Ashita natsu-yasumi ikimasen (IV)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Kochira wa Aleramo-chan desu

El món com a botxí i l'autor com a víctima acostuma a ser l'argument de no poques ficcions, la trama de les quals descabdella tot un seguit de fets que pretenen convèncer al lector de la innocència de l'autor i de la maldat del món. D'aquesta manera la ficció de torn esdevé una mena de plec de descàrrega on l'autor s'espolsa qualsevol responsabilitat sobre els fets narrats, inclosa la pròpia vida, i carrega les culpes sobre qui troba més a mà: potser uns pares castradors, un marit gelós i violent, una esposa pèrfida i manipuladora, una societat cruel i envejosa... un món, en definitiva, incapaç de comprendre i acceptar a l'autor.

Cas paradigmàtic de la literatura com a plec de descàrrega seria la gens menyspreable novel·la de Sibilla Aleramo, Una dona, on l'autora s'adreça a un únic i hipotètic lector, el seu fill, per provar de justificar allò que a priori sembla injustificable: l'abandó de l'esmentat fill. I talment una mare parlant amb el seu fill, els personatges de la novel·la no tenen nom i són sistemàticament nomenats segons la relació que guarden amb la protagonista, la pròpia Sibilla Aleramo, pseudònim de Rina Faccio, doncs bé quan parlem amb un fill parlem de l'àvia o el tiet, la germana o el padrí, la cangur o el metge, i no acostumem a fer servir els respectius nom i cognoms de l'àvia o el tiet, la germana o el padrí, la cangur o el metge  Així, al llarg de no poques pàgines, ens assabentem de la cruel gelosia del marit, del fred menyspreu del pare, de la insana enveja dels veïns, de la injustícia de la llei i de la barbàrie dels costums, i encara que també hi ha personatges que semblen comprendre a l'autora i li donen tot el seu suport, poc poden davant l'aclaparadora maldat del món, que impulsa la protagonista a fer allò que ja ha estat dit, abandonar al propi fill com a únic mitjà de supervivència.

Tōri o aruite imasu

Ha estat en arribar a l'avinguda Diagonal, procedents de la Riera de Sant Miquel, que ens hem vist sorpresos per una gernació de vianants que es desplaçava per la calçada lateral superior de l'esmentada avinguda sense fer ús de la corresponent vorera, tal com es preceptiu que facin els vianants. Gernació de vianants que a més de circular per la calçada feia exhibició de cartells i banderoles i cridaven paraules que els hi resultaven plaents d'escoltar. I ha estat aleshores que he recordat certs cartells enganxats pel barri, on es convocava als hipotètics lectors dels esmentats cartells a aplegar-se a la plaça del Diamant en dia i hora convinguts, per tot seguit desplaçar-se en gernació fins a una certa llibreria emplaçada al carrer Sèneca per exigir-ne el tancament. I ha estat també aleshores que han pres sentit els policies anti-avalots que hem vist quan baixàvem per la ja també esmentada Riera de Sant Miquel, i els que en aquells moments veiem més enllà dels Jardinets, abillats amb els seus habituals uniformes, d'un discreta grisor.

Però en no dirigir-nos nosaltres cap a l'esmentada però no anomenada llibreria del carrer Sèneca, ens hem pogut separat de la ja esmentada gernació de vianants, i tal com ells han tombat amunt, nosaltres en continuat avinguda Diagonal enllà.

Èdip no monogatari (II)

Primer, i per raons que no venen al cas, Lai és maleït per Pèlops. Segon, Lai, esdevé rei de Tebes. Tercer, Lai s'amullera amb Iocasta. Quart, Lai no aconsegueix prenyar a Iocasta. Cinquè, Lai consulta l'oracle de Delfos sobre la millor manera de tenir un fill. Sisè, l'oracle revela a Lai que trobarà la mort a mans del seu fill, i que aquest fill s'amullerarà amb la seva pròpia mare. Setè, Lai amaga a Iocasta les paraules de l'oracle i renuncia a tenir descendència. Vuitè, embriac, Lai torna a jaure amb Iocasta, que queda prenys. Novè, per por a allò anunciat per l'oracle, Lai ordena la mort del seu fill. Desè, el servent encarregat de l'infanticidi no gosa donar mort al nadó i l'abandona lligat de peus. Onzè, el nadó plora pel dolor que li fan els peus, inflats per la pressió de la corda que els manté lligats. Dotzè, un pastor de Corint troba al nen atret pel seu plor. Tretzè, el nen és dut a Corint i adoptat pel rei, que no té descendència. Catorzè, al nen se l'anomena Èdip, això és, Peus Inflats. Quinzè, Èdip creix i s'assabenta que no és fill natural dels que creu que són els seus pares. Setzè, desorientat respecte la pròpia identitat, Èdip marxa a Delfos a consultar l'oracle. Dissetè, l'oracle revela a Èdip que donarà mort al seu pare i s'amullerarà amb la seva mare. Divuitè, per defugir l'oracle Èdip decideix no tornar a Corint i marxa en direcció contrària, cap a Tebes. Dinovè, Tebes és assetjada per l'Esfinx, i Lai marxa a Delfos per consular a l'oracle la manera d'alliberar-se'n. Vintè, Èdip i Lai es troben a mig camí entre Delfos i Tebes i es discuteixen pel dret de pas. Vint-i-unè, la discussió acaba amb la mort de Lai a mans d'Èdip. Vint-i-dosè, Èdip arriba a Tebes i allibera la ciutat del setge de l'Esfinx. Vint-i-tresè, arriba a Tebes la notícia de la mort de Lai a mans d'un desconegut. Vint-i-quatrè, en agraïment per haver-los alliberat de l'Esfinx, Èdip és anomenat rei de Tebes. Vint-i-cinquè, Èdip s'amullera amb la vídua de Lai, Iocasta. Vint-i-sisè, Iocasta infanta a Èdip quatre fills, dos mascles i dues femelles. Vint-i-setè, una lletja epidèmia s'escampa per Tebes causant gran mortaldat. Vint-i-vuitè, l'oracle de Delfos declara que només finarà l'epidèmia quan es trobi i castigui a l'assassí de Lai. Vint-i-novè, Èdip ordena una investigació per trobar a l'assassí de Lai. Trentè, tots els indicis mostren a Èdip com l'assassí de Lai. Trenta-unè, Èdip lliga caps i es reconeix com l'assassí del seu pare i el marit de la seva mare. Trenta-dosè, horroritzat, Èdip es lleva els ulls i abandona la ciutat de Tebes. Trenta-tresè, els quatre fills d'Èdip són també atuîts per la desgràcia.

I vet aquí, un cop més, els poc interessants i certament inversemblants fets de la tràgica vida d'Èdip, resumits en trenta-tres apressats punts.

Shashin o totte mo ii desu ka (IV)

De la vorera estant, esperant l'arribada de la companya amb els menuts, veig com un vianant que m'és desconegut atansa el seu telèfon mòbil al vidre de la grossa porta que separa el carrer del vestíbul de l'edifici d'habitatges on vivim, talment volgués fotografiar allò que veu a través del vidre.

Podria jo també, al meu torn i en justa correspondència, aprofitar la capacitat fotogràfica del meu telèfon per provar de fotografiar al desconegut en el precís instant que ell fotografiés l'ample vestíbul. I qui sap si justament també aleshores jo seria fotografiat per algú altre que, al seu torn, també podria ser fotografiat i així anar fent. Però prefereixo, és clar, aprofitar la capacitat d'escriptura del meu telèfon per començar a escriure que, de la vorera estant, esperant la tornada de la companya amb els menuts, veig com un desconegut...

Niijū-hachi go wari

Després de no pocs prodigis, com ara La strada, Le notti di Cabiria i La dolce vita, Federico Fellini diu sentir-se com un ferroviari que, un cop venuts els bitllets i acomodats els passatgers dalt del tren, no troba els rails. Què fer, doncs, per tirar endavant, què dir? i, per sobre de tot, com fer-ho i com dir-ho?  

Sembla ser que aquestes foren les preguntes amb les que Fellini es torturava, fins que, de tot plegat, sorgí un nou prodigi, Otto e mezzo. De la mateixa manera, després de no pocs èxits sota les voltes gòtiques de la Biblioteca tot portant Molière, Sófocles, Shakespeare, Txèkhov, Mann, Rostand i De Filippo a escena, és possible que Oriol Broggi també s'hagi trobat com el ferroviari aquell que, un cop venuts els bitllets i acomodats els passatgers dalt del tren, no troba els rails. Què fer, doncs, per tirar endavant, que dir? i, per sobre de tot, com fer-ho i com dir-ho? 

