Anata wa orokana desu ka

Sens dubte que els membres de l'anomenat Consell General del Poder Judicial són éssers mancats d'enteniment, ben bé allò que el diccionari defineix com a imbècils, això és, estúpids, toixos en alt grau. Potser no tots, certament, però sí una majoria qualificada, altrament no s'entén que aquesta majoria hagi decidit elevar a la categoria de màrtir a cert redactor de beneiteries a temps parcial.

I no només això, doncs amb la seva toixa decisió, la majoria de membres d'aquest anomenat Consell General del Poder Judicial castiguen a la soferta ciutadania d'aquest dissortat país nostre a haver d'esmorzar, dinar i sopar en companyia d'aquest cert redactor de beneiteries a temps parcial, a qui avui ja trobem en tota ràdio que escoltem, en tot diari que fullegem, en tota televisió que entrelluquem.

I temporalment foragitat dels jutjats, aquest cert redactor de beneiteries a temps parcial ara farà el salt a l'ajuntament del cap i casal en companyia del mil homes aquell que diuen, i ja és graciós tot el que s'arriba a dir, que escriu llibres. I allà el tindrem, omnipresent, ubic, pressent arreu per obra i gràcia dels membres d'aquest anomenat Consell General del Poder Judicial, i càstig i puniment del comú dels moridors.

Jibun dake no heya

Perquè els dinars sempre han estat servits a l'hora; els plats i els gots rentats; les criatures dutes a escola i fetes grans. No en queda res. Tot ha desaparegut. No hi ha biografia ni història que te'n parli. I les novel·les, sense mala intenció, menteixen, escriu Virginia Woolf al darrer capítol d'Una cambra pròpia.

I si bé al llarg dels primers capítols, sens dubte a causa de la meva condició de benestant mascle de raça blanca, i a la seguretat que em dóna la meva pretesa superioritat, he sentit el text llunyà, talment no em fos adreçat, potser en no haver jo mai sofert cap dels greuges que enumera l'autora, en no haver-me jo mai trobat el pas barrat, ni haver-me trobat mai foragitat de cap plantació de gespa, ni haver-me trobat mai que es poses en qüestió cap de les meves capacitats.

Però arribat al darrer capítol l'enlluernament és aclaparador, i més enllà del suposat tema del text, les dones i la novel·la, trobo que en aquestes pàgines no es parla pas de dones, ni de novel·la, només d'allò que molts anomenen vida i a mi em plau anomenar literatura, potser a l'estil de Rilke en aquelles famoses cartes, només que amb més fondària, amb més precisió, amb molta més ambició. I talment les recordades frases de Coleridge, que tal com diu l'autora t'esclaten dins i et fan rajar tot un ventall d'altres idees, les frases de Woolf m'esclaten i per uns moments em porten a entrellucar el sentit i significat de la més esmunyedissa de les paraules, i és així que per uns instants goso creure que, la realitat, és allò que no mor.

Doko ni Pirandello-san ga imasu ka

Disculpeu-me! sento que em criden, i em tombar-me veig com un desconegut m'adreça un somriure excessiu i em demana si jo no sóc pas el famós dErsu_, l'escriptor. I ara, li responc, potser sí que de vegades em faig dir així, però ni sóc famós ni sóc escriptor, m'excuso. No sigueu modest, em retreu el desconegut, que tot seguit m'explica que ell és una persona excepcional, un veritable fora de sèrie, algú amb una vida i unes experiències dignes de passar a la història, i no pas per vanitat, afegeix el desconegut, sinó per servir d'exemple i encoratjament a les generacions futures. I tot seguit el desconegut em demana si no podria jo escriure la seva biografia a canvi d'uns generosos honoraris. Jo, però, m'excuso i li comento que això més aviat sembla feina per algú que tingui el costum de tractar directament amb els seus personatges, com ara en Pirandello. Piandello? no em sona pas, em respon el desconegut. Un escriptor sensacional, italià, li comento. Oh, italià... és que a mi els italians... si encara fos anglès o alemany, sembla retreure'm el desconegut. I ara, si és tot un premi Nobel, i un professional de primera, la seriositat personificada, sens dubte el vostre home, afegeixo i provo de prendre comiat del desconegut. Però voleu dir que un premi Nobel no serà algú massa tibat? sembla dubtar el desconegut. No pas, un cas com el vostre serà del seu màxim interès, no ho dubteu, li asseguro, provant d'accelerar el pas. I on el puc trobar, al Pirandello aquest? em demana el desconegut. Potser que pregunteu al consolat italià, li suggereixo. El consolat, és clar, molt bona pensada, amic dErsu_, excel·lent, excel·lent, sembla entusiasmar-se el desconegut, que s'apressa carrer enllà, frisos per arribar a l'esmentat consolat, on sens dubte l'informaran de la gran vàlua de Pirandello com a escriptor i potser l'adreçaran a la que fou casa seva, a Sicília. I qui sap, potser d'aquí poc tenim novetats editorials.

