Homer-san no monogatari

No és escrit enlloc, però tan cert com que l'Hades esdevindrà la nostra llar, és ver que Polifem voltà per tota la mar en busca d'aquell que l'eixorbà l'ull, per fer-li present d'hostatgia. I a cada nou port on abarloava el ràpid navili, demanava notícia del fill de Laertes a tots els moridors que topava. Però els més no en sabien res d'un tal Ulisses, i havia de ser Polifem qui els expliqués el poc que sabia del murri Ningú. Algun cop, però, Polifem trobava a algú que sí havia sentit a parlar del cap dels itaquesos, i era aleshores ell qui escoltava la narració del desconegut, que potser afegia una nova baula o aclaria alguna foscúria del que el ciclop ja sabia. I amb el pas dels anys, doncs llarga és la vida del ciclops, Polifem arribà a conèixer tota la història, des de les llunyanes noces de Cadmo i Harmonia, a la caiguda de Troia i el penós retorn del laertíada. Però per aleshores Polifem ja no era més que un vell impedit que poc podia marxar de Quios, l'illa que l'hostatjava des de que les xacres de la vellesa li manllevaren les darreres forces. I allà, a Quios, per un gibrell de vi dolç explicava la història sencera a tots els que la volguessin conèixer, que eren molts, doncs la seva fama es feu gran i de lluny venien, travessant la mar, per escoltar-lo i aprendre la rondalla. I així Polifem esdevingué Homer, que vol dir cec, el cec de Quios, que és com l'anomenaven, i feu immortal a aquell de qui més va desitjar la mort, Ulisses, aquell fill de Laertes que (per sempre més) a Ítaca té les estades.

Anata no o-namae wa Andreu-san desu ka (V)

I per mirar de posar fi a aquesta història que ja s'allargassa massa, aprofito un descuit de la meva cuidadora per anar a buscar l'Andreu, doncs estic segur que en trobar-lo tot es farà evident i hom restarà convençut de les meves raons. Per això vaig pels carrers cridant-lo, Andreu! Andreu!, però en veure que així atrec les mirades dels altres vianants callo i el busco en silenci, i només de tant en tant faig algun crit, Andreu!, o m'atanso a algú per a preguntar per ell, es fa dir Andreu i diu que és un psicòpata, però ni es diu Andreu ni és cap psicòpata, afegeixo. I com es diu? em pregunten, no ho sé, responc, i aleshores miro de fer-los una descripció, però em quedo mut, doncs no el recordo. I al final em troben a mi, doncs també m'han sortit a buscar. Però venen amb una bona notícia, em diuen que l'han trobat, que és a casa, esperant-me per poder-ho aclarir tot d'una vegada i posar fi a aquest enutjós malentès. I a la meva habitació el retrobo, a l'altra banda del mirall, i en veure'm venir se m'atansa rialler i em diu que es diu Andreu, i que és un psicòpata. I jo em dic dErsu_ i sóc el favorit dels Déus, li responc, també rialler. I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest conte, ja s'ha fos.

Anata no o-namae wa Andreu-san desu ka (IV)

Bon dia, em dic dErsu_ i sóc el favorit dels Déus, repeteixo un cop més, en atansar-me a un nou desconegut. I un cop més sento també l'altra cantarella, bon dia, em dic Andreu i sóc un psicòpata, però tant m'és, doncs sempre sóc jo qui acabo arreplegant les monedes. Fins que un dia el desconegut no és tal, doncs a qui tinc al meu davant és a un vell conegut, que es sorprèn de trobar-me al carrer captant, i així m'ho fa saber. Oh, només faig companyia a l'Andreu, m'excuso. A l'Andreu, a quin Andreu? em pregunta. No parlis tant alt, que et sentirà, responc. Sentir-me? però qui? si estem sols, afirma ell. L'Andreu, i assenyalo a qui vostès ja saben amb un gest de cap, però en realitat no es diu Andreu, ni és cap psicòpata, xiuxiuejo. Estem sols, ja t'ho he dit, no hi ha ningú més, insisteix ell. No siguis babau. Andreu, vine! crido, però l'Andreu, o com dimonis es digui, no ve. Andreu! torno a cridar més fort, Andreu! Però el vell conegut no pot amagar un gest d'esglai, i prenent-me pel braç diu que m'acompanya a casa, alhora que jo continuo cridant a l'Andreu, Andreu!... Andreu!... Andreu!... que no pot ser gaire lluny.

