Subarashii monogatari

Un cop més, camí del despatx, em trobo amb Jota, que amb to esverat em demana si ja sé que tots hem de morir. Així ho tinc entès, li responc. Però... jo també? em demana frisós. Suposo, li torno a respondre, ara un pel amoïnat per la possibilitat d'una escena. Però això no pot ser, dErsu_,  jo vull viure, es lamenta Jota. Tot són gustos, Jota, tot són gustos, li torno a respondre. Què voleu dir, dErsu_, que hi ha persones que no volen viure? em demana sobtat. Això diuen, li responc. Però jo sí que vull viure, insisteix Jota. No us aquefereu, penseu que no poca gent creu en una mena de vida eterna, essent el que coneixem per mort no més que un trànsit entre l'una i l'altra, miro d'explicar-li. Això fora fabulós, dErsu_, fabulós, i tot cofoi m'encaixa la ma i s'apressa a baixar, doncs sembla ser que som arribats a la seva parada.

I ja només acompanyat pels anònims passatgers de l'autobús, aprofito el petit diccionari que sempre tragino a sobre per admirar-me de l'habitual clarividència de Jota, només amb el dubte de saber si haig de considerar faula, d'on deriva fabulós, com a narració falsa, mentidera, fictícia, de pura invenció, o bé narració en què es dóna un ensenyament útil o moral.

Però tot seguit m'admiro encara més de la docta sapiència dels doctes acadèmics encarregats de la redacció del diccionari, amb el benentès que potser no sempre un ensenyament útil o moral és fals, mentider o no més que una pura invenció.

Kyō hon o kaimashita

A no poques casetes de la seixantena edició de la Fira del llibre d'ocasió antic i modern retrobo els volums de la Col·lecció Selecta, amb els seus característics lloms acolorits, les seves discretes dimensions i la seva prudent elegància. I com cada any remiro els autors per si de cas trobo algun que m'abelleixi llegir, però com cada any només retrobo a uns pocs autors ja coneguts i llegits, i a tot un reguitzell d'autors que em són ben desconeguts.

Com ben desconeguts seran d'aquí pocs anys la gran majoria d'autors que avui s'aqueferen per veure el seu nom encapçalant edicions, ressenyes i crítiques literàries. Amb el greuge afegit que els seus llibres no lluiran com els de la Col·lecció Selecta, amb els seus característiques lloms acolorits, les seves discretes dimensions i la seva prudent elegància.

O-namae ga nan desu ka

Un dels gèneres cinematogràfics més menystinguts per la crítica és, sens dubte, el de les pel·lícules on un vaixell és transportat per terra ferma. Gènere tan menystingut que ni tan sols existeix un significant que el signifiqui, com bé tenen altres gèneres, com ara el western, el musical o el peplum. I fins i tot, pel que jo sé, són poques les obres que troben aixopluc en tant insignificant gènere. Potser només dues, Fitzcarraldo de Werner Herzog, i una pel·lícula erròniament considerada com a western, de la que desconec títol, director i actors, però que recordo haver vist per televisió sent un infant, on un tir de cavalls arrossegava un vaixell muntat sobre rodes que era atacat pels aborigens de les praderies nord-americanes, els indis de tota la vida, com si diguéssim.

Potser consideraran el que acabo d'escriure com una boutade, una més de les meves habituals extravagàncies, però pensin que a Fitzcarraldo Herzog va haver d'arrossegar pendent amunt, enmig de la selva, i amb la no sempre benvinguda ajuda del senyor Kinski, un vaixell de considerables dimensions. Tan absurda, insensata i folla activitat, bé es mereix un cert homenatge, que, a més, em servirà per demanar-los si algú de vostès recorda alguna dada de l'altra pel·lícula, aquella en que un tir de cavalls arrossegava un vaixell muntat sobre rodes que era atacat pels aborigens de les praderies nord-americanes, els indis de tota la vida, com si diguéssim.

Naze kore o kakimasu ka

Per què escriviu això?, diuen que li preguntà en certa ocasió Riba a Foix.

Why do you write this? si enlloc de bell llemosí aquell parell haguessin fet servir l'anglès en les seves converses habituals, o why write this? en un registre més argòtic, potser més adequat si els interlocutors, enlloc de dir-se Carles i Josep Vicenç, s'haguessin fet dir Jim i Buzz. Però el que no em puc arribar a imaginar és a Foix responent a Riba, we got to write something, don't we?, ni tan sols en bell llemosí, bé hem d'escriure alguna cosa, oi?, doncs no em puc arribar a imaginar a Foix escrivint a la babalà.

Però poc em costa, si hom m'ho demana, ja sigui en bell llemosí o en argòtic anglès, imaginar-me a qui això escriu, jo mateix, responent ben cofoi... we got to write something, don't we?