Així, talment Fellini amb Otto e mezzo, Broggi fa una passa endavant i posa en escena Ventotto e mezzo amb una colla d'actors que, no per pocs moments, semblen els immortals membres del ditiràmbic seguici de Dionís, aquella colla de silens, sàtirs i bacants que, tal vegada, no ens explicaran pas cap veritat, només faltaria, però allò que ens diran bé paga la pena de ser escoltat.

Seitō no monogatari

Una rondalla tradicional és la del pacte amb el diable, on el protagonista de torn, d'habitud no més que un pobre taujà que es creu molt espavilat, acostuma a bescanviar la seva suposada ànima immortal a canvi de certs favors que l'han de proporcionar quelcom que creu desitjar, com ara riqueses, amor o el reconeixement públic de la seva suposada vàlua. Al final de la rondalla, en veure-li el protagonista les orelles al llop, acostuma aquest a penedir-se del pacte fet i es norma que acabi trobant algun subterfugi per tal de negligir la paraula donada i no pagar el preu marcat per haver obtingut allò que creia desitjar, de manera que l'ànima resta lliure per ascendir als cels i el diable es queda amb un pam de nas.

La moral de la història sembla clara. Si pactem amb un indesitjable podem trencar el pacte fet en qualsevol moment i per qualsevol raó, doncs la pròpia natura indesitjable del nostre interlocutor no només ens justifica, sinó que ens obliga a l'incompliment, en no haver res de més desitjable que estafar a un suposat estafador. Només és necessari, cosa ben fàcil, convèncer-se de la natura demoníaca d'aquell que gosa exigir-nos el compliment del nostres compromisos.

I qui dia passa any empeny.

Chikatetsu de kesa

Aquest matí he coincidit als ferrocarrils metropolitans amb una dona d'una bellesa aclaparadora i poc convencional. I assegut al seu davant al llarg de dues parades, m'he complagut en imaginar que captivat per la seva bellesa i en contra del meu costum de no adreçar-me mai als desconeguts, no podia evitar de dir-li que trobava que era ella una dona d'una bellesa aclaparadora i poc convencional. I ja posats m'he imaginat que la dona que seia al meu davant em regraciava amb paraules amables i ben triades, però que tot seguit em responia que ella em trobava a mi d'una lletjor que ofenia als sentits, geperut i escanyolit, brut i mal girbat, amb un nas d'acudit i un desagradable alè que podia a all. I és aleshores que m'he imaginat mut davant les paraules de la bella desconeguda que seia al meu davant, doncs bé el significat de les seves paraules s'adeia amb excessiva precisió a la meva persona, i tot seguit he imaginat com la desconeguda em pregava que excusés la seva sinceritat, i com començava a explicar-me la seva malaurada història.

I he imaginat que talment el conte de l'aneguet lleig, la bella desconeguda havia estat una adolescent granelluda i contrafeta que vivia acomplexada per causa del seu cos, que constantment era causa de befa i escarni per part de tots aquells que la coneixien. I he imaginat també com la desconeguda pregava a Zeus que li concedís el do de la bellesa, i com Zeus escoltava la seva pregària i decidia concedir-li allò que se li demanava, convertint a la que fins aleshores havia estat una grotesca adolescent en la més bella de les dones que hom pugui arribar a imaginar, justament aquella que seia al meu davant. Però Zeus va imposar-li una petita condició, no més que un ridícul preu a pagar pel gros favor que se li feia, una menudesa de no res: la seva virginitat.

Però embriagada per la seva nova bellesa, la més bella de les mortals oblidà la paraula donava i es deixà seduir per les maneres afalagadores i interessades d'aquell que havia estat el seu amor secret. Quants cops no havia sospirat pels llavis d'aquell noi bru i una mica brusc que abans la menyspreava i ara li feia la gara-gara d'una manera tan descarada. I oblidada la promesa feta, he imaginat com la noia es lliurava al jove adulador, que la penetrava amb la turpitud pròpia d'un adolescent, i com el que havia de ser l'acompliment de tots els seus desitjos, es convertia per la jove desconeguda en no més que un dolorós esquinçament.