Anata no o-namae wa Andreu-san desu ka (III)

Bon dia, em dic An... però en reconèixer-me calla, el desvagat aquest que de fa uns dies ronda pel carrer de casa, i torna a estintolar-se contra la façana, esperant a algun altre vianant a qui demanar almoina, doncs això és el que fa, captar, com ja es devien imaginar. Però jo, que per un cop no porto pressa, me li atanso i amb veu ferma el saludo: bon dia, em dic dErsu_ i sóc el favorit dels Déus. Ell, però, fa com si jo no existís. Tant és, no porto pressa, ja ho he dit, i em quedo al seu costat, talment fos la seva ombra, i quan ell és presenta, bon dia, em dic Andreu i sóc psicòpata, jo també em presento, bon dia, em dic dErsu_, i sóc el favorit dels Déus. I potser no s'ho creuran, però al final del dia arreplego un bonic munt de monedes, tantes, que un cop comptades fan una xifra ben llaminera. És per això que a l'endemà, en sortir de casa de bon matí, enlloc d'anar cap el despatx m'estintolo de nou a la façana, al seu costat, i al llarg del dia vaig repetint la meva cantarella, bon dia, em dic dErsu, i sóc el favorit dels Déus.

Anata no o-namae wa Andreu-san desu ka (II)

Bon dia, em dic Andreu i sóc ... Va, no sigueu imprecís, que ni us dieu Andreu ni sou cap psicòpata, el tallo, faceciós, en recordar la trobada d'ahir. I vós que sabeu? Faríeu bé de no contrariar-me, no sigui cas que després ho lamenteu, em replica enutjat. Que m'amenaceu, potser? responc sobtat. Amenaçar-vos? jo? que us heu begut l'enteniment? em crida, encara més enutjat. No sóc pas jo qui sembla que vagi begut, replico, fent un gest amb la mà, com qui rebutja el desagradós alè d'un embriac. I qui us penseu que sou, per parlar-me d'aquesta manera? em crida fora de si. En dErsu_, el favorit dels Déus, responc. En dErsu_? quin nom és aquest? em pregunta, sobtadament calmat, potser encuriosit. Oh, sabeu, en realitat ni em dic dErsu_ ni sóc el favorit de ningú, confesso. Bé, jo tampoc em dic Andreu ni sóc cap psicòpata, em confessa ell tot seguit. Sí, ja m'ho vau dir ahir, li recordo. És clar, ahir tampoc em deia Andreu, puntualitza. Doncs ara que ja sabem qui no som, potser que prenguem comiat, proposo. Sí, per res no voldria jo fer la vostra coneixença, conclou ell, tot llevant-se amb el gest un barret imaginari. Tampoc jo la vostra, coincideixo, llevant-me jo també el barret que no duc.

Anata no o-namae wa Andreu-san desu ka

Bon dia, em dic Andreu i sóc psicòpata. No, no passeu ànsia, afegeix, en veure el meu gest d'inquietud, estic compensat, i des que vaig apunyalar a un senyor, ja fa més de deu anys, no he tornat a fer mal a ningú, conclou. I seguiu tractament? li pregunto jo, no sé si més tranquil. Oh no, no m'és necessari, tinc molt d'autocontrol, em respon cofoi. I què puc fer per vós, senyor Andreu?, torno a preguntar, encuriosit per aquest desconegut que m'ha aturat pel carrer. Suposo que res, doncs... que podem fer els uns pels altres...? no res, conclou. En això teniu raó, senyor Andreu, ja ho crec que sí... però, aleshores... per què us heu aturat a parlar amb mi? pregunto. No, no, us equivoqueu, jo no m'he aturat pas, doncs ja ho estava, d'aturat. Si de cas, heu estat vós, qui s'ha aturat, em corregeix. Doncs... perquè m'heu aturat, senyor Andreu? pregunto de nou. Sabeu, en realitat ni em dic Andreu ni sóc cap psicòpata, em confessa, baixant la veu, i potser sí que m'estava movent una mica, afegeix. Doncs si em perdoneu, bellugadís senyor que es fa dir Andreu... tinc pressa, concloc, mirant de marxar d'una vegada. Oh, és clar, és clar. Que passeu un bon dia, s'acomiada ell, tot llevant-se amb el gest un barret imaginari. Igualment, i a reveure, menteixo jo.

Kinō eiga o mimashita (III)

És sabut que en tota tragèdia ha d'haver un personatge que les veu a venir; un personatge que coneix o endevina les motivacions dels protagonistes i calcula amb precisió les conseqüències de llurs actes; un personatge sempre caracteritzat per alguna greu mancança que compensa la seva claredat de pensament i el protegeix de la colera dels qui no accepten el seu mal fat. Això és així des del temps del vell Tirèsies, l'endeví cec del cicle dels Labdàcides que hi veu allà on els altres només troben foscor. És potser per això que a Revolutionary road, la matussera però interessant darrera pel·lícula de Sam Mendes, també tenen al seu Tirèsies particular amagat sota l'aparença d'un esquizofrènic catedràtic de matemàtiques que sojorna en una institució mental. Només que el senyor Givings, John Givings, doncs aquest és el nom del matemàtic, es queda a mitges i calla allò que els pocs espectadors que som a la sala sabem, que la vida és igual de buida, igual d'irremeiablement buida, a París, a Revolutionary Road o a la Tebes d'Èdip.

