Otoko no hito

Aquest cop és a l'autobús, on em sembla reconèixer a una persona digna d'admiració en l'home que seu al meu costat, que en tot és igual a un home admirable de qui ara mateix no recordo el nom. Però tot i la meva poca memòria és tanta la semblança que no puc evitar de pensar que potser és ell mateix, l'admirable home de qui no recordo el nom, a qui tinc assegut al meu costat. El miro de reüll una, dues, tres i fins a quatre vegades i concloc que la semblança és portentosa, en cas de ser semblança. Fins i tot el seu capteniment, d'una inevitable dignitat, em recorda a aquell de qui no recordo el nom, i aleshores imagino una tercera possibilitat, que la persona que seu al meu costat sigui un perfecte imitador d'aquell de qui no recordo el nom. Per no embrollar-me més em centro en les tres possibilitats enunciades fins ara i descarto una quarta, que la semblança no sigui més que un error atribuïble a la meva malaptesa, i faig un petit resum de qui pot ser que segui al meu costat: a, una persona admirable de qui no recordo el nom, be, algú que de manera natural i involuntària en tot s'assembla a una persona admirable de qui no recordo el nom, ce, una persona que de manera artificiosa i premeditada en tot s'assembla a una persona admirable de qui no recordo el nom. Concloc que l'opció ce és la més llaminera i descarto les altres dues per irrellevants, però abans que pugui escatir el perquè de tant sospitós comportament veig com la persona que seu al meu costat, i que de manera artificiosa i premeditada en tot s'assembla a una persona admirable de qui no recordo el nom, s'alça del seu seient, em diu gràcies quan arronso les cames per deixar-lo passar, i baixa de l'autobús aprofitant que aquest és aturat a la parada que hi ha al carrer de Viladomat, pintor barroc, just per sobre de la Gran Via de les Corts Catalanes, òrgan normatiu a Catalunya entre els segles tretze i divuit.

Jūni-gatsu nijūgo-nichi (II)

Ja no em desplau que em felicitin el Nadal o que em desitgin un bon any nou. Tampoc em sorprèn, doncs tota aquesta xerrameca ja no em ve de nou i poc em costa respondre un igualment poc compromès i mal vocalitzat, estalviant-me així de pronunciar jo mateix unes paraules que res no signifiquen per a mi. Fins i tot em plau no pas poc quan algú, potser l'empleat d'una sucursal bancària o el dependent d'un comerç, un client o un conegut, tal vegada un veí, s'estalvia les fórmules habituals i s'acomiada amb un senzill adéu o a reveure, per molt que siguem a vint-i-tres, vint-i-quatre o vint-i-cinc de desembre. I és que ja no em molesta que avui sigui Nadal, Sant Esteve demà, Cap d'Any divendres vinent, i Reis el sis de gener, doncs, afortunadament, tant se me'n dóna.

Súnion ni ikimashita ka (II)

La paraula ruïna és aliena al temple grec. Fins i tot aquells que han estat més assolats pel temps no han esdevingut un cúmul de fragments esquinçats o una pila caòtica de pedres. El tambor de la columna soterrat en la sorra i el capitell arrancat posseeixen la perfecció d'una escultura conclosa, escriu, també, Zbigniew Herbert a un bàrbar al jardí, talment el senyor Herbert fos Carles Riba a Súnion o, millor encara, al château de Bierville, albirant entre la vegetació del bosc les restes del temple de Posidó, no pas una ruïna, sinó una perfecte escultura conclosa. Perilloses paraules, doncs, les del senyor Herbert, que un cop més diuen allò que més ens plau sentir.

Kirei desu

Qui ja faci un cert temps que té la gentilesa i la paciència de llegir-me potser recordarà que des d'aquí he fet un cert elogi de la infidelitat, la hipocresia i la desconfiança, virtuts que considero cabdals a l'hora de dur una vida confortable, que, com saben, és al màxim a que crec que podem aspirar. Aquestes tres qualitats, però, no acostumen a gaudir de prestigi social, i hom no acostuma a presentar-se davant dels altres, ni davant d'un mateix, titllant-se d'infidel, hipòcrita i desconfiat, per molt que tot sovint aquest sigui el seu capteniment. O no ben bé, doncs si ho proven, veuran com no és gens fàcil viure d'acord amb uns preceptes morals tan exigents, en no ser gens agradós obrar en contra dels propis prejudicis, mirar de ser amable amb els altres en qualsevol circumstància i dubtar metòdicament de tota certesa.

Kono basu wa doko ni ikimasu ka

Aquest cop imagino una història protagonitzada per dos personatges, A i Be. A és un home de quaranta i pocs anys, amb dona i fills, una feina reconeguda i ben pagada, una discreta amant i un dia a dia prou agradós. Be és una dona de trenta i pocs anys de la que no en sé res, doncs aquesta història la imagino sota el punt de vista d'A, i en no saber res A de Be, jo, el narrador, tampoc en sé res. A i Be coincideixen sovint a l'autobús. Prou sovint com per a que A primer s'hi fixi, després s'hi enllamineixi i finalment s'hi enamori. I s'hi enamori amb tanta ardor que només els curts trajectes compartits en silenci a l'autobús li semblin, a A, dignes de ser viscuts, essent la resta del seu dia, abans prou engrescador, d'una llangor insuportable. És així que A decideix abandonar a la seva dona, prescindir de la seva amant i declarar-li a Be el seu amor. Una decisió imprudent, pensaran alguns, admirable o inevitable, d'altres. Que potser Be estimarà a A? Que serà Be una persona sentimentalment lliure? Que plaurà la forma de ser de Be a A? No hagués hagut de cercar alguna certesa, A, abans de fer un pas tan decisiu? Però això, pensa A, hauria estat trair el seu amor. Ell estima Be en tota circumstància, sigui el seu amor correspost o no, i troba qualsevol sensatesa indigna dels seus sentiments. Imagino, és clar, un final trist, doncs un cop fet el primer pas, trencar amb la dona i l'amant, la continuació resulta impossible, en no tornar a coincidir A i Be de nou a l'autobús per causes que poc importen. Imagino, és clar, a A passant la resta dels seus dies a l'autobús, amunt i avall de la línia, esperant a B. I fins i tot em complac en la crueltat d'imaginar que, molts anys desprès, tots dos tornen a coincidir, sense arribar, però, a reconèixer-se. I no és estrany que imagini aquesta història assegut a l'autobús, doncs la història que llegeixo, cendra per Martina, de Pedrolo, és, potser, la mateixa.

Kochira wa Matsuhisa-sama desu

Ahir a la nit Hideki Matsuhisa va ser el nostre cuiner particular. Asseguts al seu davant vàrem veure com ens preparava petites peces de sushi prenent l'arròs amb les mans, ratllant el wasabi al moment, afegint una pinzellada de salsa de soja o una gota de llimona. Ventresca i llom de tonyina, navalla, calamar, salmó, sorell, moll, verat, eriçó, anguila, gamba... fins a una vintena de niguirizushi fets i menjats al moment amb el millor producte que hom pot trobar a la nostra ciutat i un arròs com no en recordo cap d'igual. Matsuhisa bromejava alhora que dirigia a la resta de cuiners, ocupats en donar de menjar als altres comensals, i enmig de les seves bromes i dels omakase i oishi desu que li adreçàvem, semblava viure en el millor dels mons, la cuina del seu restaurant, el Koy Shunka. Kombanwa, totemo oishikata desu, ens acomiadàrem, amb la certesa d'haver estat, per una fugissera estona, i aquest cop sí, els favorits dels Déus.

Kochira wa Guilliam-san desu ka (V)

És, doncs, per estalviar-me enutjosos maldecaps com el que acabo de narrar, que en tornar a sortir al carrer en cerca de nous personatges porto un contracte de cessió de drets sota el braç. Però cada cop que topo amb algú que em sembla adient per a protagonitzar alguna de les meves ficcions, l'aturo amb polidesa i li ofereixo l'efímera immortalitat de la glòria literària, el desconegut refusa el meu oferiment talment jo només fos que sóc, un extravagant que li fa perdre el temps. És inevitable, doncs, que recordi a l'afortunat Pirandello amb enveja, doncs a ell bé l'anaven a cercar els seus personatges a casa, i jo, en canvi, haig de sortir a empaitar-los sense cap èxit. Per consolar-me em dic que tant és, que Pirandello és mort i menjat pels cucs, i jo encara tinc la sort de viure, i sense poder-ho evitar davallo per les escales de l'estació dels ferrocarrils del carrer Bergara, a on m'ha portat l'atzar, i a on em sembla veure a una persona admirable, John Cleese, que potser ha vingut a la nostra ciutat a entrompar-se i pixar-se pels carrers, tal com acostumen a fer els seus alegres compatriotes...

Kochira wa Guilliam-san desu ka (IV)

Afortunadament, i abans que ningú no prengui mal, arribem a plaça Catalunya, final de trajecte, moment en què tot torna a la dita normalitat i hom recupera noms i cognoms, en deixar de ser titelles de les meves ficcions. Però és aleshores que els anònims passatgers, potser pel somriure burleta que no puc reprimir, prenen consciència de qui sóc i del que he fet amb ells, i tots a una, amb un enuig que trobo excessiu i fora de lloc, m'adrecen paraules grolleres i m'amenacen amb accions legals, adduint no sé quin suposat dret a la pròpia imatge. Jo, poc amic de discussions, opto per accelerar el pas i fer-me fonedís, però són tants els meus perseguidors que no arribo a desempallegar-me de tots i acabo rebent més d'una empenta. No tinc més remei, doncs, que treure de nou el piolet del sarró i mirar de defensar el meu bon nom. Per sort, en veure com cauen els primers insensats al meu voltant, amb les testes esmicolades pels cops, els cossos especejats pel tall de l'esmolat piolet, hom s'apressa a girar cua i puc enfilar el camí de casa sense cap més entrebanc.

Kochira wa Guilliam-san desu ka (III)

En quedar-me sol torno a fixar-me en la dona que tant s'assembla a l'Stalin, alhora que amb un mocador em llevo la marca vermellosa que m'ha restat a la galta. Finalment, ja convençut que em trobo davant del temible Koba, m'afanyo a treure el piolet que sempre duc al sarró, i abans que ningú s'adoni de res, li esventro els budells tot declamant hipòcrites consignes revolucionaris en defensa de Lev Trotski i el POUM. La resta de passatgers resta estupefacte, i aprofitant-se de la moderna tecnologia de telefonia mòbil truquen als serveis d'emergència, alertant de la presència d'un psicòpata que ha escomès a una passatgera. En adonar-me que parlen de mi miro d'explicar-me tot dient-los que acabo de deslliurar el món d'un tirà, Iòsif Stalin. Però un setciències em respon que Stalin va morir va fa molt de temps, el cinc de març de mil nou-cents cinquanta-tres, a l'edat de setanta-tres anys, a causa d'una embòlia, essent la seva mort cantada per Pablo Neruda. No, per Alberti, sento que crida un home des del fons del vagó, i en un tres i no res es munta un imponent guirigall entre apologetes de Neruda i d'Alberti, que degenera en una batussa generalitzada.

