Jota-san no monogatari

Aquest cop és a al carrer Astúries on em sembla reconèixer a Jota sota la forma d'un captaire que destorba als clients d'un establiment on se serveixen menjars. I encara que provo d'accelerar el pas, no puc evitar que Jota em reconegui i s'apressi al meu darrera amb l'insensat desig que li faci algun tipus d'almoina. dErsu_, si us plau, em suplica Jota, penseu en els meus fills, abocats a la misèria, sense ni un rosegó de pa per menjar, vestint parracs, la gran fent de meretriu per tal que puguem pagar el lloguer de la cofurna on vivim, dErsu_, apiadeu-vos de la meva dissort, vós que podeu... s'allarga Jota en enutjoses i hipòcrites súpliques, doncs prou sé que qualsevol moneda que capti es convertirà, d'immediat, en alcohol de la més baixa estofa. A veure, Jota, si jo ara us donés cent euros, li dic tot seriós, que en faríeu?, li demano, no sense fer-li saber, també, que les meves paraules són hipotètiques. Oh, dErsu_, ànima generosa, benefactor dels desventurats, favorit dels Déus, cent euros... s'exclama el molt insensat, que de cop sobte intenta prendrem la ma amb el no dissimulat objectiu de dur-se-la als llavis en senyal de reverència i agraïment. Enrere, desgraciat, i respongueu, li crido enutjat. Pa, compraria pa, i llet, arròs, oli, cigrons, i també carn i peix, i medecines per tractar la pulmonia del petit i la lletja infecció de la gran, oh dErsu, ànima generosa, benefactor dels... i abans que no pugui tornar-me a prendre la ma l'alliso d'una bastonada i li retrec que és un hipòcrita, doncs prou sé, li crido, que gastareu fins al darrer cèntim en pixum de gat destil·lat per entrompar-vos... si almenys compressiu un malta decent, li retrec, i no em desplau que em volgueu enganyar, ni que només penseu en alcoholitzar-vos deixant que la vostra família es consumeixi en la misèria... però beure aquell aiguardent és monstruós, inhumà... veniu amb mi, desgraciat, i us compraré una ampolla del millor destil·lat de malta que mai no heu tastat, el convido, i ell, llagoter, em diu que sí, i tant, i hi torna amb la seva salmòdia, que si ànima generosa, que si benefactor dels desventurats, que si favorit dels Déus, i abans no em pugui tornar a prendre la ma li etzibo una altra garrotada, no fos cas, i li dic que ja me'l conec, i que sé que és capaç de malvendre's l'ampolla que li obsequiaré només per aconseguir diners per comprar encara més mam. Així què, benvolgut Jota, i enteneu que això de benvolgut és un mer formalisme buit de qualsevol contingut, us beureu tota l'ampolla d'una tirada al meu davant, sentencio. Tota, dErsu_? i d'una tirada? s'exclama Jota, més decebut que no pas espantat. Tota, Jota, tota, i si no us sembla bé, bon vent i barca nova.

I aquesta és la història, un cop més verídica i en tot ajustada a la realitat dels fets, de com Jota va esdevenir un cop més difunt, aquest cop a causa d'un coma etílic.

Mou ichido itte kudasai

Crec ser conscient que tot el que acostumo a dir ja ha estat abans dit per altres persones, i que és precisament per això que ho puc dir, perquè ja ha estat dit, altrament mai no tindria res per dir, o per repetir, que és el que sempre faig, tornar a dir, dir de nou, repetir el que ja ha estat dit, en no haver jo mai dit res que no hagi estat ja abans dit per altres persones.

Altres persones que potser no són sempre conscients que tot el que acostumen a dir ja ha estat dit, també, per unes altres altres persones, i que és precisament per això que ho poden dir, perquè ja ha estat dit, altrament mai no tindrien res per dir, o per repetir, que és el que sempre fan, tornar a dir, dir de nou, repetir el ja ha estat dit, en no haver elles mai dit res que no hagi estat ja abans dit per altres altres persones.

