Kyō no kakimono (XI)

Som profunds, tornem a ser clars. Aquestes paraules de Nietzsche (...) poden definir també les pàgines de Marisa Madieri. La crítica sovint n'ha subratllat la neta i despietada transparència, que fa que el fons obscur de la vida aparegui en la límpida superfície de les coses tal com són, aigua cristal·lina en què s'emmiralla el perfil de la tortuosa geometria de les cavitats submarines. Escriu Claudio Magris, el seu marit, al postfaci de Verd Aigua.

I és potser per les meves antitètiques circumstàncies, pels meus confortables dies nets de qualsevol trasbals, sense cap gros destorb en la meva memòria més enllà de la inadequada temperatura de l'aigua del bany o de l'excessiva cocció del turbot, que em sé incapaç d'una prosa transparent que només deixaria relluir la plana geometria del meu fons. El turbot és massa cuit, o l'aigua és freda, els pantalons mal planxats, s'ha acabat el paper higiènic, els llençols no han quedat del tot nets, hi ha massa trànsit, he perdut el tren, un conegut ha traspassat, l'orxateria és tancada, m'ha picat un mosquit, s'ha fos una bombeta, la soprano ha fet figa, la buguenvíl·lia no ha florit, s'ha acabat l'aiguardent, m'he descuidat el paraigües, hem tingut convidats a sopar, el torró és massa dolç, el bacallà massa salat, tinc tos... vet aquí la meva trasbalsadora transparència.

Bardassoni desu

També a Verd aigua trobo bardassoni, un mot de bella fonètica el significat del qual m'escau d'allò més, essent com és un bardassoni algú d'una buida presumpció que es manifesta amb una xerrameca estúpida i incessant. Si més no aquest és el significat que li dóna l'àvia Quarantotto, i que jo dono per bo en no trobar la paraula en cap dels diccionaris d'italià on-line que consulto. A google, en canvi, trobo que a més del terme despectiu (i poc normatiu) utilitzat per l'àvia Quarantotto, Bardassoni, amb la B inicial en majúscula, també correspon a un cognom potser no gaire popular que podria apropiar-me. Bardassoni è il mio cognome, per servirlo, dErsu_ Bardassoni. Come dice lui? Sí, sí, io sono un buon bardassoni, anche, ciarlatano e stupido, molto stupido. Sí, davvero. Ciao e grazie mille.

Yomimasu

Llegeixo amb plaer Verd aigua, de Marisa Madieri, on es recorda l'èxode dels italians de Fiume, que foren substituïts per eslaus quan la ciutat, i bona part de la península d'Ístria, passà de mans italianes a iugoslaves en formar part Itàlia del bàndol perdedor de la Segona Guerra Mundial i Iugoslàvia del guanyador. En paral·lel, a la premsa llegeixo la fugida de milers d'uzbeks del Kirguizistan, foragitats de les seves cases per la majoria kirguís. Com fins fa quatre dies feren els albano-kosovars amb els serbis, que pocs dies abans feren el propi amb albano-kosovars, bosnis, macedonis i croats, i, al seu torn, els macedonis amb els albanesos. Com els russos feren amb els alemanys de la Pomerània, i abans els alemanys amb qualsevol eslau que trobessin en el seu mecanitzat marxar cap a l'est. Com potser voldrien fer els israelians amb els palestins, si Israel no tingués l'inconvenient de ser un estat democràtic, essent com és la democràcia un gros destorb a l'hora d'executar una neteja ètnica com cal, i com de ben segur farien els barbuts hamassians amb els israelians, si els hamassians tinguessin la força necessària per fer-ho, doncs de ganes sembla que no els hi en falten, ni als hamassians ni, pràcticament, a ningú.