Kochira wa Guilliam-san desu ka (II)

Però en llegir l'amable dedicatòria resto perplex i malbarato una magnífica ocasió de restar en silenci. Perdò, em disculpo, us havia confós amb en Terry Guilliam. I ara és ella qui resta perplexa, Terry Guilliam? voleu dir l'autor d'aquelles animacions surrealistes fetes a partir de fotografies retallades? pregunta encuriosida. I és així que ens embrollem en una interessant conversa sobre cinema d'animació, fins que, agafada ja confiança, li assenyalo al senyor Cleese, que sembla que es prepara per baixar a la propera parada. L'Asha, però, fa cara d'estranyada i em pregunta si potser no em confonc. Probablement, li responc, tendeixo a confondre'm amb facilitat, reconec. I mireu allà, diria que acaba de pujar Iósif Stalin, li xiuxiuejo a l'oïda, tot assenyalant a un home que acaba de pujar per la porta de la nostra dreta. No per portar un gran bigoti hom ha de ser l'Stalin, em respon ella, també xiuxiuejant, a més, si us fixeu en les seves sabates, veureu que es tracta d'una dona. I tot seguit em fa un petó a la galta esquerra i s'acomiada, doncs diu que aquella és també la seva parada.

Kochira wa Guilliam-san desu ka

Aquest cop és als Ferrocarrils, on m'hi sembla veure a una persona admirable, John Cleese, que potser ha vingut a la nostra ciutat a entrompar-se i pixar-se pels carrers, tal com acostumen a fer els seus alegres compatriotes, uns xicots excel·lents, diuen. Ell, però, potser per l'encarcarada educació rebuda a Cambridge, es comporta amb gran urbanitat i fins i tot cedeix el seu seient a un vell a qui deu superar en edat, doncs no es pot dir que el senyor Cleese sigui jove. Enllaminit per la seva presència paro atenció a la resta del passatge, per si de cas veig a Terry Guilliam o Terry Jones, a Michel Palin o Eric Idle, però només em sembla reconèixer, al fons del vagó, a Graham Chapman, que no pot ser, doncs el senyor Chapman morí fa més de vint anys. Però a la parada de Pàdua hi puja algú que en tot és idèntic a Terry Guilliam, i aprofitant que s'asseu al meu costat li demano, si us plau, un autògraf. És clar, em respon ell, adreçant-me un bonic somriure, i en un dels fulls en blanc de la llibreta que acostumo a dur a la butxaca de l'abric escriu, amb lletra clara i lligada, per a en dErsu_, el favorit dels Déus, de part de l'Asha Miró.

Yubi

No em plau el so consonàntic de la lletra erra en paraules com ara fanfàrria, rem o irrealitat. La successió de patacs que es produeix per la pertorbadora vibració dels plecs glotals en fer el so característic de l'erra sonora em desplau tant, que, per contagi, el significat de certes paraules on aquest so és inclòs també em desplau, com ara ratafia, un mal beuratge d'excessiva dolçor. A més, a causa de la mala posició d'una dent, la incisiva externa esquerra del maxil·lar inferior, tinc dificultats per pronunciar alguns grups consonàntics on el so de l'erra és inclòs, com ara el format per la continuitat fònica de la de i la erra, és a dir, el so que formen totes dues consonants davant d'una vocal en paraules com ara drac o pedra. Per sort no sóc serbi i puc estalviar-me el mal tràngol de fer la coneixença d'algú anomenat Andrija, Dragan, Dražen, Jadran, Pedrag, Vedran o Zdravko, tampoc espanyol i no visc a la bonica ciutat de Madrid, que jo pronunciaria Marrid. És per tot això que a partir d'avui no inclouré en els meus escrits cap paraula on el so de l'erra sonora sigui present, i si per manca d'atenció m'erro (ai) en això, em tallaré un dit com a penyora, començant pels dels peus, per cada descuit que em facin saber. Siguin, però, misericordiosos.

Kochira wa Swoboda-chan desu

Annette Swoboda és l'autora d'un llibre excepcional que tinc a la biblioteca de casa, Dudus Töpfchen, o en Dudu i l'orinal, en la seva versió catalana. Un conjunt de sis il·lustracions a doble pàgina cadascuna, totes sis d'anàloga composició, on l'ànec Dudu ocupa la banda dreta del dibuix i els integrants del cor que l'acompanya, un parell d'ocells, un petit gos i el cap d'un cavall de joguina, la dreta, restant sempre el centre buit. En totes sis il·lustracions, d'un dinamisme que d'esquerra a dreta ens convida a avançar en la narració, en Dudu mostra una gran determinació en els seus actes, com quan es posa l'orinal al cap, talment Don Quixot a l'ínsula Baratària, alhora que els membres del cor el contemplen escèptics. Un fons neutre en rebregats colors primaris realça l'acurada definició dels personatges, de mirades tan expressives que arriben a recordar alguns dels autoretrats de Rembrandt. Un magnífica opció, en definitiva, pels afeccionats a la narrativa visual, sense que per això haguem de menystenir el seu text, d'una prosa clara i precisa.

Basquetbol o shimasu

Avui he vist a Franz Kafka al metro. I també a Robert Walser, que escrivia en una petita llibreta. Al seu darrera Thomas Mann traginava una motxilla, talment marxés d'excursió, i un embriac, en tot semblant a Joseph Roth, captava almoina. Davant de tant literat he tingut una revelació, i amb una convicció estranya en mi els he pregat que m'acompanyessin, doncs tots cinc, ells quatre i jo mateix, faríem un sensacional equip de basquetbol. Vós, Roth, amb la imprevisibilitat que dóna la embriaguesa sereu un base excel·lent; i vós, Franz, un escorta que farà perdre els papers als rivals; i vós, Thomas, amb la vostra disciplina sereu el millor defensor; i vós, Robert, fareu el que podreu; i jo, que sóc el més alt i domino el joc brut, faré de pivot. I enllaminint-los amb partits d'exhibició, contractes de publicitat, gires asiàtiques i el lúbric cos d'animadores impúbers, els he convençut de l'excel·lència de la meva pensada. És així que amb una furgoneta llogada, i una mica de material esportiu comprat de segona mà a ebay, hem marxat de gira.

Però conduint per carreteres secundàries cap a Riudellots de la Selva, on teniem el primer partit, m'ha vingut al cap el record d'una escena de Monty Python's Flying Circus que vaig veure fa molt de temps, a l'antiga seu de la Filmoteca de Travessera, on un equip de filòsofs grecs jugava a futbol contra un equip de filòsof alemanys. Ja s'ho poden imaginar, Plató, Sócrates, Epicur i companyia competint amb Nietzsche, Hegel i tota la resta. Decebut per l'evident plagi que anava a cometre he aprofitat un revolt molt tancat per estavellar la furgoneta contra el gros tronc d'un plataner, i així evitar el ridícul de jugar contra l'equip rus de Bulgàkov, Maiakovski, Dovlatov, Kharms i Nabokov. I encara sort que he pogut convèncer al caporal dels Mossos que ha vingut a fer l'atestat de l'accident, que els meus quatre acompanyants eren morts de feia temps. Anys, he insistit, i si no em creu, consulti un manual de literatura alemanya.

I per cert, guanyaren els grecs, zero a un, gol de Sócrates, de cap, en rematar una centrada d'Arquímedes.

Súnion ni ikimashita ka

Tot text escrit hauria de ser llegit amb desconfiança. Encara més si és ben escrit, i absolutament si a més diu allò que ens plau escoltar. És per això que cal desconfiar amb fermesa del doctor Riba, i més si parlem de la segona de les seves Elegies de Bierville, el més conegut dels seus poemes. A Súnion, amb bellíssims dístics elegíacs, Riba ens encoratja a viure, ens fa hereus d'una culta tradició, i mira de consolar-nos del mal fat, talment ens parlés Epicur oferint-nos la felicitat dels nostres records i de tota la nostra suposada història, avantpassats inclosos. No es pot demanar més, i que volen, a tots ens plau ser enredats, fins al propi Riba, que no desconfià de les seves pròpies paraules, quan, potser, és de nosaltres mateixos de qui més hem de desconfiar.

Shinden o mimashita ka

Així dons, l'art grec és una síntesi de raó i vista, de la geometria i el dret de veure, escriu Zbigniew Herbert, a un bàrbar al jardí, en parlar de les subtils llicències que es permetien els arquitectes grecs a l'hora de bastir llurs construccions.

I en un àmbit més universal, és potser aquesta intel·ligent barreja entre metafísica i positivisme, raó abstracte i observació empírica, teoria i pràctica, idealisme i pragmatisme, o com li vulguin dir a la indispensable infidelitat intel·lectual, la raó per la que, prop de tres mil anys després, encara continuem parlant dels senyors grecs. Llàstima, però, que no haguem aprés encara la seva màxima virtut, aquella que podem contemplar, exemplificada amb sòlida roca, a no pas pocs indrets.

Dare ga jisatsu desu ka (II)

De mica en mica, a mesura que m'enfilo per l'humit pendent, vaig deixant enrere les veus dels meus acompanyants, que resten endarrerits per la lògica malaptesa dels més menuts. Les camagrogueres habituals, però, resten buides, i em concentro tant en l'observació de la molsa, sabent com sé que tot un erol de camagrocs pot camuflar-se amb gran eficàcia, que no m'adono de la meva solitud fins que és massa tard, i ni tan sols amb enutjosos crits arribo a fer-me sentir. Tant és, continuo capficat amb la molsa, d'on arreplego ben poca cosa, alhora que resto hipnotitzat per uns diminuts bolets de blavosa coloració que neixen de la soca corcada d'un roure. Els imagino metzinosos, mortals, i m'imagino menjant-los allà mateix, golafre, fins a restar ajagut sobre les pútrides fulles que cobreixen el sòl. Però en imaginar, també, els seriosos contratemps que la meva fi causaria al meus acompanyants, la recerca i identificació del meu cos, l'orfenesa de la petita A., els embrollats tràmits legals, i les meves absurdes ambicions, concloc que sí, que aquest podria ser el lloc, i els delicats fongs la manera, però que l'adverbi més important, el quan, encara no és arribat.

Ame o tabetai desu

Ahir vaig veure com una dona menjava llaminadures. Asseguda al meu davant, als Ferrocarrils de la Generalitat, la dona prenia els dolços d'una bossa de plàstic transparent i els engolia a un ritme constant, ni afamada ni goluda, talment mengés sense causa, com un autòmat. Llengües, núvols, píndoles de xocolata, pega dolces negres i vermelles, gominoles amb forma d'ós, d'ampolla de refresc de cola, de maduixa, d'aràcnid i mil llepolies més que endrapava amb gest precís, prenent amb delicadesa les llaminadures de la bossa i emportant-se-les a la boca, sense pressa però sense pausa, una, i una altra, i una altra, i una altra, fins a no deixar-ne cap. Ara li recordo els dits, llargs, d'ungles cuidades sense pintar, els llavis molsuts esquitxats de sucre blanc, els cabells bruns i llisos, i un estampat de rodones que li guarnia la roba. I és sense cap raó que demà, quan torni a agafar els Ferrocarrils, seré jo qui porti una bossa plena de llaminadures, que menjaré a un ritme constat, ni afamat ni golut, talment un autòmat, amb el desig que algú, potser ella, s'hi fixi i escrigui alguna cosa com ara... ahir vaig veure com un home menjava llaminadures.

