De mica en mica, a mesura que m'enfilo per l'humit pendent, vaig deixant enrere les veus dels meus acompanyants, que resten endarrerits per la lògica malaptesa dels més menuts. Les camagrogueres habituals, però, resten buides, i em concentro tant en l'observació de la molsa, sabent com sé que tot un erol de camagrocs pot camuflar-se amb gran eficàcia, que no m'adono de la meva solitud fins que és massa tard, i ni tan sols amb enutjosos crits arribo a fer-me sentir. Tant és, continuo capficat amb la molsa, d'on arreplego ben poca cosa, alhora que resto hipnotitzat per uns diminuts bolets de blavosa coloració que neixen de la soca corcada d'un roure. Els imagino metzinosos, mortals, i m'imagino menjant-los allà mateix, golafre, fins a restar ajagut sobre les pútrides fulles que cobreixen el sòl. Però en imaginar, també, els seriosos contratemps que la meva fi causaria al meus acompanyants, la recerca i identificació del meu cos, l'orfenesa de la petita A., els embrollats tràmits legals, i les meves absurdes ambicions, concloc que sí, que aquest podria ser el lloc, i els delicats fongs la manera, però que l'adverbi més important, el quan, encara no és arribat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada