Bīchi e

Som a la platja d'Argelers, estirats a la sorra, sols. Un cel enrinxolat d'altocúmuls ens embolcalla, i al davant veiem com els contraforts del Pirineu s'enfonsen al mar. Destaquen, lluny, les cases de Cotlliure i Port Vendres, i més amunt el castell de Sant Elm i la torre de Madaloc. No fa fred i bufa un aire suau. El so de les onades ens bressola i el moment és agradabilíssim. El petit xuta una pilota, assajant xilenes, la seva germana es mira el mòbil i la companya fa mandres. Jo provo d'imaginar-me a aquells que passaren per aquesta mateixa platja fa més de vuitanta anys, que per això hem vingut. Provo de recordar el que vaig llegir a les memòries del Tísner, o tot el que sé sobre el camp, amb els tiradors senegalesos i els refugiats que morien de gana i de fred. Però és inútil. El benestar que ens acompanya ho fa impossible. Ni que provi de pensar en aquell tiet llunyà, funcionari de la Conselleria de Cultura, que emprengué el camí de l'exili i de qui la família mai no en tornà a saber res.

Després, ja dinats, visitem el Memorial del Camp, on les imatges del passat ens fan pensar en el present, en el refugiats sirians o afganesos. Però el que més em sobta de les imatges és el puny alçat dels homes, fent la salutació comunista, provant de somriure, com si la moral romangués intacta i la victòria fos encara possible. Però quina victòria? Un cop comença una guerra cap victòria no és possible, i la Guerra Civil Espanyola no és cap excepció. Els anarquistes haurien cremat el país, els comunistes l'haurien abocat a la misèria que foren els països de l'est, i els feixistes imposaren la seva pròpia i particular forma de terror. Un cop comença una guerra la mateixa idea de civilització resta suspesa, anihilada. Un cop comença una guerra tots perden, també els que es creuen vencedors. I potser de vegades és inevitable anar-hi, però cal fer-ho sabent que cap victòria és possible.

Txékhov-san no hon o yonde imasu

Suposo que no acostumen a ser fàcils, les relacions entre un autor i els seus personatges. Per una banda, els personatges deuen ser un corcoll, sempre exigint protagonisme, sempre demanant això o allò, sempre volent ser més. Però per l'altre, l'autor pot esdevenir un dèspota que utilitzi els personatges en el seu propi profit, que els menystingui o els manipuli segons més li convingui (o convingui a la narració, s'excusarà l'autor), o els faci ballar al so dels propis prejudicis. Sigui com sigui, i més enllà de tota aquella exhibició pirotècnica de Pirandello amb els actors presentant-se davant de l'autor en demanda de vida, un autor hauria de vigilar molt com tracta als seus personatges, doncs, si té sort i aquests li sobreviuen, seran ells qui acabaran parlant per boca de l'autor.

Potser per això sembla impossible no pensar en Txékhov com una persona aclaparada pel pas del temps, una persona que davant l'absolut desgavell que devia ser la Rússia tsarista, s'enfonsa en un nihilisme existencial que el porta a viure immers en una desesperança de pedra picada, que més enllà de l'efectisme propi dels tràgics, l'aclapara en tots i cadascun dels petits moments del dia a dia, com si viure no pogués ser més que un lent i inexorable esfondrament. Sens dubte que Txékhov és un autor excepcional, però d'una feixuguesa insuportable, si se'l llegeix massa seguit.

Nōmin

És a Camperols, un dels relats del recull de contes de Txékhov que ha publicat Club Editor, on ensopego un dels quadres més esfereïdors que recordo haver llegit. No és tant que els pagesos retratats per Txékhov duguin unes vides miserables, és, més aviat, que no hi ha sortida, que no hi ha esperança, que no hi ha alternativa possible per aquesta colla de desgraciats, que són uns com podrien ser uns altres. Una mica el que Buñuel va mostrar a Las Hurdes, tierra sin pan, o va ficcionar Delibes a Los Santos Inocentes.

A més, per acabar de reblar el clau, Txékhov aprofita per incloure el seu tema habitual, el del pas del temps, el de la vida malbaratada, aquell adonar-se no pas que el temps passa, sinó que ja ha passat. Encara que potser aquí no caldria, no faria pas falta que el temps destruís uns personatges que ja neixen esmicolats, i als qui la mort res no pot prendre.

Ivànitx-san wa Vladivostok kara fune de kimashita

La vida no es repeteix, convé considerar-la una mica.

Qui així parla és en Pàvel Ivànitx, un dels personatges d'El Gússev, relat escrit per Txékhov el mil vuit-cents noranta. El tal Pàvel viatja en vaixell, de Vladivostok cap enlloc, car el tal Pàvel està malalt i no trigarà a morir. Aleshores l'embolcallaran en un sac, juntament amb unes barres de ferro, i l'abocaran per la borda per tal que l'oceà se l'empassi. El mateix, si fa no fa, que poc després s'esdevindrà amb en Gússev, el personatge que, capricis de l'autor, dóna títol al relat.

El fet és que Txèkhov sembla dotar al tal Pàvel d'una certa lucidesa, encara que presumptuosa i burleta, que fa que el tal Pàvel es guanyi sempre l'antipatia de les persones amb què tracta. Sigui com sigui, dir que la vida no es repeteix potser és d'una obvietat que no es mereix un relat, però afegir que convé considerar-la una mica ho redimeix tot, essent aquest una mica, aquesta petita porció de consideració, el que pot donar un cert alhora que incert sentit a una vida.

Kōman to henken

Llegeixo Austen, Orgull i prejudici, i més enllà de l'anècdota de la trama i d'un cert desfici per anar avançant, en resultar-me hipnòtica la prosa d'Austen traduïda per Yannick Garcia, Foster Wallace em ve constantment al cap.

Al principi per la ironia amb que Austen fa parlar als seus personatges o, si més no, als personatges que més li plauen. I, és clar, entomar la ironia després d'haver llegit Wallace no és el mateix que entomar la ironia abans d'haver llegit Wallace. Sigui com sigui, i per molt que el context resulti del tot diferent, en tenir poc a veure l'Anglaterra del segle divuit amb la nord Amèrica postmoderna, no puc evitar pensar que la mirada irònica de les circumstàncies que toca viure als personatges de la novel·la és una manera d'amagar el cap sota l'ala renunciant a qualsevol propòsit transformador. És a dir, molt fer befa del matrimoni, però al final tothom malda per casar-se, ni que sigui de qualsevol manera, ni que sigui amb qualsevol.

