Akujunkan

Sovint el més problemàtic de tota ficció és el seu final o, dit d'una altra manera, la necessitat per part de l'autor de fer-la acabar. S'entén, és clar, que les pàgines d'un llibre o el metratge d'una pel·lícula siguin finits, només faltaria, però sovint és molt complicat oferir un final satisfactori a les complexitats plantejades. Aleshores de vegades apareix allò del final obert, on l'autor s'escapoleix de la seva responsabilitat fent creure que confia en la capacitat del lector d'acabar de reflexionar la cosa o, encara pitjor, ens trobem amb un Deus ex machina, com és el cas de la pel·lícula d'ahir a la nit, The Sisters Brothers, on la mort per causes aparentment naturals i inesperades d'un enigmàtic comodor estalvia a l'autor haver de decidir si fa morir o no a algun dels seus personatges protagonistes en l'habitual duel final que tot western acostuma a oferir. 

De la mateixa manera, també a mi em costa sovint acabar el que escric, essent aleshores el meu recurs predilecte el del peix que es mossega la cua, això és, recordar que, sovint, el més problemàtic de tota ficció és el seu final, o dit d'una altra manera, la necessitat per part de l'autor de fer-la acabar.

Sōshiki

Al llarg dels anys he anat a molts restaurants. La majoria, és clar, prescindibles (no pas pocs ofensius), encara que uns quants d'excel·lents i alguns pocs, molt pocs, de superbs. D'entre tots n'hi havia un que era el meu preferit. No pas el millor, ni tan sols un dels superbs, però sí el meu preferit, potser per l'inconfusible escabetx de tonyina que servien com aperitiu. Quan hi vaig anar més, cosa de vint anys enrere, oferien als migdies un menú (mai no n'han tingut carta) on servien l'esmentat escabetx, un primer d'entre dos a escollir, un segon a triar entre carn i peix i unes postres per un preu molt raonable. Jo, és clar, sempre triava el peix, que d'habitud es combinava amb pasta de soja fermentada. I tant anava a aquell restaurant que algun cop, en no haver-hi lloc, m'havien parat una petita taula al davant de la cuina o m'havien fet compartir taula amb una altra habitual d'aquella casa, una noia rossa que parlava un castellà amb fort accent alemany, i que sempre escurava el wasabi amb un tros de pa. Arribats aquí potser algun hipotètic lector pot creure que es tractava d'un restaurant que oferia cuina japonesa, però no pas. El cuiner, Shojiro Ochi, sí que era japonès, d'Osaka, però el restaurant no oferia cuina japonesa, només cuina feta per un cuiner japonès que feia molt que vivia i treballava al cap i casal.

Després, amb un viure més atabalat, vaig deixar d'anar-hi amb assiduïtat. El restaurant, al seu torn, va pujar preus, va substituir l'escabetx de l'aperitiu per altres propostes més sofisticades i va voler oferir una cuina més elaborada, va canviar de nom i va entrar un nou cuiner per acompanyar a Shojiro, Toshi Suzuki, que crec recordar que s'havia format als Estats Units. Les meves visites s'espaiaren, d'anar un cop a la setmana vaig passar a anar un cop al mes, al trimestre, a l'any, fins que ahir, dos anys després de la meva darrera visita, hi vam anar a sopar i vàrem assabentar-nos del prematur òbit de Shojiro, al novembre de dos mil disset. 安らかに眠れ.

Hiniku wa nagaiki desu

Pàgina rera pàgina la prosa que tinc entre mans em resulta d'una meticulositat extrema, un analitzar variacions, combinacions i permutacions en busca d'un objectiu més aviat difús, un analitzar qualsevol detall fins a l'extenuació, amb innúmers notes a peu de pàgina que al seu torn són anotades per noves notes al peu de les notes. Alguns autors utilitzen la meticulositat per fixar amb precisió allò que volen que el lector interpreti o, encara pitjor, per creure's que les seves paraules no són ficció. No és aquest, però, el cas. Aquí l'autor més aviat sembla que utilitzi l'escriptura per provar no pas d'entendre, doncs a aquestes alçades qui pot pretendre entendre res, sinó, més aviat, per provar de trobar una certa orientació en el seu encaminar-se ves a saber on. D'aquí potser aquest anar endavant i endarrere, cap a una banda i l'altra, amunt i avall, o fer un salt i plantar-se a la quinta forca, per si de cas. El resultat, però, sempre sembla insatisfactori, amb tots els camins barrats per la paradoxa o la ironia. És lícit menjar llamàntol? És acceptable ser nord-americà? És sincer el senador McCain? És possible, encara, escriure?

I ara fora fàcil i probablement erroni, també lleig (però talment l'escorpí de la faula no me'n puc estar), lligar el suïcidi de l'autor amb aquesta impossibilitat no ja d'arribar a alguna banda, sinó, tan sols, de mantenir un cert equilibri en l'anar fent, aquell qui dia passa any empeny i ja t'ho trobaràs. No pas per res el comú de mortals viu en la mateixa desorientació i pocs són els suïcides. Només que, potser, la majoria ens acomodem a la ironia pròpia dels cínics per així no parar massa atenció a tot allò que ens envolta, no fos cas que prenguéssim mal, talment el benvolgut autor.