Kochira wa Bierce-san desu

Poden uns relats escrits i traduïts amb aparent mestratge, uns relats que tal com mana el gènere reserven per les darreres paraules un gir sorprenent que capgira el sentit d'allò fins aleshores llegit, uns relats que inclements furguen en les interioritats de la dita ànima humana (si és que tal cosa existeix) fins arribar a allò que hom acostuma a anomenar el moll de l'os, uns relats no exempts d'un cert humor que més que endolcir amargueja, uns relats, en definitiva, sensacionals, magnífics, superbs, si se'm permet, un cop més, la sempre necessària exageració, poden, doncs, uns relats així resultar fatigosos, previsibles, feixucs i, en definitiva, enutjosos, terriblement enutjosos, superlativament enutjosos?

El mèrit, i/o demèrit, el dec a Històries de soldats, d'Ambrose Bierce, que bé hagués pogut titular-se Història de soldats, doncs una sola és la història explicada, fins a setanta vegades set, talment en un guerra dita civil estigués molt mal vist matar a algú que no fos de la pròpia família.

Watashi wa apurikotto ga suki desu

És possible que allò que anomenem coneixement només ens faci servei, si és que per alguna cosa ens pot arribar a fer servei, no pas per fer-nos captenir amb un cert encert sinó, només, per entendre el perquè dels nostres inevitables e invariables errors? per finalment capir el perquè de la nostra persistència en colpejar-nos la delicada testa amb la solidesa de les parets? en trobar un cert consol en creure que, en qualsevol cas i circumstància, hauríem actuat amb la mateixa malaptesa? en finalment acceptar-nos tal com potser som i bandejar tot allò que crèiem desitjar que fos? en acceptar la desfeta, disculpar-nos la covardia i, finalment, gaudir en pau de la dolçor dels albercocs? doncs, ma ci sono albicocche così buone.

Watashi wa watashi ga suki dewa arimasen

Avesat com estic al passat, a tot allò que crec recordar que se'm va esdevenir, a aquell que potser vaig ser, a la placidesa de tot allò que ja no és... el present se'm fa esquerp, cansí, aliè i, per sobre de tot, enutjós. Com esquerp, cansí, aliè i, també per sobre de tot, enutjós em resulta ser aquell que crec ser, aquell que potser sóc. I és aleshores que només el miratge del futur, el miratge de tot allò que sens dubte mai no s'esdevindrà, que tant és que mai no s'esdevingui, m'és l'únic consol.

Només que el futur cada cop s'apropa més, se m'apropa més.

Kinō eiga o mimashita (VIII)

A la pantalla del cinema veig les imatges projectades d'un grup de cinc persones, tres dones i dos homes, vestits tots ells amb robes llampants i abillats amb l'excés propi de la gent de la faràndula. Tots cinc canten, cadascú amb una tessitura de veu diferent, una mateixa melodia segons les característiques pròpies de l'estil vocal anomenat doo wop. La cançó, ensucrada a l'engròs, fa rodolins al voltant d'una incerta i intangible abstracció que molta gent acostuma anomenar servint-se d'una paraula de cinc lletres que comença per a i termina amb la divuitena lletra de l'alfabet llatí. Dos dels cantants, un dels homes i una de les dones, tenen el color de pell propi de les poblacions de l'Àfrica subsahariana. Els altres tres tenen el color de pell propi dels anomenats caucàsics, amb independència de si són, o no, nascuts a les muntanyes del Caucas, avinentesa sens dubte improbable però sempre possible. I qui dia passa any empeny.

Kutsu

El timbre llunyà dels tramvies del meu temps -un timbre monòton i fatigat que semblava fer vibrar la llum lívida del crepuscle i que portava una vaga olor d'avellanes torades i cacauets, escriu Pla a El meu país, setè volum de la seva inabastable obra completa.