I més endavant per una certa frase que vaig ensopegar fa temps en un relat de Wallace, Animalons inexpressius, que ve a dir que hi ha poca, molt poca gent, amb els recursos necessaris per enfrontar-se al que és obvi. I els que gosen enfrontar-se (o fer veure que s'hi enfronten) ho acostumen (ho acostumem) a fer des de la plàcida distància que dóna la ironia, em permeto afegir, talment la benvolguda Lizzy Bennet.

Tsukimi

A causa de petits retards, insignificants presos d'un en un, però determinants en el seu conjunt, comencem a caminar massa tard, de manera que quan fem cim ja comença a fosquejar. Afortunadament la baixada és franca, i quan la foscor ens envolta ens trobem en una ampla pista que no ofereix cap dificultat. Així que davallem a pas viu, sense cap recança tot i la negror que ens embolcalla, que tan sols ens permet albirar les llums de la plana i el ferm de la pista. Però de sobte, en tombar un revolt, al nostre davant se'ns presenta una lluna esplèndida, pràcticament plena, d'un viu color ataronjat que ens permet distingir algunes taques en la seva superfície. I és bocabadats que ens aturem i contemplem el satèl·lit. Potser podria fer una fotografia, em dic, però cal molta ciència per poder captar la màgia del moment, així que prefereixo tan sols mirar, i allà ens estem, un, dos, tres minuts, aturats, embadalits, muts, fins que reprenem la baixada gairebé corrents. I en un altre revolt trobem a ensopegar la lluna, però aquest cop queda difuminada per uns núvols, i en el següent revolt mig tapada per les capçades dels arbres. Però tant és, al llarg d'uns minuts hem tingut l'oportunitat de contemplar la bellesa, això és, la nostra mirada ha decidit que l'efecte òptic que la llum del sol creava en la superfície d'una esfera mineral que orbita al voltant de l'esfera on som, era quelcom digne d'admirar i recordar.

Shōben no nioi

Tinc el record d'una persona vella asseguda en una butaca vella, vestit amb una bata també vella. Era l'avi d'uns veïns. Vivia amb ells, era un vell mestre jubilat, vidu. Sempre sopava a la butaca i gastava molt mal humor. Ells eren sis. L'esmentat avi, el seu fill, la dona del fill i els tres fills del matrimoni. El més gran tenia un any més que jo i ens hi aveníem força, i és per això que em quedava sovint a sopar a casa seva. L'avi, és clar, va acabar morint aviat i vaig coincidir poc amb ell, però el seu record m'ha quedat molt present, Especialment la desagradable olor que sempre feia: podia a pixats. Ell podia a pixats, la seva bata podia a pixats, fins i tot la seva butaca podia a pixats, encara que ell no hi fos assegut. Si ens estàvem a la sala mirant la televisió, sempre provàvem de posar-nos lluny d'ell, i, si ens parlava, no li fèiem gaire cas, talment només fos un moble vell i poc útil que s'hagués de cremar per Sant Joan. El cas és que em va quedar molt marcada aquesta pudor, aquesta intensa i desagradable pudor de pixats, i des d'aleshores sempre he lligat la decrepitud i la decadència a aquesta pudor de pixats, a aquesta mateixa pudor que ara faig jo.

Idai-sa to kizoku

Ningú al món no us podrà dir per què existiu; però, atès que vius, que existeixes, mira de donar un sentit a la teva existència, proposa’t una finalitat tan gran i tan noble com sigui possible. Són aquestes paraules de Kierkegaard, segons cita Pla al dotzè volum de la seva obra completa, Notes disperses.

I d'acord. Està molt bé. És, a més a més, curt i ben girat, afegeix Pla, a qui semblen plaure les paraules de Kierkegaard, que certament són breus i semblen ben girades. Però (qui seria jo sense la possibilitat d'un però) aquest tan gran i tan noble m'esborrona. I és que trobo que un excés de grandesa i de noblesa poden arribar a fer oblidar la primera frase de Kierkegaard, aquest no saber per què existeixes, de tal quissa que hom acostuma a acabar creient que existeix per satisfer aquesta gran i noble finalitat. El problema, crec, rau en l'avarícia, en aquest voler-ho tot. Jo gosaria proposar que hom tingui finalitats nobles o grans, segons més li plagui, però no pas nobles i grans. Si hom vol aspirar a la noblesa, que aspiri a una noblesa modesta, discreta, casolana. I, si pel contrari, li plau la grandesa, que aquesta resti mancada de qualsevol mena de transcendència.

Me no mae no onna no hito

Hi ha mirades que em semblen pertorbadores. Mirades que em fan creure que, si les mantingués prou estona, em farien entrar en un estat de consciència que no m'és propi, un estat potser confús i desendreçat, però també nou i llaminer, on tot allò que m'envolta prendria nous i insospitats significats. Quan aquest tipus de mirades les trobo en un home (un mascle, com si diguéssim) m'allunyo esperitat, convençut que aquesta alteració de la consciència m'acabaria duent a la follia i el dolor. En canvi, quan aquestes mirades les ensopego en una dona (una femella, com si diguéssim, o una persona menstruant, que diu l'ONU) provo d'enganyar-me i resto captivat per la promesa d'un cert paradís, que si bé és cert que ensenya les dents i fa anticipar un mal final, també ofereix la possibilitat d'una escàpola però sempre desitjada transcendència, d'una altra manera d'entomar les circumstàncies, d'una altra forma de viure.

I una mirada certament pertorbadora és la que he ensopegat aquest matí als Ferrocarrils, camí del despatx, quan he parat esment en la dona que era al meu davant. Ella, evidentment, no em mirava, no calia, ni crec que mirés a res ni ningú en concret, i probablement encara anava mig adormida per l'hora que era, però és innegable que els seus ulls escampaven la certesa que, al seu costat, la vida prendria una nova dimensió, tràgica i sublim alhora.

I això ha anat així fins que hem arribat a plaça Catalunya i cadascú ha enfilat cap allà on creia anar, ella ves a saber on, jo cap al despatx.

Watashi wa yoku konran shimasu

Sovint em confonc. Per exemple, em sembla veure a un conegut en el pati de butaques del cinema on sóc, i en acabar la projecció i atansar-m'hi per saludar-lo, el suposat conegut resulta ser no més que un desconegut més. I, a l'inrevés, sovint em saluden desconeguts que resulten ser coneguts que, en la meva badoqueria habitual, no havia jo vist o reconegut.

És per això que les persones que acostumo a trobar al meu pas quan sóc al carrer em resulten un misteri. Seran conegudes meves?, no ho seran?, qui ho sap, em responc, i enmig de la més gran incertesa apresso el pas sense parar gaire atenció a res ni a ningú, sobtat quan de cop algú em saluda i haig de fer esforços per reconèixer a l'insensat que se m'adreça. Serà un familiar?, em demano aleshores, o potser un veí, un company d'infantesa, un client, el dependent d'una botiga, un pare de l'escola, o, tan sols, un saludat anònim? 