I encara que ara potser fora llaminer continuar repetint el mateix text, doncs de ben segur que les altres altres persones també repeteixen el que altres altres altres persones ja han dit, no es pot descartar la possibilitat que algun cop hi hagi hagut algú que, ni que sigui pel més bell atzar, hagi dit alguna cosa que fins aleshores no havia estat mai dita per ningú, com ara, per exemple, salvatge és la mort, segadora de la humanitat.

Uchi no niwa

I encara que no són poques les virtuts de Quo Vadis?, versió cinematogràfica dirigida per Mervyn LeRoy de l'homònima novel·la de Henryk Sienkiewicz, com ara la recreació que fa Ustinov del personatge de Neró, la irònica llagoteria de Petroni, la hieràticament hilarant interpretació dels actors secundaris, o la no poc maniquea i graciosa divisió entre virtuts cristianes i vicis romans, particularment servo un entranyable record del decorat que mostra la dolça llar d'Auli Plauci, general romà feliçment jubilat i convertit a la fe cristiana.

La llar del general serveix d'aixopluc a Marc Vinici, que de retorn d'una victoriosa campanya en terres britones, ha de fer nit a les portes de Roma. Allà, en la confortable ufanor d'una vil·la de cartró pedra, el gloriós Vinici s'enamora de Lígia, filla adoptiva de Plauci i captiva de Roma, quan tots dos enraonen com sords, cosa que potser afavoreix que la tal Lígia també s'enamori del gloriós Vinici. Però més enllà dels anecdòtics sentiments de dos poca-soltes, servo el record de la llar del vell Plauci, un indret que avui no em costa identificar amb un idíl·lic jardí epicuri, per molt que a l'infant que aleshores vestia el meu nom i s'embadalia pel jardí de la vil·la del vell Plauci, mai no hagués sentit parlar d'un tal Epicur.

Watashi wa herikoputā de tobimasen

No he volat mai en helicòpter. Ho he fet en avió, com a passatger, i també en ala de pendent, quan, corrent costa avall en contra del vent, el paracaigudes que la meva empenta arrossegava s'inflava i em feia ascendir per sobre del sòl que tan sols uns instants abans trepitjava. No era pas res difícil de fer, com ho prova que jo mateix, persona més aviat maldestre en la pràctica esportiva, fos capaç d'enlairar-me, de seguir un recorregut prèviament decidit, i d'aterrar amb correcció allà on tocava. Només un cop el recorregut del meu vol no es correspongué amb allò prèviament decidit, quan descendint des del cim del Puigsagordi vaig ensopegar amb l'esponerosa copa d'una conífera que em privà de prosseguir desplaçant-me segons semblava ser el meu desig. Però en helicòpter no he volat mai, encara que tinc el record d'un petit llibre així titulat, Helicòpter, de tapes color magenta i d'un contingut que més que a l'enlairament, potser convida a una certa introspecció críptica, cosa que em portà a anomenar-lo Submarí, per molt que de vegades hom sí pugui afirmar que, cada cop que començo, estic molt més a prop d'acabar.

Nemurimasu

Un cop sopat, amb els infants ja dormits i el pensament emboirat per l'agradosa malta, no em puc estar d'admirar l'excel·lència de la feina feta al llarg del dia, de l'encert de les decisions preses i de la justesa de les paraules dites, i, ja posats, m'admiro també de la formosor de la meva persona i de la superlativa grandària i ferma erectabilitat del meu penis. Em trobo, doncs, en un estat d'ànim excel·lent, que més que convidar-me al merescut descans em crida a fites més agosarades i ambicioses, com ara salvar a la humanitat de tot mal. Afortunadament l'embriaguesa no m'emboira del tot el pensament i de seguit m'adono de la grossa insensatesa del meu propòsit: salvar a la humanitat? i ara, el que cal és exterminar-la! em dic, convençut que ara sí el meu objectiu és encertat i admirable, just i necessari. Però abans no pugui prendre les divines armes i davallar les escales prest pel carnatge, la son em guanya i resto amb la consciència i la voluntat suspeses, fins al punt que un discret fil de saliva comença a regalimar-me d'entre els llavis embrutant l'amorós coixí, doncs fins i tot, els favorits dels Déus, bavegem quan dormim.