Anata no otōsan wa hana o motte imasen

Tinc un conegut que no té nas. Ja va néixer així, sense nas, i encara que la ciència mèdica s'oferí tot seguit per posar remei a semblant irregularitat mitjançant una intervenció quirúrgica, els pares del meu conegut rebutjaren de pla semblant possibilitat. Si el nen ha nascut sense nas, digueren, viurà sense nas! I en fer-se gran i atènyer l'edat adulta el meu conegut ha donat la raó als seus pares. Un nas? i per a què hauria de voler jo un nas? em demana sorprès sempre que parlem de la seva manca de nas. Potser si hagués de dur ulleres un nas em faria un cert servei, admet el meu conegut, però la meva vista és excel·lent, potser per compensar la meva manca d'olfacte.

I això és ben cert, la vista del meu conegut és excel·lent i la seva anòsmia absoluta. I tan cofoi està el meu conegut per la seva manca de nas, que troba estrany que els que sí tenim nas ens conformem amb la que ell considera la nostra anomalia. Jo, és clar, li dic que no exageri, que una cosa és que visqui amb normalitat la seva mancança, i altre de ben diferent que vulgui fer passar bou per bèstia grossa. És aleshores que el meu conegut es posa pesat i comença a desgranar una fantasiosa teoria sobre la superioritat intel·lectual, física i sexual de les persones que no tenen nas. Només tu, no tens nas, li recordo. Només jo, doncs, sóc superior als altres, em respon ell, potser massa convençut de la seva facècia. Potser sí, li reconec, i tot seguit li comento que ja he consultat amb un cirurgia la possibilitat de fer-me treure el nas. No series més que un convers, em respon ell, burleta, abans de recomanar-me que em moqui, que em raja el nas, i que faci el favor de no dir més bestieses de les necessàries. Així doncs, callo.

Watashi no heya

Malaguanyada la dona que, capaç d'escriure així, amb una ment tan apta a copsar la natura i meditar-hi, no va poder sinó perdre el temps amb enrabiades i rancúnies.

Són les de més amunt paraules de Virgina Woolf escrites a Una cambra pròpia, text fundacional sobre la literatura femenina, segons es pot llegir a la contraportada del llibre, encara que, tal com sap tothom, les contraportades dels llibres són el que són, indrets esotèrics de dubtós contingut.

Però aquest no és el tema, sinó la ràbia i la rancúnia, nobles sentiments que, en contra de l'opinió que expressa l'autora, trobo que no tenen per que ser una pèrdua de temps. I si més no avui sóc de l'opinió que si parlem de literatura no importen els sentiments que s'expressen, sinó la manera d'expressar aquests sentiments i l'ús que l'autor en fa. I tant la ràbia com la rancúnia em semblen sentiments tan vàlids o invàlids com ara l'amor o l'amistat, l'odi o l'orgull, l'enveja o l'egoisme... I com a mostra potser Ferdydurke, de Gombrowicz, exemple paradigmàtic de novel·la escrita des de la ràbia i la rancúnia vers tots aquells que li negaven mèrits a l'autor, talment la ràbia i la rancúnia que esmentava Virginia Woolf en referir-se a les molt sofertes pioneres de la dita literatura femenina.

Uchi no rōka ni imasu ka

Avui em trobo avançant de gairell per un estret passadís ple de mosques. Al meu davant un llunyà rectangle de llum m'anuncia la sortida del passadís, i al meu darrera un desconegut m'empeny endavant. En semblant avinentesa no puc més que avançar, galta i galta contra els aspres tancaments del passadís, alhora que esbufego amb força per provar d'allunyar l'eixam de mosques que semblen voler tafanejar el contingut dels meus narius.

