Ashita natsu-yasumi ikimasen (V)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Kochira wa Pujol-san desu

Quan en vaig tenir l'oportunitat mai no vaig donar el meu vot a cap llista electoral encapçalada per Jordi Pujol i Soley. Després, un cop l'ex-president ja era retirat de tota contesa electoral, em va saber greu no haver-ho fet. Ara, un cop sentides les seves darreres paraules, m'alegro de no haver-li ofert mai la meva confiança. No pas, és clar, perquè amagués en algun paradís fiscal els milions d'una herència, ni perquè hagués defraudat els corresponents pagaments a la hisenda pública. Entenguem-nos-en, jo crec que l'Estat només malbarata recursos, que amb la seva voracitat recaptatòria només alimenta i fa créixer la bèstia que porta dins, una bèstia golafre i goluda que mai no en té prou i sempre demana més, i més, i més, i d'aquí el deute públic, doncs per molt que es recapti mai no n'hi ha prou per satisfer la voracitat de la bèstia. Si la bèstia menja un tall tot seguit n'exigeix dos. Si en menja dos en demana tres, si en són tres doncs quatre, i així fins que la bèstia, hipertrofiada, esdevé omnipresent i omnipotent i tot és Estat i tots acaben vivint de i per l'Estat. Per això considero que la primera obligació cívica de qualsevol persona com cal és defraudar a hisenda, evitar que amb l'esforç del seu treball es peixi a la bèstia, i que Jordi Pujol i Soley volgués preservar els resultats de l'esforç del seu pare de la impúdica voracitat de l'Estat em sembla quelcom no només lloable i honorable, sinó també valerós, doncs només els valents gosen enfrontar-se a la bèstia.

Però acollir-se a una suposada amnistia fiscal pensant que la bèstia passarà per alt un nom com el seu sense tornar-s'hi, i acabar demanant disculpes per quelcom que l'hauria d'enorgullir és propi de passerells, i de cap de les maneres puc jo oferir el meu vot a un passerell.

Mishiranu hito

Ahir a l'hora de sopar es presentaren a casa uns desconeguts de maneres afables i rostres somrients. Els desconeguts, un home i una dona que semblaven ser parella, es captenien amb aquella frívola bonhomia pròpia de qui ja té la feina feta i es permet el luxe de creure's lliure de tota obligació. Pel to de les seqüències fòniques que ens adreçaren, ens semblà que els desconeguts ens feien alguna pregunta que no arribàrem a capir, en ser-nos del tot desconeguda la llegua que semblaven enraonar, potser rus o servo-croat, suec o finès, alemany o txec, què sé jo. Però en adonar-se els desconeguts que no enteníem les seves paraules, entraren decidits i anaren fins al menjador, on en veure que ja teníem la taula parada amb el sopar que jo havia preparat per a nosaltres quatre, tomàquet amanit, brandada de bacallà i sardines escabetxades, s'entaularen i començaren a endrapar amb no gaire polidesa i molta golafreria. Afortunadament els desconeguts no s'ho menjaren tot i ens quedaren algunes engrunes per a nosaltres, que escuràrem asseguts a taula aprofitant que els desconeguts s'havien traslladat al sofà, no sense abans servir-se dos gots del meu Ardbeg de deu anys, que sembla ser que trobaren més aviat desplaent, potser per aquell seu excés de turba que a mi tant em plau. Aleshores els desconeguts ens tornaren a adreçar algunes preguntes, tot assenyalant amb l'índex de la destra alguns elements de la nostra llar, com ara les florides motllures dels sostres o els vitralls d'algunes finestres. Vist el seu interès per les particularitats del nostre habitatge, em vaig creure obligat a mostrar-los tot el pis i els vaig convidar a seguir-me passadís enllà, tot mostrant-los les cambres interiors i l'ampla peça que em fa de despatx. Però els desconeguts no em seguiren fins al final i es quedaren a la nostra habitació, on aprofitaren el gros llit per jeure i començar amb els habituals preliminars de tota folga. Jo, discret, vaig sortir tancant la porta de l'habitació al meu darrere, i ja a la sala vaig aprofitar per seure al sofà amb els menuts, practicant sumes i restes amb la gran i mirant un llibre il·lustrat amb el petit. Al poc, però, se'ns feren evidents els gemecs de la desconeguda, que semblava gaudir de valent d'un acte sexual particularment intens. Engegàrem aleshores la televisió, per tal de no ser destorbats, i aprofitàrem per mirar la programació infantil, que com és habitual a aquelles hores del vespre oferia diversos episodis d'animació protagonitzats per un gat que empaitava a un eixerit ratolí. Fins que al cap d'estona els infants s'abandonaren al son i els portàrem als seus llits, tornant nosaltres al sofà de la sala, en haver comprovat que els desconeguts, un cop arribats als respectius orgasmes, restaven adormits al nostre llit. Aprofitant que el sofà és gros, ens estiràrem i també restàrem nosaltres adormits, fins que ja al matí una ma em sacsejà i en obrir jo els ulls em vaig trobar amb el desconegut al meu davant, que vestia un dels meus pijames i em mostrava la nostra cafetera, talment m'estigués demanant l'habitual cafè dels matins. Com jo no prenc mai cafè i no estic avesat a la seva preparació, vaig despertar a la meva companya, que es llevà i preparà l'esmorzar dels desconeguts. Un cop dutxats i esmorzats, els desconeguts s'acomiadaren de nosaltres fent tot un seguit d'evidents gesticulacions amb el palmell de la destra, obriren la porta del pis, i marxaren.

