Otoko no hito

Aquest cop és a l'autobús, on em sembla reconèixer a una persona digna d'admiració en l'home que seu al meu costat, que en tot és igual a un home admirable de qui ara mateix no recordo el nom. Però tot i la meva poca memòria és tanta la semblança que no puc evitar de pensar que potser és ell mateix, l'admirable home de qui no recordo el nom, a qui tinc assegut al meu costat. El miro de reüll una, dues, tres i fins a quatre vegades i concloc que la semblança és portentosa, en cas de ser semblança. Fins i tot el seu capteniment, d'una inevitable dignitat, em recorda a aquell de qui no recordo el nom, i aleshores imagino una tercera possibilitat, que la persona que seu al meu costat sigui un perfecte imitador d'aquell de qui no recordo el nom. Per no embrollar-me més em centro en les tres possibilitats enunciades fins ara i descarto una quarta, que la semblança no sigui més que un error atribuïble a la meva malaptesa, i faig un petit resum de qui pot ser que segui al meu costat: a, una persona admirable de qui no recordo el nom, be, algú que de manera natural i involuntària en tot s'assembla a una persona admirable de qui no recordo el nom, ce, una persona que de manera artificiosa i premeditada en tot s'assembla a una persona admirable de qui no recordo el nom. Concloc que l'opció ce és la més llaminera i descarto les altres dues per irrellevants, però abans que pugui escatir el perquè de tant sospitós comportament veig com la persona que seu al meu costat, i que de manera artificiosa i premeditada en tot s'assembla a una persona admirable de qui no recordo el nom, s'alça del seu seient, em diu gràcies quan arronso les cames per deixar-lo passar, i baixa de l'autobús aprofitant que aquest és aturat a la parada que hi ha al carrer de Viladomat, pintor barroc, just per sobre de la Gran Via de les Corts Catalanes, òrgan normatiu a Catalunya entre els segles tretze i divuit.

Jūni-gatsu nijūgo-nichi (II)

Ja no em desplau que em felicitin el Nadal o que em desitgin un bon any nou. Tampoc em sorprèn, doncs tota aquesta xerrameca ja no em ve de nou i poc em costa respondre un igualment poc compromès i mal vocalitzat, estalviant-me així de pronunciar jo mateix unes paraules que res no signifiquen per a mi. Fins i tot em plau no pas poc quan algú, potser l'empleat d'una sucursal bancària o el dependent d'un comerç, un client o un conegut, tal vegada un veí, s'estalvia les fórmules habituals i s'acomiada amb un senzill adéu o a reveure, per molt que siguem a vint-i-tres, vint-i-quatre o vint-i-cinc de desembre. I és que ja no em molesta que avui sigui Nadal, Sant Esteve demà, Cap d'Any divendres vinent, i Reis el sis de gener, doncs, afortunadament, tant se me'n dóna.

Súnion ni ikimashita ka (II)

La paraula ruïna és aliena al temple grec. Fins i tot aquells que han estat més assolats pel temps no han esdevingut un cúmul de fragments esquinçats o una pila caòtica de pedres. El tambor de la columna soterrat en la sorra i el capitell arrancat posseeixen la perfecció d'una escultura conclosa, escriu, també, Zbigniew Herbert a un bàrbar al jardí, talment el senyor Herbert fos Carles Riba a Súnion o, millor encara, al château de Bierville, albirant entre la vegetació del bosc les restes del temple de Posidó, no pas una ruïna, sinó una perfecte escultura conclosa. Perilloses paraules, doncs, les del senyor Herbert, que un cop més diuen allò que més ens plau sentir.

Kirei desu

Qui ja faci un cert temps que té la gentilesa i la paciència de llegir-me potser recordarà que des d'aquí he fet un cert elogi de la infidelitat, la hipocresia i la desconfiança, virtuts que considero cabdals a l'hora de dur una vida confortable, que, com saben, és al màxim a que crec que podem aspirar. Aquestes tres qualitats, però, no acostumen a gaudir de prestigi social, i hom no acostuma a presentar-se davant dels altres, ni davant d'un mateix, titllant-se d'infidel, hipòcrita i desconfiat, per molt que tot sovint aquest sigui el seu capteniment. O no ben bé, doncs si ho proven, veuran com no és gens fàcil viure d'acord amb uns preceptes morals tan exigents, en no ser gens agradós obrar en contra dels propis prejudicis, mirar de ser amable amb els altres en qualsevol circumstància i dubtar metòdicament de tota certesa.