Konban eiga o mimashita (II)

JIM: Buzz? What are we doing this for?

BUZZ (still quiet): We got to do something. Don't we?

Potser recordin l'escena, el tal Jim i el tal Buzz són a punt de pujar a un parell de cotxes robats per conduïr-los a tota velocitat cap a un penya-segat. Abans que els vehicles es precipitin al buit, els tals Jim i Buzz han de saltar del vehicle que condueixen. El primer a fer-ho serà un covard i el segon un milhomes (o un cadàver, segons les circumstàncies), tot i que als protagonistes de la pel·lícula, rebel without a cause, de Nicholas Ray, els plau més fer servir l'expressió chicken, coses de l'argot, per referir-se al primer saltador. I vet aquí, potser, l'entrellat de tot plegat, we got to do something, don't we?

I tot seguit, és clar, em ve a la memòria la ridícula senzillesa de la que hauria pogut ser la resposta, aleshores i sempre, aquell I would prefer not to... que un tal Bartleby, dit l'escrivent, ja va esbossar no fa pas poc temps.

Kochira wa Ariadna-chan desu (II)

És a la Teogonia Hesiòdica on llegeixo que Zeus concedí a Ariadna la immortalitat, aquella filla de Minos que a Cnossos havia tingut les estades. És de creure que un cop esdevinguda immortal, Ariadna s'hostatjà a l'Olimp en companyia de Dionís, a qui Hesíode es complau en mostrar com el seu espòs, essent l'obsequi de Zeus, potser, no més que el corresponent regal de noses.

I si bé algunes fonts afirmen que Ariadna infantà quatre, sis o set fills de Dionís, Hesíode no n'esmenta cap. I és una llàstima, doncs una llista de fins a set noms, potser Enopió, Cèramos, Estàfil, Peparet, Toant, Eurimedont i Fliant, hagués resultat d'alló més lluïda.

Kochira wa Bufalino-san desu (II)

Però jo havia llegit més llibres que no pas viscut, en el meu pas tan fugitiu, tan ineficaç, pels camins dels homes, llegeixo que en un cert moment li fa dir l'autor, encara Bufalino, al protagonista de la seva narració, ell mateix, pel que sembla.

I la sorpresa és immediata, doncs com es poden haver llegit més llibres que no pas viscut? quan és precisament això, llegir, el que ens fa viure, doncs només en la lectura hom viu, essent, doncs, lectura i vida magnituds sempre concordants.

Hayakuchi kotoba

Fora agradable parlar sense dir res, poder adreçar-se a qualsevol interlocutor amb paraules amables i polides mancades de significat, només fent servir, en la mesura del possible, gloc-gloc, en Blai beu un glop, bonics embarbussaments. Preguntar per la salut de la dona o els estudis dels fills; exclamar-se pel fred que fa o no fa a l'hivern, la calor que fa o no fa a l'estiu; donar el condol en un funeral, l'enhorabona en un casament... paraules triades per endavant, sempre dites amb la seguretat de l'oficiant d'una cerimònia mil cops repetida, tot esperant la canònica resposta del feligrès de torn. Fora agradable, doncs, parlar sense dir res, només fent servir, en la mesura del possible, gloc-gloc, en Blai beu un glop, bonics embarbussaments.

Kore wa kinen-hi desu ka

Que el pas del temps dignifica els objectes és una afirmació discutible, potser també errònia i qui sap si ridícula, però no gaire més discutible, errònia i ridícula que qualsevol altra afirmació. I veient aquestes imatges i intentant oblidar allò que les feu possibles, hom pot arribar a trobar, si més no en alguna d'elles (potser en cap), una certa dignitat que cal no cercar en la voluntat d'aquells que les aixecaran, i encara menys en aquells gloriosos fets que hom volgué commemorar fins a la fi dels temps, essent aquesta darrera expressió, la de la fi dels temps, no més que una figura retòrica, doncs qui això escriu no té cap opinió formada sobre la possible finitud del temps.

I és, potser, aquest pas del temps, finit o infinit, el que ha començat a dignificar semblants objectes, que un cop perduda la seva original funció de monument (en haver esdevingut indigne de record el record d'allò que volien recordar), atenyen la més noble categoria d'andròmina, això és, cosa atrotinada i/o inútil, essent, ambdós adjectius, virtuts no pas petites.