Gracq-san no shōsetsu o yomimashita (II)

He pensat com tu que m'havien de passar coses especials. M'hi creia destinat. Envelliràs com jo, Aldo, i comprendràs. No passen coses especials. No passa res. Potser no és bo que passi res.

Escriu Julien Gracq a la ribera de les Sirtes.

Si consideréssim una classificació de la novel·la atenent al seu argument, això és, l'acció narrada, sens dubte que una de les principals categories fora la de les novel·les a on no succeeix mai res i només es pot narrar l'espera dels seus protagonistes, doncs acostumen a ser novel·les on els personatges romanen a l'espera d'algun fet decisiu que doni sentit a llurs vides. Fet, és clar, que mai no s'esdevé, doncs no és qüestió que un fet qualsevol destorbi allò que ens acostuma a voler mostrar l'autor, la manca de sentit de tot plegat. Paradigma d'aquesta categoria de novel·la seria el desert dels Tàrtars, de Dino Buzzati, ficció que ja saben que em plau citar tant sí com no, i l'oncle Vània deTxèjov, que no és una novel·la però tant és. I pel que porto llegit, no em reca afirmar que la ribera de les Sirtes, de Julien Gracq, és, sens dubte, una de les grans obres d'aquest gènere, el més noble de tots, el de les novel·les a on no passa mai res.

Kakumei

Imagino una revolució, posin-li el nom que més els hi plagui, on els dogmàtics de torn prenen el poder i miren de fer taula rassa de tot el passat. Imagino els monuments enderrocats, els llibres cremats, les ciutats enrunades, i degollats tots els que no combreguen amb la nova fe. Imagino, també, un vell escriptor escarnit públicament per ser qui és, que veu com els seus llibres són cremats per tal que idees caduques no contaminin els nous temps. Imagino a l'escriptor envoltat d'enfervorits revolucionaris, els seus botxins, esperant el tall alliberador del ganivet amb un somriure als llavis. Imagino al cap de l'escamot revolucionari, que sorprès pel somriure de l'escriptor no dubta a fer-ne befa, tot recordant-li que d'aquí poc serà mort, la seva obra oblidada i el seu món reduït a cendra. Tant és, imagino que respon l'escriptor, abans de caure occit pel tall de l'esmolat ganivet, d'altres tornaran a escriure els meus llibres. I imagino el cos de l'escriptor, caigut a terra, inert als peus del seu botxí, que tot netejant la fulla del ganivet li respon, seriós, tant és, d'altres tornaran a fer la meva feina.

Kyō no kakimono (X)

De vegades em plau escriure paraules discretes i mesurades, d'un significat prudent i fàcils d'oblidar. Ben al contrari, altres cops em plauen les paraules cridaneres, de formes excessives i significat forassenyat. I no són poques les vegades que ensopego amb algun mot que m'enllamineix, bronze, per exemple, i friso per agombolar-lo enmig d'una prosa florida. D'habitud, però, és només que en anar distret d'aquí cap allà faulejo (?), i sense adonar-me'n ni voler-ho, construeixo històries que després no sé com acabar. No és menys habitual que pres per l'entusiasme per allò que acabo de llegir vulgui imitar l'estil de les meves lectures, o fer-me meves les opinions d'altri. És aquest eclecticisme el que em condemna, aquesta barreja, sovint contradictòria, doncs en voler-ho tot és com si no volgués res, en ni tan sols saber el que vull.

Dare ga sakka desu ka

Llegeixo el viatge a Roma, d'Alberto Moravia, on trobo a Mario, un personatge que fa de poeta. I fa de poeta no pas per què escrigui poesia, i ara, sinó per què s'identifica amb un poeta que ja va escriure tota la poesia que ell hagués volgut escriure, Guillaume Apollinaire, i, a més, afegeix el propi Mario, ho va fer infinitament més bé que no ho hauria pogut fer jo. Tanta sinceritat redimeix la impostura de Mario, i deixa en mal llocs a tots aquells que escriuen i tornen a escriure allò que d'altres ja van escriure, infinitament més bé que no ho fan ells, només pel dubtós goig de fer-se dir escriptors.

Kochira wa Essa-chan desu

Avui, a la parada de l'autobús, m'he trobat a una antiga companya d'escola, l'Essa, a qui feia anys que no veia, tants, que m'ha costat reconèixer-la i ha hagut de ser ella qui, amb veu prudent, preguntés... dErsu_? Jo m'he congratulat de la feliç trobada, i quan anava a comentar el seu bon aspecte he callat, en veure que feia un posat horrorós. L'Essa, que ja de ben petita era molt perspicaç, ha capit el meu silenci i s'ha afanyat a dir que sí, que feia mala cara, com cada quinze d'octubre. Un mal record? li he preguntat. I sense poder contenir les llàgrimes l'Essa ha assentit i m'ha confessat que ja feia molts anys, vint-i-quatre, que va morir un quinze d'octubre. Qui va morir? li he preguntat, confús. Jo, m'ha respost, vaig morir jo. Davant l'absurd de la seva resposta he restat en silenci, sense saber que dir, certament incòmode, i l'Essa, sense aturar el plor, ha continuat amb la seva delirant història. Sembla ser que la seva mare era molt estricta, i que per molt malalta que estigués sempre la feia anar a escola. És per això que el matí del quinze d'octubre de mil nou-cents vuitanta-cinc, quan trobà a la seva filla morta al llit, la mare insistí i insistí, pensant que la nena feia comèdia, fins que aquesta acabà per llevar-se i anà a escola. I a partir d'aquí he estat una zombi, sense cap alegria, només complint amb les meves obligacions per inèrcia, amb cós però sense ànima, ha conclòs. Aleshores jo m'he recordat del brau Aquil·les i de la seva trobada amb Ulisses a l'Hades, i no m'he pogut estar de preguntar-li, preferiries viure? I talment fos l'heroïna d'alguna tragèdia oblidada de Shakespeare, l'Essa s'ha esplaiat sobre la desesperació de la seva no-vida amb paraules colpidores, i de com enveja fins l'existència més miserable. Escriu, li he aconsellat jo, i inventa't una nova vida, o dues, o tres, o mil, i he pujat a l'autobús, el catorze, que en aquell moment arribava a la parada. I un cop assegut he reprès la lectura de la meva vida d'avui.

Kinoko o tabemasu ka

Davallant amb cura per un humit pendent sembrat de molsa, on cerquem saborosos camagrocs i trobem no pas pocs becs de perdiu, arribem a un petit curs d'aigua, no més que una pixarada, que de sobte s'eixampla i ens obsequia un sorprenent gorg, diminut i excels, cobert pel dens brancam propi de la vegetació de ribera, on un sabater posa a proba l'hidròfug recobriment de llurs potes, que li permet caminar sobre l'aigua talment fos el fill de Déu al llac de Genesaret. Amb alguna esgarrinxada, peatge obligat d'un sotabosc llargament abandonat, que paguem gustosos, descansem sobre la volta de verdor que ens protegeix de tot mal, alhora que els dos menuts piquen l'aigua amb l'ajut de sengles branques. És aleshores que em venen a la memòria les imatges de El ángel exterminador, de Buñuel, on un grup de burgesos resta reclòs en un fastuós habitatge del que no gosen sortir, en ser retinguts per una força misteriosa. Però malauradament nosaltres no som figurants de cap pel·lícula, i cap excusa ens evita d'abandonar el gorg, i també uns petits bolets blancs que ens són desconeguts i no collim.

Jiyū

L'endemà Lavretski es llevà dejorn, parlà amb l'stàrosta, visita la granja, feu alliberar de la cadena el gos del corral, que s'expansionà amb alguns lladrucs, però no encertà a aprofitar-se de la seva llibertat. Escriu Turguènev, Ivan Serguéievitx Turguénev, a l'inici del capítol vint de Niuada de gentilhomes.

Sóc de l'opinió que quan Turguénev ens parla, talment un apunt naturalista per ambientar l'acció, del gos del corral, no ens parla pas de cap gos, ni fa una innocent digressió, sinó que ens avança la seva tesi, això és, que el protagonista de la seva narració, potser el mateix Turguénev, malbarata la seva llibertat. Però sigui referida a gossos, a il·lustrats prohoms russos, o als meus atrafegats contemporanis, no comparteixo la visió que Turguénev ens ofereix de la llibertat. I no és només que jo sigui poc amic de compartir, sinó que com a bon estoic que sóc, ni que sigui a estones, trobo que la llibertat no és més que la manera en què decidim entomar les particulars circumstàncies de la nostra vida, ni que sigui bordant, i en cap cas, la fútil tria d'aquestes circumstàncies.

Shugi

Sense ficció, és el paorós títol d'un nou programa de gènere documental de TV3. I dic paorós, de paüra, gran por, perquè només en la doctrina no hi ha ficció, doncs només en la doctrina hi ha realitat, essent doctrina i realitat sinònims perfectes, en no tenir ni doctrina ni realitat una existència efectiva, per molt que ambdues abstraccions ho pretenguin. Valgui com a exemple de la confusa explicació que acabo de redactar l'obra de Ken Loach, director de cinema, diuen, on sota l'etiqueta de realisme se'ns ofereix el que sempre ofereixen els realistes, doctrina i adoctrinament. O el que jo mateix acabo d'escriure, digne, també, del pitjor dels catecismes, i mancat de l'humor que, algun cop, se li escapa al senyor Loach, doncs ningú no és perfecte.

Gracq-san no shōsetsu o yomimashita

Llegeixo Julien Gracq, al castell d'Agol, i tot i una lleu remor que em recorda al prodigiós Jünger de en els espadats de marbre, tinc la màgica sensació d'estar llegint el Vampyr de Dreyer, si és que això és possible, doncs, paràgraf rere paràgraf, al llarg d'interminables subordinades que s'allarguen sense cap pausa on prendre alè, i perdut enmig d'una adjectivació sense parió, resto aliè al significat d'alló que llegeixo, potser un clàssic triangle amorós, alhora que una desassossegadora inquietud em pren amb sobtada violència, mostra evident del geni del senyor Poirier, veritable cognom de Gracq, poc interessat, com ell mateix evidencia en el prefaci, en les particulars circumstàncies de l'acció narrada.

Kami wa watashi no uchi ni kimashita

Avui Déu m'ha vingut a trobar i s'ha mostrat disgustat pel meu capteniment. No és que no em mostreu el degut respecte, és que ni tan sols m'ofeneu amb la vostra irreverència, feu com si jo no existís! ha conclòs després de fer-me un sermó. Jo, és clar, he mirat d'excusar-me i he adduït en la meva defensa que, efectivament, sempre havia cregut que ell no existia, doncs mai fins ara no havia tingut cap prova solvent de la seva existència. Doncs sí que existeixo! ha assegurat picant fort sobre la taula, i ara que ja ho sabeu, què penseu fer? Jo, és clar, i perdonin la repetició, he mostrat la meva sorpresa i no he pogut evitar de fer-me meva la seva pregunta, què penso fer?! he exclamat, tot perplex. Això mateix, què penseu fer? ha insistit ell, fitant-me als ulls i assenyalant-me amb el dit índex de la mà dreta... Anar a preparar el sopar, que és fa tard, he respost, un cop recuperat de l'ensurt inicial, sopa de farigola i truita de ceba.

