pas viu. L'ús del vehicle a motor que conservem al subsòl de la ciutat ni me'l plantejo, en ser-me com m'és del tot desagradable la seva conducció.

Aquesta irrellevant dada ve o no al cas per una avinentesa curiosa: tots els moments de felicitat viscuda que recordo se m'han esdevingut caminant, ja fos sol o en companyia, apressat o desvagat, per carrers urbans o corriols silvestres, en catalana o forana terra, de dia o de nit, així o aixà... de tal manera que tot allò que crec enyorar va acompanyat del moviment propi de qui camina. Tal vegada afavoreix el caminar la dita felicitat? o és, només, que en passar tantes estones caminant és fàcil que la dita felicitat em trobi en moviment? o és la memòria allò que afavoreix el caminar, talment les felicitats estàtiques em fugissin del pensament?

Irrellevant qüestió, doncs sigui quina sigui la resposta jo no canviaré pas els meus hàbits, i ara mateix, un cop deixi d'escriure bestieses, m'apressaré a anar caminant cap allà on sigui que em toqui anar.

Taiseki-mono ni imasu ka

Són els tarters indrets de coneguda i reconeguda inestabilitat. Ja siguin grans praderies de roca, amuntegaments de pedra més menuda o esteses de sorra fina, davallar per la seva superficie exigeix la renúncia al miratge de l'equilibri, deixar-se anar, i tenir cura que un excés d'inercia no ens aboqui al desastre. Talment viure, on l'equilibri no és més que un bell miratge, i on un excés d'inèrcia ens pot fer caure per qualsevol estimball. Cal, doncs, triar: viure plàcidament la il·lusió que tot resta sota control i qui dia passa any empeny, o llençar-se de cap amb l'esperança que la inevitable patacada trigui en arribar. Jo, és clar, poc amic com sóc de realitats i patacs, trio la placidesa de la il·lusió, que em plau més, molt més, que no pas la incomoditat d'anar topant de cap en una i altra soca. Només lamentar, o no, que les circumstàncies que m'envolten facin oïdes sordes al meu desig, talment per grat o per força m'hagués tocat viure en el més bellugadís dels tarters, si se'm permet, un cop més, la grossa i injusta exageració.

I ja per acabar, i encara que no vingui a to, o potser sí, quatre sensacionals versos de l'Emily Dickinson que em recorden tot allò que m'estimaria més no recordar:

Renunciation -- is the Choosing

Against itself --

Itself to justify

Unto itself --

Kinō eiga o mimashita (IX)

Atesa la dificultat de rodar en interiors amb solvència, i atesa també la densitat de les paraules dites, em temia una d'aquelles pel·lícules tan abundoses on tot es diáleg i direcció d'actors. Una d'aquelles pel·lícules on, talment les molt lamentables sèries que darrerament són tan celebrades arreu, és menysté allò que de més propi té el cinema, la imatge en moviment. No és el cas. I és ja amb la primera escena, on se'ns presenta un grup de noies que amatents escolten les paraules de la directora de la institució educativa que les acull, que ens podem adonar de l'excel·lència narrativa de Davies. Excel·lència que a partir de tres recursos sàviament utilitzats (il·luminació, composició i moviment), acompanya amb discreció i una certa invisibilitat a una esplèndida Cynthia Nixon en el seu paper de Emily Dickinson. I és que talment el Dreyer potser inspirat per Hammershøi, Davies sap desaparèixer essent, però, sempre present, com es pot comprovar en mitja dotzena de seqüències memorables, d'aquelles que donen sentit a tota una vida. No pas a la de Davies, que prou sentit ja en deu tenir, sinó a la meva.

Bungaku (II)

Que la literatura és anterior a l'escriptura és d'una evidència que no admet discussió. Molt abans que fossin fixats per escrits, els grans poemes èpics de l'antigor ja eren dits i escoltats per innúmers analfabets que ni tan sols sospitaven la possible existència de quelcom anomenat escriptura. I no obstant això, són o no són literatura l'Epopeia de Guilgameix, la Il·líada o l'Odissea? per esmentar només les mostres de poesia arcaica que a qui això escriu li són conegudes.

Com és possible, doncs, que els doctes membres del docte Institut defineixen literatura com a art d’escriure i de llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit, o bé activitat que, per mitjà de l’escriptura, es proposa més un fi estètic que no pas didàctic, quan l'escriptura no seria més que una eina posada al servei d'allò que li és anterior. Com és possible semblant confusió, aital disbarat, tan grossa estupidesa?

Voluntat d'excel·lència en l'ús del llenguatge, goso jo ara afirmar que és la literatura, amb el benentès, és clar, que d'aquí a cinc segons puc gosar afirmar qualsevol altre bestiesa.

Watashi wa Sanders-san no hon o yonde imasu

És això, un llibre: un intent fallit que, encara que fracassi, és sincer, treballat i purgat de tota la falsedat que hagi pogut treure-li, amb les destreses limitades que té, i que gràcies a això està imbuït d'una mena de puresa, escriu George Saunders al pròleg de Secessiolàndia pel pedregar, segons traducció de l'omnipresent Yannick Garcia.

