Tetsugaku desu ka, gengogaku desu ka

La filologia és aquella Art venerable que demana dels seus practicants una cosa, sobretot: apartar-se, prendre-s'ho amb calma, prendre's un temps, anar a poc a poc -és una art d'orfebreria i de coneixença dels mots, que no té res a fer, i que no fa res, si no ho fa a poc a poc. Precisament per aquesta raó, avui és més necessària que mai; precisament per això, ens fetilla i ens encanta més, en el cor d'una era de productivitat, és a dir d'apressament, d'indecent pressa suada, que vol resoldre-ho tot de cop, fins i tot qualsevol llibre, vell o nou. Aquesta Art no dóna mai res per resolt; ensenya a llegir bé, és a dir, a llegir a poc a poc, pregonament, mirant amb precaució endavant i endarrere, amb reserves, deixant portes obertes, amb dits i ulls delicats.

Escrigué Nietzsche al pròleg d'Aurora, text que retrobo al pròleg del llibre del professor Pòrtulas.

Però, coses de la impaciència, la precipitació en la lectura em fa llegir filosofia per filologia, i resto sorprès per l'adjectiu, venerable, tot i combregar amb la resta del text a ulls clucs, doncs, que podria tenir de venerable la filosofia?

Jōdan

Després d'haver estat, èpica, tràgica, dramàtica i bufa (no necessàriament per aquest ordre), pot la ficció (la ficció literària seriosa, s'entén, no pas res del què puguin llegir aquí), avui dia, no ser irònica? pot, encara, aspirar a alguna cosa més que a riure's de si mateixa? I tant que sí, ens respondran amb entusiasme els defensors del realisme, els dits realistes, que són molts i cridaners, i pels quals la ficció té la més cabdal de les missions, explicar i transformar la realitat, tal com volien els vells marxistes. Però no cal escoltar-los, als realistes, ben cert que no, i encara menys als marxistes, que sembla ser que encara en queden, Déu ens en guard, d'ells i dels seus dogmes, i de les vacances pagades al paradís. La ficció, dic jo (que no sóc ningú, però això tant és), només pot ser irònica, si més no per a poder al·legar, en legítima defensa, a l'hora del preuat fracàs o de l'odiós triomf, que tot plegat no era més que una broma.

O-namae wa nan desu ka (V)

Però una vegada més torno a despertar, aquest cop suat i panteixant, doncs tot plegat (que es pensaven?) no ha estat més que un malson. En incorporar-me i obrir el petit llum del capçal del llit trigo una estona a reconèixer el lloc on sóc, el dormitori de casa, i a la persona que és al meu costat, la meva companya, a qui sembla que he despertat, doncs és de son lleuger. Tenies un malson de fa estona, em diu, i no paraves de demanar per un bell minyó... que potser ara t'agraden els nois? en pregunta burleta. Jo, però, no recordo res, i aprofito que sóc despert per anar a beure un got d'aigua a la cuina. Quan torno la meva companya em diu que miri de dormir, que és tard i demà has de matinar.

Pel matí surto de casa neguitós, em confonc a l'hora d'agafar l'autobús i haig de tornar enrere. Després baixo en una parada equivocada i haig de preguntar més d'un cop, doncs el carrer on vaig resulta ser tan amagat que no l'acabo de trobar, tot i passar uns quants cops pel davant. Finalment l'ensopego, i aleshores ja només em cal buscar a corre-cuita, doncs faig tard, el número vint-i-tres, que resulta ser un admirable casalot, d'aquella arquitectura noucentista que la guerra escapçà. Encara a la porta dono una almoina a un captaire que jeu estintolat contra la façana, i, aprofitant que un bell minyó d'allò més gentil m'obre la porta, entro decidit cap dins, on m'aturo al davant d'un taulell on un encarcarat bidell em demana el meu nom. dErsu_, responc...

O-namae wa nan desu ka (IV)

En recuperar el coneixement em trobo de nou a la vorera, estintolat a la façana, amb l'únic pensament de fugir, doncs saber-me objecte de mofa per part dels de dins se'm fa insuportable. Però passen els dies, també les setmanes i els mesos, i no arriba ningú a qui poder entabanar. Per contra, les humiliacions es fan cada cop més freqüents, i no es estrany que m'omplin l'ampolla de pixats enlloc del saborós aiguardent, o que des d'alguna finestra em llencin una galleda d'aigua freda, o em deixin una moneda roent dins el plateret. Però com tot acaba cansant, també es cansen de martiritzar-me, i amb el pas dels anys torno a trobar ben plaent la vida de captaire.