Bernhard-san no hon o yonde imasu (IV)

Les paraules ho entaforen tot a terra i ho trastoquen tot, i converteixen sobre el paper la veritat total en mentida, el llenguatge dóna únicament una autenticitat falsificada, per molt que qui escriu s'hi esforci, el llenguatge és inservible quan es tracta de dir la veritat, de comunicar, a qui escriu només li permet l'aproximació, l'espantosa distorsió, sempre només una aproximació desesperada i per això també incerta a la qüestió.

Escriu Thomas Bernhard a El fred, quarta part de la seva pentalogia dita autobiogràfica. I més enllà del significat concret de les paraules escrites, amb les que puc més o menys combregar, les jeremiades de Bernhard em permeten no només el possible gaudi de la lectura, sinó, també, jugar al bonic joc aquell de canviar-ho tot per que res no canviï, doncs, s'hagués modificat el significat d'allò escrit si enlloc del paràgraf de més amunt en Bernhard hagués escrit el de més avall?

El llenguatge és inservible quan es tracta de dir la veritat, de comunicar, a qui escriu només li permet l'aproximació, sempre només una aproximació desesperada i per això també incerta a la qüestió, el llenguatge dóna únicament una autenticitat falsificada, l'espantosa distorsió, per molt que qui escriu s'hi esforci, les paraules ho entaforen tot a terra i ho trastoquen tot i converteixen sobre el paper la veritat total en mentida.

Només afegir, per no ser més imprecís del necessari, que el paràgraf escrit per la traductora de Bernhard no és pas el primer, sinó el tercer.

