Yakushimasu ka

Ist das der Morges? Welche Sonne geht auf? Wie goss ist die Sonne. Sind das Vögel? Ihre Stimmen sind überall, fragment d'un cert text, de tothom prou conegut, que escrigué Rilke un potser ja llunyà mil vuit-cents noranta-quatre i donà a impremta dotze anys després.

És ja el matí? ¿Quin sol està sortint? ¿Com és de gran el sol? ¿Són les aus que canten? Llurs veus se senten pertot arreu, segons traducció de Guillem Nadal publicada el mil nou-cents cinquanta-set.

És això el matí? ¿Quin sol s'aixeca? Com és gran el sol! ¿Són això ocells? Llurs veus són pertot, segons la traducció esdevinguda canònica de Riba i publicada, pòstumament, el mil nou-cents seixanta-cinc.

És això el matí? Quin sol s'alça? Com és de gros el sol! Són això ocells? Llurs veus són pertot, goso jo proposar, que no sé ni un borrall d'alemany i justejo amb el català.

Dare ga reggaeton o kiiettai desu ka

Quiero un regalo para el gilipollas de mi hermano, demana una noia de capteniment poc discret i maneres grolleres. I que le gusta a tu hermano? li demana tot seguit el dependent de la botiga. No lo sé, respon la noia, mi hermano es gilipollas y yo no sé que les gusta a los gilipollas. I és aleshores que el dependent, amatent a les necessitats de la seva clientela, demana en veu alta si algú sap que li agrada als cap de cony (si se'm permet l'ús de cap de cony com a traducció de gilipollas), per si de cas alguna de les persones que omplen la botiga el pot orientar. I és aleshores quan un noi d'estatura curta, però d'ànim despert i servicial, respon amb sorprenent seguretat que a los gilipollas les gusta el reggaeton.

Le gusta el reggaeton a tu hemano?, li demana aleshores el dependent a la noia de capteniment poc discret i maneres grolleres. Sí, sí que le gusta, respon la noia, potser una mica confusa, doncs bé a ella també li agrada el dit reggaeton.

Basu de ikimasu ka (III)

Afortunadament l'autobús ha quedat aturat a l'alçada de la plaça Lesseps, on el vint-i-dos té una parada molt concorreguda. No és aleshores estrany que siguin molts els passatgers que pugin al vehicle, amb no pocs dels quals coincideixo cada matí, i són ells els encarregats de treure del seu error al caporal dels Mossos, en fer-li evident que jo no sóc pas el cap de cap escamot, sinó, només, un usuari del transport públic que s'ha comportat amb heroica exemplaritat en enfrontar-se amb aparent èxit a un perillós escamot de psicòpates homicides. El caporal, aleshores, es treu una petita medalla de llautó de la butxaca dreta de la camisa, i amb maldestra solemnitat em condecora i m'encaixa la mà, tot expressant-me la seva més sincera, diu ell, enhorabona, talment avui fos el meu aniversari, irrellevant efemèride que no crec recordar que s'esdevingui avui. Sigui com sigui, però, amb tants contratemps anem amb retard i temo de no arribar tard a deixar els nens a escola, més encara quan, mancat de conductor, l'autobús roman immòbil. Podria, és clar, aturar un taxi, que sens dubte fora un mitjà més ràpid, encara que també molt més onerós, i qui sap si potser encara trobaríem algun tipus de retenció de trànsit al llarg del recorregut que fes que la despesa feta amb el taxi resultés malaguanyada. Afortunadament, abans de prendre cap decisió, veig que ja arribem a la plaça Bonanova, avinentesa que aprofito per demanar la parada i davallar.