Fins que un dia sóc pres de forts dolors i crido ben fort, tant, que de dins acaba sortint el bell minyó, que ja no és cap minyó, ni tampoc bell, sinó un home canós i panxut, que en veure l'estat en que em trobo no triga a fer-se cas de la situació i truca als serveis d'urgències, que arriben tot seguit. El fetge, em diu el metge que m'atén, defugint el meu alè, teniu el fetge destrossat per l'alcohol, una icterícia evident, hemorràgia digestiva, i un molt probable carcinoma hepàtic... ara us punxaré i descansareu. I efectivament, en sentir la punxada al braç dret em sento pres per un estat de benestar com no en recordo cap, alhora que la consciència se'm relaxa i em sento entrar en el més plaent dels somnis, del qual espero no despertar mai més.

O-namae wa nan desu ka (III)

Amb el pas dels anys més d'un i de dos ensopeguen amb les meves cames, en ser expulsats de dins, però no els paro cap atenció, ni miro de provocar-los per poder bescanviar el meu lloc pel seu, doncs... a on aniria? aquí tinc el saborós aiguardent que és tot el que necessito, i els meus dies transcorren lliures de maldecaps. De tant en tant capto alguna moneda, i el bell minyó que tan amablement m'omple l'ampolla em va a comprar alguna altra beguda, d'habitud aromatitzada amb ginebrons, que em deixa a la boca un gust d'allò més agradós. Sóc feliç, doncs sóc al millor dels mons. Per això resto enutjat quan algú de dins surt a parlar amb mi. Sembla ser que volen que passi, que el meu capteniment de tots aquests anys els ha satisfet d'allò més, i que si així em plau tinc les portes obertes. Tot i l'enuig crec recordar que sí, que temps enrere jo havia volgut entrar i havia fet grans esforços per aconseguir-ho, tants, que de sobte m'enllamineixo amb la idea, recordo les velles ambicions que creia ja oblidades, i penso que sí, que ara el moment és arribat. Envanit trec pit i subjectant-me a l'espatlla del bell minyó entro dins fent tentines.

Però tot plegat no ha estat més que una facècia. Només entrar m'entrebanco i caic, doncs el bidell s'ha acotxat al meu davant per obstaculitzar-me, moment que aprofiten per posar-me unes orelles de ruc i fer-me bramar a bastonades, alhora que em ruixen amb el meu aiguardent. Aquesta, però, és la gota que fa vessar el got, i dolgut estenc les ales i m'alço traient foc per la boca, transformat novament en drac. Amb les urpes cerco d'esquarterar-los, però continuo cec, les ales m'ensopeguen amb les parets i el meu foc em crema l'aspra pell i caic, enmig de les rialles, doncs sembla ser que la meva còlera no ha estat més que un divertiment, i un cop a terra els cops són tants que de seguida perdo la consciència.

O-namae wa nan desu ka (II)

En trobar-me fora, empès per aquell xicot mal educat, sóc a punt d'ensopegar amb un pobre home que jeu a la vorera, estintolat a la façana de l'edifici. Excuseu-me, li dic, controlant la meva ira. Us han fet fora, eh? em respon ell, sí, ja ho crec, us han fet fora a empentes, prossegueix, burleta. Però no us enutgeu, fet i fet, que us pensàveu que podien fer per vós, aquesta colla? em pregunta. Res, es respon a ell mateix, no res... no haguéssiu hagut de venir... temps perdut, i quan el necessitareu el trobareu a faltar, el temps, el trobareu a faltar. Jo miro d'ignorar-lo, doncs prou es veu que no és més que un pobre embriac cec que capta almoina, indigne de la meva fúria. Però ell, com si pogués veure dins meu, em retreu que em cregui millor, no pas que ell, que ja ho veieu, diu, no sóc més que un desgraciat, sinó millor que tothom. I per cert, quins són els seus mèrits, em pregunta, inquisidor, fitant-me amb les conques buides dels ulls. I vós, qui us penseu que sou per importunar-me d'aquesta manera? li retrec. No fugiu d'estudi, em respon irritat, però ja que ho voleu saber us ho diré, jo sóc vós o, més ben dit, vós sou jo, i en un àgil moviment impropi de la seva minusvalidesa em buida les conques dels ulls, alhora que d'un fort cop m'estaborneix i perdo el món de vista.

