Sumimasu (V)

Hi ha qui creu que la vida és quelcom de molt curta durada, que avui hi som i demà ja no... quina ximpleria. La vida, si més no la meva (doncs bé és cert que sovint veig com familiars, coneguts i saludats van passant), serà tan llarga com el temps, atès que quan els meus ulls es cloguin i el meu batec s'aturi no seré pas jo qui mori, sinó el món que sembla envoltar-me. I mancat d'exteriors on projectar-me, sense temps que m'agomboli, viuré reclòs en el no res, sense forma, potser sense pensament, tal vegada sense existència, a l'espera d'un nou temps que m'aculli i em reconegui com aquell que dic ser, en dErsu_, el favorit dels Déus.

Honshitsu-tekina

Imprescindible, adjectiu, dit d'allò de què no es pot prescindir, segons defineix el diccionari de l'institut, això és, dit d'allò que no es pot deixar de tenir en compte, que no es pot fer com si no existís.

Atenent a les doctes i canòniques paraules del diccionari caldria potser convenir que res ni ningú no és imprescindible, doncs de tot és possible prescindir, mal que ens requi, fins de la pròpia vida, de la qual, a diari, són privades una mitjana de més de cent cinquanta mil persones per causes diverses que ara no venen al cas. És potser per aquesta obvietat que em sorprèn, o no, l'ús i abús de l'adjectiu en qüestió, imprescindible, de tal guisa que al llarg del dia trobo anunciades innúmeres circumstàncies que per raons que no arribo mai a escatir s'anuncien com a imprescindibles, ja saben, dit d'allò de què no es pot prescindir, quan més aviat potser caldria anomenar-les, a les innúmeres circumstàncies esmentades, d'imperdibles, doncs no hi ha mai manera de desfer-se de la seva sovint enutjosa remor.

Només em resta, per si de cas, perseverar en la dita irrellevància, tal vegada la millor manera de no ser mai titllat d'imprescindible i arribar a esdevenir potser no ben bé l'home aquell que diuen que es va perdre, sinó, simplement, perdible, antònim de imperdible, unitat significativa l'ús de la qual avui em plau molt més que no pas la de prescindible.

Renzu mame o tabemasu

Ahir divendres una dona que em semblava desconeguda se'm va adreçar per demanar-me si jo era arquitecte. Vós sou arquitecte? em va demanar l'esmentada desconeguda, que seia just al meu davant en una grossa taula compartida d'un prescindible restaurant. Tant se'm nota? vaig respondre jo més alarmat que sobtat. És que vam estudiar junts, a la universitat, va afegir la suposada desconeguda, informació davant la qual vaig haver de restar en silenci, doncs no arribava jo a ubicar en el meu passat a qui tenia al davant. Així que amb un gest de la mà vaig convidar a la suposada desconeguda a que em donés alguna informació més sobre la seva persona. A Ce, respongué aleshores la suposada desconeguda al meu silenci, avinentesa que convertí a la suposada desconeguda en coneguda, doncs prou que a l'instant vaig recordar a qui gastava el nom i cognoms esmentats. I a partir d'aquell moment vàrem intercanviar informacions sobre les particulars circumstàncies de cadascú, talment no fes vint anys que no ens vèiem, ella menjant un trinxat i jo unes fluixes llenties amb arròs, fins que acabat i pagat l'àpat cadascú enfilà per la seva banda, jo cap amunt i ella cap a la destra, doncs gran és la ciutat i innúmers les obligacions.

Yokotawatte imasu

Tot és mentida!, se'm lamenta Jota, a qui tinc el disgust d'ensopegar al carrer del cigne, just quan em disposava jo a tombar per Berga per retornar a l'escalfor de la llar, un cop feta la compra del saborós pa d'espelta i blat que em plau menjar pels matins, un cop sucat amb tomàquet i amorosit amb oli, en companyia d'avinagrats seitons. No, Jota, no és que tot sigui mentida, l'esmeno, enutjat per la obvietat de les meves paraules; és, només, que res no és veritat, afegeixo, alhora que accelero el pas per provar d'escapolir-me de la seva mai benvinguda escomesa. Res no és veritat... tot és mentida... que no és pas el mateix? em crida encara Jota, que s'ha quedat palplantat davant d'una de les portes del mercat.

I donada la distància que ja ens separa, que m'obligaria a cridar si per alguna inversemblant raó volgués jo que Jota sentís la meva resposta, m'estalvio de dir-li que combatre la mentida, cosa potser sensata i digne d'un cert encomi, no és pas el mateix que defensar la veritat, cosa ja molt més ximple i certament blasmable, en ser com potser és la mentida no més que l'aparença que acostuma a prendre el nostre foll i indefugible desig de veritat.

Kōdō kihan

Em plauen les normes. Molt. Endreçar les circumstàncies del meu dia a dia segons l'arbitrària rigidesa d'uns preceptes d'estricta obediència que m'alliberin de la necessitat d'haver de decidir en tot moment el què i el com de tot plegat. Anys enrere ja vaig gosar escriure un cert elogi de la rutina, i no puc més que reafirmar-me en tots i cadascun dels prejudicis que aquell que aleshores gastava el meu nom i la meva aparença ja enunciava. Uns prejudicis que es podrien resumir en uns bonics (o no) heptasíl·labs apariats de fàcil prosòdia i evident mestratge que bé cridaria jo de gust en qualsevol bullanga, si no fos que no em plauen gens ni cridòries ni bullangues: normes de capteniment, llibertat de pensament.

Machi ni imasu

És al final de La ciutat, segona part de la trilogia dels Snopes, on potser Faulkner ens dóna la clau de tot plegat. En allò que en un principi podria semblar no més que un allargassament innecessari del text, Faulkner ens presenta a uns marrecs certament assilvestrats, nascuts del ventre d'una apatxe i de l'esperma d'un Snopes, que en tot moment es comporten tal com tots ens comportaríem si la repressió de l'educació no ens hagués habituat a viure enmig dels nostres semblants. Dit d'una altra manera, els Snopes assilvestrats només responen a les dues màximes que organitzen tota vida animal, menjar i no ser menjat. Així, els Snopes assilvestrats només saben actuar amb el seu entorn prenent i defensant-se, amb el benentès que la millor defensa és sempre un bon atac. Sense les cotilles socials que limiten els moviments del patriarca, en Flem, els Snopes assilvestrats actuen sense cap inhibició, sense cap prudència, sense cap murrieria, tal com potser tots voldríem actuar, de manera que les úniques opcions que tenen les persones civilitzades que els envolten és desaparèixer o fer-los desaparèixer. No cal ni dir que al final són els Snopes assilvestrats els que desapareixen, en tren, facturats de tornada cap allà on probablement tampoc no els podran acceptar, en una mena de premonició del que sens dubte s'esdevindrà a la tercera part, a The Mansion, encara inèdita en catalana llengua, on crec imaginar que Faulkner narrarà la inevitable caiguda de Flem Snopes, doncs tota bestia és sempre finalment devorada, ni que sigui per la golafreria dels dits dípters necròfags.

Jōge-e

És al carrer d'Alfons XII, difunt rei de les espanyes, on veig un home que tragina amb no poques dificultats un gros matalàs. I sense parar gaire atenció veig, també, com un segon home que li va al darrera carrega un somier de dimensions similars a les del matalàs, i com ambdós homes, que em són desconeguts, es belluguen apressats, amb la celeritat pròpia de qui frisa per desempallegar-se de la càrrega que porta, potser no gaire pesada, però que fa de mal portar pel seu excessiu embalum. Rere els homes, que em venen de cara, veig una furgoneta mal aparcada que porta pintat el nom i el logotip d'una botiga de matalassos, avinentesa que em permet fer-me una ràpida, exacta i fútil idea del que aquells homes fan, no més que lliurar la compra feta per un client de la botiga al seu domicili. Per comprovar-ho m'aturo i em tombo quan els dos desconeguts superen la meva posició, i no trigo a veure com el primer d'ells estintola el matalàs en la façana d'un edifici proper i prem el timbre de l'intèrfon, sens dubte per avisar de l'arribada de matalàs i somier. És aleshores, ja amb la pretesa certesa dels fets fins ara imaginats, que em tombo i reprenc el meu camí, apressat com sempre, ara amunt i, més endavant, avall.