De la superficial aproximació que en els meus temps d'estudiant universitari vaig fer a l'obra d'Immanuel Kant, a qui a l'ETSAB no pocs confonien amb l'arquitecte Louis Kahn, m'ha quedat el record d'un idealisme de pedra picada i la cosa aquella d'una certa compartimentació del coneixement, és a dir, que de la mateixa manera que els enunciats analítics restan fora de l'àmbit dels principis morals, el soroll no s'ensuma. D'aquí que la giragonsa amb que Pla qualifica el timbre dels tramvies em provoqui una evident admiració, encara més quan uns centenars de pàgines després Pla passa comptes amb els sabaters de Palafrugell, una mena d'idealistes del calçat que portaven al cap una sabata ideal, modèlica, canònica, perfecta, una sabata que no estaven disposats a modificar davant de cap peu. (...) Si la sabateria idealista crea situacions com aquesta, tan carregades de dolor inútil i gratuït, es comprendrà perfectament que el respecte que em mereix la filosofia idealista sigui molt petit. El mal que em feren les sabates d'aquells grans sabaters ha influït decisivament sobre tota la meva vida espiritual, moral i física.

I ja per acabar només recordar les paraules de Fontane a Effie Briest:

La felicitat, si no vaig errat, consisteix en dues coses: la primera, ocupar el lloc que et correspon (...); i la segona i més important, no patir incomoditats en la vida quotidiana, és a dir, dormir bé i que les sabates noves no et facin mal.

Watashi wa yodan ga suki desu

Em plau el significat comunament acceptat del substantiu excurs. I em plau, també, la sonoritat del seu significant, excurs, dit sempre en veu alta, amb la contundent subtilesa de la barreja de sons consonàntics que li és pròpia. Però el que més em plau és la digressió que comporta tot excurs, aquell sovint parlar per no dir res, aquell anar amunt i avall sense arribar mai enlloc, aquell comentar la manera de filmar els vehicles en moviment que tenia Truffaut, els problemes digestius del personatge que interpretà Edgard G. Robinson a Double Indemnity o, com no, la curiosa consciència del temps segons el canònic excurs de Mann a La muntanya màgica. Així, els pocs insensats que han tingut la dissort de conversar amb mi han hagut d'entomar la meva dèria d'explicar, vingui a to no, la trobada d'Ulisses amb Aquil·les a l'Hades o la llista complerta d'ingredients del botànic batut que em preparo cada matí. Què, si no, són aquests papers, sinó una interminable successió d'excurs que potser no porten a enlloc però que ajuden a anar passant, no més que un conjunt d'excuses que m'alliberen de l'enuig d'haver d'escriure amb una certa seriositat, amb una certa ambició. No, excusi, jo només escric excurs, que em plauen més, i qui dia passa any empeny.

Montblanc ni ikimashita

I és a l'emmurallada vila de Montblanc on ensopeguem amb uns riallers percussionistes portuguesos que colpegen sense clemència els respectius tabals, tambors i timbals, que de tot traginen. Els percussionistes, que marxen arrenglerats en quatre columnes, aturen de sobten el seu marxar i procedeixen a executar una mena de maniobra envoltant que sembla tenir com a propòsit escenificar el versicle setze del vintè capítol de l'evangeli segons sant Mateu, aquell on es diu que els darrers passaren a primers, i els primers, a darrers. Duta a terme la maniobra i esdevinguts els darrers primers i els primers darrers, els percussionistes esclaten en una mena de bramul eixordador, si se'm permet l'exageració, alhora que prossegueixen amb el seu incansable picar tabals, tambors i timbals, que de tot traginen.

I així els percussionistes van bramulant i percutint, fins que el foll insensat que sembla fer-los de guia s'enfila sobre una barana de la via pública i executa un petit salt d'una migradesa impròpia del brogit que provoquen els seus adlàters, i dóna per acabat el pandemònium, entenent per pandemònium qualsevol de les dues accepcions que recull el diccionari de l'institut, a saber, lloc de reunió dels esperits infernals o reunió de gent que conspira per al mal, encara que jo, capriciós de mena, m'inclino per la segona.

Sumu

Viure obsessionat, pres a tothora per la inclement tirania d'una idea única, fixa i contingent que decideixi tots els meus actes i em monopolitzi el pensament, que m'aïlli del món i em faci estrany i indesitjable a ulls del proïsme. Existeix més joiós i inabastable delit? més grossa i malaltissa insensatesa? més digna i humana ambició?