Densha de yomimasu

Avui, per motius laborals del tot irrellevants, he anat i tornat d'Igualada en tren. Certament hagués pogut anar en cotxe, però he preferit fer ambdós desplaçaments en tren per així poder disposar de tres hores ben bones per llegir i estalviar-me l'enuig d'haver de conduir. I ha estat precisament en posar-me a llegir (La passejada, de Robert Walser) que m'ha vingut el record d'un altre viatge fet a Igualada fa cosa de setze anys. En aquella ocasió no es tractava d'un desplaçament fet per motius laborals, sinó per unes altres raons encara més irrellevants que, ves per on, van suposar la publicació d'un text per mi escrit on es comentaven quatre obvietats sobre els treballs de Ludwig Hilberseimer. El curiós del cas, però, no és que en aquell viatge també aprofités el desplaçament en tren per llegir, avinentesa habitual en mi, sinó que el llibre triat també fos de Walser, El quadern de Fritz Kocher, llibre que he regalat en més d'una ocasió per a estupefacció de la persona receptora del regal.

I tot plegat no serà més que una grossa casualitat, o no, però en adonar-me de la coincidència he pensat que bé podia jo escriure un text on es digués que avui, per motius laborals de tot irrellevants, he anat i tornat d'Igualada en tren.

Arukimasu, yomimasu, kakimasu

Més enllà de casualitats diverses o raons pràctiques que ho justifiquin o possibilitin, bé podria ser que la tria del primer volum a publicar per una nova editorial no fos un tema menor. Que Males Herbes encetés la seva col·lecció Distorsions amb Kurt Vonnegut, LaBreu La intrusa amb Dovlatov o, ja fa un fotimer d'anys, l'editorial Alpha la Bernat Metge amb Lucreci, bé és una manera de declarar unes certes intencions. Intencions que, en el cas de la novíssima Editorial Flâneur, són d'allò més lloables en haver començat com han començat amb un Walser potser breu però no pas menor, com és La passejada.

I en ser com és la intenció, segons recull el diccionari de l'Institut, la determinació de la voluntat amb vista a un fi, no puc més que concloure l'excel·lència de la determinació, la voluntat i el fi de qui sigui que hi hagi rere un nom tan ben triat.

Saikurisuto

Ja fa temps, pels volts de la passada primavera, un cert cop que em disposava jo a creuar el carrer Provença a l'alçada de Balmes, vaig ser envestit per una ciclista. L'incident, no més que un ensurt que només va provocar una interjecció malsonant de la ciclista cap a la meva persona que expressava enuig i irritació (joder!), i la meva corresponent i mesurada resposta (tinc verd!), potser es va deure a la suma de tres circumstàncies. Primera, l'habitual indiferència dels ciclistes vers les normes de circulació. Segona, el censurable costum de l'ajuntament d'implementar carrils-bici de doble sentit en carrers que d'habitud només tenen un sentit de circulació. I, tercera, el meu habitual embadocament.

I si bé la ciclista que ignora les normes de circulació hagués estat la responsable legal i penal dels danys que jo hagués pogut sofrir en cas d'haver-se produït danys. I l'ajuntament que projecta amb malaptesa l'espai públic i tolera la indiferència dels ciclistes ver les normes de circulació hagués pogut ser una mena de responsable moral, categoria difusa i del tot irrellevant. Només jo hagués estat el veritable responsable i afectat de l'incident, en ser només jo el responsable de les meves pròpies circumstàncies, en saber com sé que la ciutat és curulla de ciclistes que es belluguen a a babalà i és administrada per uns paràsits populistes de manifesta ineptitud. I si hagués jo mirat a banda a banda, tal com de vegades faig, res del que no es va esdevenir no s'hagués pogut esdevenir.

Uta o yomimasu ka

Sovint, en restar enlluernat per algun dels poemes del poemari que en aquells moments pugui jo tenir a les mans, ja sigui per la indubtable perícia versificadora que demostra el seu autor, o per la seva capacitat d'expressar amb colpidor sentiment allò que el capfica, o per la seva habilitat a l'hora de recollir un instant o, simplement, pel fet d'haver cregut trobar en un poema allò que jo mateix creia voler trobar, això és, la confirmació dels meus propis prejudicis... la resta del poemari em cau de les mans. I tant és que la resta de poemes siguin més que solvents, potser engrescadors, brillants, fins i tot excel·lents, en el cas que que l'excel·lència sigui una categoria aplicable a la poesia. Tant és, doncs, sigui com sigui, jo resto enlluernat, això és, ofuscat, incapaç de veure res que no sigui la llum que, sens dubte, més que il·luminar-me m'encega.