Kochira wa Ulisses-san desu ka

Lluny de l'odiós estadista de la Ilíada, i lluny també de l'intrèpid aventurer de l'Odissea, l'Ulisses recreat per Bartra a les pàgines d'Odisseu se'm presenta com un personatge nou, del tot desconegut. Cert que el seu fill es diu Telèmac, la seva dona Penèlope i el seu pare Laertes. Com també és cert que ha d'alliberar a la seva colla dels plaers del lotus, encegar al golut Polifem, i davallar a les estades de l'Hades en busca de la paraula del clarivident Tirèsies. Però l'Ulisses de Bartra se'm fa tan proper que poc m'estranyaria trobar-me'l al carrer, fent cua a la caixa del supermercat, o assegut a la platea d'un cinema, potser veient la lamentable Troia de Wolfgang Petersen, un cop, això sí, hagués enllestit el seu famós retorn.

Machigai

És possible que de vegades es confonguin i creguin que aquí poden llegir els meus pensaments, entenent per pensament un conjunt d'idees, cos doctrinal, sistema filosòfic, ideologia, etc., propis d'una persona (jo mateix, en aquest cas). Permetin-me que els esmeni, doncs l'únic que aquí poden llegir són els meus records, és a dir, el que recordo del que he manllevat d'aquí i d'allà a l'hora de llegir o escoltar als altres, o allò que recordo del meu passat, que ve a ser el mateix. I és per això, per aquest origen dispers, per l'assistemàtica apropiació d'un material contingent, i per la manca de reflexió posterior, que tot el que aquí poden llegir, i ho escric sense cap recança, no té ni cap ni peus.

Kinō eiga o mimashita (II)

Si així ho desitgen, aquests dies poden veure a casa nostra dues famoses obres d'Edward Hopper que d'habitud s'exhibeixen al Whitney Museum de Nova York. Pel mateix preu, a més, veuran un gens menyspreable film amb no poques virtuts. Només caldrà que vagin al cinema, a qualsevol sala on projectin la darrera pel·lícula de David Fincher, The Curious Case of Benjamin Button, parin una mica d'atenció a les imatges, i per poc que coneguin l'obra de Hopper reconeixeran dues de les seves pintures més emblemàtiques.

Que un director utilitzi referents pictòrics a l'hora de composar els plans de la seva obra no és res de nou, ja Murnau convertí els seus admirables films en una mena de pinacoteca, i no costa gens destriar l'obra de Hammershøi en les imatges dels pocs però majestuosos films de Dreyer, per posar dos exemples d'una qualitat mai més vista. Fincher, és clar, no és ni Murnau ni Dreyer, ni ho pretén, doncs altres són els seus referents, com queda prou clar. Però les prop de tres hores de metratge del seu darrer film no són, de cap de les maneres, una pèrdua de temps.

Wasumasu

Oblidem-nos d'Antígona, i també, és clar, de tot el casal dels Labdàcides. Oblidem-nos dels déus i de llurs titelles, els dits herois. Oblidem-nos dels narradors, dels immortals aedes que ho glosaren tot en bells hexàmetres. Oblidem-nos dels que vingueren després, dels que en bucòlic llatí ens feren el que som. Oblidem-nos de la suposada davallada, de la dita foscor i de l'esplendorós renéixer. Oblidem-nos dels poetes, dels dramaturgs, dels narradors, dels grans novel·listes del XIX, de les avantguardes i de l'eclecticisme que les seguí. Oblidem-nos dels formalistes, estructuralistes i postmodernistes. Oblidem-nos, fins i tot, dels infrarealistes i dels realvisceralistes. Oblidem-nos del diari que acabem de llegir, i de tot allò que algú, qui sigui, ens hagi dit mai. Oblidem-nos, doncs, de tot i de tothom, i potser així, ni que sigui per un instant, ens podrem enganyar, doncs bonica és la mentida i plaent l'engany, creient que allò que escrivim, si és que arribem a escriure res, ho escrivim nosaltres.

Brodeck no monogatari

Primer es presenta a ell mateix, em dic Brodeck i no tinc res a veure amb tot plegat, i al llarg de les tres-centes pàgines posteriors ens presenta a no poques persones. Algunes se'ns fan simpàtiques tot seguit, com el vell mestre que tant es va preocupar per l'educació del bon Brodeck, i d'altres, és natural, se'ns fan ben odioses, doncs no són més que unes males bèsties. El cas, però, és que tots, bons i dolents, alts i baixos, tots, sense excepció, arribats a aquell punt en que hom ha d'escollir, a aquell punt al que no voldríem arribar mai, a aquell punt en què la pròpia supervivència passa per l'acarnissament amb el dèbil, opten, com no pot ser altrament, per sobreviure.

A el Informe de Brodeck els trobaran, d'en Philippe Claudel, per si els volen conèixer, per si es volen conèixer.