Finalment, després de no pocs esforços arribo a la sortida, però encara que aconsegueixo obrir la petita finestra que em separa de l'exterior, el pas és massa estret i no em sembla possible passar. Puc, això sí, respirar l'aire fresc de l'exterior i admirar el paisatge que se'm presenta al meu davant, una bucòlica vall alpina amb les seves característiques prades verdes, els seus cims nevats i un ramat de vaques que semblen pasturar amb envejable parsimònia. Però de seguida noto com el desconegut del meu darrera m'empeny endavant. No s'hi pot passar, li crido, però el desconegut no em deu haver sentit i em continua empenyent. Provo de girar la cara per parlar-hi, i finalment li faig entendre que la sortida és massa estreta, que haurem de recular. Però el desconegut també és empès endavant pels que venen rere seu, i en aquestes circumstàncies recular és impossible i només em resta provar de passar per la petit obertura tant sí com no, primer un braç, després l'altre, tot seguit el cap, i esperar que l'empenta dels que em venen al darrera m'empenyi endavant. Però el cap no m'hi passa, i les empentes que rebo només serveixen per desllorigar-me l'ossada i estampar-me contra el marc de la finestra.

És aleshores que paro atenció i m'adono de les evidents taques de sang que embruten el marc, i de les pútrides restes que s'acumulen a banda i banda de la finestra, sens dubte corresponents a tots aquells que abans no pas jo s'han trobat allà atrapats. D'aquí les mosques, em dic, dípters que es deuen péixer dels cadàvers dels que no passem pel buit. Cal doncs, recular, i amb tota la força de que sóc capaç començo a etzibar puntades de peu rere meu per tal d'obrir-me pas, alhora que amb els braços provo d'impulsar-me enrere. Però els meus moviments són rebuts amb hostilitat per part dels que tinc al darrere, i enmig de crits i renecs em torno a trobar empès cap endavant, i encara que rebo una lletja rascada a l'alçada de l'esfenoides dret, aquest cop el cap m'hi passa i puc, finalment, arribar a l'exterior, a la ja esmentada vall alpina, on un marrec que sembla fer de pastor m'ofereix una llesca de pa amb un tall de formatge. Jo, és clar, li demano si no tindria una arengada, però el marrec no sembla capir les meves paraules, i jo prefereixo allunyar-me pendent avall, cap a les terres baixes on diuen que els gossos són lligats amb llonganisses.

Byōki desu

Ja fa un parell de dies que no m'acabo de trobar bé. Tinc una enutjosa alternança de calfreds i fogots, mal de cap, dolor muscular, el ventre remogut, una mica de febre... sens dubte un virus, em dic, probablement el mateix que ja em va fer la guitza a principis d'any, quan em vaig passar tres o quatre dies al llit amb els mateixos símptomes. Un antipirètic cada sis hores i paciència, em dic, tot lamentant que això s'esdevingui en uns dies de molta feina al despatx, cosa que sens dubte em portarà a haver de treballar el cap de setmana.

Però aquesta és una explicació massa simple. El meu cos ja hauria d'estar immunitzat d'aquest virus emprenyador, i el que ara tinc sens dubte que és alguna altra cosa, només que els símptomes em confonen. I no em cal rumiar-m'ho gaire per adonar-me del que em passa, que és ben evident, i és que des de que ja fa una setmana vaig acabar la lectura de Primera Part, de Cèlia Suñol, cap dels llibres que des d'aleshores he tingut a les mans m'ha acabat de fer el pes. I això, al cos, li passa factura.

Konban, watashi wa yumewomimashita

Aquesta nit he somniat que una canilla de fanàtics teòcrates adoradors de la mort posava setge al castell on jo m'hostatjava. Els teòcrates exigien el meu cap per tal d'aixecar el seu setge i amenaçaven, en cas de no veure satisfeta la seva demanda, amb la mort segura de tots els defensors de la plaça, l'enderroc pedra a pedra de la fortificació, i la sistemàtica i repetida violació de tots els supervivents a l'assalt, ja fossin aquests mascles o femelles, abans de procedir a la seva decapitació. Per raons que el somni no revelava, els defensors de la plaça em feien costat i tots plegats provàvem de resistir l'assalt dels fanàtics teòcrates, que molt superiors en nombre i mitjans ens feien recular a cada escomesa. Així, en el primer assalt perdérem la barbacana. En el segon fórem foragitats del primer reducte. En el tercer quedàrem tancats dins la torre de l'homenatge. I en el quart restàrem encerclats als merlets de la torre. Cert que ens comportàvem amb gran heroisme, i que la nostra braó causava unes pèrdues esgarrifoses als assaltants, que sens dubte devien comptar els seus morts per milers. Però el seu nombre semblava infinit, el seu fanatisme irreductible, el seu valor foll, i només una hipotètica i improbable arribada d'un important contingent de socors ens donava esperança per restar dempeus. Els reforços, però, no arribaven, i només el meu despertar m'alliberà de la que en aquells moments em semblava una mort no només segura, sinó, sobretot, imminent.