I és precisament el pròleg de Saunders el que em fa pensar en l'existència d'un nou genere literari, tal vegada el desè o l'onzè, que es correspondria amb el de les novel·les que pretenen alliçonar al lector sobre la millor manera d'escriure una novel·la. Sí, ho sé, el pròleg d'un recull de relats no és ben bé una novel·la, però això, convindran amb mi, no té la més mínima importància. Sobretot si considerem que l'obra fundacional del gènere bé podria ser el recull aquell de Cartes a un jove poeta de Rilke, que tampoc és que sigui ben bé una novel·la, o els deu consells per a escriure relats de Cortazar, els dotze de Bolaño o els setze de Borges, que per la seva extensió i síntesis més aviat semblarien llistes de la compra. Però tot això importa ben poc al costat de l'absurda però sempre llaminera embriaguesa que em pren cada cop que ensumo la possibilitat d'establir la universalitat d'un nou gènere literari, com en aquest cas, el desè o l'onzè, que es correspondria amb el de les novel·les que pretenen alliçonar al lector sobre la millor manera d'escriure una novel·la, sens dubte el gènere més fantasiós de tots.

Akusento

En acabar jo els estudis d'arquitectura la normativa de l'edificació estava recollida en les conegudes com NBE, això és, Normas Básicas de la Edificación. Amb uns quants anys de pràctica professional, i un cop ja començava a tenir per la mà aquest marc normatiu, el dos mil sis va entrar en vigor el dit CTE, això és, el Código Técnico de la Edificación, que derogava tot el marc normatiu anterior i instaurava unes noves i demencials regles del joc. Per fer-ho més entretingut, d'aleshores ençà hi ha hagut fins a cinc modificacions puntuals del dit CTE, de tal manera que el coneixement que hom pugui tenir de la normativa esdevé un niu de paranys on tota certesa no és més que un error i ni tan sols les beceroles són de fiar. D'aquesta guisa cal anar-ho consultant tot, dia sí dia també, no fos cas que un cop gastats un parell de milions d'euros en la construcció d'un edifici, resulti que un tram d'escala té una alçada de dos metres i mig, enlloc dels dos metres vint-i-cinc centímetres que recull la darrera versió de la norma, i el buròcrata de torn et denegui la llicència d'activitats, el client et demandi i un jutge et condemni. Després hi ha la normativa autonòmica, en aquest cas de la Generalitat, on per no allargar-me massa només esmentaré el Decret d'Habitabilitat que regula les condicions mínimes d'habitabilitat dels habitatges, i que, des de la primera formulació el mil nou-cents vuitanta-tres, ha sofert no menys de cinc modificacions. I si hom té la grossa dissort de redactar un projecte dins l'àmbit regulat per la Normativa Urbanística Metropolitana, haurà de bregar amb les dites Normes Urbanístiques del Pla General Metropolità i les Ordenances Metropolitanes d'Edificació, un garbuix caòtic i farcit d'innúmeres modificacions i afegits, de tal manera que ni els propis tècnics municipals que han d'atorgar les corresponents llicències d'edificació són capaços de respondre amb una certa claredat i coherència a les qüestions que un sofert redactor d'un projecte els pot arribar a formular. Finalment, tot resta adobat pel fet poc llaminer que tots tres nivells normatius, estatal, autonòmic i local, sovint acaben regulant un mateix aspecte des de punts de vista prou dispars com per oferir uns resultats no sempre coincidents i sovint contradictoris. I si l'obra és de promoció pública, a tot plegat caldrà afegir el corresponent Plec de Condicions de l'administració de torn, no fos cas que algú es quedés sense dir la seva.

I ara resulta que una colla de bufanúvols desvagats, un saltataulells capriciosos, uns estiracordetes de pa sucat amb oli que es fan trampes al solitari i es fan dir professionals de la llengua, rondinen perquè els hi han suprimits cent-trenta-sis accents gràfics dits diacrítics i ara s'hauran de tornar a estudiar la llista. Au va.

Kochira wa Bierce-san desu

Poden uns relats escrits i traduïts amb aparent mestratge, uns relats que tal com mana el gènere reserven per les darreres paraules un gir sorprenent que capgira el sentit d'allò fins aleshores llegit, uns relats que inclements furguen en les interioritats de la dita ànima humana (si és que tal cosa existeix) fins arribar a allò que hom acostuma a anomenar el moll de l'os, uns relats no exempts d'un cert humor que més que endolcir amargueja, uns relats, en definitiva, sensacionals, magnífics, superbs, si se'm permet, un cop més, la sempre necessària exageració, poden, doncs, uns relats així resultar fatigosos, previsibles, feixucs i, en definitiva, enutjosos, terriblement enutjosos, superlativament enutjosos?

El mèrit, i/o demèrit, el dec a Històries de soldats, d'Ambrose Bierce, que bé hagués pogut titular-se Història de soldats, doncs una sola és la història explicada, fins a setanta vegades set, talment en un guerra dita civil estigués molt mal vist matar a algú que no fos de la pròpia família.

Watashi wa apurikotto ga suki desu

És possible que allò que anomenem coneixement només ens faci servei, si és que per alguna cosa ens pot arribar a fer servei, no pas per fer-nos captenir amb un cert encert sinó, només, per entendre el perquè dels nostres inevitables e invariables errors? per finalment capir el perquè de la nostra persistència en colpejar-nos la delicada testa amb la solidesa de les parets? en trobar un cert consol en creure que, en qualsevol cas i circumstància, hauríem actuat amb la mateixa malaptesa? en finalment acceptar-nos tal com potser som i bandejar tot allò que crèiem desitjar que fos? en acceptar la desfeta, disculpar-nos la covardia i, finalment, gaudir en pau de la dolçor dels albercocs? doncs, ma ci sono albicocche così buone.