Kochira wa Bemis-san desu

El vuitè capítol de la primera temporada de The Twilight Zone, titulat Time Enough at Last, és protagonitzat per un tal Heny Bemis, discret i poc eficient treballador de banca, alhora que patològic i compulsiu lector, que en tot moment llueix unes grosses ulleres de cul de got que li distorsionen la mirada. A la primer escena del capítol, el tal Heny Bemis atén a una clienta que sembla fer un reintegrament d'efectiu, alhora que sobre les seves cames doblegades sosté un exemplar obert del David Copperfiled. Però no només literatura llegeix el tal Henry Bemis, sinó tota mena de lletra impresa que es trobi al seu davant, com ara premsa, fulletons publicitaris, llistes de la compra o, fins i tot, butlletes de loteria o embolcalls de goma masticatòria. Com és fàcil suposar, aquesta seva addicció li causa no poques dificultats, tant a la llar com a la feina, on sovint és advertit per uns superiors enutjats pels seus constants errors i distraccions. Però una feliç avinentesa s'esdevé, i la humanitat resta de sobte extingida per causa d'un desastre nuclear. Tota? no pas, doncs el tal Henry Bemis es trobava dins la cambra cuirassada del banc en el moment del desastre, i aquesta avinentesa, a parer dels guionistes de la sèrie, l'eximeix de l'extinció. Sol al món, el tal Henry Bemis creu poder atènyer la felicitat, doncs lliure de tota obligació podrà dedicar tot el temps que li resti a la seva patològica passió, la lectura. D'aquesta guisa, el tal Henry Bemis es desplaça a les ruïnes de la biblioteca municipal, on es traça un ambiciós i detallat pla de lectura. I un cop es disposa a començar la que es promet ininterrompuda lectura de les grans obres de la literatura universal de tots els temps, un petit accident s'esdevé, no més que una minúcia, les seves ulleres cauen i s'esbocinen, moment en què l'espectador s'adona amb tota cruesa de la curtesa de vista del tal Henry Bemis, curtesa de vista que l'incapacita per tota activitat lectora. És aleshores que la càmera s'allunya i ens ofereix una trasbalsadora imatge final del tal Henry Bemis, que desesperat fa tentines entre les piles de llibres classificats.

Darrera imatge que en fer-ne jo la coneixença en els anys de l'adolescència em prenia al peu de la lletra, talment el tal Henry Bemis tingués o hagués tingut alguna mena d'existència i fos mereixedor de la meva sempre prescindible pietat. Avui per avui, potser més ben entesa la història, o potser no, tota la pietat és per mi.

Kochira wa Nausica-chan desu (II)

Ets dea o bé moridora? és la pregunta que l'enginyós Ulisses adreça a na Nausica de braços blancs en fer-ne la feliç coneixença, allà a la llunyana platja del país dels Feacis.

I més enllà de l'agradosa galanteria i de la prudent murrieria amb que l'enginyós fill de Laertes s'adreça a la filla del rei del país dels Feacis, fora potser sempre sensat demanar a tota poncella que l'atzar té a bé d'oferir-nos, si és dea o bé moridora.

Per si de cas, si més no.

Generalitat no ressha

Els fets que narraré tot seguit s'esdevingueren fa cosa de vuit anys dalt d'un dels trens que recorren les línies urbanes dels Ferrocarrils de la Generalitat. Els detalls que haurien d'embolcallar la narració ja els he oblidat, i no recordo pas si jo anava o tornava, si els fets s'esdevingueren en la línia del Tibidabo o en la de Reina Elisenda, ni si era dilluns, dimarts, dimecres, dijous o divendres... però totes aquestes i altres circumstàncies són del tot irrellevants i poc modifiquen uns fets simples i poc exemplars. 

Els fets s'esdevingueren en fer el tren una de les seves preceptives parades, avinentesa aprofitada per un dels nois que era assegut al meu davant per aixecar-se del seu seient amb l'evident intenció de baixar del tren. El noi, encara no púber, en aixecar-se del seient es va descuidar la carpeta que traginava, on sens dubte hi havia bona part de les seves feines escolars. Jo, en contra del meu costum de deixar a la gent en pau, doncs qui sap si potser el noi volia abandonar voluntàriament aquella carpeta, o si potser la seva pèrdua l'obligaria a repetir tot un seguit de treballs escolars (repetició que sens dubte enfortiria el seu aprenentatge), vaig advertir al noi del seu descuit, i el noi, amatent a les meves paraules, es va tombar i va recollir la carpeta. I tot seguit, abans de girar cua per baixar del tren, el noi se m'adreçà amb veu fer-me i educada per dir-me que la próxima vez que me quieras decir algo lo haces en castellano. No són aquestes, és clar, paraules literals, doncs ja han passat vuit anys i tal vegada el noi no va fer servir la paraula castellano sinó potser la d'español, que sembla ser que ve a significar el mateix. Però convindran amb mi que això tant és, que en aquest cas la literalitat exacte d'allò que el noi em digué importa poc. Jo, és clar, em vaig estalviar de respondre-li que difícilment ens tornaríem a trobar, i que en cas de tornar-nos a trobar difícilment ens reconeixeríem, i que en cas de reconèixer-nos difícilment tindríem res a dir-nos, i que en cas de tenir-nos res a dir difícilment ens ho diríem, donades les circumstàncies.