Després, ja al carrer, anant apressat amunt i avall de la ciutat, no podia jo deixar de demanar-me per la violència del meu somni, per la folla obstinació dels teòcrates per disposar del meu cap i per la no menys folla determinació dels defensors del castell a l'hora de fer-me costat. Per què els uns em volien mort? per la meva reconeguda impietat? i els defensors del castell, per què sacrificaven llurs vides per la d'algú, jo mateix, que mai no mouria un dit en defensa de la seva? I, sobretot, què fer un cop torni la canilla de fanàtics teòcrates adoradors de la mort?

Maisō

A casa nostra és costum enterrar els morts. A la majoria se'ls soterra i oblida tot seguit que són traspassats, per així provar d'evitar desagradables putrefaccions i enutjosos records. D'altres, en canvi, no són colgats fins a molt anys desprès de la seva mort, reprovable i lletja insensatesa que jo provaria d'evitar. I encara una selecta minoria és enterrada molt abans del seu traspàs.

Un exemple del primer cas seria el d'un cert fabricant de llibres recentment traspassat, que ha estat sebollit amb tota pompa i circumstància, tal com ens recorda el senyor Dedeu, sens dubte bon coneixedor de l'obra d'Elgar, però que trobo que l'erra amb els seus escarafalls, doncs bé tota claca ha de clacar. Del segon cas segur que tothom en té més d'un exemple al cap, són aquells noms que ens sorprèn trobar en un obituari, doncs corresponen a persones que donàvem per mortes de feia molts anys, i sí, ja eren morts, però els molt murris es feien passar per vius. Un exemple del tercer cas seria el del poeta Francesc Garriga, enterrat el passat dijous, però que encara és viu i ben viu. I per molts anys.

Eiga no naka desu

En un cert moment del metratge dos dels desorientats entren en un cinema on es projecte una pel·lícula muda. Sense fer cas a les imatges projectades, ni tampoc a la música que les acompanya, els desorientats es dediquen a destorbar a la resta d'espectadors, en concret a un home a qui foragiten de la seva butaca i a una donzella a qui manlleven la corresponent paperina de crispetes. Jo, però, que sempre provo de no destorbar a ningú, no prenc exemple i resto amatent tant a la pantalla del cinema on jo mateix hi hi faig estada, com a la pantalla del cinema on han entrat els desorientats, on reconec caràcters ciríl·lics en el text dels rètols que s'alternen amb les imatges, cosa que em fa creure que la pel·lícula projectada al cinema on sojornen els desorientats és feta a la potser no gaire extinta Unió Soviètica. Encara més quan identifico la música que acompanya les imatges, un popular fragment de la sisena simfonia de Txaikovski, dita la patètica. I sobretot quan les imatges projectades (on es veu a un home de mirada certament inquietant i vestir auster que tragina una destral, i a una dóna d'ulls picardiosos i maneres excessivament gentils que no sembla fer res) em porten el record d'una lectura de joventut, el Pare Sergi, de Tolstoi, on un.eremita s'amputava la mà dreta d'un cop de destral per així foragitar els mals pensaments que la presència d'una desvergonyida cortesana li provocaven.

Dos desorientats més, doncs, per afegir a la colla. O potser tres, si també hi comptem al propi Tolstoi, o quatre amb Txaikovski, sis amb Kaurismäki, set amb mi mateix, i tal vegada fins a dotze, si els conto a vostès, benvolguts lectors, que potser també van coixos d'orientació.

Kinō eiga o mimashita (VII)

A Calamari Union, segon i superlatiu llargmetratge d'Aki Kaurismäki, ens trobem amb una colla de desorientats que resten insatisfets amb les seves vides, cosa comprensible, doncs qui pot restar satisfet amb les pròpies circumstàncies? Els desorientats es queixen de l'estretor dels carrers del seu barri, de la manca de sol i d'altres evidents incomoditats, i decideixen, per posar remei a tan intolerable situació, marxar tots junts cap a un altre barri de carrers més amples i polits, més lluminosos i salubres. Pel camí, és clar, no pas tot són flors i violes. Uns cauen morts, que hi farem, doncs bé la gent té una certa tirada a la defunció, i que se'ns en dóna, a nosaltres, de la mort dels altres. Un parell creuen trobar el goig de la carn, i gomboldats per la sempre gustosa còpula abandonen tota recerca i no dubten a abandonar als companys, tal com ha de ser, doncs al costat de la ja esmentada còpula un amic no val pas res. I la resta continuen cercant ves a saber què, campi qui pugi, cada cop més depauparats, doncs no per res el temps va passant, i fins i tot pots ser que hom acabi en un fràgil esquif rumb a la veïna i soviètica Estònia, meca, tal vegada, dels desorientats.

Ah, i un es fa porter d'hotel.