En recuperar la consciència em trobo assegut al panot, estintolat a la vorera, suposo que al mateix lloc on jeia l'invident, doncs ara l'invident sóc jo, privat com sóc de la vista. Per sort trobo al meu costat una ampolla, que en fer un tast descobreixo que és plena d'un reconfortant aiguardent de brisa, que no triga a transportar-me al millor dels mons, allà mateix, al meu tros de vorera, amb el meu plateret per pidolar almoina i l'ampolla, que tres cops al dia m'omple un xicot ben simpàtic, que sempre m'acaba parlant del seu pare, el seu avi, o el seu besavi, que, em diu, ja ho feien, això d'omplir-li l'ampolla, doncs és digne de llàstima, vostè.

O-namae wa nan desu ka

El vostre nom, si us plau, em demana, sol·lícit, el bidell de rere el mostrador. dErsu_, responc. Ah, sí, el senyor dErsu_, us tinc apuntat, aquí... però... arribeu tard, em retreu. Oh... no m'ha estat gens fàcil trobar-vos... he hagut de fer més d'una marrada, preguntar... no, no ha estat gens fàcil... per moments em pensava que no hi arribaria mai, m'excuso, i resto en silenci, esperant, per veure si encara podré passar o si bé hauré de tornar un altre dia. Però l'home roman mut, amb la mirada perduda, absent, i ni tan sols quan estossego per reclamar la seva atenció em fa cas. Passo, doncs? li pregunto quan em canso d'esperar. I ara, em respon, de cap de les maneres, prossegueix, trasbalsat, talment jo acabés de dir el més gran dels disbarats. Millor torno un altre dia, doncs...? proposo. Tornar, dieu? no, no, tornar és impossible, a més, fora una irregularitat, ... i ara, si em perdoneu, tinc molta feina, conclou, i tot seguit s'asseu a la seva cadira, tanca els ulls i sembla que s'adorm.

Pss, pss, em fa una veu al meu darrera. I en tombar-me veig a un noi que em crida amb el gest. Ha arribat tard, oi? em pregunta quan m'hi atanso, tothom fa tard, sempre, si és que hi arriba, prossegueix sense deixar-me dir res, són pocs els que ens arriben... vostè és el segon des de què jo sóc aquí... vaig substituir al meu pare, sap, ara fa tres anys, i ell va substituir al seu, el meu avi, i el meu avi al seu pare, el meu besavi, que afirmava haver vist arribar a algú a l'hora. El van fer passar contrariats, explicava, ben contrariats... i ara el millor que pot fer és marxar... si es desperta i us veu, i m'assenyala al bidell que, efectivament, dorm, tindreu problemes.

Jo resto enutjat davant les seves paraules, i amb crits grollers li retrec que no sap amb qui està parlant, que jo sóc en dErsu_, el favorit dels Déus, i que no em vingui amb amenaces, doncs la meva còlera pot ser esborronadora. El xicot, però, comença a riure en sentir-me cridar i m'empenta cap a la porta fins a fer-me fora, recordant-me, per si ho havia oblidat, diu, que ja se m'ha passat l'arròs.

Hyō

La llengua catalana té un mínim de vint preposicions, sis d'àtones o febles, a, amb, de, en, per i per a, i catorze de tòniques o fortes, subdividides aquestes darreres en simples, que en són deu, cap, contra, devers/envers/vers, entre, fins, malgrat, pro, segons, sense i ultra (potser alguna més, si no filem gaire prim), i compostes, que en són quatre, cap a, com a, des de i fins a. De preposicions en llengua castellana vaig memoritzar una llista de divuit en els meus anys escolars, però el castellà en té més, vint-i-tres pel cap baix: les divuit de la meva llista, a, ante, bajo, con, contra, de, desde, en, entre, hacia, hasta, para, por, según, sin, so, sobre i tras, a més de cabe, un bonic arcaisme, durante i mediante, que potser caigueren de la llista o de la meva memòria per ser massa llargues, doncs trobo que una preposició com cal no hauria de tenir més de dues síl·labes, a poder ser una, i dues que semblen ser noves, pro i vía.

Tot això de les preposicions ve a compte de res. És, només, que m'agrada escriure llistes, i les preposicions, partícules invariables que expressen la relació entre un element sintàctic qualsevol i el seu complement, són ben agradables de llistar.

Kochira wa Hugo Chávez-san desu

No troben que el president de Veneçuela s'assembla cada cop més a la figura històrica de Cèsar, Caius Iulius Caesar? Vides paral·leles, que escriuria Plutarc. Tots dos són militars que basen el seu èxit en el control de l'exèrcit i en una demagògia populista adreçada a les classes més desafavorides, que utilitzen com a força de xoc contra les oligarquies que sota una estètica democràtica senyorejaven prèviament la república, essent per tots dos la democràcia no més que un enutjós destorb que els impedeix governar el país com qui governa una caserna. A més, tots dos tenen facilitat de paraula i són autors de frases cèlebres, el veni, vidi, vici, o l'alea jacta est de Cèsar, i ara l'uhh, ahh, Chávez no se va, de Chávez, doncs ni l'un ni l'altre són amics de marxar. Potser la figura de Cèsar gaudeix d'una pàtina de respecte que Chávez encara no té, però temps al temps, doncs segur que d'aquí dos mil anys els estudiants de llengües mortes faran exercicis de traducció amb els discursos de Chávez, com qui ara tradueix La guerra de les Gàl·lies. I si be és cert que la carrera professional de Cèsar va ser més reeixida, passant a foc i sang la meitat del món conegut, aquells eren altres temps, i no per això s'ha de magnificar la figura de Cèsar, que vista de prop devia ser tan menyspreable com la de Chávez.

Bungaku

És escrit en nombrosos papers que Hèracles, fill il·legítim de Zeus i d'Alcmene, donà mort al lleó de Nèmea, a l'hidra de Lerna i al senglar d'Erimant, capturà a la cérvola de Cerinea, al brau de Creta, a les eugues de Diomedes i al ca Cèrber, netejà els estables del rei Augies, feu fugir als ocells del llac Estimfal, aconseguí el cinyell d'Hipòlita i les pomes d'or del jardí de les Hespèrides, i robà els ramats de bous del gegant Geríon. I també són escrits molts més fets del forçut Hèracles, tants, que enumerar-los tots fora tediós. Només afegir que per la majoria dels mortals que poblaren el Peloponès, l'Àtica i multitud d'illes al llarg del Mediterrani ara fa més de dos mil anys, era tan cert que Hèracles donà mort a dues serps amb les seves pròpies mans quan no era més que un nadó de pocs dies de vida, com per nosaltres qualsevol de les més o menys rigoroses dades que podem llegir en els dits llibres d'història, que amb el pas del temps esdevindran, en el millor dels casos, literatura.

Dōmo arigatō gozaimasu

Gràcies, sou molt gentil, em regracia la dona en estat de gravidesa a qui acabo de cedir la tanda. No es mereixen, no porto pressa, li responc, content de poder afavorir a algú sense que això em suposi cap destorb. Oh, segur que si anéssiu apressat també m'haguéssiu deixat passar, donades les meves circumstàncies i la vostra amabilitat, em respon ella, alhora que li demana dos-cents grams de bacallà esqueixat a la dependenta. De cap de les maneres, li replico amb seguretat, si hagués tingut veritable pressa us hagués empès i trepitjat per passar jo primer, sense importar-me ni poc ni massa el vostre estat, de la mateixa manera que si hagués tingut gana us hagués pres el menjar, i, si així m'hagués estat necessari o plaent, hagués disposat del vostre cos i de la vostra vida... Però no passeu ànsia, afegeixo, en veure com la cara li muda de color, fins a dia d'avui he tingut la gran sort de poder satisfer les meves necessitats i capricis, no sabria diferenciar una cosa de l'altra, de manera prou covar... vull dir, civilitzada.