Doko ni Potu ga arimasu ka

Són els imbècils els que sobretot escriuen llibres, com si tinguessin por que la fama de la seva estupidesa no arribi a la posteritat, fa dir l'autor, Ludvig Holberg, al seu protagonista, Niels Klim, quan aquest narra els usos i costums del principat de Potu, la més puixant i sensata de les moltes nacions que hom pot trobar sota l'escorça terrestre, si és que fem cas al tal Niels Kliem, que al llarg de les més de tres-centes pàgines del llibre en qüestió, El viatge a sota terra de Niels Klim, no queda clar si és el més babau o el més espavilat dels mortals.

I aquesta afirmació, són els imbècils els que sobretot escriuen llibres, és només creïble si la fa algú que escriu llibres, com és el cas, doncs bé el senyor Holberg és autor d'una obra vasta i extensa, talment ho devia ser, en justa correspondència, la seva estupidesa. A no ser, és clar, que el reconeixement de la pròpia estupidesa sigui, com potser és, la millor manera d'alliberar-se de la ja prou esmentada estupidesa.

Dare ga Brutus-san desu ka

És tal vegada Marcus Junius Brutus el més conegut dels tiranicides, ja saben, aquelles ànimes potser càndides, o potser massa múrries, que semblen creure que amb el tiranicidi del tirà mor la tirania. Però des dels ja llunyans temps del tal Marcus Junius Brutus, quan als idus de març Cèsar fou occit fins a vint-i-tres vegades al Teatre de Pompeu, seu provisional del senat romà, els esdeveniments mostren com el tiranicidi d'un tirà només porta a l'establiment d'un nou tirà, d'habitud després d'un període d'una certa convulsió en forma de carnatge. Així, mort Cèsar, Octavi i Marc Antoni s'enfrontaren als suposats partidaris de la república, i un cop derrotats aquests Octavi s'enfrontà a Marc Antoni, i no poques desenes de milers de morts desprès Octavi esdevingué ell mateix tirà sota el nom d'August. Però era Marcus Junius Brutus un càndid que creia que amb el tiranicidi del tirà moria la tirania, o només un murri, que embolcallat amb la bandera de la llibertat creia fer drecera per esdevenir ell mateix tirà? Aquesta és una pregunta que ja em vaig fer fa anys, en llegir les Filípiques de Ciceró, i també fa pocs dies, en llegir el Juli Cèsar, de Shakespeare, i d'ambdues lectures sembla deduir-se que el tal Marcus Junius Brutus fou un càndid hàbilment manipulat per la resta de conspiradors, tots ells moguts per rancúnies personals o pel sempre lloable desig d'enriquir-se.

Però cal tenir cura amb els discursos de Ciceró, doncs ell mateix era part interessada en els esdeveniments i mostrava una evident i tràgica simpatia per Marcus Junius Brutus. I Shakespeare, és clar, pren la mort de Cèsar per bastir una obra on el més important no és, evidentment, la fidelitat a uns fets que li arriben mitjançant la traducció anglesa de Plutarc feta per Thomas North. I cal tenir, sobretot, una grossa prevenció amb els meus propis prejudicis, ben disposats a sobreestimar la suposada i oligàrquica democràcia romana per sobre de la sempre antipàtica tirania.

Dare ga desu ka

És el que fa la vida, va dir, t'ensenya de mica en mica qui i què ets en realitat. Els psiquiatres no ho poden fer, això, va dir, els psicoanalistes no ho poden fer, només la vida amb el seu reguitzell de cops inesperats. De mica en mica. Cop a cop, escriu també Gabriel Josipovici a Moo Pak. 

I és potser precisament aquest t'ensenya de mica en mica qui i què ets en realitat, el desllorigador de tot plegat, sobretot si considerem que també a Moo Pak podem llegir que el coneixement sense patiment no existeix, d'on poc costa deduir que conèixer-se a un mateix és potser l'experiència més decebedora que hom pot afrontar, en descobrir, inevitablement, que no som aquell que creiem ser, sinó algú infinitament pitjor. D'aquí que a la popular màxima que rebia als visitants de l'oracle de Delfos, de coneix-te a tu mateix, potser caldria afegir-li un pietós, i no et jutgis.

Suki desu ka

Tal com ho diu la cerimònia jueva per als morts, va dir, a cap de nosaltres no li és donat d'apartar-se de la feina que cal fer i a cap de nosaltres no li és donat de completar-la, escriu Gabriel Josipovici a Moo Pak.