Kono basu wa doko ni ikimasu ka

Aquest cop imagino una història protagonitzada per dos personatges, A i Be. A és un home de quaranta i pocs anys, amb dona i fills, una feina reconeguda i ben pagada, una discreta amant i un dia a dia prou agradós. Be és una dona de trenta i pocs anys de la que no en sé res, doncs aquesta història la imagino sota el punt de vista d'A, i en no saber res A de Be, jo, el narrador, tampoc en sé res. A i Be coincideixen sovint a l'autobús. Prou sovint com per a que A primer s'hi fixi, després s'hi enllamineixi i finalment s'hi enamori. I s'hi enamori amb tanta ardor que només els curts trajectes compartits en silenci a l'autobús li semblin, a A, dignes de ser viscuts, essent la resta del seu dia, abans prou engrescador, d'una llangor insuportable. És així que A decideix abandonar a la seva dona, prescindir de la seva amant i declarar-li a Be el seu amor. Una decisió imprudent, pensaran alguns, admirable o inevitable, d'altres. Que potser Be estimarà a A? Que serà Be una persona sentimentalment lliure? Que plaurà la forma de ser de Be a A? No hagués hagut de cercar alguna certesa, A, abans de fer un pas tan decisiu? Però això, pensa A, hauria estat trair el seu amor. Ell estima Be en tota circumstància, sigui el seu amor correspost o no, i troba qualsevol sensatesa indigna dels seus sentiments. Imagino, és clar, un final trist, doncs un cop fet el primer pas, trencar amb la dona i l'amant, la continuació resulta impossible, en no tornar a coincidir A i Be de nou a l'autobús per causes que poc importen. Imagino, és clar, a A passant la resta dels seus dies a l'autobús, amunt i avall de la línia, esperant a B. I fins i tot em complac en la crueltat d'imaginar que, molts anys desprès, tots dos tornen a coincidir, sense arribar, però, a reconèixer-se. I no és estrany que imagini aquesta història assegut a l'autobús, doncs la història que llegeixo, cendra per Martina, de Pedrolo, és, potser, la mateixa.

Kochira wa Matsuhisa-sama desu

Ahir a la nit Hideki Matsuhisa va ser el nostre cuiner particular. Asseguts al seu davant vàrem veure com ens preparava petites peces de sushi prenent l'arròs amb les mans, ratllant el wasabi al moment, afegint una pinzellada de salsa de soja o una gota de llimona. Ventresca i llom de tonyina, navalla, calamar, salmó, sorell, moll, verat, eriçó, anguila, gamba... fins a una vintena de niguirizushi fets i menjats al moment amb el millor producte que hom pot trobar a la nostra ciutat i un arròs com no en recordo cap d'igual. Matsuhisa bromejava alhora que dirigia a la resta de cuiners, ocupats en donar de menjar als altres comensals, i enmig de les seves bromes i dels omakase i oishi desu que li adreçàvem, semblava viure en el millor dels mons, la cuina del seu restaurant, el Koy Shunka. Kombanwa, totemo oishikata desu, ens acomiadàrem, amb la certesa d'haver estat, per una fugissera estona, i aquest cop sí, els favorits dels Déus.

Kochira wa Guilliam-san desu ka (V)

És, doncs, per estalviar-me enutjosos maldecaps com el que acabo de narrar, que en tornar a sortir al carrer en cerca de nous personatges porto un contracte de cessió de drets sota el braç. Però cada cop que topo amb algú que em sembla adient per a protagonitzar alguna de les meves ficcions, l'aturo amb polidesa i li ofereixo l'efímera immortalitat de la glòria literària, el desconegut refusa el meu oferiment talment jo només fos que sóc, un extravagant que li fa perdre el temps. És inevitable, doncs, que recordi a l'afortunat Pirandello amb enveja, doncs a ell bé l'anaven a cercar els seus personatges a casa, i jo, en canvi, haig de sortir a empaitar-los sense cap èxit. Per consolar-me em dic que tant és, que Pirandello és mort i menjat pels cucs, i jo encara tinc la sort de viure, i sense poder-ho evitar davallo per les escales de l'estació dels ferrocarrils del carrer Bergara, a on m'ha portat l'atzar, i a on em sembla veure a una persona admirable, John Cleese, que potser ha vingut a la nostra ciutat a entrompar-se i pixar-se pels carrers, tal com acostumen a fer els seus alegres compatriotes...