Watashi wa watashi ga suki dewa arimasen

Avesat com estic al passat, a tot allò que crec recordar que se'm va esdevenir, a aquell que potser vaig ser, a la placidesa de tot allò que ja no és... el present se'm fa esquerp, cansí, aliè i, per sobre de tot, enutjós. Com esquerp, cansí, aliè i, també per sobre de tot, enutjós em resulta ser aquell que crec ser, aquell que potser sóc. I és aleshores que només el miratge del futur, el miratge de tot allò que sens dubte mai no s'esdevindrà, que tant és que mai no s'esdevingui, m'és l'únic consol.

Només que el futur cada cop s'apropa més, se m'apropa més.

Kinō eiga o mimashita (VIII)

A la pantalla del cinema veig les imatges projectades d'un grup de cinc persones, tres dones i dos homes, vestits tots ells amb robes llampants i abillats amb l'excés propi de la gent de la faràndula. Tots cinc canten, cadascú amb una tessitura de veu diferent, una mateixa melodia segons les característiques pròpies de l'estil vocal anomenat doo wop. La cançó, ensucrada a l'engròs, fa rodolins al voltant d'una incerta i intangible abstracció que molta gent acostuma anomenar servint-se d'una paraula de cinc lletres que comença per a i termina amb la divuitena lletra de l'alfabet llatí. Dos dels cantants, un dels homes i una de les dones, tenen el color de pell propi de les poblacions de l'Àfrica subsahariana. Els altres tres tenen el color de pell propi dels anomenats caucàsics, amb independència de si són, o no, nascuts a les muntanyes del Caucas, avinentesa sens dubte improbable però sempre possible. I qui dia passa any empeny.

Kutsu

El timbre llunyà dels tramvies del meu temps -un timbre monòton i fatigat que semblava fer vibrar la llum lívida del crepuscle i que portava una vaga olor d'avellanes torades i cacauets, escriu Pla a El meu país, setè volum de la seva inabastable obra completa.

De la superficial aproximació que en els meus temps d'estudiant universitari vaig fer a l'obra d'Immanuel Kant, a qui a l'ETSAB no pocs confonien amb l'arquitecte Louis Kahn, m'ha quedat el record d'un idealisme de pedra picada i la cosa aquella d'una certa compartimentació del coneixement, és a dir, que de la mateixa manera que els enunciats analítics restan fora de l'àmbit dels principis morals, el soroll no s'ensuma. D'aquí que la giragonsa amb que Pla qualifica el timbre dels tramvies em provoqui una evident admiració, encara més quan uns centenars de pàgines després Pla passa comptes amb els sabaters de Palafrugell, una mena d'idealistes del calçat que portaven al cap una sabata ideal, modèlica, canònica, perfecta, una sabata que no estaven disposats a modificar davant de cap peu. (...) Si la sabateria idealista crea situacions com aquesta, tan carregades de dolor inútil i gratuït, es comprendrà perfectament que el respecte que em mereix la filosofia idealista sigui molt petit. El mal que em feren les sabates d'aquells grans sabaters ha influït decisivament sobre tota la meva vida espiritual, moral i física.

I ja per acabar només recordar les paraules de Fontane a Effie Briest:

La felicitat, si no vaig errat, consisteix en dues coses: la primera, ocupar el lloc que et correspon (...); i la segona i més important, no patir incomoditats en la vida quotidiana, és a dir, dormir bé i que les sabates noves no et facin mal.

Watashi wa yodan ga suki desu

Em plau el significat comunament acceptat del substantiu excurs. I em plau, també, la sonoritat del seu significant, excurs, dit sempre en veu alta, amb la contundent subtilesa de la barreja de sons consonàntics que li és pròpia. Però el que més em plau és la digressió que comporta tot excurs, aquell sovint parlar per no dir res, aquell anar amunt i avall sense arribar mai enlloc, aquell comentar la manera de filmar els vehicles en moviment que tenia Truffaut, els problemes digestius del personatge que interpretà Edgard G. Robinson a Double Indemnity o, com no, la curiosa consciència del temps segons el canònic excurs de Mann a La muntanya màgica. Així, els pocs insensats que han tingut la dissort de conversar amb mi han hagut d'entomar la meva dèria d'explicar, vingui a to no, la trobada d'Ulisses amb Aquil·les a l'Hades o la llista complerta d'ingredients del botànic batut que em preparo cada matí. Què, si no, són aquests papers, sinó una interminable successió d'excurs que potser no porten a enlloc però que ajuden a anar passant, no més que un conjunt d'excuses que m'alliberen de l'enuig d'haver d'escriure amb una certa seriositat, amb una certa ambició. No, excusi, jo només escric excurs, que em plauen més, i qui dia passa any empeny.

Montblanc ni ikimashita

I és a l'emmurallada vila de Montblanc on ensopeguem amb uns riallers percussionistes portuguesos que colpegen sense clemència els respectius tabals, tambors i timbals, que de tot traginen. Els percussionistes, que marxen arrenglerats en quatre columnes, aturen de sobten el seu marxar i procedeixen a executar una mena de maniobra envoltant que sembla tenir com a propòsit escenificar el versicle setze del vintè capítol de l'evangeli segons sant Mateu, aquell on es diu que els darrers passaren a primers, i els primers, a darrers. Duta a terme la maniobra i esdevinguts els darrers primers i els primers darrers, els percussionistes esclaten en una mena de bramul eixordador, si se'm permet l'exageració, alhora que prossegueixen amb el seu incansable picar tabals, tambors i timbals, que de tot traginen.