I aquesta ha estat la narració d'uns fets que s'esdevingueren fa cosa de vuit anys dalt d'un dels trens que recorren les línies urbanes dels Ferrocarrils de la Generalitat, i que més que parlar del noi que era assegut al meu davant potser parlen dels seus pares, que aquests dies imagino com a signants d'algun o de tots els innúmers manifests susceptibles de ser signats que es redacten a diari, tasca sens dubte esgotadora però gratificant, doncs res de més satisfactori que defensar amb braó els propis prejudicis.

Rekishi

La història ens jutjarà, em diu sovint Efa, altíssim càrrec de l'administració pública, persona de fermes conviccions, honrada i altruista, entusiasta i optimista, encara que no exempta d'alguna lloable virtut. La història ens aplaudirà, suposo que vols dir, li acostumo a respondre jo, persona de volàtils conviccions, interessada i egoista, descreguda i pessimista, encara que no exempta d'algun menyspreable defecte.

Però la història només us oblidarà, acostumo a sentenciar tot seguit, convençut que per un cop no l'espifio del tot.

Misuborashī ofisu ni imasu

Em somnio en un despatx tronat, tot paper i desordre, assegut en una incòmode cadira a l'espera que es prengui una decisió sobre el meu futur. Al meu davant, un home barbut que es presenta com a sant Pere dóna mostres de trobar-se també incòmode.

Veureu, es lamenta el tal sant Pere, no sense deixar de potinejar el manyoc de claus que li penja del cordó que li cenyeix l'estranya túnica que vesteix, el vostre expedient és buit. Sí, és cert que hi són consignades les dades d'entrada i de sortida, maig del seixanta-vuit a Tarragona i juliol de dos mil catorze al cap i casal, però tota la resta és buida... què no heu viscut, vós? que al llarg de tots els anys que hem tingut la gentilesa d'oferir-vos no heu fet res? ni cap malesa ni cap bona obra? cap mèrit ni cap demèrit? si ni tan sols no heu donat cap mostra de malvolença o estima pels altres, ni sembleu haver desitjat mai res. Jo, en aquestes circumstàncies, no us puc enviar avall perquè res no ho justifica, i si ho fes i vós presentéssiu un recurs encara m'obririen un expedient per la meva arbitrarietat. Però amunt tampoc no us puc enviar, que sense mèrits no us acceptaran pas. Així doncs... que faig amb vós? Enviar-vos de tornada a casa perquè visqueu el que encara no heu volgut viure fora una grossa i potser inútil irregularitat, només possible amb un permís especial del que vós no sembleu disposar. Només em restaria fer-vos anar amb els albats, que també tenen l'expedient buit, però allà on aquells sants innocents fan estada no és lloc per vós. Entengueu-me, els albats són no nats, o tot just nadons sense discerniment morts abans de rebre els sagraments, éssers de mida petita, com si diguéssim, però vós, en canvi, sou més alt que sant Pau i allà no hi cabríeu, ens esbocinaríeu els passos de porta a cops de testa. Què faig, doncs, amb vós? em torna a demanar un Sant Pere cada cop més nerviós, un i altre cop, fins que el somni em fuig i passo a imaginar qualsevol altra bestiesa, com ara que sóc un tal dErsu_, el favorit dels Déus.

Chekosurobakia-jin desu ka (II)

El president Masaryk no dóna cap valor al pretès argument de la balcanització d'Europa. Creu, al contrari, en els Estats Units d'Europa, sobre la base de les nacions lliures. "És una idea que exigeix grans esforços de reflexió i d'acció", diu. "Les dificultats que s'han de vèncer per realitzar-la no vénen dels nous i petits Estats nacionals, sinó dels vells Estats, dels Estats imperialistes que s'anomenen a si mateixos grans..."