Nani o yomimasu ka

Entre el que aquí poden vostès llegir i el que jo he escrit hi ha una certa diferència, per molt que tant vostès, amables lectors, com jo, l'autor del text, fem servir el mateix sistema de signes escrits. De la mateixa manera, també hi ha una certa diferència entre allò que jo hagués volgut escriure i allò que finalment he escrit, és a dir, entre el meu pensament i la seva expressió escrita, per més que tots dos se serveixin, també, del mateix sistema de signes. Però lluny de voler jugar al joc de les set diferències, trobo que tant és, si jo no escric allò que hagués volgut escriure, i vostès no llegeixen allò jo he escrit o, encara menys, allò que crec haver escrit, doncs cap de les quatre coses, ni allò que jo hagués volgut escriure, ni allò que he escrit, ni allò que crec haver escrit, ni allò que vostès llegeixen, té la més mínima importància.

Uede

Amunt, amunt! crido en pujar corrents per les escales, principal, cinc pisos, àtic i sobreàtic, panteixant per l'esforç, però feliç i entusiasmat. Amunt, amunt! continuo cridant, alhora que grimpo, posant un peu aquí, una mà allà, per l'arrebossat del badalot. Amunt, amunt! torno a cridar, enfilant-me sense por per la tija del parallamps, amb vistes al mar, a Collserola, i als terrats dels veïns. Amunt, amunt! encara crido, fent equilibris sobre el màstil, emulant al més traçut dels funàmbuls. Amunt, amunt! crido encara més fort en llençar-me enlaire, tot fent pressió amb la planta dels peus per impulsar-me. Amunt, amunt! persisteixo en el crit, amb la certesa que l'empenta del meu salt vencerà la força gravitatòria i travessaré l'atmosfera terrestre, tota, troposfera, estratosfera, mesosfera i ionosfera. Amunt, amunt! miro de cridar, esdevingut ja cosmonauta, però la meva veu resta silent, mancada d'un medi elàstic per on desplaçar-se, i jo mateix resto desorientat en trobar-me mancat de referències externes, lliure de camps gravitatoris, perdut en l'isotropia d'un espai-temps infinit. Amunt, amunt! expira el meu darrer alè, després d'uns instants de lògica perplexitat, i moro ofegat per la manca de l'imprescindible oxigen.

Kochira wa Ix-san desu

Fa temps vaig llegir una entrevista a on l'entrevistat esmentava una colpidora sentència d'un tal Ix. Des d'aleshores, sempre que puc aprofito per esmentar la meva simpatia per Ix, i reprodueixo allò que recordo del que vaig llegir. I quan els meus interlocutors, enllaminits per allò que ja he dit em demanen noves dades del tal Ix, de qui diuen no haver sentit a parlar mai, m'apresso a inventar el que calgui per mirar de no decebre'ls. De manera que amb el temps he anat el·laborant una complerta biografia d'Ix, he estructurat el seu suposat pensament, i li he bastit una complexa xarxa de relacions amb els més reconeguts intel·lectuals. I tant he excel·lit en la meva recreació, que ja he estat cridat més d'un i dos cops a programes de radio i televisió per perorar sobre Ix, i actualment estic redactant una complerta i extensa biografia per encàrrec d'una important editorial. Llàstima, però, que, en una entrevista recent, l'entrevistat que va esmentar a Ix ja fa molt de temps ha afirmat que el tal Ix no ha existit mai, i que només va ser una facècia que es va permetre davant de la insistència del periodista en demanar-li noms. Jo, és clar, ja m'he afanyat a desmentir a l'entrevistat, i he començat a escampar rumors sobre la seva poca solvència intel·lectual. I penso fer tant de soroll que estic ben segur que ofegaré la seva veu, doncs per res del món voldria perdre el meu nou estatus, el de màxima autoritat sobre Ix.

Tengoku ni ikitai dewa arimasen

Pero entonces sobrevino la decadencia. Se comenzó a recurrir a la inteligencia y emergió la astucia. Llegeixo amb disgust creixent Bao Jingyan, autor xinès del segle tercer de qui no se sap res del cert, doncs fins i tot es dubta de la seva existència, essent potser el seu nom no més que un pseudònim. En les paraules de Jingyan retrobo tots els tòpics habituals al voltant del mite del bon salvatge, talment estigués llegint la famosa (i falsa) Carta del gran Cap Seattle al president dels Estats Units d'Amèrica, o un manual d'auto-ajuda new age d'inspiració Roussoniana. Només que el senyor Jingyan és molt anterior, tant, que potser fou el primer a condemnar per escrit no ja el progrés, sinó la pròpia intel·ligència, a la que culpà de tots els mals que ens allunyen de l'arcàdia primigènia. Si fa no fa com Millàn-Astray, poc amic també de la intel·ligència, doncs no per res la utopia ha infantat els més cruels totalitarismes.

Tegami o yomimasu ka

En un cert moment el coprotagonista de la pel·lícula recull un carta de la bústia, llegeix el remitent, i, sense obrir-la, la guarda a la grossa butxaca d'un abric. Una acció anecdòtica que pren un protagonisme que anticipa el que s'esdevindrà més tard, quan la carta adquirirà una certa rellevància. Diuen els entesos que en un guió de cinema o de televisió no pot haver cap element sobrer, i que si en un cert moment la càmera mostra com algú es guarda una carta a la butxaca, aquella carta tornarà a sortir. Per això, quan he vist com el protagonista recollia una carta, mirava qui era el remitent, i la guardava a la grossa butxaca d'un abric, he sabut del cert que la cosa no acabaria aquí. L'altre pràctica habitual és dissimular l'acció dins el desenvolupament de la trama i, arribat el moment, fer un flash back per tal que l'espectador recordi el que potser abans li ha passat per alt. Cap de les dues opcions no em plau, i encara menys la combinació d'ambdues, doncs trobo que els professionals del ram, per molt que responguin al nom de Lars von Trier i facin films excel·lents, haurien de confiar més en les capacitats dels seus espectador.

Subete

És cosa sabuda que tot el que jo pugui arribar a pensar, a dir o a escriure, ja haurà estat pensat, dit o escrit per algú altre, i no trigarà gaire a ser pensat, dit o escrit per no pas pocs més. De la mateixa manera, tot el que els altres han arribat a pensar, a dir o a escriure, ho hagués pogut pensar, dir o escriure jo mateix. O potser no pas tot, doncs bé n'hi ha de més talentosos i esforçats que no pas jo, i pocs de tan talossos. Però tant és, doncs la certesa en la poca originalitat de les meves afirmacions fa que no dubti gens en fer-me meves les dels altres, això és, fer-les passar per meves, amb la incerta seguretat que bé se m'haguessin pogut ocórrer a mi.

Hoteru ni imasu

A les pàgines de Hotel Savoy retrobo l'habitual argument de no poques novel·les de Joseph Roth, el presoner de guerra que torna del captiveri a un país que ja no existeix. I també retrobo, i això és una agradable sorpresa, el mateix hotel que Kazuo Ishiguro ens obsequià a Els inconsolables. No ben bé el mateix, és clar, doncs l'Hotel Savoy és reduït a cendres a les darreres pàgines de la novel·la de Roth, però tots dos hotels vesteixen les mateixes robes absurdes (i prenguin l'adjectiu com el que és, una lloança) que embolcallen una mateixa història, la d'uns personatges, una comunitat, que esperen un esdeveniment que ha de salvar-los de tots els mals, talment tots fossin, tots fóssim, feligresos del reverend Fiveiski, segons la torbadora prosa de Leonid Andréiev,

Tots es queixaven de la vida, però cap no volia morir, i tots esperaven quelcom amb una tensió de tot el seu ésser, i aquella espera no tenia començament, com si fos nada amb el primer home. Aquesta espera havia passat a través de tots els cors, a través de tots els cervells de tots els homes, tant dels que se n'havien anat com dels que encara vivien. I per això era tan autoritària i poderosa. Però també era amarga, per tal com havia extret tota la tristesa de les esperances no realitzades, tota la dolor de la fe defraudada, tota la pena de la dramàtica solitud. L'alimentava la saba de tots els cors humans, i ara s'estenia damunt llurs vides com un arbre esponerós.

Takushī de ikimasu (II)

El taxista, doncs, deixa de ser taxista i esdevé aturat. Fins que un cop exhaurida la prestació d'atur, el taxista que imagino, a qui continuaré anomenant així tot i la prohibició legal que té a fer de taxista, comença a treballar com ajudant de cuina en un restaurat de menjar ràpid de la nova terminal de l'Aeroport del Prat, ironies de la ficció, gràcies a la mediació d'un cunyat seu. Allà el taxista, lluny de perdre la por als avions, persevera en aital irracionalitat, per molt que, dia rere dia, cap avió no s'estavella i els fets desmenteixen les seves pors. Però és cosa sabuda que els fets tenen poca rellevància a l'hora de formar-se opinions, i la manca de tragèdies aèries només serveix per convèncer-lo, encara més, que el proper avió no té altra possibilitat que estavellar-se. Aquest convenciment porta al taxista a fer la seva feina amb la més gran dedicació, en la certesa que està preparant el darrer àpat dels malaurats que seuen a les taules. És així que, no mancat d'un cert talent natural per a la cuina, i empès per lloables sentiments humanitaris, el taxista ascendeix en l'escalafó professional del restaurant on treballa i arriba a ser cap de cuina. No atura, aleshores, la seva progressió, doncs aprofita les vacances per fer estades en els millors restaurants del continent, gràcies als contactes que el seu tarannà sociable i llagoter l'ajuden a fer entre els innombrables clients que passen per les taules del restaurant. Sempre desplaçant-se en l'antic taxi, ara pintat de blanc, el taxista peregrina cada any cap a Roses, o a París, al número sis de la rue de Balzac, o a Sant Celoni, Arenys de mar, Sant Pol, Girona, Sant Sebastià... i els reconeixements que no triguen a arribar-li l'esperonen encara més, i en pocs anys ja recull tres estrelles michelin i comença a figurar a les llistes dels millors restaurants del món publicades per les revistes especialitzades. Llistes que no triga gaire a encapçalar, de manera unànime i continuada, fins al dia de la seva jubilació.

I vet aquí la història de com un taxista a qui fan por els avions esdevé el millor cuiner del món. Una història de la que poden extreure útils ensenyances, o, si més no, un tema de conversa pel proper cop que, camí d'un aeroport, pugin a un taxi.

Takushī de ikimasu (I)

O de com un taxista a qui fan por els avions esdevé el millor cuiner del món.