I així els percussionistes van bramulant i percutint, fins que el foll insensat que sembla fer-los de guia s'enfila sobre una barana de la via pública i executa un petit salt d'una migradesa impròpia del brogit que provoquen els seus adlàters, i dóna per acabat el pandemònium, entenent per pandemònium qualsevol de les dues accepcions que recull el diccionari de l'institut, a saber, lloc de reunió dels esperits infernals o reunió de gent que conspira per al mal, encara que jo, capriciós de mena, m'inclino per la segona.

Sumu

Viure obsessionat, pres a tothora per la inclement tirania d'una idea única, fixa i contingent que decideixi tots els meus actes i em monopolitzi el pensament, que m'aïlli del món i em faci estrany i indesitjable a ulls del proïsme. Existeix més joiós i inabastable delit? més grossa i malaltissa insensatesa? més digna i humana ambició?

Ashita natsu-yasumi ikimasen (VII)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

DFW-san no hon o yonde imasu (III)

De totes maneres resulta entendridor que qui això escriu, jo mateix, es dediqui a a buscar tres peus al gat i a recomanar lectures al difunt DFW, a qui només s'hauria d'agrair que posés per escrit tot el que va posar per escrit. DFW, o els seus personatges, tenen tot el dret a considerar que la poesia, la literatura o el que sigui és o no és el que tinguin a bé considerar, sense que qui això escriu, que continuo sent jo mateix, tingui poc més a fer a part de gratar-se si de cas li cou, que tampoc és el cas.

Només afegir que el fet que DFW o qualsevol dels seus personatges tinguin tot el dret a considerar que la poesia, la literatura o el que sigui és o no és el que tinguin a bé considerar, no fa, i disculpin l'embrollada obvietat, que la poesia, la literatura o el que sigui deixi o no de ser el que ja és o no és, en cas de ser o no ser el que ja és o no és.

DFW-san no hon o yonde imasu (II)

t'omples la boca de paraules 

per no dir res.

conec el teu accent

la roba que et disfressa

i el cau de lladres on t'amagues.

Són els de més amunt versos de Francesc Garriga que em va venir al cap en llegir les paraules on la Julie, tal vegada el propi DFW, mostrava un cert escepticisme vers a allò que hom acostuma a anomenar poesia, no més que un manat d'obvietats foscament embrollades, segons es desprèn del significat de les esmentades paraules. Paraules de les que és fàcil deduir que DFW va tenir la grossa i potser comprensible però imperdonable mancança de no llegir mai a Francesc Garriga. En cas d'haver-ho fet, DFW hagués comprovat com és possible ser clar i alhora precís, i de com amb poques però triades paraules hom pot fer evident tota la complexitat que a voltes un excés de llum pot amagar, en no ser cosa fàcil fer de la claredat virtut, tal com Garriga va saber fer, defugint el sempre llaminer enlluernament de la simplicitat.

Encara que entenc que fora inversemblant, però certament sensacional (paradoxes cronològiques a banda), que la protagonista nord-americana d'un relat de DFW fos lectora de Garriga i pogués recitar a la seva novia la nuesa de certes obvietats, com ara

ninot de fang,

què més pots desitjar sinó saber-­te?

DFW-san no hon o yonde imasu

- No m'ha agradat mai, només això. Fuig d'estudi. Fins i tot quan m'agrada, no és més que una manera molt indirecta de dir el que és obvi, diria.

La Julie somriu. Té les dues dents de davant separades.

- Olé -diu-. Però adona't que hi ha poca, molt poca gent, amb els recursos necessaris per enfrontar-se al que és obvi.

La tal Julie parla de poesia amb la seva novia, la Faye, que se l'escolta riallera, en un cert moment en que ambdues es troben assegudes sobre la sorra, a la platja, fent-se moixaines, segons escriu David Foster Wallace a Animalons inexpressius, un dels relats inclosos a l'antologia de contes que aquest dies passejo amunt i avall de la ciutat, i a qui d'ara en endavant, per fer-ho tot menys obvi, anomenaré amb l'obvi acrònim de DFW.

Poesia, sí, però no veig cap motiu per no extrapolar el judici de la tal Julie, potser del propi DFW, a la prosa i, fins i tot, a la prosa del propi DFW, on qui sap si rere no poques giragonses només s'amaga allò que és obvi, allò que molt pocs poden entomar de cara i a pit descobert, si fem cas al propi DFW, i d'aquí, qui ho sap, la necessitat d'allò que no pas pocs anomenem literatura, no més que el necessari embrollament d'allò que és obvi. A no ser, és clar, que la literatura no sigui més que tot el contrari, això és, la resposta que donen aquells pocs escollits, i ara mateix n'estic pensant en un, que no és pas en DFW, que no només disposen dels recursos necessaris per entomar tot allò que les circumstàncies tenen a bé d'oferir-los sinó la gentilesa, o tal vegada la necessitat, de posar-ho per escrit, essent, en aquest cas, tots aquells altres que tenim el lleig vici d'escriure per provar de defugir l'obvietat, no més que uns menyspreables embrolladors. DFW inclòs.

Encara que, en cas de ser alguna cosa, és possible, probable i potser també desitjable, que la literatura sigui tota una altra cosa.