D'Eugeni Xammar jo només coneixia la màxima aquella de quan es tracta de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions, cosa que m'encoratjava poc a fer-ne la coneixença, doncs sempre he tingut una gran consideració per la prudència, i Catalunya, com a ens col·lectiu, m'importa més aviat poc, encara que és cert que Espanya encara m'importa menys i m'enutja força més. Però al Cèsar el que és del Cèsar, i si ja els articles berlinesos han resultat esplèndids, que dir de la traca final. Txecoslovàquia, sí, era l'excusa per parlar de Catalunya, però de la Catalunya de mil nou-cents vint-i-quatre. Que les seves paraules serveixin per descriure a la perfecció la Catalunya del dos mil catorze, ja no sé jo si és mèrit del senyor Xammar o demèrit nostre, doncs que noranta anys després encara s'hagin de sentir els mateixos arguments tronats contra una possible independència resulta, si més no, cansí.

Però no cal amoïnar-se, doncs tot aquells que hores d'ara són del tot contraris a la independència del país, si aquesta és finalment assolida esdevindran els seus més fervorosos defensors, doncs com deia el mateix Xammar, quan és té ànima de criat els canvis d'amo són una cosa sense importància.

Chekosurobakia-jin desu ka

Encara que l'article fou publicat a la Publicitat el dotze d'agost de mil nou-cents vint-i-quatre, i encara que l'edició que jo estic llegint dels articles d'Eugeni Xammar és editada amb data de desembre de mil nou-cents noranta-vuit, és evident que l'article dedicat a la independència de Txecoslovàquia fou escrit per Xammar pensant no pas en la Txecoslovàquia de mil nou-cents vint-i-quatre sinó en la Catalunya de dos mil catorze. Grossa clarividència, la de Xammar, sens dubte, tal vegada el primer periodista a escriure a noranta anys vista. I si no s'ho creuen, llegeixin, llegeixin:

(...) Bohèmia, Silèsia i Moràvia formaven, al contrari, el centre industrial més intens de la doble monarquia austro-hongaresa. La base de la prosperitat econòmica d'aquestes regions era, naturalment, un mercat interior de 53 milions d'habitants ben acordonat i defensat per un aranzel de Duanes fet a mida.

Donades aquestes condicions, s'explica que el patriotisme d'una bona part del capitalisme industrial txec fos més aviat tebi. L'industrial que veia la seva fàbrica marxant-li com un rellotge i els negocis com una seda trobava que les coses ja estaven bé tal com estaven. Una mica d'autonomia, servida calenta, la majoria dels industrials l'haurien acceptat amb molt de gust. Però la independència, per res del món. Ni regalada. Ells no eren separatistes. Klofax i els socialistes nacionals que demanaven la independència (...) eren uns abominables esgarriacries. De la independència, els txecs en serien les primeres víctimes. Una Txecoslovàquia independent no podria viure. ¿Què faria la indústria? ¿Vol fer el favor de dir-me què seria de la industria?

Els principals defensors d'aquest punt de vista es valien dels arguments emprats pels economistes senyors Rusignolsky, vescomte de Kussov, compte de Karraltsky i senyors Salarsky, Nualersky i Jaume Satpinsky.

Aquests senyors eren, i són encara avui, uns perfectes imbècils. El qualificatiu se'l poden fer seu, si són servits, tots els que pensen com ells (...).

Txecoslovàquia és, doncs, com diem, un país industrial de tretze milions d'habitants amb una indústria muntada per satisfer les necessitats d'un mercat interior, i aranzelàriament protegit, de 53 milions d'habitants. Fa cinc anys que la Txecoslovàquia constitueix una República independent. Si el punt de vista dels senyors Rusignolsky, Stapinsky, etc., hagués estat exacte, a hores d'ara ja s'hauria demostrat que el nou Estat no podia viure. La Txecoslovàquia seria un país de fam i de misèria, amb les fàbriques tancades, la gent demanant caritat pels carrers i carreteres, les ciutats mortes i el poble famolenc. (...) Tothom reconeixeria que la independència és una desgràcia, i desitjaria tornar als bons vells temps.

Serà convenient fe constar, en primer lloc, que a Txecoslovàquia no passa res d'això. La gent viu, en general, ni més bé ni més malament que a qualsevol altre país del mateix nivell de civilització, i, certament, tan bé com ara fa deu anys. Tot marxa, els ferrocarrils, els hotels, les fàbriques (...).