Assegut al seient del darrera d'un taxi, camí de l'aeroport, imagino la història d'un taxista a qui fan por els avions, convençut com està que la ineludible fi de tot avió és la d'estavellar-se i provocar una gran mortaldat. El taxista que imagino sempre rep amb neguit a cada nou passatger que puja al taxi, per si de cas aquest li demana d'anar a l'aeroport. Però quan li demanen d'anar aquí o allà, lluny de tot avió, el taxista respira alleujat, doncs poc li plauria conduir a ningú cap a una mort segura, i fa la seva feina amb la satisfacció que dóna ser útil al proïsme. Però de tant en tant sí que puja algú que es vol fer portar a l'aeroport, potser per a recollir algun conegut que ve de lluny, o per enlairar-se ell mateix cap a una mort certa. No li fa res, al taxista que imagino, fer el servei en el primer dels casos, tot i la inutilitat del viatge, doncs es cosa segura que l'avió que porta al conegut del seu client s'estavellarà. Altra cosa és quan és el propi passatger del taxi qui ha de pujar a un avió. Aleshores el taxista que imagino es neguiteja, parla d'obres a l'autovia que porta a l'aeroport, i de la necessitat de desviar-se per mirar d'evitar una retenció que podria fer perdre el vol al seu client. Amb habilitat el taxista s'informa de l'hora d'embarcament, alhora que fa mil voltes per la folla xarxa de carreteres del Baix Llobregat, i s'endinsa al nucli urbà de Sant Boi, fins a la Ciutat Cooperativa. L'objectiu del taxista que imagino és obvi, fer perdre l'avió al seu passatger per així salvar-li la vida. Però de desagraïts el món és ple, i no és estrany que fart de donar voltes, o enutjat per la por a perdre el vol, el client del taxista ofengui al seu salvador amb paraules gruixudes o li faci una cara nova, i acabi presentant una denuncia a l'IMT, l'Institut Metropolità del Taxi. I amb el temps són tantes les denuncies que s'acumulen contra el taxista que imagino, que l'IMT, en contra del costum que tenen a casa nostre els organismes públics, de treure pit quan no tenen res a fer, i d'amagar-se quan se'ls requereix, es veu obligat a actuar, i en comprovar la certesa del càrrecs que s'imputen al taxista, no té altre remei que retirar-li la llicència, tot i les manifestacions que organitzen els sindicats del gremi, que troben innacceptable que les seves faltes puguin ser motiu de sanció.

Ashita natsu-yasumi ikimasu (III)

Doncs això, tot i que encara trigaré uns dies a agafar un avió en direcció sud-oest, el blog, un cop més, resta tancat per vacances fins a finals d’agost. (escassíssims) Lectors, salut.

Winesburg ni imasu

Des de fa uns dies sóc a Winesburg, Ohio. El lloc no és que sigui especialment bonic, ni tampoc lleig. Fet i fet, no sabria dir gaire com és. Polsós, això sí, amb camps de blat de moro pels voltants, conreus de maduixes, i un riu anomenat Wine Creek... però tant és tot això del blat de moro, les maduixes i el riu; no és pas per això, que sóc a Winesburg, Ohio. Ni tampoc hi sóc per la gent, doncs també són com tothom, moridors com vostès, com jo... gent que potser beu massa, que maltracta als dèbils, i que malbarata els seus dies parlant amb els veïns, amb éssers imaginaris, amb el George Willard o amb ningú. I en trobar que el lloc és com tots els llocs, i que la gent és, també, com tothom, em ve al cap la idea que potser sempre he estat a Winesburg, Ohio, tot i que jo, malfixat, fins ara havia cregut que era nat a la bonica ciutat de Tarragona i residia al Cap i Casal.

Anata wa watashi desu

La petita A acostuma a fer servir el singular de la segona persona del pronom personal per referir-se a ella mateixa. Una errada comprensible, doncs en adreçar-nos nosaltres a ella amb aquesta forma del pronom, ella, desconeixedora encara de les diferents categories gramaticals, identifica el pronom com una altra forma del seu nom, i així, en voler-se cordar les sabates tota sola, per posar un exemple, no diu pas jo, sinó tu, alhora que es toca el pit per emfatitzar el seu desig. És de suposar que d'aquí no gaire temps aprendrà que certes paraules no tenen un significat concret, i que el tu, o el vós, l'utilitzem per adreçar-nos a qualsevol interlocutor, i no només a ella. I encara d'aquí més temps, gràcies a l'escolarització i les nostres ensenyances, aprendrà les subtileses de la gramàtica i l'ús correcte del llenguatge verbal i no verbal, escrit i parlat. El que ja serà més difícil, i potser portarà més temps, serà que desaprengui l'aprés i torni a recordar que, parlem en primera, segona o tercera persona, fem servir el singular o el plural, sigui per escrit o de viva veu, sempre, en tot moment i sense cap excepció, parlem de nosaltres mateixos, i mai dels altres.

Kaiwa

D'un temps ençà m'he acostumat a escriure fent servir la forma polida del vós, talment m'adreces a uns hipotètics lectors. Caldria, però, matissar aquest hàbit, no sigui pas que, en llegir-me, hom pugui creure que m'adreço a ell. Encara més si es considera que la confusió és fàcil, doncs el significant és el mateix, lectors, però el significat varia, i no pas poc. Per una banda hi ha els lectors que malbaraten el seu temps llegint les nicieses que aquí es poden llegir, i per altra banda els lectors a qui m'adreço. Els primers, si es fa cas de diferents evidències que ara no ve al cas de concretar, existeixen. Són pocs, però existeixen, i espero que no s'ofenguin més del necessari si dic que no els tinc en gaire consideració a l'hora d'escriure el que aquí es pot llegir. I els segons també existeixen, tot i que potser hauria de dir el segon, en singular, doncs els hipotètics lectors als que m'adreço, l'hipotètic lector al que m'adreço, sóc jo, doncs, convindran amb mi, l'únic diàleg susceptible de resultar profitós és el que hom té amb si mateix.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (III)

Encara amb Aquil·les, ja em disculparan, m'ha vingut al cap la història del tinent Drogo, protagonista de El desert dels tàrtars, de Dino Buzzati. El tinent Drogo malbarata els seus dies reclós en una fortalesa a la frontera, esperant un atac que mai es produeix. I quan sembla que sí, que potser sí que hi haurà una batussa que justifiqui tota una vida dedicaca a les armes, el tinent, vell i malalt, mor. Hi ha qui titlla la història de faula pacifista, donada la professió del tinent, i la presenta com un alegat antimilitarista publicat quan Mussolini jugava a fer-se el milhomes. I és cert, el tinent Drogo era militar, però el propi Buzzati explicà més d'un cop que havia pres com a models per al tinent alguns dels periodistes amb qui compartia redacció al Corriere della Sera, en contemplar com deixaven fugir la vida a l'espera de la gran notícia que els dones la fama, la glòria, i altres llaminadures. La faula del tinent Drogo no és pas pacifista, és vital, doncs... qui no malbarata la seva vida esperant allò que mai no succeeix? Només Aquil·les, és clar, que encalça la glòria amb entusiasme... tant, que l'acaba aconseguint, i ja ho veuen, fins i tot aquesta, la del tinent, és també la vida que a la fi voldria el gran Aquil·les.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (II)

- No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d'un altre,
d'un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésse' el rei de tots els morts que finaren.

¿I si l'Odissea no fos més que l'epíleg de la Ilíada, allà on se'ns dóna notícia de com acaba tot el sarau al voltant de Troia, i on Aquil·les, ja hostatjat a l'Hades per sempre més, reconeix l'equivocat dels seus anhels? Per què, sinó, havia de devellar Ulisses a l'Hades? Per demanar consell a Tirèsies? I ara! Ulisses va on va per donar veu al Pelida, el protagonista de tot plegat, doncs la Ilíada no ens explica pas el setge de Troia, sinó la colera d'Aquil·les, el seu coratge i la seva fortitud en front de la dissort, el seu orgull i la seva pietat. O, si ho volen enunciar a l'inrevés, i si la Ilíada no fos més que el preàmbul de l'Odissea? La notícia necessària per donar sentit a la confessió d'Aquil·les, el millor de tots, que bé podria ser la confessió d'Homer, o també la confessió de qualsevol de nosaltres, els més sobrers dels mortals, precisament per això tan semblants, en tot, al brau fill de Peleu.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka

- No em vulguis consolar de la mort, Ulisses esplèndid!
Preferiria servir de llogat a la gleva d'un altre,
d'un senyor sense herència, que a penes tingués per a viure,
que no pas ésse' el rei de tots els morts que finaren.

Qui així parla és Aquil·les de peus lleugers, el brau fill de Peleu, senyor dels Mirmídons, el més gran heroi de tots els temps, a qui Zeus, a ell sí, ha reservat la glòria per sempre més. Però Aquil·les és mort, occit al vulnerable taló per una sageta destrament guiada pel deu Apol·lo. Aquil·les és, doncs, a l'Hades, el reialme subterrani, en companyia de tots aquells que moriren abans que ell, i a l'espera dels que moriran després. I ja ho poden llegir, al cant onzé de l'Odissea, tot ho donaria per tornar a viure, ni que fos de la manera més miserable. Ell, que només visqué per fer el seu nom immortal, i que massa tard descobreix que ell no és el seu nom, doncs el seu nom ja és un Altre, aquell que nasqué amb la seva mort per manllevar-li la preuada immortalitat.

Hitsuji

Avui al migdia, camí de casa, m'he vist sorprès per l'envestida d'un ramat de xais que s'ha creuat al meu pas. Els xais, arrenglerats en compactes files, talment disciplinats hoplites de belles gamberes, m'han arrossegat amb la força de la seva escomesa, i sense voler-ho, violentada la meva voluntat, m'he vist empés cap a no sé on enmig de bels i bramuls. Impotent davant la força del ramat, enfrontat al perill de veure'm esclafat per les quatre vegades innúmers peülles dels innúmers xais, no he tingut més remei que donar-me, i amb grans esforços he anat seguint l'apressat pas del ramat, gatejant maldestre de quatre grapes i rebent no pas pocs cops. Amb els xais he anat d'aquí cap allà, he pasturat l'humitosa herba amarada de la pluja que queia sobre la ciutat, i he trepitjat als dissortats que defallien, fins que, ja cap al tard, en marxar cada ovella al seu corral, he pogut, jo també, tornar cap a casa.

Kono kujira wa shiroi desu (IV)

Ara tocava narrar els dies passats al banc, en tant que seient estret i llarg on caben dues o més persones, i com la meva companya em portava una carmanyola amb menjar calent cada matí, fins que, decebut de nou, engegava a rodar a la gran balena blanca i reprenia el meu dia a dia habitual, anant apressat d'aquí cap allà i d'allà cap aquí. Seria aleshores, en ja no desitjar trobar a la gran balena, que finalment la trobaria en algun lloc inversemblant, com ara un ascensor, per allò de trobar quelcom de molt gran en un lloc molt petit. Potser, en pujar amb un desconegut a un tretzè pis d'un edifici d'oficines, s'obririen les portes en el tercer i entraria el gran cetaci. Discrets, ens estrenyeríem per fer-li lloc, i un cop ja hagués baixat, potser al sisè, el desconegut faria algun comentari faceciós sobre el que hom es pot arribar a trobar en un ascensor, i jo deixaria anar alguna obvietat sobre allò que tothom ja sap, que només es pot assolir allò que hom ja no desitja.