Normalment és el propi no-desconegut qui em treu de dubtes, quan es dóna a conèixer i em diu que és la meva tieta, o potser en Daixonses o en Dallonses, i és aleshores quan provo de fer veure que m'alegro de la trobada, i que sí, que i tant, que ens hem de veure, i tant que sí, i etcètera.

Poruno eiga joyū (II)

A més de tenir un esplèndid final, Pleasure és una d'aquelles ficcions on totes les peces encaixen amb pulcritud. Que com els engranatges d'un rellotge (metàfora habitual en aquest tipus de ficcions), totes les imatges tenen la seva raó de ser dins un continu narratiu, de manera que quan en una certa escena veiem com una noia empeny un noi dins d'una piscina, aquest gest aparentment banal tindrà, en el seu moment, una importància d'allò més gran. 

I potser és per això que fa molts anys que no duc mai rellotge i que em plau servir-me de la forma catalana de dir les hores, quarts de dues, un quart tocat, etcètera, perquè tanta precisió, tanta exactitud, tanta traça a fer-ho encaixar tot a la perfecció em grinyola. És com amb les formes de la poesia (un sonet, posem per cas), quan clarament veus que tal o qual paraula és on és pel caprici de les seves formes, per la rima, per l'accent o pel que sigui, però que no és on és per ella mateixa, per la rotunditat del seu significat o per la seva pròpia sonoritat desvinculada de tot veïnatge. Evidentment, de vegades es produeix el miracle i totes les parts formen un tot harmònic i, alhora, prenen sentit per elles mateixes, essent cada part un tot. Seria el cas, per exemple, del sonet aquell de Joan Alcover, Desolació.

I el que ja fa més de mal dir és si aquest és el cas de Pleasure, on per moments les costures resulten massa evidents, per molt que el vestit llueixi d'allò més.

Poruno eiga joyū (I)

No és fàcil trobar el moment i la manera de posar punt final a una ficció. Trobar el moment exacte i precís, sense precipitar-se ni tampoc allargar-se amb enutjosos epílegs. I trobar també la manera de dir prou, de saber-ho dir de manera potser clara i contundent, si així s'escau, o amb formes enjogassades i críptiques si això és el que toca.

Puc ara recordar el magnífic final de Monty Python and the Holy Grail, quan la policia atura al gran exèrcit bretó que es disposa a assaltar una fortalesa franca i deté a un sobtat rei Artús i a un dels seus cavallers arran de la investigació d'un homicidi. I puc també recordar com un dels agents colpeja la càmera que filma i com la imatge es fon en negre donant per acabada la novel·la.

Així mateix, magnífic és també el final de Pleasure, ficció de Ninja Thyberg, quan la protagonista sembla adonar-se del preu de l'èxit (sigui el que sigui, si és que alguna cosa és, això de l'èxit) i decideix que no paga la pena, que ja n'hi ha prou i que aquí s'acaba tot, pel·lícula inclosa.

Kamen no Kokuhaku

... i algú que ja està condemnat a mort no se suïcida, escriu en un cert moment Mishima, a Confessions d'una màscara.

I potser no, que un condemnat a mort no se suïcida, potser no. O potser sí. I és que no fora el suïcidi l'únic acte de llibertat que té qui se sap condemnat a morir? És a dir, tant si tria llevar-se la vida, com si decideix que sigui l'escamot d'afusellament (o la forca, la cadira elèctrica, la injecció letal, la decapitació o el que toqui) qui li llevi, no és potser aquesta una de les poques decisions, sinó pas l'única, que pot prendre qui se sap condemnat a morir?

I, disculpin l'obvietat, no és el propi fet de néixer una condemna a mort?

Shita no kai

Per raons que un cop més no vénen al cas, acabo de recordar el cop aquell que, sent jo un adolescent, vaig entrar per error a casa dels veïns del pis de sota. Devien ser les sis tocades d'un dia d'entre setmana. Jo tornava de l'escola tot sol, i tal com acostumava a fer vaig negligir l'ús de l'ascensor i vaig enfilar escales amunt, amb les claus a la mà, prestes per obrir la porta de casa un cop arribés al corresponent replà, el sisè. Però fos per l'habitual badocament que aleshores (i encara ara) acostumava (acostumo) a dur, o fos pel que fos, em vaig descomptar i em vaig plantar davant la segona porta del cinquè pis, vaig introduir la clau al pany, i amb un mica més d'esforç de l'habitual la vaig fer girar, vaig obrir la porta i hi vaig entrar. Aleshores em vaig aturar, sorprès per l'espai que de cop m'envoltava, tan similar i a la vegada tan diferent del que sempre em trobava quan entrava a casa, amb la còpia aquella del Sorolla en una paret, el gros mirall a l'altra, i la tauleta amb les dues butaques per si de cas s'havia de rebre alguna visita que no gaudís del dubtós privilegi de ser rebuda al menjador.

I sovint encara em passa, en mantenir com mantinc el costum de negligir l'ús d'ascensors, que de cop i volta, ja sigui a casa, al despatx o de visita on sigui, em descompto o em passo de llarg i em planto davant la porta que no és, avinentesa que m'ha fet recordar el cop aquell que, sent jo un adolescent, vaig entrar per error a casa dels veïns del pis de sota.

Kore to sore

De vegades voldria ser una dona d'ulls negres i cabells foscos, mirada altiva i pits petits. Altres cops, en canvi, em satisfà ser un home i viure esclavitzat pel meu penis. Però el que mai no he volgut ser és una sardina o un seitó, i això que tant sardines com seitons em plauen amb delit, siguin cuits o crus, en escabetx o a la planxa, al forn o a la brasa. Serà que a l'aigua sempre m'hi trobo incòmode i enfredorit, atabalat i fora de lloc. Molt millor ser un arbre, que sempre ennobleix, o una tija de fonoll i fer tot el dia aquella olor anisada que li és tan pròpia. O no, calla, molt millor ser una pedra, estoica ella, quars, feldespat i mica, i anar-me'n desgranant amb el pas dels anys, diguem-ne deu o cent mil, i acabar esmicolat en innúmers granets de sauló que, al seu torn, esdevindran no més que pols, d'aquella tan fina, tan diminuta, tan poca cosa, que empesa pel vent va i ve d'allà cap aquí i d'aquí cap allà, segons toqui. 

Sigui com sigui, el que més em plauria seria ser ara això, i després allò.