Kochira wa mizu o nomitai desu

El positivista escèptic arribà assedegat a la font després d'una llarga caminada pel bosc. Allà hi trobà a un vell assegut sobre una soca a qui saludà amb falsa afabilitat, doncs si enlloc de trobar al vell allà, assegut al costat d'aquella font boscana, l'hagués trobat a la ciutat, ja fos al carrer, a l'autobús o en uns grans magatzems, no l'hagués saludat pas. Després de la salutació el positivista escèptic s'acotxà per beure del doll d'aigua que brollava d'una escletxa de la roca a traves d'una estreta canal feta amb la branca d'algun faig proper. Però just en aquell instant, quan el positivista escèptic era acotxat i havia iniciat el moviment per atansar els seus llavis al raig d'aigua, el vell l'advertí que, si bevia l'aigua d'aquella font, metamorfosaria en karibú. El positivista escèptic, és clar, no feu cas de la ximpleria que acabava de sentir, i sense molestar-se en replicar que tal transformació era impossible i inconcebible, que a més el karibú era un animal del tot aliè a aquella contrada i que la rondallística popular com a molt acceptaria una transformació en gripau, sadollà la seva set amb l'aigua de la font, de lleuger gust ferrós, degut, sens dubte, a l'existència d'alguna veta d'aquest mineral en el subsòl que travessa el corrent subterrani que alimenta la font. Tot seguit, sense que aquest narrador tingui cap explicació satisfactòria del fet, el positivista escèptic metamorfosà en karibú.

Kochira wa Segura-chan desu ka (IV)

I l'endemà, quan li explico el cas a algun conegut, i també a més d'un desconegut, tothom se sorprèn de la meva sorpresa i de la meva ignorància, i hom ho troba tot la mar de normal i s'exclama que jo no tingui cap doble o no sigui el doble de ningú. Fins i tot hi ha qui arriba a pensar que faig broma, o que no sóc més que un desgraciat, potser un dement, probablement un indesitjable, en no haver trobat a ningú que vulgui ser jo, o que vulgui que jo sigui ell. A més, amb el pas dels dies no triga a córrer la veu de la meva singularitat entre els meus coneguts i començo a notar com alguns em defugen i d'altres em miren amb desgrat. Fins i tot trobo a la bústia més d'una carta anònima, el contingut de la qual prefereixo no revelar, i rebo alguna lletja trucada. És per tot això que m'he animat a escriure aquestes maldestres i precipitades ratlles, que potser trobaran ridícules, amb l'esperança que les meves desgraciades circumstàncies arribin a despertar ni que sigui una engruna de misericòrdia en els seus cors, i si algú troba que té alguna certa semblança física amb mi, tingui la bondat, que de ben segur li serà recompensada, de voler ser qui jo sóc o, si més no, d'acceptar que jo sigui qui ell és.

Kochira wa Segura-chan desu ka (III)

Ja al vespre li comento a la meva companya la meva conversa amb les dues Clara Segura, i per sorpresa meva em diu que ja ho sabia, que totes dues havien sortit feia temps en un programa de televisió explicant el seu cas. A més, afegeix, és molt pràctic això de ser dos i molta gent fa el mateix, conclou. Molta gent?... Doncs jo, fins aquesta tarda, no coneixia a ningú que ho fes, responc un pel ofès. Com que no coneixes ningú? no siguis ximplet, si jo mateixa ho faig, em respon, com qui diu la més gran de les obvietats. Què? m'exclamo, incrèdul. No te n'havies adonat? em pregunta fent-se ara ella la sorpresa. Em pensava que ja ho sabies i que ja t'estava bé, així, pel mateix preu, enlloc d'una és com si tinguessis dues dones, m'explica. Sóc bígam! doncs, m'exclamo, pensant en les lletges conseqüències legals de la poligàmia. No estem pas casats, no es pot parlar de bigàmia, mira de tranquil·litzar-me. I qui va infantà i alletà a la petita A, tu o l'altra? pregunto, un cop superat ja el límit de l'astorament. Ja no ho recordo, pensa que s'acaba interioritzant tant la situació que al final, talment el cas de la Clara Segura, acabem sent dues personificacions d'una mateixa persona, com si totes dues ho féssim tot, part inclòs, m'explica amb paciència. Aleshores podríem coincidir una nit tots tres, no? m'animo a proposar. No diguis marranades, em talla, seriosa, a més, ja és tard, estic molt cansada i me'n vaig a dormir, em respon. Com que a dormir? protesto indignat. Com ets..., és lamenta, si arribo a saber que t'ho prendries tant a la valenta no t'explico res.

Kochira wa Segura-chan desu ka (II)

Però de sobte ens distraiem en veure com puja al vagó una altra dona que en tot és idèntica a la Clara Segura amb qui estic parlant i que no pot més que ser l'altra Clara Segura, la coneguda actriu. I astorat per la semblança veig com totes dues es saluden, es fan petons a les galtes, s'abracen, i la primera Clara Segura comença a explicar-li a la segona Clara Segura la nostra conversa de fa uns instants. Però com també dóna la coincidència que totes dues van vestides amb robes idèntiques, porten idèntic pentinat i idèntics complements, les acabo confonent i ja no sé quina de les dues és la coneguda actriu i quina la seva ocasional substituta, doncs com ja he dit la semblança és perfecte. Importa? em respon una d'elles en mostrar jo el meu dubte. No, suposo que no, responc capcot. I tant que no, confirma l'altre, penseu que nosaltres mateixes, tot sovint, dubtem de quina de les dues és la famosa actriu i quina la seva eventual substituta, em reconeix l'una. I aleshores, com s'ho fan, per esbrinar qui és qui? pregunto encuriosit. No ho esbrinem, ho decidim, em responen totes dues a l'uníson. Ho decideixen? m'exclamo sorprès. Sí, és el més pràctic, em respon l'una, i el més interessant, afegeix l'altra, fora ensopit se sempre la mateixa persona, hi torna l'una, i a més som actrius, i res no ens agrada més que interpretar, ni que sigui el nostre propi paper, hi torna l'altra. I si ara anem vestides igual, continua l'una, és perquè avui tenim un assaig molt feixuc i anirem fent torns, conclou l'altra, crec.

Kochira wa Segura-chan desu ka (I)

Us penseu que sóc la Clara Segura, la coneguda actriu, oi? em pregunta, en adonar-se del meu mal dissimulat esguard, la dona que seu al meu davant. No ho sou pas? li responc jo, sorprès, doncs la semblança és perfecte. Sí i no, em respon, és cert que em dic Clara Segura, però no sóc la Clara Segura que us penseu que sóc, afegeix, com qui es fa l'interessant. Sou la seva germana bessona, és clar, afegeixo jo, burleta. I ara! fora inversemblant que uns pares haguessin posat el mateix nom a dues germanes, ni que aquestes no haguessin estat bessones. Però no, no som pas família. Només ens assemblen força i compartim nom i cognoms, conclou.També el segon? pregunto incrèdul. Sí, també el segon, em confirma. Em preneu el pèl, és clar, ric. Us he vist actuar al teatre i us he tingut a tocar, fent d'Antígona, també d'Electra, i no tinc cap dubte que vós sou la Clara Segura, afirmo, categòric, mirant d'aguantar-me el riure. Sí i no, em torna a respondre ella, ara ben seriosa. Em dic Clara Segura, ja us ho he dit, però no sóc la Clara Segura que us penseu, i tot plegat no és més que la suma de petites coincidències, em repeteix. I vós no sou la Clara Segura actriu, és clar. Bé, sí que sóc actriu, però aquesta no és més que una altra coincidència, reconeix amb la boca petita. És clar, responc faceciós, i ara em direu que també heu interpretat els papers d'Antígona i Electra al teatre, algunes pel·lícules i una coneguda sèrie de televisió, i que això no és més que una altra coincidència, afegeixo. No, no és cap coincidència, és que com m'assemblo tant a la Clara Segura, més d'un cop l'he substituïda en cas d'indisposició. És possible que al teatre m'hagueu vist a mi, i no pas a ella, i per això la semblança un sembla tan perfecta, m'argumenta amb paciència, com qui explica qualsevol evidència a un marrec. Tot plegat no té cap ni peus, responc desorientat. Si ho penseu bé trobareu que tot és molt simple, em contradiu. La Clara i jo ens vàrem conèixer a l'Institut del Teatre, i per la coincidència de nom i cognoms vàrem congeniar de seguida i no trigàrem a ser cul i merda, com s'acostuma a dir. Com ella, a més, de bon inici ja es veia que seria molt bona actriu, jo em fixava tant com podia en la seva manera d'actuar i mirava d'imitar-la en tot, de manera que la lleugera semblança que ens teníem s'ha anat fent més gran amb el pas del temps, i per això, per la semblança i per l'amistat que ens teníem, i ens tenim, res de més natural que jo fos la seva substituta ocasional, hi torna, pacient. Sí, bé, una cosa és el gest, el posat, però si fins i tot, si em permeteu la grolleria, se us endevinen les mateixes formes llamineres, afegeixo. Cirurgia, sempre vaig envejar els pits de la Clara i me'ls vaig fer operar, em respon, ara riallera. És clar, com no ho havia pensat abans. I la veu? pregunto inquisitorial. Pràctica, i no oblideu que sóc actriu, em respon sense pensar-s'ho, si fins i tot els seus pares em confonen, afirma. Què voleu dir? que en tenir-vos totes dues al davant no us saben diferenciar? pregunto astorat. No ben bé. Mai ens han tingut a les dues al davant, només que algun cop també l'he substituïda en alguna trobada familiar, m'explica. És clar, és clar, i suposo que també l'haureu substituït algun cop al llit marital, ja posats, afegeixo burleta. Sí, també, em reconeix. Ja ho veig, ara ho veig molt clar, trastorn d'identitat dissociatiu. Vós sou la Clara Segura, la coneguda actriu, només que de vegades us penseu que no ho sou, i per justificar la vostra aparença us heu inventat tota aquesta història, concloc. I vós sou psiquiatre? que aneu repartint diagnòstics entre els desconeguts que trobeu als ferrocarrils, em replica ella, no sense un cert enuig.

