Me no mae no onna no hito

Hi ha mirades que em semblen pertorbadores. Mirades que em fan creure que, si les mantingués prou estona, em farien entrar en un estat de consciència que no m'és propi, un estat potser confús i desendreçat, però també nou i llaminer, on tot allò que m'envolta prendria nous i insospitats significats. Quan aquest tipus de mirades les trobo en un home (un mascle, com si diguéssim) m'allunyo esperitat, convençut que aquesta alteració de la consciència m'acabaria duent a la follia i el dolor. En canvi, quan aquestes mirades les ensopego en una dona (una femella, com si diguéssim, o una persona menstruant, que diu l'ONU) provo d'enganyar-me i resto captivat per la promesa d'un cert paradís, que si bé és cert que ensenya les dents i fa anticipar un mal final, també ofereix la possibilitat d'una escàpola però sempre desitjada transcendència, d'una altra manera d'entomar les circumstàncies, d'una altra forma de viure.

I una mirada certament pertorbadora és la que he ensopegat aquest matí als Ferrocarrils, camí del despatx, quan he parat esment en la dona que era al meu davant. Ella, evidentment, no em mirava, no calia, ni crec que mirés a res ni ningú en concret, i probablement encara anava mig adormida per l'hora que era, però és innegable que els seus ulls escampaven la certesa que, al seu costat, la vida prendria una nova dimensió, tràgica i sublim alhora.

I això ha anat així fins que hem arribat a plaça Catalunya i cadascú ha enfilat cap allà on creia anar, ella ves a saber on, jo cap al despatx.

Watashi wa yoku konran shimasu

Sovint em confonc. Per exemple, em sembla veure a un conegut en el pati de butaques del cinema on sóc, i en acabar la projecció i atansar-m'hi per saludar-lo, el suposat conegut resulta ser no més que un desconegut més. I, a l'inrevés, sovint em saluden desconeguts que resulten ser coneguts que, en la meva badoqueria habitual, no havia jo vist o reconegut.

És per això que les persones que acostumo a trobar al meu pas quan sóc al carrer em resulten un misteri. Seran conegudes meves?, no ho seran?, qui ho sap, em responc, i enmig de la més gran incertesa apresso el pas sense parar gaire atenció a res ni a ningú, sobtat quan de cop algú em saluda i haig de fer esforços per reconèixer a l'insensat que se m'adreça. Serà un familiar?, em demano aleshores, o potser un veí, un company d'infantesa, un client, el dependent d'una botiga, un pare de l'escola, o, tan sols, un saludat anònim? 

Normalment és el propi no-desconegut qui em treu de dubtes, quan es dóna a conèixer i em diu que és la meva tieta, o potser en Daixonses o en Dallonses, i és aleshores quan provo de fer veure que m'alegro de la trobada, i que sí, que i tant, que ens hem de veure, i tant que sí, i etcètera.

Poruno eiga joyū (II)

A més de tenir un esplèndid final, Pleasure és una d'aquelles ficcions on totes les peces encaixen amb pulcritud. Que com els engranatges d'un rellotge (metàfora habitual en aquest tipus de ficcions), totes les imatges tenen la seva raó de ser dins un continu narratiu, de manera que quan en una certa escena veiem com una noia empeny un noi dins d'una piscina, aquest gest aparentment banal tindrà, en el seu moment, una importància d'allò més gran. 

I potser és per això que fa molts anys que no duc mai rellotge i que em plau servir-me de la forma catalana de dir les hores, quarts de dues, un quart tocat, etcètera, perquè tanta precisió, tanta exactitud, tanta traça a fer-ho encaixar tot a la perfecció em grinyola. És com amb les formes de la poesia (un sonet, posem per cas), quan clarament veus que tal o qual paraula és on és pel caprici de les seves formes, per la rima, per l'accent o pel que sigui, però que no és on és per ella mateixa, per la rotunditat del seu significat o per la seva pròpia sonoritat desvinculada de tot veïnatge. Evidentment, de vegades es produeix el miracle i totes les parts formen un tot harmònic i, alhora, prenen sentit per elles mateixes, essent cada part un tot. Seria el cas, per exemple, del sonet aquell de Joan Alcover, Desolació.

I el que ja fa més de mal dir és si aquest és el cas de Pleasure, on per moments les costures resulten massa evidents, per molt que el vestit llueixi d'allò més.