Deyūn

Pres potser d'una certa nostàlgia, vaig al cinema a veure Dune, la nova adaptació de la novel·la de Frank Herbert dirigida per Denis Villeneuve. I si bé en un primer moment resto sobtat per l'encert amb què s'han resolt alguns temes menors, com ara el vestuari o el disseny dels ginys futuristes, amb una atmosfera que recorda l'adaptació que provà de fer David Lynch el mil nou-cents vuitanta-quatre, el desànim no triga a aclaparar-me. I no és per l'absolut desastre de la música que acompanya les imatges, ni per la predictibilitat de la trama (excusable en tenir com encara tinc viu el record de la lectura que vaig fer de la novel·la als anys de la meva adolescència), sinó, més aviat, per l'absència d'alguna idea que justifica aital esforç narratiu. I és que més enllà de les habituals mostres d'heroisme, de la coreografia dels combats i de la misticitat de pa sucat amb oli dels diàlegs, tot acaba esdevenint una típica i tòpica batussa entre bons i dolents, una més.

Però com dues hores llargues de seure escarxofat a la butaca donen per molt, m'acabo fent meva la idea que, potser, la manca de contingut de la pel·lícula no és més que el reflex de la manca de contingut de la novel·la original, i que al final el senyor Villeneuve ofereix exactament el mateix que ja oferia Herbert, un elaborat, majestuós i decadent embolcall que, ves per on, no embolcalla res.

Kare ni ikimashō

Un any més, amb motiu de l'habitual tornada a l'escola de cada setembre, acompanyo la pubilla a una gran i cèntrica botiga d'una coneguda cooperativa dedicada a la venda de llibres i material de papereria. I mentre la pubilla deambula per la botiga en cerca de bolígrafs i retoladors diversos, jo bado pres dels meus habituals i irrellevants pensaments. Si més no fins al moment que una forta pudor em distreu i en tombar-me em trobo al davant d'unes lleixes plenes de femta, d'uns prismes rectangulars de merda perfectament endreçada i presentada sota una aparença que recorda la dels llibres. Portades llampants, els noms d'uns suposats autors que em són tots desconeguts, i uns títols que semblen presentar uns arguments farcits de detectius nòrdics, herois de sagues èpiques, adolescents enamoradissos, misteris indesxifrables, terrors còsmics i etcètera. Hi ha merda de tots els colors i per tots els gustos, segons la prou coneguda i mai ben valorada Escala de Bristol. I tanta és la versemblança amb què tota aquesta acumulació de merda es troba presentada, que per un moment resto temptat a prendre un dels prismes i provar de llegir el que sigui que es trobi escrit al seu interior. Afortunadament, però, la pudor és tan forta que giro cua i em trobo a la pubilla, que sembla que ja té tot el que creu necessitar, i puc finalment eixir de tan estrany i desagradable indret.

Chitekina kokoro

No necessitem la literatura per aprendre a llegir. Necessitem la literatura per sostreure el món real a les lectures sumàries, siguin fetes des del sentimentalisme fàcil o des de la intel·ligència implacable. La literatura ens ensenya a desconfiar dels teoremes de l’enteniment i a substituir el regne de les antinòmies pel regne dels matisos, escriu Alain Finkielkraut a Un cor intel·ligent.

I més enllà de les absurditats que recull el diccionari, quan defineix la literatura com l'activitat que, per mitjà de l’escriptura, es proposa més un fi estètic que no pas didàctic, siguin potser les paraules de Finkielfraut una bona aproximació a tot allò que potser és (que potser hauria de ser) la dita literatura. Doncs si bé, tal com recull el diccionari, la fi de la literatura no pot ser de cap de les maneres el didactisme (ni per addició el proselitisme), tampoc no ho pot ser un esteticisme buit de contingut, doncs si bé les formes també són contingut, no tot el contingut pot raure en les formes. 

I és que tal com també afirma Finkielkraut, tot el que s’esdevé ens arriba en forma de relats, però no tots aquests relats, goso afegir jo, són literatura.

Itsutsu

No m'agraden els automòbils. No m'agrada el soroll dels seus motors, l'olor que fan, l'embalum que són. Si em toca conduir em destaroto i si vaig de passatger em marejo. El sol pensament d'haver de viatjar en una d'aquestes andròmines infernals em treu de polleguera. No em fa res desplaçar-me en tren o en avió, si en tinc la necessitat, però no suporto haver-ho de fer en automòbil. Al seu interior m'irrito i em neguitejo, el pensament em fuig i l'humor se m'enfosqueix. Dins d'un automòbil  m'enutjo i alço la veu, sóc impertinent, cínic, desagradable, i si no fos per la falta d'espai, em posaria violent i començaria a repartir mastegots.

Tampoc suporto les benzineres, ni els tallers mecànics, ni els espais, siguin aquests interiors o exteriors, on s'acostumen a desar aquestes bèsties de ferro i cautxú. I si bé és cert que viatjar en automòbil ofereix una llibertat i unes possibilitats amb les quals l'anar a peu no pot competir, una persona sensata i entenimentada no té cap necessitat de desplaçar-se més enllà dels llocs on les seves cames el puguin dur. Comprar el pa, passar per la llibreria, recollir els nens a l'escola, anar a mercat, al cinema, són activitats que només prenen sentit si es fan a peu, i més enllà d'aquestes quatre coses (en realitat cinc) només hi ha dolor i desolació.

Kuroi ten

I és cap al final de l'obra, quan públic i actors ja s'han pres la mida i s'ha establert una certa confiança mútua, que un dels actors explica una anècdota dels seus deu anys, de la seva primera feina d'actor, de quan davant d'una certa dificultat el director de l'obra en qüestió li va fer saber que no, que les coses no les havia de fer de veritat, que només ho havia de fer veure. I allò, diu l'actor, va ser una epifania pel nen que aleshores era.

I aprofitant aquesta primera revelació, aquesta suposada primera veritat, la resta d'actors també expliquen al públic alguna experiència personal relacionada amb el món del teatre. Que si això, que si allò, talment s'hagués trencat la distància que separa públic d'actors, talment per uns instants ens poguéssim oblidar dels respectius papers, els actors mentir i el públic fer veure que s'ho creu tot, talment tots plegats, actors i públic, fóssim una colla de coneguts fent-la petar a la barra d'un bar.

Si no fos, és clar, que mentir menteix tothom, coneguts i desconeguts, grans i petits, liberals i conservadors, espanyols i catalans, suecs i noruecs, grassos i prims, escriptors i editors... només que els actors (si més no els bons) menteixen amb molta traça.