Basu de ikimasu ka (II)

Malauradament, de seguida m'adono que l'autobús ha estat segrestat per un escamot de psicòpates homicides, i el que ens semblava un amable gest per part del conductor no ha estat més que un parany per part del cap de l'escamot, tal com se'ns fa evident en veure com a la part del darrera de l'autobús s'amunteguen els cossos sense vida dels dissortats passatgers que han pujat a l'autobús en parades anteriors. Em cal, doncs reaccionar amb prestesa si no vull que nosaltres acabem, també, dalt de la pila de cossos inerts, i és per això que m'apresso a prendre l'esmolat glavi, i al crit de desperta ferro! escometo als membres de l'escamot, que sobtats per la meva actitud decidida no ofereixen cap resistència consistent a la meva empenta i resten esventrats en un tres i no res. Però és just aleshores que restem aturats per un important dispositiu dels Mossos d'Esquadra, que alertats per algun vianant dels fets que s'esdevenien dalt de l'autobús, no poden pas permetre la lliure acció d'escamots de psicòpates homicides, en ser l'homicidi un lleig delicte. Aleshores, és clar, als ulls del caporal dels Mossos que pren el control de l'autobús, les coses més aviat semblen el que potser no són, és a dir, els psicòpates homicides per mi esventrats semblen innocents víctimes i jo semblo el capitost de l'escamot, essent el petit A i la seva germana els meus sanguinaris còmplices.

Basu de ikimasu ka (I)

Essent nosaltres a l'altra vorera, veiem amb disgust com el vint-i-dos ix de la parada sense que ens sigui possible aturar-lo per tal de poder-hi pujar, doncs per fer això ens caldria creuar el carrer amb el llum del semàfor en vermell, grossa imprudència. Però el semàfor, és clar, canvia i podem creuar, encara que l'autobús ja no és a la parada, sinó aturat al nostre davant, al semàfor, allà on el conductor té prohibit d'obrir les portes per deixar-hi entrar o sortir passatgers, tot i que no dubto que si li demanés amb un gest que ens permetés de pujar-hi, el conductor, com altres cops ha fet, ens obriria. Aquest cop, però, anem bé de temps i no passa res si ens hem d'esperar a la parada sis, set o vuit minuts a que vingui el proper vint-i-dos, i és per això que no faig cap gest al conductor. No obstant això, en ser al costat de l'autobús la porta davantera s'obre i el conductor ens adreça una mirada de simpatia, tot i que no em sembla reconèixer en ell a cap dels habituals conductors del vint-i-dos. Pugem, doncs, donem les gràcies i el bon dia, introduïm els nostres títols de transport en una de les dues petites màquines cancel·ladores de títols de transport que trobem a banda i banda del pas, i ens dirigim al lloc habitual on acostumem a fer estada dalt del vint-i-dos.

Thomas Wolfe no hon o yonde imasu

Era un nen d'ulls foscos i seriós, ...

És la de més amunt la primera frase del segon paràgraf de El nen perdut, de Thomas Wolfe, segons traducció de Marcel Riera i edició de Viena edicions. Una frase que a mi, que potser sóc un torracollons, em grinyola. Era un nen seriós d'ulls foscos, potser hagués escrit jo si de cas el nen era seriós i tenia els ulls foscos, o bé era un nen d'ulls foscos i seriosos, si el que era seriós eren els ulls, i no pas el nen, sempre i quan, és clar, s'accepti com jo accepto que una persona d'ulls seriosos, ni que sigui un nen, pugui tenir un tarannà no seriós. Però en Marcel Riera és algú amb un domini de la llengua molt més solvent que no pas jo, i els senyors de Viena edicions, entre els quals es compta el propi Marcel Riera, han demostrat abastament al llarg dels darrers anys una cura gens negligible en la edició dels seus llibres. Així que consulto l'original, on trobo escrit, he was a child, dark-eyed and grave, que no m'aclareix que és seriós, si el nen o els ulls del nen, doncs excepció feta dels possessius, és cosa sabuda que els adjectius en anglès no diferencien el singular del plural, encara que m'adverteix que en la traducció d'en Marcel Riera s'ha perdut una coma gens negligible.

Però menys enllà d'escatir el sexe dels àngels, al text original també trobo això, Light came and went and came again, cosa que em fa molt difícil tornar a la traducció, tot i la meva malaptesa amb la dita llengua anglesa.

Berga dori

Avui un desconegut m'ha aturat al carrer Berga a l'alçada del carrer de Sant Marc i m'ha parlat del cos i de l'ànima, del cel i de la terra, de l'infern i del paradís. I en les paraules del desconegut tot resultava clar i evident, d'una simplicitat que esborronava: el culte al cos ens porta de pet a l'infern, que és la terra, i el culte de l'ànima al paradís, que és el cel. Res de nou, doncs, sota la capa del sol. Era aleshores menester, segons les sentides paraules del desconegut, renunciar al cos per salvar l'ànima i així poder sojornar per sempre més al paradís. I tot seguit, amb paraules vehements i sentides, el desconegut m'ha exhortat a llevar-me la vida per tal de poder-me guanyar el molt desitjable paradís, doncs els suïcides, perorava el desconegut, són sempre rebuts pels Déus amb joia i alegria. Jo, és clar, persona de vegades amatent al benestar del proïsme, enlloc de servir-me de l'esmolat glavi per llevar-me'n la meva, de vida, m'he estimat més disposar-ne de la del filantròpic desconegut per fer-li així obsequi del sempre agradós paradís, insensata utopia que molts semblen desitjar, com ara un cert desconegut que avui ha tingut la sort, o no, d'aturar-me al carrer Berga a l'alçada del carrer de Sant Marc per parlar-me del cos i de l'ànima, del cel i de la terra, de l'infern i del paradís.

Mortensen-san desu ka

Sí, que votin. Jo crec que és un error a llarg termini del govern no fer el que va fer la Gran Bretanya amb Escòcia. Que deixin votar. Però també Mas ho està embolicant, per raons egoistes personals que no tenen res a veure amb el bé de la gent. Mas és un oportunista, llegeixo que explica en Viggo Mortensen al sempre massa simpàtic Antoni Bassas, ja saben, el noi aquell especialitzat en entrevistar al difunt Nicolau Casaus.

I més enllà de la possible discrepància o coincidència amb l'opinió expressada pel senyor Mortensen, em sorprèn que algú nascut i criat a Manhattan, que algú que també ha residit a l'Argentina, Veneçuela i Dinamarca, però no pas a Catalunya, pugui tenir una idea tan clara i precisa no ja sobre els estranys esdeveniments que darrerament s'esdevenen a casa nostra, sinó sobre la pròpia persona del Molt Honorable, fins al punt d'arribar a tenir una opinió molt semblant a la d'algú nascut a la imperial Tarraco i resident al cap i casal, com ara jo. Em sorprèn, doncs, o més aviat em sorprendria, si no fos que potser l'opinió del senyor Mortensen no és ben bé l'opinió del senyor Mortensen, sinó la de la seva actual parella sentimental, na Ariadna Gil, filla de n'August Gil, persona prou coneguda i reconeguda que és fàcil entendre no simpatitzi amb el Molt Honorable com jo simpatitzo, en considerar, com jo considero, que l'egoisme i l'oportunisme són dues virtuts cabdals exigibles a qualsevol persona com cal.

Platònov-san no hon o yonde imasu (II)

Al matí en Kozlov va passar molt de temps dret sobre el cos adormit d'en Pruixevski. El turmentava que aquell líder intel·ligent dormís com un ciutadà insignificant entre les masses ajagudes i perdés l'autoritat. En Kozlov va haver de pensar profundament en aquella circumstància incomprensible: no volia ni podia permetre el perjudici que causava a tot l'Estat la línia inadequada del cap d'obres, escriu Platònov a La rasa.

El primer cop que vaig llegir Bulgàkov vaig riure a cor que vols. Aleshores jo encara trobava reconfortant el somni de la utopia, i les aventures de l'amic Satanàs al país dels Soviets em resultaren d'allò més hilarants, encara que va ser el propi Bulgàkov el primer en advertir-me que parés compte, que m'ho mirés bé, que potser riure no era ben bé el que tocava o, si més no, no només riure. Anys després ja no vaig riure amb la lectura de Dovlatov, si de cas se'm va escapar algun somriure mesurat, fet com de passada, doncs la pròpia mala llet de l'autor m'impedí el riure i prou que ja tenia jo notícia de quin pa s'hi donava, al país dels Soviets. I ara, per molt que la narració hi pogués convidar, amb Platònov no em surt el riure, ni ni el somriure, ni poc ni molt, gens, doncs prou bé sé que tots el que es descriu era pres amb la màxima serietat i consideració pels coetanis de Platònov, que no reien pas ni, sobretot, permetien cap riure, ni somriure, ni dubte, ni crítica, ni exegesi, ni res, doncs davant la construcció del socialisme només l'entusiasme hi era, no només permès, sinó obligat.

Què els Déus em protegeixin, doncs, dels entusiastes que em furten el riure.

Platònov-san no hon o yonde imasu

La lectura de Platònov també em porta al record la lectura feta ja fa sis anys de La muntanya de l'ànima,de Gao Xingjian, i encara que no siguin poques les evidents diferències entre ambdós autors, trobo no poques i sorprenents semblances. Algunes de circumstancials, com ara que ambdós no comptaven amb publicar l'obra escrita, o que ambdós van patir els estralls de la utopia i de l'entusiasme dels utopistes. Però altres semblances em resulten fonamentals, com ara que ambdós semblen capaços de crear paisatges mítics que escapen al sempre limitat coneixement racional i, per sobre de tot, que ambdós escriuen una prosa abassegadora sense principi ni final, cosa que em porta a plantejar-me la possibilitat d'afegir un nou gènere literari, el vuitè, a la potser ja prou extensa classificació de gèneres literaris que darrerament em plau imaginar: el de les inabastables novel·les que ni comencen ni acaben, només s'esdevenen, a tothora i en tota circumstància.

Escítia ni imasu ka

I així com les altes serralades del Kirguizistan, les grans planúries dels antics escites domadors de poltres em resulten una terra mítica més enllà de tot coneixement racional. Les fèrtils i horitzontals terres de les conques del Dnièper, el Don o el Volga em porten el record de les paoroses franges horitzontals de les darreres pintures de Malevic, de l'abundosa sang vessada per blancs, verds, roigs i negres en temps de batusses civils, de les lectures de Bulgàkov i de les imatges de Dovjenko. M'imagino planes sense principi ni fi, un espai homogeni, isotròpic, perfectament cartografiat per Platònov a Txevengur, quelcom més que una novel·la, una prosa abassegadora que no hauria de tenir començament ni final. Els homes naixem i morim, cert, i els llibres comencen i s'acaben, també cert, però la prosa de Platònov resulta un continu del qual no es pot imaginar ni principi ni final, per molt que els seus llibres, coses dels objectes, tinguin una primera i una darrera pàgina. Caldria, doncs, llegir Platònov en desordre, primer unes poques planes, tancar el llibre i tornar-lo a obrir a l'atzar, llegir unes altres poques planes i tornar-lo a tancar i a obrir, i així anar fent, indefinidament, una i altra vegada, sense principi ni fi, talment haguéssim nascut dins les seves planes i haguéssim de morir dins les seves planes, de les que no seríem més que un discret peu de pàgina.

La rasa, en canvi, de moment em fuig de la mítica del paisatge, encara que la sensació de ser dins d'un gran ens inabastable es manté, prova, potser, de la inabastabilitat de la prosa de Platònov.

Viena ni imashita (II)

Avui voldria explicar els motius que el passat vint-i-set de novembre em portaren a escriure que la posada en escena de l'Arabella de Richard Strauss que aquests dies es pot veure al Gran Teatre del Liceu és magnífica. I per provar d'explicar-me potser hauria de començar parlant de Els Maia, la gran novel·la d'Eça de Queirós.

Els Maia és una novel·la de poc més de trenta pàgines precedides d'una molt escaient introducció de set-centes pàgines, que potser alguns lectors poc amatents poden arribar a confondre amb la pròpia novel·la. El mateix s'esdevé amb l'opera d'Strauss, llibret d'Hugo von Hofmannsthal, on el muntatge del senyor Christof Loy proposa una introducció en tres actes dividida en dos plans escènics: un primer pla emmarcat en blanc on s'esdevenen els habituals conflictes entre els habituals personatges, i un segon pla més costumista on es mostren les circumstàncies que embolcallen la narració. En tot moment sorprèn l'immaculat blanc que emmarca el primer pla, fins que finalment el miracle s'esdevé i rere tots dos plans s'obre la foscor. No cal ara entrar en detalls argumentals, però contemplar com aquells dos personatges, la pròpia Arabella i el seu promès, l'acabalat i molt tanoca Mandryka, s'endinsen en la negror més absoluta glaça l'ànima, encara més quan tot seguit la identificació amb els personatges és total, i som nosaltres mateixos, espectadors esblaimats, qui ens trobem anant de bracet de l'Arabella o el Mandryka de torn enmig d'aital negror.

I tot seguit a provar de viure, que no ha estat res.