Sumimasu (III)

I com si amb una no en tingués prou, tres són les vides que, simultània i/o alternativament, crec viure al llarg del dia.

Primera i més gustosa, sens dubte, la que trobo en la lectura, quan desplaçant-me dalt del catorze, o fent temps aquí o allà, o plàcidament reclòs dins la privadesa de la pròpia llar, em deixo bressolar pels pensaments de l'autor de torn, que m'acostumen a oferir molt més del que pugui jo mai arribar a abastar per mi mateix. Segona, i potser menys llaminera, però Déu n'hi do, aquella que imagino a partir dels desconeguts que ensopego al meu pas, certament moguda i digna del mes inversemblant dels fulletons, encara que potser no prou sensata per ser viscuda, però sí prou insensata per ser recordada. I finalment aquella que m'ofereixen familiars, coneguts i saludats, certament prosaica i banal, però sens dubte confortable, una vida, aquesta sí, que potser paga la pena de ser viscuda, encara que potser millor no recordar-la gaire, ni fer-ne gaire esment.

Pīnattsu o tabekunai (V)

Els primers a venir foren grups d'escolars acompanyats pels seus respectius docents, amb la idea que conèixer de primera mà les circumstàncies que jo havia viscut i llurs severes conseqüències, els hi serviria d'advertiment i podrien extreure algun tipus d'ensenyament moral de tot plegat. Als grups escolars els seguiren altres grups, habitualment d'interns d'alguna institució pública, i de seguida vaig també començar a rebre visites individuals, sobretot de persones que seguien algun tipus de teràpia. Però a causa del ressò que el meu cas tingué als mitjans de comunicació, el fet de visitar-me es popularitzà i ja ningú no se'n podia o no se'n volia estar de fer la meva coneixença, tal com sempre és un goig fruir de les suposades desgràcies alienes des de la pròpia i també suposada confortabilitat. Venir-me a veure esdevingué així una moda d'obligat compliment, encara que la meva còlera no sempre estigués a l'alçada del que d'ella s'esperava, i fossin no poques les visites que marxaven decebudes pel meu discret capteniment.

I com que les circumstàncies del meus cas són ben conegudes de tothom, m'hagin visitat o no, poc em plau d'allargar-me més en el record d'uns fets que prefereixo oblidar. Permetin-me, doncs, que fineixi aquí la narració, i que prengui comiat de tots vostès amb una petició: no em portin cacauets.

Pīnattsu o tabekunai (IV)

Ben al contrari, la visita més carregosa que recordo va ser la d'un barbamec que deia admirar-me. Cert que em portà avellanes i un Ardbeg de deu anys, i en això es mostrà ben coneixedor de les meves preferències, però el xaval no callà ni un moment, tot recordant-me amb admiració paraules que sembla que havia jo dit o escrit en el passat, abans del fet aquell que tot ho capgirà, i que en aquell moment, en les circumstàncies d'aquells dies, em semblaren del tot alienes a la meva persona i només serviren per fer-me sentir presoner d'un passat que fa temps no visc com a propi. Fins i tot, en un cert moment, el noi es tragué una petita llibreta de la butxaca interior de la jaqueta amb l'evident intenció de servir-se'n per prosseguir amb la seva tediosa xerrameca. Alarmat per la seva insensata intenció, no vaig tenir més remei que fer sonar la campaneta per alertar al sempre eficient servei de seguretat, i tot seguit entraren dos forçuts auxiliars que prenent al carregós barbamec per sota les aixelles, el llençaren finestra avall. Llàstima no haver-me pogut alçar del llit per gaudir del plaer de veure com l'indesitjable garlador s'estampia contra el dur panot de la vorera.