Així com altres cops he tingut el caprici de recordar certs gèneres literaris que em plauen d'allò més, com ara el de les novel·les l'acció de les quals s'esdevé en un sanatori antituberculós, o el de les novel·les on no passa mai res, o fins i tot el de les novel·les protagonitzades per jueus que fan les amèriques, aquests dies tinc a mans una ficció que bé es podria encabir dins el gènere dels llibres que es lamenten de com de difícil és escriure. Cas paradigmàtic del gènere seria el de Paludes, d'André Gide, però d'aleshores ençà el gènere ha esdevingut lloc comú de tots aquells que incapaços d'escriure res digne de ser llegit intentem ficcionar el propi procés d'escriptura talment el nostre fracàs tingués algun tipus d'interès. Cert que el senyor Josipovici escriu amb cura i els seus raonaments resulten sòlids i ben travats, esquitxats d'ironia i d'una aparent saviesa desmanegada que s'agraeix (encara que també farcits de no poques jeremiades que fatiguin no pas poc) i que probablement les meves paraules són injustes amb els seus mèrits. I serà per la prevenció que acostumo a servar vers aquest gènere, o serà per qualsevol altre bestiesa, però no acabo de decidir si la lectura d'aquests dies em plau o em desplau, cosa, probablement, del tot irrellevant.

Kochira wa Hoedeman-san desu

I és allà on un menys s'ho espera, com ara a les sessions infantils de la Filmoteca, que de cop sobte i sense avís previ hom pot travessar aquella línia imaginària que separa allò quotidià d'allò extraordinari, allò negligible d'allò indispensable, i trobar-se cara a cara amb aquell intangible que fa suportables els nostres dies.

I és possible i fins i tot probable que en escriure aquestes paraules exageri, i no pas poc, però del que sembla un petit afegitó del programa per acabar d'omplir la sessió, no més que una petita animació de poc menys de cinc minuts, un aparent exercici d'estil sense cap transcendència amb unes nines russes, set en total, i sense cap línia argumental aparent, n'hagi obtingut els millors cinc minuts del dia, que potser no és massa, però tampoc poc.

Konban sakana o tabemashita

Fou al mes de juliol que un conegut em parlà dels lloritos, no pas aus, sinó peixos, plans i ataronjats, que m'eren del tot desconeguts. Sembla ser que quan el meu conegut no era més que un infant el seu pare en pescava, allà, a la cosa del Maresme, i de totes les captures la dels lloritos era la més celebrada per la família. I va ser dissabte passat, al mercat, que a la peixateria habitual vaig veure uns bonics peixos plans i ataronjats, exposats sobre el gel sota el nom de lloritos, que em van fer recordar de cop les paraules del meu conegut. Set en quedaven i set en vaig comprar, a més de quatre gambes, un parell de sèpies i un grapat de rossellones i musclos per acompanyar els fideus que pensava fer per dinar. Però com els àpats del cap de setmana ja estaven programats, tots set lloritos van anar a parar al congelador. 

I dimecres a Sant Pol, tot tafanejant la carta del Sant Pau, vaig tenir la grossa sorpresa de topar-me amb un aperitiu a base de lloritos, acompanyats de tàperes, olives, vermut i bastonets de xaiota. I a més de pensar que feia massa temps que no hi anàvem, al Sant Pau, vaig recordar els lloritos del congelador de casa, que avui ja han estat cuinats, a la planxa, amb unes gotes d'oli, i tot seguit menjats, per petits i grans, amb grossa satisfacció, tant per la ferma però delicada textura de la seva carn, com pel seu excel·lent gust, que podria recordar al del moll, potser no tan intens, però certament net i deliciós.

Ku-gatsu jūichi-nichi (II)

L'alegria, aquell sentiment de plaer que neix generalment d'una viva satisfacció de l'ànima i és manifesta amb signes exteriors, és potser difícil d'explicar però fàcil de percebre, sobretot gràcies als esmentats signes exteriors. De la mateixa manera, altres sentiments més aviat antònims, com ara l'enuig o l'ira, són també difícils d'explicar però fàcils de percebre gràcies als signes exteriors amb que també és manifesten.

És potser per aquesta facilitat de percepció que ahir m'era fàcil identificar l'alegria que em trobava al meu pas, tant al Cap i Casal com a Sant Pol, on ens tocà passar el diumenge. I un cop enfilàrem el camí de tornada també m'era fàcil de destriar l'alegria en allò que sentia per la radio i en allò que llegia a la pantalla de l'ordinador o veia al televisor, un cop arribats a la dolcesa de la llar. I ja avui m'ha estat també fàcil anar identificant els mateixos signes d'alegria en no poques persones i en no pocs escrits, però també he començat a destriar mostres d'enuig i ira, tant en les paraules d'algun conegut com en les explicacions que llegia sobre tot allò que ahir va esdevenir-se. I cosa curiosa, o no, tots aquells que mostraven els ja esmentats signes d'alegria coincidien en una mateixa explicació d'allò que ahir s'esdevingué, tal com tots aquells que mostraven signes d'enuig o ira coincidien en una segona explicació, en tot oposada a la dels primers.

I com jo mateix recordo haver-me comportat amb una certa alegria, deu ser que més aviat comparteixo la primera de les explicacions i rebutjo de pla la segona, per molt que no acabo d'explicar-me el motiu de la meva pròpia i sorprenent alegria.