Però ja fa uns dies que només tinc al cap la trobada entre Ulisses i Aquil·les a l'Hades, quan Ulisses davallà als inferns per consultar a Tirèsies, segons el cant onzé de l'Odissea, i he perdut tot interès per les balenes. Així que, donant per bo el que he escrit al paràgraf anterior, tinguin per acabada la sèrie dedicada a la Gran Balena Blanca.

Kono kujira wa shiroi desu (III)

Però, com no pot ser altrament, rere la cantonada no hi havia cap balena, ni blanca ni grisa, ni gran ni petita. Només una alta columna d'aigua que sortia a gran pressió d'un esvoranc del paviment, on sembla que s'havia rebentat una important canonada de distribució. A l'espera de l'arribada dels equips d'emergència que havien de restablir la dita normalitat, els badocs s'ho miraven amb interès, bocabadats els més petits, amoïnats els veïns, crítics amb la gestió de l'ajuntament els més grans. Jo, però, que ja m'havia fet a la idea de trobar a la gran balena blanca, doncs en acostar-me a la cantonada el so del broll d'aigua se'm feia inequívoc i per res imaginava una fuita, vaig restar ben decebut, tant, que sense esma de res em vaig asseure en un banc proper i vaig decidir que seria la balena la que em trobaria a mi, i, fins que això no passes, allà m'hi quedaria, esperant-la.

Kono kujira wa shiroi desu (II)

A l'endemà, sense possibilitats de fer-me a la mar però encara frisós per trobar la gran balena blanca, vaig sortir a buscar-la al carrer, aprofitant que havia d'anar d'aquí cap allà primer, d'allà cap aquí després. I amatent a qualsevol indici preguntava als vianants que trobava al meu pas, no fos cas que algú em pogués donar notícia. Però els més s'excusaven dient que no sabien res de balenes, d'altres feien mofa del meu desig, i no pas pocs fugien apressats del meu davant. Alguns, això sí, em donaven dades exactes d'on trobar-la, però un cop arribat allà a on em deien descobria que tot plegat no havia estat més que una facècia. Fins que tornant cap a casa, ja en hora fosca, vaig ensopegar amb un conegut a qui també vaig preguntar per la gran balena blanca. Ell, però, mirà de fer-me entendre la insensatesa de la meva recerca, buscar una gran balena blanca a la ciutat és de bojos, insistia. Però la gran balena blanca no és del tot blanca, ni gaire grossa, i, ben mirat, ni tan sols és una balena, vaig respondre-li, abans d'apressar-me carrer enllà, doncs rere la cantonada em va semblar sentir el so característic dels brolls de les balenes.

Kono kujira wa shiroi desu

Acompanyat per una tripulació de braus mariners, i aprofitant el bon dia que feia, diumenge passat em vaig fer a la mar per encalçar a la gran balena blanca. Eixirem de bon matí, amb el sol encara ixent, empesos per un suau oreig de ponent que ens omplia les veles i el cor. A dalt del pal major un nin d'agudíssima vista guaitava l'horitzó, i a coberta es repassaven les gruixudes cordes que havien de subjectar al cetaci, i s'esmolaven els punxeguts arpons. Jo m'estava al pont de comandament, neguitós pel desig, passejant amunt i avall amb les mans al darrere tot cridant les ordres necessàries pel bon govern del vaixell. Les hores, però, passaven, i cap crit ens alertava de la presència de la gran balena. Fins que en hora fosca, perduda tota esperança, vaig manar de girar cua per tornar a port, doncs qui més qui menys, dels l'arponers als grumets, tots havíem de matinar a l'endemà, els uns per anar a treballar, a escola els altres.

Amatō desu ka

Avui voldria precisar quelcom que vaig escriure aquí fa més d'un any, quan, parlant per no callar, deia que l'èxit no és més que el més amargant dels caramels, aquell que rebem a canvi de fer allò que de nosaltres s'espera. Avui, però, em plauria acotar aquella afirmació tot afegint un adverbi i canviant un temps verbal, i dir que l'èxit no és més que el més amargant dels caramels, aquell que, potser, rebrem a canvi de fer allò que de nosaltres s'espera, doncs com es pot llegir a Mateu, capítol vint-i-dos versicle catorze, molts són els cridats, però no tants els escollits, essent cosa sabuda que hom acostuma a fer el que d'ell s'espera a canvi de res, que tampoc no és poca cosa, si un no és gaire llaminer.

Achira wa futoi desu

Avui, en fer un cop més drecera a través del parc zoològic, he vist un sac ple de greix que es desplaçava sobre dues cames. El receptacle que contenia el greix era fet de pell roja rostida pel sol, recoberta per tot d'apèndixs filiformes de matèria còrnia i esquitxada de no poques agregacions d'exsudat patològic de consistència líquida. Més amunt, sobre un apèndix de secció circular, hi descansava una testa de notables dimensions, però que semblava esquifida i poca cosa al damunt de la imponent muntanya de triglicèrids que la suportava. Al davant una boca endrapava saborosos greixos saturats i escopia sons incomprensibles que no recordaven a cap parla coneguda. Al pas del sac, que bressolava innúmers sacsons al ritme cansí de les cames que el traginaven amunt i avall, els visitants del parc s'apartaven, el paviment asfàltic s'esquerdava, i les feres fugien espaordides. I sí, exagero, i no pas poc, però ho faig mogut per la lloable intenció de descriure amb exactitud allò que he vist aquest matí, quan, un cop més, feia drecera a través del parc zoològic.

Kochira wa Pentesilea-chan desu

Pentesilea, reina de la amazones, anà a Troia a fer-se matar, farta com estava de la vida per raons que ara no venen al cas. Però tanta era la seva ardidesa en el combat, que resistí una, dues i fins a tres vegades l'escomesa dels aqueus, més a la quarta fou el diví Aquil·les qui li travessà el pit amb la punxeguda pica. Orfe de vida, el cos de Pentesilea caigué sobre el polsos terrer a peus del Pelida, que restà corprès per la seva bellesa, admirat també de tanta valentia, doncs qualsevol altre hagués fugit del seu davant, cames ajudeu-me. Però al costat d'Aquil·les hi havia Tersites, ja saben, l'odiós Tersites, sancallós, pota-ranc, geperut, cabellesclarit i de punxeguda clepsa, que tingué la lletja pensada de fer escarni de la caiguda, a qui buida les conques dels ulls amb la llarga pica, per així privar-la de la vista un cop fos hostatjada a l'Hades. Aquil·les, indignat, l'emprengué a cops de puny amb Tersites, que no trigà a caure als seus peus, privat ell també de l'alè de la vida. Doncs prou havia aprés ja Aquil·les que calia respectar als morts, això és, respectar-se a un mateix, essent aquesta, potser, tota la moral que ens llegaren els aqueus de belles gamberes.

Omocha o shimasu

- Cap aquí!
- Com pots estar tan segur?
- Sóc Buzz Lighyear, sempre estic segur!

Gran resposta, malgrat (o gràcies a) la sorprenent relació de causalitat entre ambdues parts de l'afirmació, perquè més enllà de l'encert que pugui haver en una tria o una altra, cap aquí o cap allà, amunt o avall, endavant o endarrere... és en la decisió ferma i immediata, sense dubtes ni dilacions, allà on rau l'encert, doncs, convindran amb mi, tant és si anem cap aquí o cap allà, amunt o avall, endavant o enrere... la qüestió és anar-hi, on sigui, però amb decisió. Sempre i quan, és clar, hom sigui l'heroi de la pel·lícula, ni que aquesta sigui un llargmetratge de dibuixos animats protagonitzat per joguines, i gaudeixi de la indispensable simpatia dels guionistes.

Shūjigaku

La sinestèsia moral és una figura retòrica de nova creació, pròpia del llenguatge políticament correcte, que a diferència de la sinestèsia de tota la vida, aquella que barreja percepcions fisiològicament impossibles per fer-nos ensumar cançons, guaitar olors o tastar colors, atribueix suposades propietats morals a diverses activitats econòmiques. Exemples paradigmàtics de sinestèsia moral serien comerç just, agricultura ecològica o banca ètica.

I cada cop que em trobo amb alguna d'aquestes noves sinestèsies, potser estampada en la bossa de llavors de girasol que acabo de comprar per un preu abusiu, no puc deixar de pensar que la retòrica no sempre és l'art de l'eloqüència, ans no pas pocs cops, i perdonin l'anagrama, no és més que una manera de parlar o d'escriure ampul·losa i buida, que només té en compte els efectes exteriors, sense un sentiment seriós, convicció artística o moral. Sí, moral, doncs, tot plegat, no és més que un gran sarcasme.

Owari

L'apocalíptic, en qualsevol de les seves múltiples línies argumentals, és un dels gèneres literaris que sempre ha gaudit de més bona salut. A més dels darrerament habituals autors d'inspiració ecologista (entenent per ecologista al seguidor d'una certa fe, i no pas a aquell que estudia les relacions entre els éssers vius i el seu entorn, l'ecòleg), i un cop ja oblidats els apologetes del segon mil·lenni, cal celebrar l'arribada de nous autors d'argumentació econòmica, que aprofitant que som en anys de vaques magres, aquells que segueixen i precedeixen als anys de vaques grasses, aprofiten per intimidar-nos amb els flagells propis del seu ram (estagflació, deflació, hiper-inflació..), que d'aquí quatre dies ens empobriran i ens abocaran a la fi dels temps. Jo, és clar, els llegeixo amb delit, amb la certesa que el dia que l'encertin l'espectacle serà apoteòsic, digne de la millor pirotècnia. Però tots ells m'hauran d'excusar si encara avui prefereixo un clàssic, De Triomf van de Dood, de Pieter Brueghel, dit el vell, doncs ni presumptes escalfaments ni depressions econòmiques poden res al davant d'allò que tots sabem, malgrat que sovint oblidem.

Bunpō

Si jo no fos aquí potser seria allà, de no escriure així podria escriure aixà, enlloc d'això podria creure allò, i de no ser qui sóc seria qui no sóc. Aleshores, en ser qui ara no sóc, potser seria allà enlloc d'aquí, escriuria aixà enlloc d'així, creuria allò enfront d'això, i de no ser qui no sóc potser seria qui sóc, i torna a començar. Però si en ser qui sóc podria ser allà enlloc d'aquí, escriure aixà enlloc d'així, i creure allò enlloc d'això, també podria ser que en ser qui no sóc fos aquí enlloc d'allà, escrigués així enlloc d'aixà, cregués això enlloc d'allò i, de ser qui no sóc, no fos qui sóc. I no sé vostès, però jo ja m'he perdut.