Yumewomimasu ka

Crec somniar que arribo a una ciutat que m'és desconeguda, en tren, al vespre, i que m'apresso a cercar hotel pels voltants de l'estació, doncs sembla ser que a l'endemà hauré d'agafar un altre tren. L'habitació que m'ofereixen és bruta i fa pudor de resclosit, el llit és petit i potser hi ha xinxes, però somnio que m'adormo amb facilitat i que em desperto al llit de casa, i que el meu dia segueix l'agradosa rutina habitual, fins que al vespre, cansat, m'adormo i començo a somniar que sóc de baixada d'un cim ben punxegut, un con de roca sobre grans esteses blanques. Després de molt caminar arribo a un petit refugi, on em mostren un matalàs en una llitera, em donen dues mantes, i m'acotxo tot seguit. És aleshores que somnio que em desperten amb una certa pressa, encara en plena nit. Algú pica a la porta amb insistència i la persona que m'ha despertat m'apressa a vestir-me i marxar per una trapa de la teulada, tot fent-me entendre que ella ja entretindrà als meus perseguidors, doncs sembla ser que aquest cop em persegueixen. Però la porta cedeix i sóc capturat. Lligat de mans i peus em porten cap a un indret desconegut, om em tanquen en un petit recambró sense cap finestra ni cap tipus de mobiliari. Encara amb son, jec a terra i m'adormo tot seguit, i potser somnio que arribo a una ciutat que m'és desconeguda, en tren, al vespre.

Abans, però, d'apressar-me a cercar hotel pels voltants de l'estació, doncs sembla ser que a l'endemà hauré d'agafar un altre tren, em desperto i em retrobo en el petit recambró on sóc tancat, adolorit per les puntades de peu que rebo al ventre i els crits que m'adrecen. Els crits, però, em fan despertar i em trobo en una llitera, envoltat de desconeguts, i identifico el refugi on fins fa un moment dormia. I encara que sigui negra nit, és l'alarma del rellotge el que m'ha despertat, doncs bé cal sortir abans de l'alba per encarar la nova ascensió amb possibilitats d'èxit. Però el fort senyal acústic em torna a despertar i em trobo al llit de casa, al costat de la poma escollida, que em sacseja suaument, doncs sembla ser que ja és hora de llevar-se. Sona, aleshores, el despertador, i obro de nou els ulls i em trobo en una bruta habitació d'hotel, amb una forta picor a aixelles i engonal. M'apresso a rentar-me a la pica, em vesteixo i surto tot seguit cap a l'estació, doncs encara crec somniar que haig d'agafar un altre tren.

Hae ga sugu ni tobimasu

Amb un gest maldestre, fet d'esma més que res per allunyar-la, em sorprenc d'esclafar una petita mosca. Tot seguit, en aixecar-me per anar-me a rentar les mans, em sorprenc encara més en trobar una segona mosca al terra, que, en veure atansar-se el meu peu, no fa res per escapolir-se de la segura trepitjada. I encara al lavabo, abans d'obrir l'aixeta, esclafo una tercera mosca sense cap esforç. Què se n'ha fet, em pregunto, de la proverbial prestesa de les mosques per escapolir-se de les plantofades? Un cop netes les mans i sobtat per aquesta aparent apatia, torno a la sala i truco a un conegut, a qui anomenaré Jota, expert entomòleg especialitzat en l'estudi dels dipters.

Jota em confirma que sí, que ja són moltes les observacions d'arreu del món que mostren una pèrdua de mobilitat en algunes famílies de múscids, i que fora hipòtesis inversemblants, encara no hi ha cap explicació per semblant fenomen. Fins i tot, afegeix amb una certa preocupació, ens temem una extinció de moltes espècies. La seva preocupació em colpeix, doncs, sense múscids per estudiar, la seva càtedra a la universitat podria desaparèixer i Jota es veuria abocat a la indigència. Per mirar d'animar-lo li suggereixo la possibilitat de dedicar-se a l'estudi dels coleòpters, però Jota, potser indignat, em penja el telèfon.

Tot això de les mosques, és clar, no són més que falòrnies, doncs ni el tal Jota existeix ni les mosques comunes o domèstiques (musca domestica, espècie de dípter braquícer de la família dels múscids) pateixen cap mena d'apatia o disfunció motriu. Però això, convindran amb mi, no té cap importància a l'hora de posar-se a escriure que, amb un gest maldestre, fet d'esma més que res per allunyar-la, em sorprenc d'escl...

Atarashī desu

Novetat, qualitat d'aparegut, introduït o originat de poc, és un dels atributs que tot, i/o tothom, acostuma a lluir un cop a la vida, doncs tot, i/o tothom, és, en algun moment, nou.

Cal, però, parar atenció i no confondre qualitat, en tant que atribut o propietat dels que distingeixen les coses amb qualitat, en tant que superioritat en el seu gènere. És potser per això, per mirar de no malbaratar l'escàs temps que se'ns dóna amb enutjoses confusions polisèmiques, que no acostumo a donar cap valor a la novetat i soc partidari de només prendre en consideració allò que ha deixat enrere tant confusa qualitat, en tant, repeteixo, que atribut o propietat dels que distingeixen les coses, per així intentar abastar allò de qualitat, en tant que superioritat en el seu gènere.