Kochira wa Guilliam-san desu ka (IV)

Afortunadament, i abans que ningú no prengui mal, arribem a plaça Catalunya, final de trajecte, moment en què tot torna a la dita normalitat i hom recupera noms i cognoms, en deixar de ser titelles de les meves ficcions. Però és aleshores que els anònims passatgers, potser pel somriure burleta que no puc reprimir, prenen consciència de qui sóc i del que he fet amb ells, i tots a una, amb un enuig que trobo excessiu i fora de lloc, m'adrecen paraules grolleres i m'amenacen amb accions legals, adduint no sé quin suposat dret a la pròpia imatge. Jo, poc amic de discussions, opto per accelerar el pas i fer-me fonedís, però són tants els meus perseguidors que no arribo a desempallegar-me de tots i acabo rebent més d'una empenta. No tinc més remei, doncs, que treure de nou el piolet del sarró i mirar de defensar el meu bon nom. Per sort, en veure com cauen els primers insensats al meu voltant, amb les testes esmicolades pels cops, els cossos especejats pel tall de l'esmolat piolet, hom s'apressa a girar cua i puc enfilar el camí de casa sense cap més entrebanc.

Kochira wa Guilliam-san desu ka (III)

En quedar-me sol torno a fixar-me en la dona que tant s'assembla a l'Stalin, alhora que amb un mocador em llevo la marca vermellosa que m'ha restat a la galta. Finalment, ja convençut que em trobo davant del temible Koba, m'afanyo a treure el piolet que sempre duc al sarró, i abans que ningú s'adoni de res, li esventro els budells tot declamant hipòcrites consignes revolucionaris en defensa de Lev Trotski i el POUM. La resta de passatgers resta estupefacte, i aprofitant-se de la moderna tecnologia de telefonia mòbil truquen als serveis d'emergència, alertant de la presència d'un psicòpata que ha escomès a una passatgera. En adonar-me que parlen de mi miro d'explicar-me tot dient-los que acabo de deslliurar el món d'un tirà, Iòsif Stalin. Però un setciències em respon que Stalin va morir va fa molt de temps, el cinc de març de mil nou-cents cinquanta-tres, a l'edat de setanta-tres anys, a causa d'una embòlia, essent la seva mort cantada per Pablo Neruda. No, per Alberti, sento que crida un home des del fons del vagó, i en un tres i no res es munta un imponent guirigall entre apologetes de Neruda i d'Alberti, que degenera en una batussa generalitzada.

Kochira wa Guilliam-san desu ka (II)

Però en llegir l'amable dedicatòria resto perplex i malbarato una magnífica ocasió de restar en silenci. Perdò, em disculpo, us havia confós amb en Terry Guilliam. I ara és ella qui resta perplexa, Terry Guilliam? voleu dir l'autor d'aquelles animacions surrealistes fetes a partir de fotografies retallades? pregunta encuriosida. I és així que ens embrollem en una interessant conversa sobre cinema d'animació, fins que, agafada ja confiança, li assenyalo al senyor Cleese, que sembla que es prepara per baixar a la propera parada. L'Asha, però, fa cara d'estranyada i em pregunta si potser no em confonc. Probablement, li responc, tendeixo a confondre'm amb facilitat, reconec. I mireu allà, diria que acaba de pujar Iósif Stalin, li xiuxiuejo a l'oïda, tot assenyalant a un home que acaba de pujar per la porta de la nostra dreta. No per portar un gran bigoti hom ha de ser l'Stalin, em respon ella, també xiuxiuejant, a més, si us fixeu en les seves sabates, veureu que es tracta d'una dona. I tot seguit em fa un petó a la galta esquerra i s'acomiada, doncs diu que aquella és també la seva parada.

Kochira wa Guilliam-san desu ka

Aquest cop és als Ferrocarrils, on m'hi sembla veure a una persona admirable, John Cleese, que potser ha vingut a la nostra ciutat a entrompar-se i pixar-se pels carrers, tal com acostumen a fer els seus alegres compatriotes, uns xicots excel·lents, diuen. Ell, però, potser per l'encarcarada educació rebuda a Cambridge, es comporta amb gran urbanitat i fins i tot cedeix el seu seient a un vell a qui deu superar en edat, doncs no es pot dir que el senyor Cleese sigui jove. Enllaminit per la seva presència paro atenció a la resta del passatge, per si de cas veig a Terry Guilliam o Terry Jones, a Michel Palin o Eric Idle, però només em sembla reconèixer, al fons del vagó, a Graham Chapman, que no pot ser, doncs el senyor Chapman morí fa més de vint anys. Però a la parada de Pàdua hi puja algú que en tot és idèntic a Terry Guilliam, i aprofitant que s'asseu al meu costat li demano, si us plau, un autògraf. És clar, em respon ell, adreçant-me un bonic somriure, i en un dels fulls en blanc de la llibreta que acostumo a dur a la butxaca de l'abric escriu, amb lletra clara i lligada, per a en dErsu_, el favorit dels Déus, de part de l'Asha Miró.