Fidelio o mimashita

L'espai escènic del primer acte apunta una imatge contundent amb els reixats de les cel·les, però es perd en mil anècdotes que destorben els encerts sense aportar res. Al seu torn, el segon acte s'obre amb un espai que torna a quedar-se a mig camí, malbaratat de nou per l'anecdotari de torn. Però l'ensulsiada arriba amb la conclusió, amb una lamentable imatge de fons i una torre plantada al bell mig de l'escenari, talment no haguessin sabut que posar i algú, potser el lampista que havia vingut a adobar una aixeta que gotejava, hagués dit, perquè no posen una torre? Sí, sí, i que els membres del cor facin saltirons! li devia respondre algú que passava per allà. I per què no sigui dit tots a fer saltirons, alhora que en una acció que en tot contradiu al text, els bons atonyinen al dolent, talment el director d'escena, Jürgen Flimm, ens volgués fer entendre que tota diferència entre una víctima i el seu botxí és circumstancial, dues cares d'una mateixa moneda. Però m'estranyaria tanta subtilesa en qui ha demostrat no pas poca turpitud.

Sort de la resta, la música, que per a molts, però no pas per a mi, és l'únic que importa quan parlem d'òpera, Fidelio en aquest cas.

Sore wa ikemasen ne

El Bon Rei era un home afortunat, doncs senyorejava una terra pròspera i pacífica, i era pare de dues nenes i un noi, l'hereu, que creixia amb força i salud. Fins que un dia de mal fat el cavall del seu fill s'encabrità en veure un escurçó, i el futur rei caigué amb tanta dissort que patí una lletja lesió medul·lar. El Bon Rei feu cridar metges d'arreu, des de la llunyana Còrdova a l'assetjada Andelkrag, i tots coincidiren a afirmar que el príncep no tornaria a caminar mai més. Aclaparat pel dolor, el Bon Rei promulgà un edicte on s'ordenava que a tots els seus vassalls els fossin esbocinades les cames en atènyer l'edat que tenia el príncep en caure del cavall, i a qui ja l'hagués superat, les hi trenquessin d'immediat. Si el príncep no caminava, ningú no caminaria. I per donar exemple, ell, el Bon Rei, fou el primer a complir la llei en una emotiva cerimònia al davant de tota la cort, on dos soldats de la guàrdia li matxucaren les cames a bastonades. Un cop recuperats de l'ensurt, i commoguts per la valentia del monarca, que afrontà els cops amb un somriure als llavis, bona part dels membres de la cort seguiren el seu exemple. D'altres, en canvi, incapaços de cap sacrifici i avergonyits per la seva manca de voluntat, abandonaren el país deixant enrere honra i propietats. Entre la plebs molts es resistiren a complir amb la llei, i foren els soldats els qui, més per la força que de grat, esbocinaren incomptables cames.

Un cop acomplert l'edicte els regnes veïns declararen la guerra al Bon Rei. En pocs dies les hosts enemigues feren un gran carnatge aprofitant l'avantatge que suposa lluitar contra un exèrcit d'impedits, rapinyaren riqueses i passaren per l'espasa als supervivents, que ni per l'esclavatge servien. L'últim a morir fou el Bon Rei, a qui martiritzaren segons el costum de l'època, i qui, enmig dels turments, encara tingué esma de lamentar els seus errors, sobretot, el de no haver sabut triar bé el cavall del seu fill.

Dōbutsuen ni ikimashita

Fent un cop més drecera a través del parc zoològic em barrejo amb els components d'un nombrós grup de persones amb diferents graus de discapacitat psíquica, si em perdonen la hipocresia, que segueixen el meu mateix camí. Junts passem pel costat dels pelicans, dels admirables flamencs i també de les girafes, fins que en superar el lloc assignat a les daines jo tombo a la dreta i ells segueixen cap a l'esquerra. És aleshores que una de les cuidadores que acompanya al grup fa un crit d'alerta i surt corrents rere meu. En aconseguir-me em pren amb força per l'avantbraç esquerre i m'estira amb la intenció de portar-me amb ells. Jo, és clar, miro de fer-li entendre que s'equivoca, que la meva psique no té cap tipus de discapacitat remarcable, i que faci el favor de deixar-me en pau. Ella, però, persevera en el seu error i jo no tinc més remei que donar-me, sabent com sé que l'error sempre triomfa. Encara sort que en unir-me de nou al grup una altra cuidadora em mira amb desconfiança i em rebutja, no, aquest no és nostre, diu, tot empenyent-me. I lliure de nou m'apresso a tornar cap a casa, doncs no per res, avui per dinar, hi ha filet.

Mauritania ni imasu (VII)

Però l'evacuació russa no ha estat més que un parany. Agents de l'FBS m'esperen a la frontera amb el Kazakhstan, i aprofitant un descuit em disparen un tret al clatell. El Kremlin, però, anuncia que he estat mort per insurgents kirguesos, i aprofita la meva mort com a excusa per a intervenir al país. De passada, i com a corredor necessari per arribar al Kirguizistan, també ocupa bona part del Kazakhstan. A Pekín, però, veuen amb preocupació l'expansió russa i s'apressen a intervenir al Kirguizistan pel sud, doncs el consideren un coixí de seguretat vers el gegant rus. Iran, que com tothom ja sospitava ha desenvolupat l'arma nuclear, intervé en defensa dels musulmans del Kirguizistan, i Corea del Nord aprofita per llençar un míssil balístic sobre el Japó. En represàlia els Estats Units bombardegen Pyongyang, i al seu torn la Xina, tradicional aliada dels coreans, desferma el seu arsenal nuclear contra els Estats Units, que repliquen tot seguit amb l'ajut de Rússia, que té comptes fronterers pendents amb els xinesos de fa temps. De passada, i per no restar en fora de joc, l'Índia i el Pakistan es bombardegen mútuament, de manera que la confrontació nuclear s'estén i la humanitat resta anihilada, alhora que el planeta esclata en milions de bocins, doncs només faltaria que el món em sobrevisqués.

Mauritania ni imasu (VI)

Com sóc una persona llegida i conec la història de Daniel Dravot, decideixo romandre solter i fer-me sodomita, doncs ben mirat tant és menjar peix o carn, si el cuiner és bo. I com essent rei puc triar als millors cuiners, faig venir Fermí Puig a Bixkek tot seguit, alhora que em faig portar les millors tòfones blanques del Piamont. Sabent, també, que tota glòria és efímera, que tot és efímer, carpe diem quam minimum credula postero, no miro de perpetuar-me en la poltrona i poso al servei del meu plaer immediat tot l'aparell de l'estat. Llegeixo Sade i recupero Pasolini, i sense pensar en el demà, que per força ha de ser pitjor que l'avui, em recreo en l'instant i el meu caprici esdevé llei, de manera que al Kirguizistan totes les dones han de dur el cap rapat, restableixo el culte als Olímpics, i em reservo els adolescents més llaminers pel meu ús personal. Tanta arbitrarietat, és clar, acaba en revolta, i el meu palau alt de sostre és assaltat per la xusma. Jo, però, ja he estat evacuat per militars russos cap el Kazakhstan i salvo la pell, doncs no per res he fet concessió de tots els recursos miners del país a companyies de capital rus a canvi de pràcticament res, favors personals a banda.

Mauritania ni imasu (V)

Però ja a mar obert som interceptats pels dos helicòpters sud-coreans que responen a l'SOS d'un dels petroliers que encalcem. Afortunadament un dels nostres captors parla japonès, i gràcies a ell puc explicar la meva història al seu comandant. L'oficial, però, no sembla gaire convençut que jo sigui un turista occidental segrestat pels beduïns i venut com a esclau als pirates, i em lliura amb la resta dels meus companys al comandament nord-americà, que tot seguit ens trasllada al camp Delta de Guantànamo, a Cuba, acusats de terrorisme. Allà els dies es fan eterns i m'interesso de nou per l'obra de Rorty, no sé si atret pel seu pragmatisme o per la seva ironia. Sigui com sigui, arribo a un acord amb un agent de la CIA per mirar d'infiltrar-me entre els talibans que la campen per la zona fronterera entre l'Afganistan i el Pakistan, on sembla que tornen a esbatussar-se de valent. Però un cop al Pakistan aprofito l'avinentesa per fugir al Kirguizistan en companyia d'un oficial de l'MI6 britànic, un utilitarista convençut, que em parla de les moltes possibilitats que ofereix el país. Allà, gràcies a un malentès amb la xapa identificativa que em posaren a Guantànamo, em proclamen rei.

Mauritania ni imasu (IV)

Un cop arribem al Darfur restem ben decebuts, doncs tota la regió és ocupada per una força multinacional de l'ONU, la UNAMID, que dificulta el normal desenvolupament de les nostres activitats. Fart de tanta mala sort m'oblido de Nietzsche i marxo tot sol cap a Somàlia, on segons em diuen hi ha moltes oportunitats pels emprenedors. Però allà la situació és massa caòtica, la capital és en poder de l'ARPCT, l'Aliança per la Restauració de la Pau i contra el Terrorisme promoguda pels governs occidentals, els líders tribals dominen com a taifes diverses parts del nord i del centre del país, i al sud les Corts Islàmiques Supremes de Somàlia lluiten contra l'exèrcit etíop. Enmig d'aquest galimaties decideixo continuar fins a la costa i dedicar-me a la pirateria, una honorable professió que ben portada pot donar grans beneficis. És així que a bord d'un esquifit bot, amb les obres completes de Salgari al sarró, i acompanyat d'uns xicots excel·lents, em llenço a la persecució dels grans petroliers.

Mauritania ni imasu (III)

Malauradament estic poc avesat al desert i no trigo a extraviar-me, de manera que els dies es converteixen en un penós vagarejar cap enlloc per les dunes, fins que sóc auxiliat per una caravana de gent armada que es dirigeix al Sudan. Són yanyauid, nòmades àrabs que amb el suport del govern lluiten contra les milícies del MAS, Moviment d'Alliberació del Sudan. Per sort, al camp d'ensinistrament vaig prendre una dutxa i torno a tenir la pell blanca, altrament hagués tingut problemes, doncs els yanyauid simpatitzen poc amb els negres; tan poc, que s'han fet famosos per la neteja ètnica que practiquen al Darfur, on maten als homes i violen a les dones de manera sistemàtica. Vine amb nosaltres, que et divertiràs, em proposen, i tindràs tantes dones com voldràs, afegeixen burletes. Jo tinc els meus dubtes, però m'enllamineixo pensant que per una vegada seré al costat dels més forts. Així que em deixo de romanços i canvio Jaspers per Nietzsche, potser un autor més adient a les noves circumstàncies, i dalt d'un camell enfilo cap el Darfur.

Mauritania ni imasu (II)

Però a Mauritània van mal dades i fujo al Sàhara occidental, antiga colònia espanyola actualment ocupada pel Marroc, on ofereixo els meus serveis als caps del Front Popular per a l'Alliberament de Sakia-e-Hamra i Río de Oro, més conegut com a Front Polisari. Un cop convinguda la paga em traslladen a Argèlia, on al mig del desert torno a fer una estada en un camp d'ensinistrament, aquest cop sota les ordres de militars libis. Al camp faig amistat amb un xicot algerià que parla un català ben estrany, i que segons em diu és descendent d'emigrants menorquins. Això em recorda a Camus, de besàvia menorquina, nascut a Mondovi, l'actual Dréan, quan els francesos senyorejaven el país, i pres per l'enyorança decideixo fer-me existencialista. I aprofitant l'avinentesa que al camp hi ha una bona biblioteca, passo les hores de lleure llegint Kierkegaard, Jaspers i Heidegger, fins que pres pel pessimisme decideixo desertar i fujo aprofitant la fosca de la nit, amb el propòsit de fer-me eremita i viure sobre el capitell d'una columna.