Jikan ga arimasen

Em plauria d'allò més poder disposar cada dia d'una estona per escriure, això és, endreçar-me el pensament. D'habitud, però, em disculpo amb la falta de temps, doncs moltes són les obligacions i poc (o no) el temps que ens ha estat donat. Però a més de disculpar-me m'enganyo, en ser la principal dificultat no pas la manca de temps, sinó de pensament, doncs més enllà dels llocs comuns que arreplego ací i allà, quin és el meu pensament? hi ha res de propi en allò que crec pensar? hi ha res que no estigui disposat a bandejar en qualsevol moment? hi ha res al meu cap que no sigui més que el record d'allò llegit, és a dir, manllevat? i m'ha servit mai, allò llegit, per anar més enllà?

I és la indulgència que trobo que hom ha de tenir amb si mateix la que m'estalvia les respostes, prou obvies, i un cop més em permet excusar-me en la manca de temps, doncs bé és cert que moltes són les obligacions i poc (o no) el temps que ens ha estat donat.

Watashi no rin-jin

Avui he somniat que dues veïnes de casa, mare i filla, eren vampires. La casa del somni, però, no es corresponia ni amb la casa on visc ni amb cap casa que em sigui coneguda, i ambdues veïnes, mare i filla, que portaven pròtesis dentals per amagar la llargada dels respectius ullals, també m'eren desconegudes.

Al confús desenvolupament del somni experimentava jo un fort desig no gens innocent per la filla, persona ja adulta, que en tot moment mostrava una evident avidesa per la meva persona. No obstant això el seu capteniment era d'una pulcritud exquisida, de manera que no només em protegia de l'escomesa d'altres vampirs que campaven pel meu subconscient, sinó que insistia que només amb el meu beneplàcit gosaria ella fer-me seu, alhora que m'enumerava els nombrosos i evidents beneficis de la seva mossegada. Jo, però, dubtava. I si les manyagueries de les seves paraules no fossin més que sopars de duro per entabanar-me i poder-me xuclar-me la sang? I si la mossegada resultava excessivament dolorosa? I si els plaers promesos no ho eren pas, de plaents? I si l'eternitat se'm feia feixuga? I si...?

Fins que enmig dels dubtes he despertat pres d'un cert desassossec, on es barrejava no només la paüra per allò desconegut i la frisança per allò desitjat, sinó, també, un cert enuig per la meva sempiterna indecisió. talment, ni tan sols en somnis, m'estigués permesa la possibilitat de donar existència a allò que crec desitjar.

Kochira wa watashi dewa arimasen

Sovint allò que crec desitjar resulta quelcom indesitjable pels altres, això és, quelcom no volgut per tots aquells que, em siguin coneguts o desconeguts, tenen la dissort de no ser jo. Què fer, aleshores? perseverar en allò que crec desitjar o donar-me i renunciar a allò que crec desitjar? Afortunadament, o no, res no m'impedeix imaginar-me que allò que crec desitjar s'esdevé, de manera que endut pel contingent caprici del meu pensament les conseqüències d'allò que ja m'ha deixat de ser desitjable que s'esdevingui, en imaginar jo que ja s'ha esdevingut, deixen d'atabalar-me. Però no pas, és clar, per la negligible dissort d'aquells a qui el meu desig pogués incomodar, sinó, només, per evitar-me l'enutjosa fatiga d'haver d'imposar el meu caprici, doncs imposar-se a tots aquells que tenen la dissort de no ser jo és cosa que potser no paga mai la pena.

Negaimasu, sōzō shimasu, oboemasu

- Quan en Jim té ganes de fer alguna cosa - va dir Jules -, i en la mesura en què creu que no perjudicarà ningú (pot equivocar-se), ell la fa, per el seu gaudi i per extreure'n una lliçó. Aspira a convertir-se en un savi, algun dia, escriu Rochė en un cert moment, a Jules i Jim.

I l'habitual fer del tal Jim em porta, com no pot ser altrament, a pensar en la meva pròpia manera de no fer, doncs jo, d'habitud, quan tinc ganes de fer alguna cosa no la faig pas, no fos cas, i més m'estimo imaginar-me fent-la per tot seguit ja recordar-me havent-la fet, la cosa primer desitjada i tot seguit imaginada, avinentesa que no sé jo si em permetrà extreure gaires lliçons ni em durà molta o poca  saviesa, però que sens dubte resulta d'allò més confortable (i imaginativa).

Desitjar, imaginar, recordar. Vet aquí, potser, tot el meu viure.

Truffaut-san to Roché-san wa issho ni ikimashita

Jules i Jim. Tot just quaranta pàgines llegides, però crec entendre perquè Truffaut no només va decidir adaptar la novel·la homònima de Roché sinó, fins i tot, per què el resultat del seu treball fou tan reeixit. No crec que el mèrit sigui dels fets narrats, que també, sinó, per sobre de tot, de la elegant agilitat narrativa que exhibeix Roché, no exempta d'una certa i llaminera acceleració, que trobo que en tot coincideix amb l'entusiasta manera de fer del primer Truffaut. I si algú discrepa de les meves paraules, que calli i visioni Les mistons.

I si cosa de quinze anys després del darrer visionat encara recordo Jules et Jim amb ànim exaltat, resto perplex pel record que guardo de Les Deux Anglaises et le Continent, potser la pel·lícula de Truffaut que menys m'ha plagut, i també basada en una novel·la de Roché. Em caldria, doncs, en la mesura del sempre difícil possible, reveure la pel·lícula i llegir la novel·la homònima, cosa certament problemàtica, ja que el meu inexistent francès no em permet entomar una lectura així i, que jo sàpiga, no existeix cap traducció catalana. Castellana sí, a Libros del Asteroide, però no tinc el costum de llegir traduccions al castellà i, ai las, crec ser una persona d'admirables i beneits costums.