Txecoslovàquia era, com ja es pot suposar, un país explotat tributàriament sense fre i sense vergonya. Això fa que sense cap necessitat d'augmentar els imposts -al contrari-, Txecoslovàquia es trobi, vençudes ja les primeres dificultats de tresoreria, davant d'una situació financera immillorable, que li permet emprendre grans obres públiques i sostenir una legislació social de les més generoses.

I etcètera.

Kochira wa Xammar-san desu

No intentarem explica-lo en detall, primer perquè seria molt llarg i segon perquè potser es demostraria que nosaltres mateixos no l'entenem tan bé com ens pensem.

Cada cop més tinc el costum de llegir la premsa amb un cert retard. Convençut que res de nou es pot trobar sota la capa del sol, trobo que la novetat o la pretesa actualitat de les informacions tractades als mitjans no justifiquen pas cap lectura, i que la veritable prova del nou de la qualitat d'un article és la seva lectura a posteriori, una setmana, un mes, un any o un segle després d'haver estat escrit. Si aleshores l'article encara resulta llegidor, senyal que més enllà de l'anècdota que pretén explicar, hi ha quelcom que fa que pagui la pena el temps invertit en la seva lectura.

Talment els articles d'Eugeni Xammar recopilats a L'ou de la serp, que més enllà d'uns fets que poden semblar extemporanis, com ara les indemnitzacions que Alemanya havia de satisfer a França a causa de la seva derrota a la guerra del catorze, i que són prou ben coneguts per qualsevol persona com cal, si noranta anys després d'haver estat escrits encara són de molt bon llegir, és per alguna cosa que poc té a veure amb els fets narrats, i sí molt amb la persona que fa la narració, Eugeni Xammar, periodista, diuen.

Watashi wa Villarroel-dori de heputan o kaimashita

L'heptà és un hidrocarbur saturat lineal de la família des alcans, obtingut de la destil·lació del Pinus jeffreyi i de la fruita del Pittosporum resiniferum, utilitzat principalment per la indústria química i farmacèutica per les seves propietats dissolvents.

L'heptà és, també, un producte que per inversemblants raons que ara no venen al cas, he estat buscant aquests darrers dies per innúmers adrogueries i cases de pintures, i que finalment he trobat en un comerç dedicat a la venda al detall de productes químics del carrer Villarroel. I més enllà dels esforços esmerçats, la meva reeixida recerca de l'heptà m'ha fet recordar moltes altres recerques fetes al llarg dels anys, quan, per raons sempre inversemblants, ben sovint peregrinava jo per llibreries, sabateries, botigues de discos, draperies i tot tipus de comerç, cercant tal vegada l'inexistent i refusant tot allò que, encara que existent, no semblava satisfer el meu sempre volàtil i contingent caprici, doncs qui sap si, potser ja aleshores, intuïa jo que no hi ha res més insatisfactori que la satisfacció d'un desig.

Romanchikkuna shijin

la vida, si mires al volt amb subtil atenció,

és una facècia idiota i abjecta.

De vegades, llegint a algun dels anomenats poetes romàntics, com ara Lérmontov, no puc evitar de posar en dubte l'honestedat de la seva oferta, de tot aquell allau de melangiosa emotivitat, d'aparent displicència vers la pròpia vida i les pròpies circumstàncies, de rebuig del món i de tots els seus sobrers habitants, talment tot plegat no fos més que un afectat posat, un artifici, una màscara, una capa de groller maquillatge, no més que una manera de captar l'atenció de qui sigui que passi pel seu davant.

Obvia evidència, la meva, doncs és clar que el poeta menteix, que el poeta no ens ofereix més que una ficció d'ell mateix, no més que una màscara, una capa de groller maquillatge, perquè els poetes, tots, menteixen. Com també mentim els que no som poetes, i menteix tothom, sempre, en tota circumstància i a tothora, de tal guisa que despullat de tota mascara, ningú no és res.

Només que, potser, els anomenats poetes romàntics, i més si són russos, menteixen com a cosacs.