… un home superflu, fracassat, incapaç ja de cap altra cosa que no sigui tossir, somiar i, potser sí, també sacrificar-se… però ¿a qui i de què serviria el meu sacrifici? I al capdavall, ¿sacrificar què?
Qui així parla és el protagonista de la narració, un tal Stepan, que fa de criat a casa d'un alt funcionari de l'administració del tsar a Petersburg. I en un inici, la posició volgudament subalterna del narrador del relat em va fer pensar en un altre subaltern de tots prou conegut. Però a diferència del personatge de Walser, a mesura que avanço en la lectura el tal Stepan em sembla més un símbol que no un personatge. Com també em sembla un símbol un altre dels personatges, el del funcionari que amaga sota capes d'ironia l'absurditat de la vida que duu, de la feina que fa, del país on viu. Un funcionari prou decent i intel·ligent per adonar-se del sense sentit que viu, i que té la lucidesa de provar de no pensar. I que si es veu obligat a reflexionar, no dubta a fer-se seu l'argument Hegelià de la història com a progrés, on fins i tot quedaria justificat com a necessari un període d'engorroniment com el seu per a reactivar les futures forces del progrés.
Però al final res importa (al cap i a la fi, es tracta d'un relat de Txèkhov), atès que tots els personatges queden aclaparats pel sense sentit del país, tant aquells que es veuen sense esme de desitjar canviar de res, com aquells que ho desitgen però no gosen, com aquells que ho desitgen i gosen però no poden. I potser és que verament no es pot, com bé sabem ara que aquell futur ja és passat, i hem vist manta vegada com sota la tirania del tsar, del partit comunista o de la plutocràcia de torn, els russos no deixen mai de ser serfs del malparit de torn.