Tokoro de

L'home, que acabava de trobar en el seu cor el pensament herètic i perillós sobre la vanitat de la pròpia existència, es tornava a trobar davant d'un altre (darrer) dilema: acceptar la temporalitat de l'existència en nom d'aquesta valuosa revelació aconseguida a través d'un gran patiment (que exclou tota moralitat i que és, doncs, la llibertat absoluta) o bé, en nom d'aquesta mateixa revelació, deixar-se caure als braços del no-res, escriu Danilo Kiš a Una tomba per a Boris Davidović.

Suposo que no es pot dir millor, i que qualsevol comentari que ara jo fes no només resultaria fatxendós i confús sinó, sobretot, sobrer. Però talment l'escorpí aquell de la faula, no puc evitar de fer un cop més el ridícul afegint una mena de coda a les paraules del senyor Kiš, doncs trobo que el propi patiment no és pas l'únic camí que ens pot dur a conèixer i provar d'acceptar la vanitat de la pròpia existència, això és, que la nostra existència no és més que una no sempre bonica aparença de la que hom acostuma a restar massa ufanós. I és que gràcies a que molts han deixat per escrit el seu propi patiment, hom pot fer via aprofitant-se del patiment aliè, camí de final potser més incert, però sens dubte molt més confortable de seguir.

Kinō, watashi wa eiga ni ikitakata desu

Ahir hagués volgut jo anar a la seu de la Filmoteca a veure Macao, l'enfer du jeu, de Jean Delannoy. I no és que tingui jo gaire interès per l'obra de Delannoy, de qui només recordo alguna intranscendent pel·lícula vista en la infantesa, i a qui el meu idolatrat Truffaut criticà amb ferotgia des de les pàgines de Cahiers du Cinema. A més, és Bertrand Tavernier qui ahir presentava la pel·lícula, doncs no per res ha estat el propi Tavernier, vell amic d'Esteve Riambau, director de la Filmoteca, qui ha proposat el passi de la pel·lícula de Delannoy dins el cicle que aquests dies li dedica la Filmoteca (a Tavernier, no pas a Delannoy). I, com no pot ser altrament, la recomanació de Tavernier, prolífic director que em desperta una intensa i personal antipatia per tot un seguit de raons que ara no venen al cas, poc em convida a interessar-me per l'obra de Delannoy.

Perquè, doncs, ahir hagués anat jo a la seu de la Filmoteca si un cert retard en la gestió de les rutines del vespre no m'ho hagués impedit?

Per infidelitat, és clar.

Jakaranda no hana

És al jardí de la Vil·la Florida on veig com dos membres d'un equip de neteja de l'ajuntament del cap i casal escombren amb una certa malaptesa i no poca desgana el paviment de lloses de pedra que ocupa una part de l'esmentat jardí. I en parar una mica d'atenció veig com els ramassos d'ambdós escombraires apleguen i barregen tot el que troben al seu davant, com ara clofolles de llavors de gira-sol, excrements de gos, petits bocins de paper, puntes de cigarret, molles de pa, fulles seques, sorra i moltes altres menudalles que en caure a terra han perdut llur suposada raó de ser i han esdevingut no més que brossa, excepció feta, només faltaria, de les delicades flors de xicranda, que fins i tot enmig de la merda conserven una certa dignitat, avinentesa que sens dubte hauria d'eximir-les de ser escombrades i rebregades, com així faig saber als dos escombriaires, que, costa de creure, no atenen al meu prec i tot seguit perden una vida que no necessitaven, doncs res no es mereixen aquells que no admiren la bellesa, això és, tot allò que jo trobo bell.

Watashi desu (XI)

I si jo no fos aquell que crec ser? És a dir, i si de cop sobte tingués jo el convenciment de no ser aquell que fins ara creia ser? I si des d'ara mateix cregués jo ser una altra persona? Tal vegada algú com molts dels indesitjables estòlids que acostumo a ensopegar en el meu apressat anar amunt i avall al llarg del dia? Deixaria de semblar-me estòlid, aleshores, l'indesitjable que ara creuria ser? I aquell que fins ara creia ser, m'ho començaria a semblar, d'estòlid? I els sempre capriciosos Déus, a qui honorarien amb el seu sempre llaminer favoritisme? A aquell que ara creuria ser, o encara a aquell que abans creia ser? I ja per anar acabant, en què es diferenciaria aquell que ara creuria ser d'aquell que ara ja no creuria ser? És més, a algú li importaria si encara sóc aquell que creia ser o si ja sóc aquell altre que ara crec ser? I a mi mateix, m'importaria, o, si més no, m'hauria d'importar?

Ban-jin desu

Escrivia Pla a La vida amarga que en tota casa de dispesa hi ha sempre un barrut que no paga. Pla, bon coneixedor de les cases de dispesa, i bon coneixedor també d'allò que, ai las, som les persones, ho trobava enutjós però inevitable, i establia que calia evitar les cases amb un excés de barruts, doncs un barrut a compensar per la resta d'hostes encara rai, però si eren molts els barruts aleshores les condicions de la casa es ressentien, el menjar empitjorava i la convivència es feia difícil. Aleshores només restava una opció, mudar de dispesa i cercar recer en una nova casa encara no malmesa per l'excés de barruts i la claca corresponent, doncs provar de fer fora els barruts, gent no només barruda sinó també violenta i fatxendosa, era quelcom impossible.