Mauritania ni imasu

Atret pel desig d'un guany fàcil sóc a Mauritània, integrat en un escamot de les FLAM, les Forces d'Alliberament Africanes de Mauritània. Ja fa uns dies que Provinents del Senegal creuàrem la frontera per anar a la capital, Nouakchott, on tenim la intenció de prendre el poder per la força de les armes. L'actual junta militar que governa el país sota la presidència de Mohamed Ould Abdel Aziz no plau als meus companys, que consideren que el govern d'inspiració islàmica oprimeix a la població negre. Ells, és clar, són negres, com jo, que m'he embetumat la cara i les mans. Mercenaris francesos ens han proporcionat tot el parament militar necessari, i al llarg d'un parell de mesos ens han ensinistrat en un campament perdut a la selva. Tots els meus companys creuen que França és una nació excel·lent, i desitgen de tot cor que la seva sel·lecció guanyi el proper mundial de futbol. Alguns, fins i tot, parlen una mica de francès, i en els moments de lleure juguen a futbol fent-se seu el nom de jugadors francesos, com ara Anelka o Henry. Aprofitant el seu entusiasme he mirat de fer-los llegir Flaubert, però ha estat endebades. Això sí, en cas de victòria, han promés fer-me ministre de cultura.

Kochira wa Pum-san desu

A les pàgines de Die Rebellion, de Joseph Roth, retrobo sota el nom d'Andreas Pum al bon Job, protagonista d'un dels llibres més bellament escrits de la Bíblia, l'homònim llibre de Job. Andreas és un amatent súbdit de l'imperi de la llei, una persona d'ordre, devota i respectuosa amb l'autoritat, que fins i tot ha donat una de les seves extremitats pel seu país, doncs el bon Andreas també és un heroi de guerra, o si més no, ha sacrificat una cama per la pàtria. I com a recompensa, l'estat totpoderós li manlleva el seu mitjà de subsistència, l'empresona, i li impedeix donar menjar als ocells, única il·lusió que li resta al bon Andreas. Un cop més el tema de Job, no tant el patiment de l'innocent, com la sofrença del virtuós víctima de la injustícia. Hi ha, és clar, qui fa una lectura interessada, presentant al bon Andreas com un conservador que massa tard descobreix la hipocresia de l'estat burgés, davant el qual no hi ha més sortida que la revolució. Santa innocència... Andreas, el bon Job, un revolucionari, i la revolució un acte de justícia. Però el mite del bon Job va molt més enllà d'apropiacions indegudes, i el seu tema ja l'han tractat, endebades, els savis i els ignorants de tots els temps. A mi, és clar, només em resta fer la lectura d'una altra novel·la de Roth, la que precisament porta el títol de Job, i desitjar que si algun editor s'anima a publicar-la en bell llemosí, tingui més cura per la seva feina que no pas els editors d'Ensiola.

Gaijin

I would prefer not to, diuen les grosses lletres negres estampades sobre el cotó blanc d'una bossa, la que tragina una noia a l'espatlla dreta. I would prefer not to, segons la famosa sentència de Bertleby, dit l'escrivent, protagonista de la narració homònima de Herman Melville. I would prefer not to, que prou saben que significa.

Just do it, diuen les grosses lletres negres estampades sobre el cotó blanc d'una samarreta, la que porta posada la mateixa noia que tragina la bossa del paràgraf anterior. Just do it, segons el famós eslògan d'una coneguda marca de roba esportiva de capital nord-americà. Just do it, que prou saben que significa.

Jo no sóc amic dels estampats amb significat, doncs prou embolicat és tot plegat com per anar fent exhibició de res. Però posats a dir alguna cosa, que menys que tenir la decència de contradir-se a un mateix, com l'estampada turista, amb la que aquest matí he tingut el goig de coincidir als passadissos del ferrocarril metropolità.

Kochira wa Alfredson-san desu

Deia Murnau que el cinema sonor havia arribat massa d'hora, i que amb la seva implantació, tots els mediocres que farcien de rètols els seus films per amagar la seva inhàbil narrativa visual, tindrien màniga ampla a l'hora d'expandir la seva mediocritat. Potser per això, i donada la meva admiració vers l'obra de Murnau, tinc una gran simpatia per aquells directors que tracten els diàlegs de les seves pel·lícules com una mena de banda sonora. I així, des de la llunyana Vampyr de Dreyer, on la paraula dels actors no té més (ni menys) importància que la veu del vent, aprecio l'obra de gent com Tarkovski, Kaurismäki o Kitano, que més que en el significat de la paraula, centren la seva feina en la narració visual, honorant així la seva professió, director de cinema.

I després de veure la magnífica Låt den rätte komma in, em plauria no pas poc poder afegir a la llista el nom de Tomas Alfredson, que com Murnau i Dreyer, sap que els vampirs no han de fer cap por a un bon director.

Koko wa shizukana kōen desu

El lloc devia ser esplèndid. Natura esdevinguda jardí per la voluntat de l'home, que d'una obaga hostil feu un agradable indret on sadollar-se amb salutíferes aigües, riques en ferro i lleugerament carbòniques. Ara, però, les esteses d'urticàcies avancen per tot, doncs la natura torna a senyorejar el què els nostres besavis li arrabassaren, i a l'altra banda de la riera la vegetació ja colga una enrunada torratxa. L'hostatgeria encara resisteix, digne en la seva decadència, talment el casalot d'un somni, i per uns instants em recordo com el seu hoste, protagonista del millor dels passats, aquell que, un cop més, mai no s'ha esdevingut.

Koko ni sunde imasu ka

Al parc zoològic només hi ha un elefant. Sovint el veig estirat al terra, ajagut de costat, i aleshores em fa la impressió que ja no és un elefant, sinó el cos inert del que abans era un elefant. Però altres cops el veig dempeus, anant mandrós d'una banda a l'altre de l'espai que té assignat, reclòs rere un fossar i una tanca que no és més que una barana per evitar que els visitants prenguin mal. M'expliquen que abans hi havia un segon elefant, més petit, de procedència asiàtica, essent el d'ara africà, potser un loxodonta africana. De vegades el visita algun paó, doncs els paons es mouen segons el seu desig per tot el parc, fent exhibició del seu plomatge ornamental. L'elefant, però, té poc per a exhibir, brut com acostuma a anar, vell com és. Diuen que d'aquí poc morirà, i que aleshores, al parc, ja no hi haurà cap elefant.

Koko, soko, asoko

Un cop més, en passar pel costat dels flamencs (ocells de l'ordre dels ciconiformes de la família dels fenicoptèrids) del parc zoològic, resto sobtat. Res no tanca l'espai que tenen assignat, una mena d'estanyol amb un parell d'illes, i no obstant això, cap flamenc surt més enllà dels límits que assenyalen els imponents plataners que envolten la llacuna. Altres animals, ossos, lleons, tigres, rinoceronts, zebres, pingüins, goril·les, llúdrigues, hipopòtams i molts més, resten reclosos rere fossars i tanques. I encara d'altres sojornen en recintes completament reixats, com ara micos, cotorres, lloros o voltors... i uns pocs més en gàbies hermètiques, com els llangardaixos, les serps i els ratolins. I els flamencs, que podrien caminar d'aquí cap allà al seu albir, o aixecar el vol per anar allà on els plagués, resten, un cop més, al lloc que tenen marcat, com si ja sabessin que tant és ser aquí o allà... els admirables flamencs.

Shi-gatsu nijusan-nichi

No costa gaire, quan som infants, identificar-se amb el llampant cavaller i desitjar la mort de la mala bèstia que escup foc i devora donzelles. Però més endavant, potser ja adolescents, veiem al drac com el valent que decideix viure al marge, i és perseguit i anihilat per la intolerància dels altres vers la seva valentia. Aleshores preguem pel drac, i veiem al cavaller com el braç repressor d'una societat que rebutgem. Però encara més endavant, cansats de la superba fauna alternativa que converteix llurs capricis en imposició a tothom, enyorem al bell cavaller i a llur punxeguda pica, tot i que potser aquest ja no resta gaire predisposat a occir el ventre de la bèstia, no fos cas que després tingués raons amb les lleis protectores dels animals. I encara molt més endevant, asfixiats per la dictadura de la majoria, a la que alguns anomenen democràcia, tornem a desitjar estendre les ales i sobrevolar el proïsme tot escopint sofre i foc sobre llurs estantisses testes. I ja ben desorientats no sabem si anhelem el triomf del drac o el del cavaller, i, pel que pugui ser, preguem per a què, tant de bo, alhora que el cavaller forada el ventre de la bèstia, aquesta, en justa i recíproca correspondència, faci mandonguilles del seu botxí.

Ame (III)

I anys després, amb l'escàndol ja oblidat, em torna a sorprendre una tamborinada, i és clar, em torno a trobar amb E, que aquest cop passa de llarg, potser sense reconèixer-me, o potser fent veure que no em veu. Tot sol, doncs, m'afanyo a aixuplugar-me en un bar de la vora. I com ja deuen suposar, d'un racó s'alcen tres velles desdentades, cabells blancs, parpelles caigudes, perles falses i ferum d'alcohol. Salud... s'interromp la primera, sense saber com anomenar-me. Però aquest qui és? pregunta la segona. Ningú, conclou la tercera, abans de caure, un cop més, en el son alliberador dels embriacs.

Indiferent a tot, i sense E al meu costat, començo a dubtar de la meva sensatesa, però saben... tant se me'n dóna. Per sort la pluja escampa aviat i surto al carrer, on topo amb un paio d'una alçada descomunal. Ep mestre, vigileu per on aneu, em crida, des de la seva alçada. En aixecar el cap per disculpar-me veig que és borni, i resto tan sorprès per la seva planta, que no sé que dir. Mestre, que se us ha menjat la llengua el gat? com us dieu? tornar a cridar-me. Ningú, responc, em dic Ningú, repeteixo, desprès de dubtar un moment, en recordar a la tercera fetillera. Doncs veniu amb mi, mestre Ningú, que la farem petar.

Ja a casa del desconegut resto admirat de la seva biblioteca, extensa i selecta com no en recordo cap. Us agrada llegir, oi? li pregunto. Ni gota, mestre, em respon. Escric pels altres, faig de negre, que diuen, i els llibres em serveixen de model. D'aquí agafo la trama, d'allà l'estil, i així enredo a tothom. I sóc bo, penseu que he consagrat a més d'un inútil. Mireu, aquesta és la meva obra mestra, i m'allarga un llibre de tapes grogues que m'és prou conegut, tant, que ni tan sols he de llegir el títol per saber que és el llibre amb que jo vaig guanyar el Nobel. La història de Macbeth, escrita amb el barroer estil d'avui en dia, m'aclareix. I ara, mestre, si feu el favor... a escriure, que jo no alimento ganduls, m'ordena amb veu ferma, alhora que m'engrillona a la pota d'un escriptori, a escriure!