Pīnattsu o tabekunai (III)

Però va haver-hi un cop que vaig rebre una visita que encara recordo amb plaer. La d'una noia de poc més de vint anys que em portà una ampolla d'aiguardent. La noia, que sens dubte em visitava en compliment d'una obligació indefugible i poc desitjada, no obrí la boca al llarg de tota la visita, i fins i tot se serví d'una discreta gesticulació per fer-me avinent la seva salutació i comiat.

En un cert moment, i atenent a la meva condició de mascle, la noia cregué que potser em plauria veure-li els pits, i també en silenci és llevà samarreta i sostens per mostrar-me'ls, petits però ferms, d'un tacte ben agradable, com no vaig trigar a comprovar. Però el gest d'acaronar-li els pits la desplagué, doncs la noia es feu enrere i m'adreçà un esguard reprovador que vaig entendre tot seguit: podia mirar però no pas tocar. Sigui com sigui, i gràcies potser a la meva obediència posterior, ja que no vaig provar de tornar-la a grapejar, la noia s'abaixà pantalons i calces i em mostrà, alternativament, anus i vulva. Finalment la noia es vestí, s'acomiadà i marxà.

Pīnattsu o tabekunai (II)

Però les visites com la d'ahir a la tarda no són les més habituals. Encara que de tant en tant sí que rebo la visita de persones de gran fama, ja sigui aquesta fama deguda a la seva contingent popularitat o als seus lloables mèrits, acostumo a rebre moltes més visites de persones anònimes, d'aquelles a qui ningú, fora del seu reduït cercle de familiars, amics i companys, no coneix.

El que ja resulta més aleatori és la composició numèrica de les visites, i sempre fa de mal dir si rebré la visita d'una persona sola, d'una parella, o d'un grup més o menys nombrós. Jo m'estimo més la visita de grups, en ser-me sempre més fàcil defugir qualsevol conversa, doncs és cosa sabuda que les persones es comporten com paràsits quan formen part d'un grup, i els paràsits, en general, van a la seva i no enraonen gaire. Així, persones que tractades individualment podrien fins i tot resultar agradables i enriquidores, com a integrants d'un grup resulten d'una companyia tan agradable i enriquidora com agradable i enriquidora pot ser la companyia d'una puça, una xinxa, un poll o qualsevol altre hematòfag. D'aquesta manera m'estalvio passar pel mal tràngol de fer cap coneixença, i no em reca de comportar-me com un imbècil.

Pīnattsu o tabekunai (I)

Ahir a la tarda vaig rebre la visita d'un grup de persones de gran fama, la notorietat de les quals no és deguda al reconeixement que reben per l'excel·lència amb que desenvolupen les tasques que els hi són encomanades, sinó a la seva assídua i habitual presència als mitjans de comunicació. És per això que enlloc d'anomenar-les persones de gran fama, d'ara en endavant les anomenaré persones de gran popularitat.

El grup de persones de gran popularitat, doncs, em feu entrega d'un petit obsequi que més aviat em disgustà, una grossa paperina plena fins dalt de cacauets, quan és publica i notòria la meva preferència per les avellanes torrades. Però com l'obsequi no tenia per objecte mostrar-me la seva deferència satisfent qualsevol dels meus capricis, sinó fer una pública exhibició de les seves suposades bones maneres, és ben comprensible que els meus visitants negligissin les meves preferències. Encara més quan abans de poder tastar ni un sol dels cacauets, els visitants començaren a adreçar-me tot d'irrellevants preguntes mancades de qualsevol sentit, en preguntar-me no pas per mor de les meves respostes, sinó per admirar-se de la grollera expressivitat de les meves paraules i de la turpitud de la meva vocalització. Finalment, tips de riure a costa de la meva comprensible malaptesa, les persones de gran popularitat que ahir em visitaren s'acomiadaren amb maneres ofensives, de tan excessivament polides com eren, no sense abans expressar-me tot un seguit de bons i hipòcrites desitjos. Un cop foren fora, vaig finalment tastar els cacauets, que resultaren rancis i massa salats.