Watashi wa mado ga suki desu

Avui em plau fer un cert elogi de les finestres, aquelles estructures de fusta, alumini o clorur de polivinil fetes a partir d'un bastiment i una o diverses fulles fixes, batents, corredisses i/o oscil·lants que acostumen a trobar-se a les façanes dels edificis. Unes estructures que ens donen l'oportunitat de tafanejar el que succeeix a l'altra banda (en definir tota finestra dues bandes, la nostra i l'altre), alhora que ens permeten mantenir una confortable distància amb els esdeveniments observats que sempre és d'agrair, doncs res de més assenyat que mantenir-se allunyat dels esdeveniments (conjunt de tot allò que s'esdevé), siguin aquests del tipus que siguin.

Kochira wa Magris-san desu

El fet de representar alguna cosa, per a un escriptor, pot ser perillós (...). Pot reduir a sotmetre a valors superiors i a exigències morals l'anàrquica veu de la poesia, que de vegades és necessàriament negativa, disgregadora, nocturna. Representar implica en certa manera donar veu a una positivitat, mitigar la tragèdia, eludir la Medusa. Escriu Claudio Magris al postfaci de l'edició de l'illa, de Giani Stuparich, que acabo de llegir.

Em complau compartir el significat de les paraules del senyor Magris, doncs, si parlem de literatura, quin valor pot ser superior a l'anàrquica veu, no pas de la poesia (entelèquia que poc significa per a mi) sinó del poeta? És potser per això que tot escriptor, si considerem escriptor a aquella persona que no pot viure sense escriure, segons la definició que Rilke ens ofereix a la primera de les seves cartes a un jove poeta, no pot servir a res ni a ningú, ni, sobretot, a cap idea, doncs res de més banal que un escriptor al servei d'una idea, d'una causa, i encara més si aquesta sembla noble i, d'alguna manera, desitjable.

Kaeru wa kaerimashita (II)

Avui he rebut la visita de dos desconeguts que m'han parlat d'integritat i de responsabilitat, de seny i de cautela. Amb paciència m'han alliçonat tot advertint-me dels riscos de la demagògia i el sensacionalisme, i m'han demanat quines proves tenia per haver afirmat per escrit que les granotes havien tornat. Jo els he parlat de certs indicis, de converses a mitja veu i d'insinuacions. Res de tota això justifica les vostres afirmacions, i pel bé públic exigim una rectificació i una disculpa, m'han respost ambdós a l'uníson amb veu autoritària però educada. En el meu text, m'he justificat, queda prou clar que les meves paraules no estan fonamentades en cap dada objectiva i que només responen a suposicions, i confio que els meus lectors tindran prou senderi com per saber destriar la informació de la opinió, la certesa del rumor. Aquí tots dos s'han somrigut i m'han respost, encara a l'uníson, que només es pot tenir confiança en les institucions, mai en les persones, i s'han esplaiat en tot de convincents consideracions que més m'estimo no repetir. És per tot això que em veig obligat a demanar la seva indulgència pels segurs maldecaps que la meva frivolitat els deu haver causat en no haver cap dada, cap proba, ni cap testimoni que justifiqui les meves agosarades afirmacions d'abans d'ahir. El cert és, doncs, que les granotes no han tornat.