Kochia wa Raventós-san desu

Ahir diumenge, a l'Avinguda de la Catedral, vaig tenir l'alt honor de poder intercanviar quatre paraules amb Jordi Raventós, editor d'Adesiara. Fou en un estand de la Setmana del llibre en català, quan el propi Raventós em cobrà el preu estipulat pel llibre que vaig adquirir, Sempre han tingut bec les oques. Vaig aleshores aprofitar l'avinentesa per comentar-li com m'havien plagut molts dels llibres per ell editats, com ara El doctor Glas, i ell em va recomanar la lectura d'Una dona, llibre que ja he llegit, tal com li vaig fer saber, tot afegint que la protagonista, sobretot a la segona part del llibre, se m'havia fet carregosa pels motius que ja vaig exposar aquí. L'editor va coincidir amb mi que tot plegat era una revolta contra el pare, i encara que jo hagués allargat la conversa indefinidament, els menuts em reclamaven i l'editor havia d'atendre altres sol·licituds. Així que ens acomiadàrem, i fou aleshores que l'editor em regracià la compra feta, previsible malentès, doncs, en aquella situació, l'únic que tenia coses a regraciar era, sóc, jo mateix.

Kuroi desu

El film noir és un gènere cinematogràfic que si bé m'acostuma a complaure, rarament em satisfà del tot, excepció feta, només faltaria, del cas de Double Indemnity de Billy Wilder, i de Touch of Evil d'Orson Welles. En el film noir acostumo a admirar l'estilització visual i l'agilitat de la seva narrativa, l'ús habitual de l'analepsis i la potència expressiva del blanc i negre, tot posat al servei de l'anàlisi de les misèries humanes. En canvi, m'acostuma a desplaure el rerefons social d'alguns films, com és el cas de les molt recomanables High Sierra o White Heat, de Raoul Walsh, o l'excessiva complexitat d'algunes trames i l'abús del suspens com a ganxo per mirar de captar l'interès de l'espectador.

Aquest darrer seria el cas que va oferir ahir la Filmoteca amb The Killers, de Robert Siodmak, on un interès excessiu per la trama argumental acaba destorbant l'estudi dels personatges, que acaben esdevenint no més que estereotips mancats d'ànima, excepció feta, és clar, d'una excepcional Ava Gadner i un convincent debutant: Burt Lancaster.

Sen kyū-hyaku san-jū

La darrera traducció al català de La senyora Dalloway de Virginia Woolf era de 1930. Aquest mes tindreu la nova de Dolors Udina, llegeixo en una piulada al compte de twitter d'Edicions La Magrana.

I serà que grossa és la meva susceptibilitat, però el text de la piulada em revolta. No pas pel nom de Dolors Udina, de qui he llegit més d'una traducció, sinó per aquest era de 1930, talment les traduccions tinguessin data de caducitat. I no es tracta de negar la possibilitat de fer noves traduccions, ni de defensar les traduccions noucentistes, ni de ficar-me enmig de batusses de traductors que em venen ben grosses. És, només, que, era de 1930, no és argument de res, i no veig perquè hem de rebutjar allò que és vell només perquè és vell.

I serà que grossa és la meva susceptibilitat, però el text de la piulada em revolta. No pas pel nom de Dolors Udina, de qui he llegit més d'una traducció, sinó per aquest la nova, talment la novetat fos, d'alguna manera, res de desitjable. I no es tracta de rebutjar sistemàticament tot allò originat o ocorregut fa poc, aparegut de poc, que apareix per primera vegada, ni de defensar tot allò que no és nou. És, només, que, la nova, no és argument de res, i no veig perquè hem d'accepta allò que és nou només perquè és nou

Kesa Hermes-san o mitsukemashita

dErsu_, benvolgut, us cercava! sento una falaguera veu que em crida, i en tombar-me resto perplex en trobar-me amb el diví Hermes, el murri missatgers dels Déus, que m'esguarda condescendent. Veureu dErsu_, no és que ens hàgiu decebut, doncs res esperàvem de vós, en ser com és inútil esperar res de qualsevol mortal, si nosaltres mateixos, els immortals, ja som prou decebedors. Però... com ho diria... la vostra actitud ens treu de polleguera. No a mi, és clar, que poc m'importa un no-ningú com vós, però Posidó, per exemple, no pot sofrir aquesta indolència vostre, aquesta manca d'ambició, i a Hefest el revolta el vostre habitual menyspreu vers els altres, i creieu-me, dErsu_, no li falta raó, doncs qui sou vós per menystenir a ningú? Sort en teniu de Zeus, a qui res plau tant com veure Posidó i Hefest empipats, i per això encara us atorga el seu favor, per gaudir de l'enuig d'aquells dos que, en confiança, són insofribles, amb aquells aires que gasten, trident amunt i mall avall.

Però pareu compte, dErsu_, pareu compte, que volàtil és el caprici dels Déus. I ara, convideu-me a dinar.