Amai no ga suki dewa arimasen (II)

De vegades, però, el bonic i solitari paisatge que podem arribar a contemplar a la pantalla d'un cinema pren tot el sentit del món. Com per exemple passa a L'Enfant sauvage, del meu admirat Truffaut. En aquest cas el paisatge el formen les capçades d'un conjunt d'arbres (un bosc, com si diguéssim), però a diferència dels ridículs exemples abans esmentats, en aquesta ocasió el personatge de torn, el professor Itard, no roman immòbil davant del paisatge, sinó que camina amb la determinació pròpia dels que creuen viure amb un propòsit. I és potser per això que en lloc de la lànguida i lamentable veu d'un piano asmàtic, sentim els compassos de l'allegro del primer moviment del concert per a mandolina de Vivaldi en do major RV 425. El professor Itard no es buida (o s'omple) davant de l'espectacle de la natura, sinó que malda per entendre-la i dominar-la, talment la música barroca, tot el barroc, maldava per transcendir les pròpies limitacions, ni que fos a cop d'aparences. I si bé els afanys del professor Itard (més aviat un il·lustrat que no pas un barroc, tot sigui dit) poden semblar absurds, ridículs i forassenyats vistos des de la desvagada postpostmodernitat d'avui dia, si més no, filmats per Truffaut, fan patxoca.

Amai no ga suki dewa arimasen

De vegades, quan sóc assegut al pati de butaques d'algun cinema, veig com de cop i volta a la pantalla que tinc al davant es projecten les imatges d'un bonic i solitari paisatge. De vegades el director de torn ens ofereix les imatges d'un mar violent i embravit, o d'un bosc de longeves sequoies, o de les capricioses formes que l'erosió ha provocat en un seguit de roques calcàries, o de les sorrenques dunes d'un desert acaronat per la llum del capvespre. Tant és, sempre es tracta d'un bonic i solitari paisatge que, com en el cas del desert, és acaronat per la càlida llum del capvespre. I davant del paisatge sempre es troba la figura del protagonista de la pel·lícula que en aquell moment estiguem veient, que roman en silenci, immòbil, potser obert de braços, atent a tot i a res, amb la mirada pròpia dels que per fi ho entenen tot o dels que per fi s'adonen que no hi ha res a entendre. I a la vegada que veiem a l'estòlid personatge emmarcat pel bonic i solitari paisatge, comencem a sentir la veu d'un piano, sempre en tons menors, que accentua el que sigui que en aquell moment s'hagi d'accentuar. 

I és en aquest precís moment de la projecció, en el moment que paisatge, protagonista i música combreguen en un tot, que hom ha d'alçar-se i marxar de la sala. Encara més en tractar-se d'una pel·lícula de Chloé Zhao, que a Nomadland referma el que ja va assajar a The Ryder, un d'aquells ensucrats bunyols de vent que tant agraden als llaminers, i que tan sols són això, vent, moviment horitzontal de l’aire degut a causes naturals.

Andorra ni ikimasu no wa suki janai

Les valls d'Andorra m'aclaparen. M'aclapara l'amuntegament d'edificis que les omplen fins a vessar, m'aclaparen les esteses de benzineres que es troben arreu, m'aclapara la densitat del seu trànsit. Per allà on miro tot són murs de contenció, centres comercials i grues d'obra. Després, més amunt, hi ha els cims, que són tota una altra cosa, però les valls... les valls em resulten aclaparadores i excessives, l'escenari ideal d'una faula distòpica, l'indret on si hagués de romandre més de vint-i-quatre hores seguides, perdria jo el seny, l'oremus i la xaveta.

Tot allò que m'aclapara s'hi troba a l'engròs, arreu, amuntegat de qualsevol manera, i sigui on sigui que posi la vista el desànim em destarota. Què hi faig, aquí?, em demano aleshores, incrèdul i atabalat. Però és aleshores que veig com aquells que m'acompanyen semblen satisfets de ser allà on són, fins i tot contents, i encara que em reconeixen que sí, que tot plegat potser sigui una mica atabalador, sentencien que, un cop més, en faig un gra massa, i cofois s'apressen a continuar fent el que sigui que estiguin fent, alhora que jo no puc més que escriure el que aquí es pot llegir, que les valls d'Andorra m'aclaparen, que m'aclapara l'amuntegament d'edificis que les omplen fins a vessar, i etcètera.

Yūkari ga suki dewa arimasen

I un cop som arribats a les humides terres del nord, un cop hem deixat enrere la plaga de generadors eòlics que monopolitzen el sec paisatge que hem travessat al llarg de les darreres hores, una nova plaga acapara la verdor que ara ens embolcalla, la dels eucaliptus.

I encara que vistos d'un en un els eucaliptus poden semblar uns arbres amables, agradables, fins a cert punt vistosos, vistos en conjunt, vistos ben atapeïts, colonitzant tot l'espai que troben al seu abast, foragitant al seu pas qualsevol altra espècia vegetal, exhibint les interminables esteses de troncs nus amb les seves ridícules capçades enfilant-se amunt en absurda competició, els eucaliptus resulten lamentables, encara pitjor, innecessaris i indesitjables, fins i tot distòpics.

Però a la indústria paperera li plauen els eucaliptus. Li plau el seu ràpid creixement, li plauen les seves baixes necessitats hídriques, li plau la facilitat de la seva explotació i, sobretot, li plau la seva cel·lulosa. Davant la ruïna que avui dia són la majoria d'explotacions forestals, plantar eucaliptus és una temptació irresistible, i jo mateix, si fos propietari d'un tros de bosc, l'atapeiria d'eucaliptus i més eucaliptus. I és que encara que fagedes i rouredes em plauen amb delit, més em plauen els doblers.

Ashita natsu-yasumi ikimasen (XI)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escassíssims) Lectors, salut.

Kuroi ten

Dalt de l'escenari hi ha un director, tres actrius i dos actors. Tots sis es belluguen al voltant d'un text de Txékhov, La gavina. Però més enllà del text i més enllà també de l'excel·lent feina de tots sis, en un cert moment tinc una epifania i la veritat m'és revelada. El director, una de les tres actrius i un dels dos actors comencen a jugar al joc del dòmino, avinentesa que es fa molt present per la grossa pantalla que tanca l'escenari, i on en aquell moment es projecten les fitxes del joc. I és just aleshores que ho veig clar, que ho trobo evident, cristal·lí i transparent. Al dòmino s'hauria de jugar d'una altra manera. No pas aparellant les fitxes per la coincidència en el nombre de puntets negres sobre fons blanc, sinó per la seva continuïtat. Això és, un hipotètic dos no s'hauria de combinar amb un altre dos, sinó amb un u o un tres, i així amb tots els altres nombres. I sí, potser amb aquest nou sistema el joc continuaria sent igual d'absurd, però que volen, les epifanies ja les tenen, aquestes coses.