I tot seguit, és clar, he imaginat la còlera de Zeus, que foll de ràbia retreia a la noia el seu insensat capteniment, que havia aconseguit guanyar-se la malvolença del més poderós dels Déus a canvi de no res. I m'he complagut en imaginar com Zeus castigava la noia a dir sempre la veritat, i com, en un principi, la noia s'alegrava pel càstig rebut, creient, en la seva comprensible inexperiència i havent temut que la bellesa li fos retirada, que la veritat mai podria esdevenir una pena. Però a cops de veritat he imaginat com la noia perdia primer els coneguts, més endavant les amistats i finalment la família. I si bé la seva excepcional bellesa feia que no fossin pocs aquells que se li atansaven, el seu parlar allunyava a tothom del seu costat fins a convertir-la en una marginada, doncs aquells que ja la coneixien la rebutjaven de pla, i aquells que no la coneixien fugien del seu costat en sentir les seves sempre certes paraules.

I ja cap al final m'he imaginat com la bella desconeguda em deia que si bé el meu aspecte físic li resultava repugnant, jo semblava una persona educada i discreta, d'una certa cultura i econòmicament solvent, i que si així ho desitjava ella es lliuraria a mi i esdevindria la meva esposa. Afortunadament en aquell moment arribàvem a Passeig de Gràcia, i és aleshores que he imaginat com jo m'excusava dient que aquella era la meva parada i que havia de canvia de línia per així poder prosseguir el meu viatge fins al despatx, on moltes eren les obligacions que m'esperaven, i que malauradament la pressa m'impedia aprofundir en la seva coneixença, i que m'excusés, i que sens dubte ja ens tornaríem a trobar, i altres grosses imprecisions. I tot això ho imaginava jo aquest matí, fins que arribat a l'andana he restat enllaminit per una nova desconeguda, potser no tan bella, però sens dubte de cabells més curts, i aleshores ja m'he complagut a imaginar una altra història que ara no ve al cas.

Norikaemasu

I és caminant apressat pel llarg passadís de l'intercanviador de Passeig de Gràcia, que de cop sobte em sembla percebre una no gens menyspreable sensació de llibertat en el peu esquerre. I en abaixar la vista i dirigir el meu esguard cap a l'esmentat peu esquerre, veig amb disgust com els cordons que haurien de subjectar la corresponent bota a l'esmentat peu s'han desfet del llaç que els mantenia a lloc i campen arrossegats per la inèrcia del meu pas. Cal, doncs, aturar-se i procedir a cordar els bellugadissos cordons per així evitar la possibilitat d'una sempre molesta entrebancada. Però per fer-ho cal també acotxar-se i adoptar una positura que se'm presenta ridícula i del tot inescaient per algú de la meva alçada i vàlua. Cal, doncs, continuar passadís enllà fins que en arribar a la corresponent andana pugui seure en un banc per cordar-me els cordons de manera discreta i satisfactòria.

Però el centenar llarg de metres que em separen de l'andana on finalment podré cordar-me els cordons de manera discreta i satisfactòria presenten un destorb no gens menyspreable, això és, que qualsevol d'aquells altres que també transiten pel llarg passadís cregui fer-me un favor en advertir-me que porto la bota esquerra descordada, doncs... què fer en cas de rebre les amables paraules d'advertència d'algun anònim desconegut? Regraciar al desconegut i acotxar-me i adoptar la ridícula posició que tant m'enutja? Regraciar al desconegut però fer-li el lleig de no fer cas a les seves paraules? Regraciar al desconegut i tot seguit atabalar-lo amb fosques i embrollades explicacions que no porten enlloc? Regraciar al desconegut i esventrar-lo tot seguit per així estalviar-me la incomoditat de la situació?

I encara que el passadís de l'intecanviador acostuma a ser un indret d'un continu anar i venir de persones, els Déus sempre vetllen pel meu benestar i aquest cop puc arribar fins a l'andana sense creuar-me amb ningú, i amb l'absurd desig d'escriure sobre una bota descordada.