Naze kakimasu ka (IV)

En qualsevol lectura arriba un moment on tot es fa evident, un moment on els fets narrats resten clars i transparents, un moment en que ens adonem que, un cop més, tornem a llegir la mateixa trama de sempre. És aleshores que el llibre de torn només té dues possibilitats de salvació, o bé la forma en que és escrit ens enllamineix, o bé els pensaments que amaga la trama ens resulten enriquidors. Possibilitats sempre incertes i arriscades, doncs bé els jocs formals poden acabar en el ridícul més espantós, i els pensaments són una cosa tan escasa que pràcticament tots ja van ser posats per escrit fa milers d'anys. Tot i això, són innúmers els bufanúvols que continuen embrutant papers, i molts més els desvagats que fruïm amb la seva lectura, avinentesa certament curiosa que sembla servir d'excusa per escriure uns quants milers de pàgines més, talment faig jo ara mateix, repetint allò que tothom ja sap.

Ju-hachi jikan

Divuit hores. Després d'anys d'anar atrafegat d'aquí cap allà i d'allà cap aquí, de respondre correus, d'estendre rentadores, de buidar renta-vaixelles, de comprar saboroses avellanes, de passejar nens, d'amidar projectes, d'especejar filets de peix, de coure verdures, d'aixecar i baixar manuelles, d'atendre trucades, de parar i desparar taula, d'assistir a reunions, de traginar embalums, d'inspeccionar edificis, de baixar escombraries, d'escriure bestieses, de fer sopes, de llegir plecs de condicions, de milers i milers d'hores de fer anar l'autocad i mil absurditats més, dispondré, per fi, de divuit hores seguides sense res a fer, sense la possibilitat de fer res. Divuit hores reclòs a l'interior d'un vehicle automòbil destinat a transportar un grup nombrós de persones a distàncies llargues o mitjanes, en aquest cas, els més de mil tres-cents quilòmetres que separen el cap i casal de la capital dels belgues. Divuit hores per reposar, divuit hores per divagar i, tal vegada, llegir. Divuit fabuloses hores d'anada i divuit fabuloses hores més de tornada. Divuit hores.

Oto no

Com ja dec haver comentat en més d'una ocasió, va ser Dreyer a Vampyr qui va deixar establert el que havia de ser la sonoritat de tota pel·lícula sonora, no més que un acompanyar les imatges de torn amb els sons que els hi són més aviat propis, signifiqui el que signifiqui això de més aviat propis.

En canvi, és pràctica habitual que els directors de cinema deixin la sonoritat de les seves pel·lícules a mercè de diàlegs i músiques diverses. D'aquesta guisa, el que hom sent dins l'espai clos d'una sala de cinema acaba sent una superposició de diàlegs excessius i músiques més aviat omnipresents que proven en tot moment de manipular l'estat anímic de l'espectador de forma més aviat grollera. És, talment, allò que va anunciar Murnau sobre l'adveniment del cinema sonor, que aquest havia arribat massa aviat, de tal manera que tota aquella caterva de mediocres que omplien les seves lamentables pel·lícules amb rètols i més rètols, ara ja tindrien la possibilitat de prescindir de tot intent de narrativa visual.

I és potser aquesta la més gran virtut de You Were Never Really Here, una aposta tan ferma per la narrativa visual acompanyada per la sonoritat que li és pròpia, que eclipsa els evidents i nombrosos defectes de la pel·lícula, que al costat del festival audiovisual que ens ofereix Lynne Ramsay, m'importen tan com res.

Nisatsu no owari

Diu el tòpic que les coses poden acabar bé o malament, especialment a les pel·lícules. Per exemple, a The night of the hunter les coses acaben més aviat bé, amb la parella d'orfes amorosament acollits per una pietosa benefactora. En canvi, a Dr. Strangelove, or How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb les coses acaben més aviat malament, amb tot el planeta devastat per una guerra atòmica, avinentesa més aviat desagradable. Ara bé, trobar pel·lícules que ofereixen un final obert a ambdues possibilitats no és gaire freqüent. Cert que molts cops no es pot dir que les coses acabin bé o malament, ni tan sols que acabin, però aquest seria un altre tema que ara no toca. El que ara toca és You Were Never Really Here, que no per res és la pel·lícula que acabo de veure, i que a més d'una sonoritat d'una contundència poc freqüent, ofereix l'oportunitat de triar entre els dos finals proposats per la seva directora, Lynne Ramsay, un on les coses se suposa que acaben més aviat bé, i un altre on les coses se suposa que acaben més aviat malament. Amb el benentès, és clar, que ja és decisió personal de cadascú triar quin final és el bo i quin el dolent.