Dit això, només em resta lamentar que mudar de barri, de ciutat, de país (si de cas de planeta), no sigui tan fàcil com mudar de dispesa.

Kinō eiga o mimashita (VII)

A Fahrenheit 451, canònica distòpia de Bradbury posada en escena per Truffaut, les coses estan clares des d'un principi: cal prohibir la lectura per què els llibres menteixen i provoquen infelicitat. Davant d'aquest principi fundacional hi ha dues opcions, acceptar-ho o no acceptar-ho, essent aquells que no ho accepten, si més no a ulls de lectors i espectadors, moralment superiors a aquells que sí ho accepten.

A The lobster, en canvi, distòpia poc canònica de Yorgos Lanthimos, només una cosa resta clara, que la distòpia es basa en la prohibició que hom visqui solter per motius que semblen no treure cap a res. Davant d'aquest principi fundacional també s'ofereixen les mateixes dues opcions, acceptar-ho o no acceptar-ho, essent, en aquest cas, ambdues igualment problemàtiques, doncs aquells que fugen de la imposició acaben ells mateixos captius de noves i estranyes imposicions, talment Lanthinos ens advertís que les coses no són tan senzilles com hom creia pensar en temps de Bradbury i Truffaut, quan hom podia diferenciar entre bons i dolents. Ara, si de cas, la tria cal fer-la entre dolents i pitjors, cosa no sempre agradable de fer.

Doko ni otearai ga arimasu ka

D'un temps ençà resto ben cofoi de la femta que excreta el meu tracte digestiu. Uns cagallons formosos, llargaruts, sòlids i cilíndrics que es capbussen amb silent promptitud al petit bassal de l'inodor de torn. I és tanta la meva satisfacció que no em sé estar de fer saber a tothom que em vulgui escoltar, i a qui no també, les excel·lents excel·lències dels meus excrements, de les que parlo amb orgull i exuberància, amb infinitud de detalls i amb l'ànim exaltat, doncs l'assumpte, convindran amb mi, és de la màxima rellevància.

Però, costa de creure, no acostumo a trobar mai en els meus interlocutors un sincer interès pel significat de les meves paraules, talment, més enllà de l'agradosa i hipòcrita benvolença amb que hom acostuma a escoltar les paraules d'altri, cap importància tingués l'excel·lència dels meus fems. És aleshores que m'empipo i m'acuito a prendre l'esmolat glavi per fer pagar a l'insolent de torn el preu de la seva indiferència. Però al darrer moment, quan ja ensumo la sang del desgraciat, aturo el gest i em dic que poca culpa té, el meu interlocutor, i, que si de cas, el que cal és conscienciar a la societat de la grossa importància que per a tots té el bon funcionament del tracte digestiu. És per això que em prenc la llibertat de redactar un manifest del tot imprescindible, al que espero que tots els qui llegeixen aquestes ratlles s'adhereixin de manera immediata, clara i inequívoca, altrament, caldrà que s'atenguin a les conseqüències de la seva incúria. Dit això, començo:

Des de la meva responsabilitat professional i ciutadana, em sembla del tot imprescindible i urgent que la població, les institucions i tota la societat civil sigui conscient que un dels àmbits que han d'ajudar a apuntalar i sostenir amb més força el nostre país és el cagar, això és, l'excreció de femta a través del tracte digestiu, veritable patrimoni de tots els catalans. El cagar ha estat bandejat, en els darrers anys, menyspreat i infravalorat. Sens dubte, tant el pes de les lleis del mercat sobre una societat que històricament ha desenvolupat uns hàbits escatològics notables, com la pèrdua de valor simbòlic dels excrements i la merda en general ...

Utsukushī desu ka

I és a la poc transitada vorera del carrer Atenes que em ve el record d'haver llegit que tres són les capacitats en que cal excel·lir per tal d'assolir tot allò que sembla desitjable d'ésser assolit (ara respirin), això és, memòria, intel·ligència i voluntat que serien les capacitats, i veritat, bellesa i felicitat que seria tot allò que sembla desitjable d'ésser assolit. Encara que arribat a plaça Molina ja he bescanviat la sempre inabastable felicitat per una més discreta i raonable confortabilitat, i en creuar Balmes a l'alçada de Sant Eusebi bescanvio també la problemàtica veritat per un molt més sensat escepticisme.

I encara que ara ja fa estona que sóc arribat a la placidesa de la llar, i que les verdures ja han estat cuites, menjades i païdes, cap succedani trobo per la bellesa, talment res no pogués apaivagar-me l'enutjós desig d'abastar allò que, més que ser, considero bell.

Sanmiittai

"Tornar-se humils", va pensar l'ajudant, "és per a molts l'últim refugi que tenen a la vida", escriu Walser a L'ajudant.

Qui així pensa sembla ser en Joseph, l'ajudant de l'enginyer Tobler, o si més no això és el que ens diu la veu narradora, cosa que em planteja un primer i innecessari problema, el de discernir, en la mesura del possible, en què es diferencien el tal Joseph, l'esmentada veu narradora i el propi Walser, autor de tot plegat, talment jo fos Sant Agustí provant d'escatir el misteri de la Santíssima Trinitat, doncs a l'igual que Els germans Tanner, L'ajudant està narrada en una tercera persona que em sorprèn, tal vegada Walser provés d'agafar distància d'ell mateix. En canvi, Jacob von Gunten està narrat en una primera persona que se'm fa més propera, i és potser per això que em resulta la més rodona de totes tres, amb el benentès, només faltaria, que totes tres em semblen unes més que esplèndides novel·les, d'aquelles només a l'abast de qui no formarà mai part de cap associació d'escriptors.

