Arufabetto jun

Acabats d'arribar del barri jueu de Varsòvia, i llistats per estricte ordre alfabètic, 

Bèrele el Tripes, Berta la Borda, Fàivele el Pispa, Fània la Negra, Iarme el Cardot, Iòissef el Fideu, Itxe el Cec, Keile la Pèl-roja, Khaïm el Batzoles, Khàskele el Cotxer, Khèskele el Llosc, Lèibuix el Llarguerut, Líbele l'Esgarrat, Max el Coix, Moixe el Panxarrut, Motke la Flama, Rèitsele la Rodanxona, Rívkele la Bota, Xaie el Setciències, Xmúel el Nata i Zainvl el Malgirbat.

Qui els vulgui conèixer, aquí els trobarà. Vigilin, això sí, la cartera.

Atarashī rinjin

D'unes setmanes ençà tenim un llogater nou al bonic edifici d'habitatges on fa anys que hi visc. El primer cop que el vaig veure, al vestíbul de planta baixa, vaig pensar que no podia ser, que no era més una semblança accidental, una de tantes. Però amb el pas dels dies, i amb les intranscendents i fugisseres estones que compartim al vestíbul, a la porta o al carrer, on ens desitgem bon dia o bona nit segons sigui de dia o de nit, he vist que la semblança és absoluta, perfecta, inqüestionable. El gros embalum, l'alçada, el bigoti, les maneres desmanegades... És cert que parla un català perfecte, sense ni punta d'accent, però també és cert que les converses que mantenim són mínimes, i que potser, en una conversa més extensa, sí que li podria detectar una mica de deix eslau. Però ves, si la Dyakonova parla un català perfecte, per què no pot fer-ho en Dovlàtov?

Perquè sí, aquest és el cas, tot i ser difunt de fa temps, Serguei Donàtovitx Dovlàtov és, d'unes setmanes ençà, veí meu.

Kessaku no monogatari

De tothom és coneguda la narració d'Oscar Wilde El retrat de Dorian Gray, narració que sens dubte pertany al gènere format per les narracions el protagonisme de les quals recau en un retrat. Gènere al qual també pertany una breu narració de Henry James que fins fa poc m'era desconeguda, Història d'una obra mestra, on també un retrat protagonitza, i de quina manera, els fets que són narrats.

Però per tal que un retrat pugui assolir el cert i evident protagonisme que assoleix en ambdues narracions, és necessari que el retrat sigui alguna cosa més que la venal i prescindible reproducció d'una fisonomia. Que sigui alguna cosa més que un exercici d'estil o una mostra de vanitat. Cal de totes totes que aquell que fa el retrat sàpiga mirar, sàpiga veure, sàpiga interpretar allò que veu i, finalment, ho sàpiga transmetre. No és poca cosa. Evidentment ajuda, i molt, que en ambdós casos els retrats esmentats no tinguin una existència del tot material, que estiguin tan sols formats per les paraules d'aquells que els descriuen i per la imaginació d'aquells que llegeixen les paraules escrites. En general, la no existència material de les coses sempre ajuda a fer que aquestes excel·leixin, que arribin a ser tot el que els que les descriuen volen que siguin, tot el que els que les imaginem desitgem que siguin. Després, el que acaba de donar cos al gènere, són les relacions que s'estableixen entre els diferents elements a través del retrat. Per exemple, entre aquell que el pinta i aquell que hi surt retratat, o entre aquell que l'observa i aquell que el pinta, o entre aquell que l'observa i aquell que hi surt retratat, o entre aquell i aquest, això i allò, essent el retrat una mena de catalitzador de tot allò que l'autor de torn tingui a bé explicar.

Sigui com sigui, un gènere admirable, el format per les narracions el protagonisme de les quals recau en un retrat.

Omoide

Tinc molt viu el record d'algunes lectures. Però no només el record de la lectura, sinó de vegades, encara més i tot, el del moment i el lloc on vaig fer la lectura. Així, em recordo llegint Gerald Durrell en un alberg a Amsterdam, a Empar Moliner en un ryokan de Takayama, a Houellebecq en una casa de turisme rural a Ridaura, Chevallier en una casa de colònies a Viladoms, Homer a la Vall d'en Bas, Tolkien voltant per Mallorca, Peake  en una sala d'espera, Plath al llit de casa… I de vegades passa que només em recordo llegint, que només recordo els moments, l'entorn que m'acollia, l'instant precís, però res del que llegia. Però també pot ser que ho recordi tot perfectament, tal com em recordo molt bé dels dubtes del general Kutúzov, quan llegia Guerra i Pau en un apartament d'una coneguda a Coma-ruga fa més de quaranta anys. I encara de vegades també passa que m'és més estimat el record del moment que no pas el record d'allò que llegia, malgrat que, sense haver estat llegint el que llegia, el moment, ni tampoc el seu record, no existiria.

Nichi-yōbi no gogo

En un cert moment l'autora, Ielena Kostiutxenko, esmenta el nom de Màlixev Pavel Óssipovitx, besavi seu, a qui un document trobat a internet situa a Vilna, l'actual Vílnius lituana, com a ferit de la Primera Guerra Mundial el dotze de juny de mil nou-cents setze. Tot seguit, i com no pot ser altrament, l'Óssipovitx esmentat em remet a Maksim Óssipov, Maksim Alexandrovitx Óssipov, de manera que no puc evitar començar a especular sobre un llunyà, hipotètic i llaminer parentiu entre tots dos, entra la Kostiutxenko i l'Óssipov, l'Óssipov i la Kostiutxenko, i a especular encara més sobre l'herència genètica del besavi. Herència que ja devia incloure el cuquet de l'escriptura que de manera tan brillant ha florit en ambdós descendents, i de com també aquest cuquet els ha forçat a abandonar el país i viure la sempre difícil vida de l'exiliat.

Irrellevant, és clar, em resulta que repartits pel món hi hagi centenars de milers de persones que responen al cognom d'Òssipov, i que el tan llaminer parentiu només sigui el que és, el fútil entreteniment d'una tarda de diumenge. O no.