Poruno eiga joyū (I)

No és fàcil trobar el moment i la manera de posar punt final a una ficció. Trobar el moment exacte i precís, sense precipitar-se ni tampoc allargar-se amb enutjosos epílegs. I trobar també la manera de dir prou, de saber-ho dir de manera potser clara i contundent, si així s'escau, o amb formes enjogassades i críptiques si això és el que toca.

Puc ara recordar el magnífic final de Monty Python and the Holy Grail, quan la policia atura al gran exèrcit bretó que es disposa a assaltar una fortalesa franca i deté a un sobtat rei Artús i a un dels seus cavallers arran de la investigació d'un homicidi. I puc també recordar com un dels agents colpeja la càmera que filma i com la imatge es fon en negre donant per acabada la novel·la.

Així mateix, magnífic és també el final de Pleasure, ficció de Ninja Thyberg, quan la protagonista sembla adonar-se del preu de l'èxit (sigui el que sigui, si és que alguna cosa és, això de l'èxit) i decideix que no paga la pena, que ja n'hi ha prou i que aquí s'acaba tot, pel·lícula inclosa.

Kamen no Kokuhaku

... i algú que ja està condemnat a mort no se suïcida, escriu en un cert moment Mishima, a Confessions d'una màscara.

I potser no, que un condemnat a mort no se suïcida, potser no. O potser sí. I és que no fora el suïcidi l'únic acte de llibertat que té qui se sap condemnat a morir? És a dir, tant si tria llevar-se la vida, com si decideix que sigui l'escamot d'afusellament (o la forca, la cadira elèctrica, la injecció letal, la decapitació o el que toqui) qui li llevi, no és potser aquesta una de les poques decisions, sinó pas l'única, que pot prendre qui se sap condemnat a morir?

I, disculpin l'obvietat, no és el propi fet de néixer una condemna a mort?

Shita no kai

Per raons que un cop més no vénen al cas, acabo de recordar el cop aquell que, sent jo un adolescent, vaig entrar per error a casa dels veïns del pis de sota. Devien ser les sis tocades d'un dia d'entre setmana. Jo tornava de l'escola tot sol, i tal com acostumava a fer vaig negligir l'ús de l'ascensor i vaig enfilar escales amunt, amb les claus a la mà, prestes per obrir la porta de casa un cop arribés al corresponent replà, el sisè. Però fos per l'habitual badocament que aleshores (i encara ara) acostumava (acostumo) a dur, o fos pel que fos, em vaig descomptar i em vaig plantar davant la segona porta del cinquè pis, vaig introduir la clau al pany, i amb un mica més d'esforç de l'habitual la vaig fer girar, vaig obrir la porta i hi vaig entrar. Aleshores em vaig aturar, sorprès per l'espai que de cop m'envoltava, tan similar i a la vegada tan diferent del que sempre em trobava quan entrava a casa, amb la còpia aquella del Sorolla en una paret, el gros mirall a l'altra, i la tauleta amb les dues butaques per si de cas s'havia de rebre alguna visita que no gaudís del dubtós privilegi de ser rebuda al menjador.

I sovint encara em passa, en mantenir com mantinc el costum de negligir l'ús d'ascensors, que de cop i volta, ja sigui a casa, al despatx o de visita on sigui, em descompto o em passo de llarg i em planto davant la porta que no és, avinentesa que m'ha fet recordar el cop aquell que, sent jo un adolescent, vaig entrar per error a casa dels veïns del pis de sota.

Kore to sore

De vegades voldria ser una dona d'ulls negres i cabells foscos, mirada altiva i pits petits. Altres cops, en canvi, em satisfà ser un home i viure esclavitzat pel meu penis. Però el que mai no he volgut ser és una sardina o un seitó, i això que tant sardines com seitons em plauen amb delit, siguin cuits o crus, en escabetx o a la planxa, al forn o a la brasa. Serà que a l'aigua sempre m'hi trobo incòmode i enfredorit, atabalat i fora de lloc. Molt millor ser un arbre, que sempre ennobleix, o una tija de fonoll i fer tot el dia aquella olor anisada que li és tan pròpia. O no, calla, molt millor ser una pedra, estoica ella, quars, feldespat i mica, i anar-me'n desgranant amb el pas dels anys, diguem-ne deu o cent mil, i acabar esmicolat en innúmers granets de sauló que, al seu torn, esdevindran no més que pols, d'aquella tan fina, tan diminuta, tan poca cosa, que empesa pel vent va i ve d'allà cap aquí i d'aquí cap allà, segons toqui. 

Sigui com sigui, el que més em plauria seria ser ara això, i després allò.