Sigui com sigui, sembla que Walser va refugiar-se molt aviat en la humilitat, qualitat d'humil, que es té per menys del que val, que es rebaixa voluntàriament davant els altres.

Appu to daun ni ikimasu

I és per moments que em sembla que les particulars circumstàncies del meu apressat anar amunt i avall pels carrers de la ciutat s'ajusten en tot a allò que crec desitjar. Encara que, només faltaria, més aviat deu ser que allò que crec desitjar s'ajusta en tot a les particulars circumstàncies del meu apressat anar amunt i avall pels carrers de la ciutat.

En tot cas, vaig apressat amunt i avall pels carrers de la ciutat.

Sumimasu (V)

Hi ha qui creu que la vida és quelcom de molt curta durada, que avui hi som i demà ja no... quina ximpleria. La vida, si més no la meva (doncs bé és cert que sovint veig com familiars, coneguts i saludats van passant), serà tan llarga com el temps, atès que quan els meus ulls es cloguin i el meu batec s'aturi no seré pas jo qui mori, sinó el món que sembla envoltar-me. I mancat d'exteriors on projectar-me, sense temps que m'agomboli, viuré reclòs en el no res, sense forma, potser sense pensament, tal vegada sense existència, a l'espera d'un nou temps que m'aculli i em reconegui com aquell que dic ser, en dErsu_, el favorit dels Déus.

Honshitsu-tekina

Imprescindible, adjectiu, dit d'allò de què no es pot prescindir, segons defineix el diccionari de l'institut, això és, dit d'allò que no es pot deixar de tenir en compte, que no es pot fer com si no existís.

Atenent a les doctes i canòniques paraules del diccionari caldria potser convenir que res ni ningú no és imprescindible, doncs de tot és possible prescindir, mal que ens requi, fins de la pròpia vida, de la qual, a diari, són privades una mitjana de més de cent cinquanta mil persones per causes diverses que ara no venen al cas. És potser per aquesta obvietat que em sorprèn, o no, l'ús i abús de l'adjectiu en qüestió, imprescindible, de tal guisa que al llarg del dia trobo anunciades innúmeres circumstàncies que per raons que no arribo mai a escatir s'anuncien com a imprescindibles, ja saben, dit d'allò de què no es pot prescindir, quan més aviat potser caldria anomenar-les, a les innúmeres circumstàncies esmentades, d'imperdibles, doncs no hi ha mai manera de desfer-se de la seva sovint enutjosa remor.

Només em resta, per si de cas, perseverar en la dita irrellevància, tal vegada la millor manera de no ser mai titllat d'imprescindible i arribar a esdevenir potser no ben bé l'home aquell que diuen que es va perdre, sinó, simplement, perdible, antònim de imperdible, unitat significativa l'ús de la qual avui em plau molt més que no pas la de prescindible.

Renzu mame o tabemasu

Ahir divendres una dona que em semblava desconeguda se'm va adreçar per demanar-me si jo era arquitecte. Vós sou arquitecte? em va demanar l'esmentada desconeguda, que seia just al meu davant en una grossa taula compartida d'un prescindible restaurant. Tant se'm nota? vaig respondre jo més alarmat que sobtat. És que vam estudiar junts, a la universitat, va afegir la suposada desconeguda, informació davant la qual vaig haver de restar en silenci, doncs no arribava jo a ubicar en el meu passat a qui tenia al davant. Així que amb un gest de la mà vaig convidar a la suposada desconeguda a que em donés alguna informació més sobre la seva persona. A Ce, respongué aleshores la suposada desconeguda al meu silenci, avinentesa que convertí a la suposada desconeguda en coneguda, doncs prou que a l'instant vaig recordar a qui gastava el nom i cognoms esmentats. I a partir d'aquell moment vàrem intercanviar informacions sobre les particulars circumstàncies de cadascú, talment no fes vint anys que no ens vèiem, ella menjant un trinxat i jo unes fluixes llenties amb arròs, fins que acabat i pagat l'àpat cadascú enfilà per la seva banda, jo cap amunt i ella cap a la destra, doncs gran és la ciutat i innúmers les obligacions.

Yokotawatte imasu

Tot és mentida!, se'm lamenta Jota, a qui tinc el disgust d'ensopegar al carrer del cigne, just quan em disposava jo a tombar per Berga per retornar a l'escalfor de la llar, un cop feta la compra del saborós pa d'espelta i blat que em plau menjar pels matins, un cop sucat amb tomàquet i amorosit amb oli, en companyia d'avinagrats seitons. No, Jota, no és que tot sigui mentida, l'esmeno, enutjat per la obvietat de les meves paraules; és, només, que res no és veritat, afegeixo, alhora que accelero el pas per provar d'escapolir-me de la seva mai benvinguda escomesa. Res no és veritat... tot és mentida... que no és pas el mateix? em crida encara Jota, que s'ha quedat palplantat davant d'una de les portes del mercat.

I donada la distància que ja ens separa, que m'obligaria a cridar si per alguna inversemblant raó volgués jo que Jota sentís la meva resposta, m'estalvio de dir-li que combatre la mentida, cosa potser sensata i digne d'un cert encomi, no és pas el mateix que defensar la veritat, cosa ja molt més ximple i certament blasmable, en ser com potser és la mentida no més que l'aparença que acostuma a prendre el nostre foll i indefugible desig de veritat.