Sutekina tīshatsu

Avui, per irrellevants raons que un cop més no venen al cas, em plau imaginar-me una samarreta. Una samarreta que imagino d'un color que fa olor de terra humida i molleric enganxifós, de femta seca i necròfags tips. Una samarreta on, a més, imagino l'estampat de la silueta d'una figura vestida amb capa i caputxa, no se sap si femenina o masculina, si cisgénere o transgénere, si racialitzada o no, que duu una llarga dalla recolzada a l'espatlla esquerra. I també imagino com la silueta d'aquesta figura assenyala cap endavant amb el dit índex de la destra, talment s'adrecés a tots aquells que en algun moment del seu anar amunt i avall tinguin la sort o la dissort de topar amb qui sigui que dugui posada la samarreta que imagino. I, finalment, imagino les paraules que la figura estampada adreça als seus hipotètics i improbables observadors, confia en mi, no et fallaré.

Igaku

Diu el diccionari de l'Institut que la medicina és la ciència i art de guarir, alleujar les malalties i preservar la salut dels humans. El diccionari, però, s'equivoca. La medicina, els metges, tan sols són acompanyants, que no és poc, que potser ho és tot. Són aquells professionals que davant de la decadència del propi cos ens orienten i ens fan de guia, ens adverteixen dels obstacles i proven d'aplanar-nos el camí, ens agombolen i ens fan més passadors els mals tràngols. I quan arriba el moment ens administren l'alliberadora morfina. Potser alleugen, sí, però ni guareixen ni preserven.

Només afegir que quan he escrit són, potser hagués hagut d'escriure haurien de ser.

Lynch-san no hon o yomimasu

No recordo si mai he parlat d'un dels gèneres literaris que més em plauen, el format per les novel·les la trama de les quals resulta incomprensible. I dic incomprensible, no pas confusa (que això ens portaria a un altre gènere ja abans esmentat, aquest), sinó del tot incomprensible, ontològicament incomprensible, absolutament incomprensible. I no pas per la malaptesa narradora del seu autor, sinó per la mateixa incomprensió dels esdeveniments que són narrats, essent precisament la perícia narrativa de l'autor allò que impossibilita la compressió de la seva narració, en ser sempre fàcil deixar-se portar i provar d'oferir un cert sentit a tot allò que no en té cap. És per això que si fóssim persones honestes, convindríem que qualsevol novel·la que resultés comprensible, que arribés a qualsevol mena de conclusió precisa i clara, hauria de ser immediatament menyspreada i oblidada. Però com afortunadament ningú no és mai honest, són una ínfima minoria les novel·les que resulten ontològicament incomprensibles, les novel·les que bé podem anomenar, sense cap mena de recança, realistes.

I com a mostra, les que aquests dies es poden veure als cinemes Balmes, que tenen el gran encert d'oferir una retrospectiva de l'autor que més lluny ha dut la incomprensió de la seva obra, David Lynch, ja des de la seva magnífica primera novel·la, Erasehead, fins a la hipnòtica Lost Highway.

I si ara algú té la intenció de fer de mestretites dient que Erasehead i Lost Highway no són pas novel·les, sinó pel·lícules, millor que calli, no fos cas que prengués mal.

Sunāku kari

They sought it with thimbles, they sought it with care;

They pursued it with forks and hope:

They threatened its life wife with a railway-share;

They charmed it with similes and soap.

Són els de més amunt versos que es repeteixen sovint a The Hunting of the Snark, llarg poema on una colla d'estrafolaris empaiten un ésser inexistent amb l'ajut d'un mapa en blanc. Res de sorprenent, atès qui n'és l'autor, Lewis Carrol.

I són, també, versos que em recorden a una de les lectures més agradables que es poden fer per provar, ni que sigui endebades, d'aprendre anglès, aquell Green eggs and ham on la frenètica repetició de cinquanta paraules ens pot també recordar, ni que sigui de manera massa endreçada, allò que ja ens va dir Carrol, que res no té mai cap mena de sentit.

Fusaakashia desu

La plantació vegetal de plaça Molina és esplèndida. A banda mar hi ha un conjunt de vuit parkinsònies, un arbre subtil de fulles pinades molt etèries i flors d'un groc intens. Malauradament ja no se'n planten, a la ciutat, per les suposades molèsties que les seves branques causen als vianants. Després hi ha dues catalpes alineades amb la vorera del carrer d'Alfons XII, uns arbres més aviat desmanegats de fulles massa grosses. Però el plat fort és l'agrupació de tres gegantines acàcies, catalogades com a Albizia Procera per part de l'ajuntament, però que molt probablement siguin tres exemplars d'Acàcia dealbata, una mena de mimoses gegants, d'innúmers i diminutes fulles, que fan una ombra ben gustosa i una flor d'un groc pàl·lid espectacular. Sembla que totes tres provenen de la plaça de Gal·la Placídia, d'on foren trasplantades a plaça Molina fa un cert temps. Operació sens dubte delicadíssima, la del trasplantament, donada l'extraordinària dimensió de totes tres acàcies, i que em recorda al trasplantament que fa uns anys es feu d'unes Phytolacca dioica que a causa d'unes obres mudaren de la plaça d'André Malraux al parc de l'Estació del Nord. A banda muntanya hi ha àlbers i xicrandes, verticals i elegants els primers, juganeres i vistoses les segones.

I encara que xicrandes i parkinsònies acostumen a ser uns arbres que em plauen d'allò més, les tres grans acàcies em tenen el cor robat. I és per això que sempre que puc m'assec sota la seva ombra i deixo passar el temps, agombolat pel més extraordinari dels amfitrions.

Kōshōjin no bunsho

M'agraden els documents notarials. M'agrada la seva pompa i circumstància, el gramatge del seu paper, els seus segells i timbres. També em plau la seva prosa, amb aquella potser ingènua voluntat de precisió que gasta, amb aquella reverència que mostra per tot formalisme, amb l'amuntegament de tota mena de dades irrellevants, amb les seves inevitables errates. I també els notaris em resulten persones d'allò més agradables, si més no al llarg dels cinc minuts que resten a la teva disposició, quan fan lectura del que sigui que s'hagi de signar, potser un testament, una compravenda, una hipoteca, uns poders, la constitució d'una UTE o l'acceptació d'una herència, que a hores d'ara són els diferents papers que he signat en presència d'un notari. També em plauen les oficines on acostumen a hostatjar-se, d'habitud plantes nobles d'edificis de l'Eixample, d'aquelles que donen al davant i al darrere, amb la seva escala de tres trams, dues portes per replà, ascensor de fusta i paviment de marbre. Quan era jo un infant també els metges ocupaven aquest tipus d'edificis, amb el seu entresòl i principal, que feien que un segon esdevingués un quart, i disposaven tots d'una petita cambra on tenien desada la prehistòrica màquina de raigs X que havien heretat d'un avi traumatòleg. Però ara els metges gasten més fums, s'han traslladat a la perifèria dels grans hospitals, a edificis nous, d'aquells tan eficients que més aviat semblen un electrodomèstic, potser una rentadora, i als vells edificis de l'Eixample ja només es poden visitar notaris i vídues sordes.

I tot això ve a tomb de res, o no, però el cas és que m'agraden els documents notarials, m'agrada la seva poma i circumstància, el gramatge del seu paper, i etcètera.

Sōdaina oruchāta o nomimashita

Poc m'hagués pensat que la millor orxata que recordo haver pres l'ensopegués a Agramunt per pur atzar. Que visitant una coneguda botiga de xocolates, i davant l'hostilitat que tinc per la pastositat de les xocolates desfetes, el rebuig que em produeix el cafè o la indiferència de les herbes infusionades amb aigua, optés jo per demanar una orxata, sense esperar-me res que no fos un trist succedani de les magnífiques orxates que, encara que massa dolces pel meu gust, estic acostumat a prendre. Però en tastar el got que em serveixen resto més que sobtat, resto enlluernat, meravellat, incrèdul davant la sorprenent textura del que bec. Certament que l'orxata que m'han servit és líquida, però la seva densitat és molt superior a l'habitual, i encara que no es pugui parlar d'una crema, el líquid que bec té quelcom de la sumptuositat de les cremes, a més de l'absència de la mica de residu sec que moltes orxates acostumen a tenir. És densa, és gustosa, és poc dolça, és magnífica, és sensacional, és prodigiosa. I potser jo sóc un exagerat, però aital orxata es mereix totes les meves exageracions i encara més.

Palatiolium ni ikimashita

El paisatge que ens envolta sembla ser un, no més que interminables esteses de camps de blat que la subjectivitat de la nostra mirada converteix en bucòlic, amb aquesta verdor tan pròpia de la primavera, amb les espigues amorosament bressolades per un aire suau i protector, amb els murs de pedra seca que aterrassen les ondulacions del sòl, amb la piuladissa de molts més ocells dels que som capaços d'identificar, amb un tractor llunyà que sembla feinejar, amb quatre núvols que trenquen la monotonia del cel. Però si parem atenció, i més enllà de l'omnipresent cereal, els marges de camins i camps són una festa. Roselles i asteràcies, espígol i farigola, estepa i borratja, esquitxos de colza provinents de camps una mica més llunyans, i tota una exuberància vegetal que en la seva major part ens és desconeguda.

I tot seguit, encara caminant per la solitud d'uns camins on no ensopeguem amb ningú, la metàfora em resulta inevitable. I un cop més em repeteixo allò que fa temps que crec, que més enllà de la grandesa de certs paisatges, allò que més m'enllamineix sempre ho trobo en la suposada petitesa dels marges, en tot allò que intenta, ni que sigui endebades, créixer i viure amb una certa aparença d'irrellevància.

Gōtō no giseisha

Dimarts passat, arran d'uns certs papers que fa temps que provo d'escriure, volia servir-me d'alguna paraula ben específica per referir-me a la víctima d'un robatori, més enllà de la perífrasi ja dita, víctima d'un robatori. Bé ens podem referir a la víctima d'un homicidi com el mort, a o la víctima d'una estafa com l'estafat, o a la d'un segrest com el segrestat. Però, podem dir el robat per referir-nos a la víctima d'un robatori? Sona lleig, sona estrany, sona desagradable. Però si el lladre bé té una paraula (i més de d'una) per identificar-se, trobo que la seva víctima bé es mereixeria també una certa especificitat. I com jo no recordava, ni recordo, cap paraula concreta per referir-m'hi, vaig fer consulta a l'Optimot.

I l'Optimot, tal com és norma, va respondre amb celeritat la meva qüestió. Deien, literalment, no hem documentat cap forma per designar aquest concepte. Resposta precisa, exacta, que si bé no m'oferia cap alternativa satisfactòria, mostrava una admirable eficàcia en l'ús de la llengua que sempre fa de bon llegir. Finalment es referien a la perífrasi abans esmentada com a fórmula d'ús comú per designar a la víctima d'un robatori.

I ara el moll de l'os. Coneixen, benvolguts i escassíssims lectors, algun mot per referir-se a la víctima d'un robatori, més enllà de la ja prou esmentada perífrasi víctima d'un robatori?

Watashi wa sanzashi ga suki dewa arimasen

Sens dubte és quelcom innecessari i irrellevant de dir, però no em puc estar de recordar que els lledoners són uns arbres que no m'acaben de plaure. I sí, és cert, reconec que els lledoners que aquests dies ensopego pressenten un aspecte enlluernador, amb les fulles joves, d'un verd clar que engresca a la vista. I sí, també és cert, els lledoners tenen uns troncs elegants, d'una verticalitat i grisor discretes, amb una escorça clapada de petites estries horitzontals que els identifiquen. I sí, que sí, que les seves branques acostumen a ser endreçades, ben proporcionades, d'una correcció potser una mica anodina però certament noble.

Però que volen, fora d'aquest petit moment de finals d'hivern, els lledoners enfosqueixen la fulla molt ràpid. D'aquí a pocs dies tot serà la tristor d'un verd esmorteït, negrós, d'un empolsinat que destrempa l'ànim i afeixuga la vista, d'un cobricel abaltidor. I encara és pitjor quan perden la fulla, quan tot esdevé un interminable brancam gris, d'una insipidesa i prudència aclaparadores, sense el punt aquell de genialitat que pot tenir un plataner o un braquiquíton, no diguem ja una xicranda.

És potser per tot això que precisament aquests dies, quan presenten el seu millor aspecte, amb les fulles joves, d'un verd clar que engresca a la vista, no em puc estar de recordar que els lledoners són uns arbres que no m'acaben de plaure. Per si de cas.

Roth-san wa Ulisses no monogatari o kakimashita

Ja fa massa temps vaig escriure que el cinquè gènere literari en què es pot classificar tota novel·la és el format per les novel·les el protagonista de les quals, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix. Posava aleshores com a exemple varies de les proses de Joseph Roth, sense adonar-me que la cosa venia de més lluny, de molt més lluny. Doncs que seria l'Odissea, sinó el retorn d'Ulisses a una llar que ja no és el que era? que és, sinó, la tradició grega del Nostos?

Evidentment se'm pot dir que Ítaca encara existeix quan Ulisses retorna, que el seu palau encara és dempeus, viu el pare, viu el fill i viva la dona. Si fins i tot Eumeu, el seu porquerol, continua engreixant porcs per a goig dels pretendents que se li mengen la hisenda. I és que potser, el tema del retorn no és tant que hom retorna a un indret que ja no és el que era, si no que aquell qui retorna ja no és aquell que va marxar. Sigui com sigui, i com que tot això dels gèneres literaris no són més que bestieses (els meus, sí, però també tots els altres), quedi dit que l'Odissea és la novel·la fundacional del cinquè gènere literari en què es pot classificar tota novel·la, el format per les novel·les el protagonista de les quals, després dels estralls d'una guerra, retorna a un país que ja no existeix. Avinentesa que vindria a demostrar el que resulta més que evident, que Homer no és més que el pseudònim amb què Roth va signar les seves obres de joventut.

Watashi wa arukimasu ga suki desu (IV)

Fa temps que vaig perdre el compte dels diferents gèneres literaris en què es pot classificar tota novel·la. No obstant això, i per molta memòria que provo de fer, crec que potser m'he descuidat un gènere cabdal, el format per les novel·les els protagonistes de les quals caminen. Entenguem-nos-en, caminar tothom camina, excepció feta de ganduls, invàlids i difunts, però em refereixo a un caminar que esdevingui part fonamental de la narració. Evidentment, com a autor fundador del gènere tindríem a Robert Walser, no només per la seva magnífica. La passejada, sinó per tot allò que escrigué, d'on a tall d'exemple podem recordar els llargs viatges a peu que fa el protagonista d'Els germans Tanner, a més de la pròpia afició de Walser per caminar.

I si bé és cert que també Rousseau té una mena de ficció autobiogràfica inacabada titulada Els somieigs del passejant solitari, com no suporto Rousseau (ni en generals a cap dels dits il·lustrats) bé puc considerar Walser com el creador del cabdal gènere literari format per les novel·les els protagonistes de les quals caminen.

Sen san hyaku jū ichi nen san-gatsu jūgo-nichi

Diuen que fou tal dia com avui, quinze de març de l'any mil tres-cents onze, que en una plana de la Beòcia s'enfrontaren cosa de tres mil infants almogàvers (entenen per infant no pas un nen, sinó un soldat de peu) amb el millor de la cavalleria franca, set-cents nobles i tres mil genets, a més de dotze mil milicians grecs de peu. I diuen que potser fou per l'excessiva seguretat dels francs, que en saber-se tan superiors en nombre trobaren que la cosa ja era feta, però el cas és que, tal com explicà Ramon Muntaner a la seva Crònica i sap tothom, els infants almogàvers exterminaren a tot quant enèmic es trobaren pel davant gràcies a l'enginy d'haver creat un aiguamoll artificial en desviar el curs d'un riu. I és que diuen que els cavallers francs quedaren immobilitzats enmig del fang, vestits de ferro com anaven, i allà foren sistemàticament morts pels catalans, que hi tenien comptes pendents. I encara diuen que els almogàvers perdonaren la vida a un dels cavallers, Roger Desllor, nat al Rosselló, per tal de servir-se de la seva noblesa per legitimar el seu efímer domini sobre aquelles llunyanes terres. I tot això diuen que fou tal dia com avui, quinze de març de l'any mil tres-cents onze.

Akage no onnanohito

És fora de tot dubte que la dona que aquest matí esperava l'ascensor al meu costat era pèl-roja. No només pel roig dels seus cabells, sinó també per la seva pell, d'una pigada blanor poc habitual a casa nostra. Però fora d'aquesta primera certesa, probablement irrellevant, com irrellevant acostuma a ser qualsevol certesa, m'és difícil afinar una descripció gaire precisa de la dona que esperava l'ascensor al meu costat. De lluny estant m'havia semblat una dona d'una graciosa esveltesa, però en arribar al seu costat i aturar-me a esperar l'arribada de l'ascensor, he restat sorprès per la robustesa de les seves cames. Una robustesa que més aviat feia la impressió d'un caminar ferm i segur, més decidit que no pas lleuger i enjogassat, com bé caldria esperar de l'esveltesa endevinada. I encara, en observar de prop la resta del seu cos, se m'ha fet evident la fermesa de les seves formes. Com és possible, doncs, que de lluny estant m'hagués semblat una dona esvelta? Potser per la seva marcada cintura, que feia que la corba del seu perfil dibuixés prou bé el pas dels pits a la cintura i de la cintura als malucs? Sigui com sigui, la dona resultava prou atractiva per tots aquells a qui ens complau la contemplació del cos femení, per molt que els possibles plaers que aquesta contemplació puguin anticipar resultin sempre problemàtics.

Com problemàtic era desxifrar l'estranya llangor del seu rostre. De primer m'ha semblat que els seus trets denotaven una profunda tristesa, potser fins i tot una certa desesperança, i encara que res ho pogués donar a entendre amb claredat, m'ha semblat endevinar-li un plor recent. Els ulls semblaven enrogits i una mica inflats, però també podria ser que aquesta mica de vermellor i d'inflor li fossin habituals, no més que unes altres manifestacions del seu evident rutilisme. A més, també podria ser que la dona fos d'ascendència eslava, potser descendent de les tribus escites que antigament poblaven les fèrtils planúries que ara ocupen Ucraïna i Bielorússia, doncs bé fan esment no pocs autors clàssics de l'habitual presència de pèl-roigs entre els escites. D'aquí potser la llangor del seu rostre, no més que la proverbial tristesa eslava, que tot seguit m'ha fet recordar les mítiques dones tàtares, i m'ha portat a imaginar que la desconeguda que esperava l'ascensor al meu costat potser era originària de terres encara més exòtiques, com ara Irkutsk o Kazan, que tot seguit m'han dut el record de no poques lectures de joventut.

Malauradament, o no, en sortir al carrer la dona s'ha posat unes grosses ulleres de sol i ha enfilat amb la seguretat pròpia de la robustesa de les seves cames en direcció contrària a la meva. I jo, palplantat a la vorera, només he pogut veure com la seva esquena se m'allunyava fins que l'he perduda entre els nombrosos transeünts que omplien l'estreta vorera del Passeig de Sant Gervasi.

Zutto mae Morokko ni ikimashita

Fa uns anys em van dur al Marroc de vacances. Ens hi passarem una setmana, una setmana d'incomoditats, de calors abassegadores i cagarrines constants. Entenguem-nos-en. Mai m'ha plagut marxar de vacances, fer turisme, visitar llocs i fer el passerell anant amunt i avall. Podent llegir La mort a Venècia qui necessita anar a Venècia? Podent llegir L'educació sentimental qui necessita anar a París? Podent llegir qui necessita anar enlloc?

Però, això sí, haig de reconèixer que més enllà dels omnipresents i embafadors tagins i cuscús, al Marroc vaig menjar unes olives negres excel·lents, molt gustoses, potser no tan carnoses com les olives gregues de Tassos, però d'un gust excepcional, molt millors que l'oliva morta aragonesa o la insípida sevillana. Magnífiques amanides i esplèndides olives, les que vaig menjar fa uns anys, quan em van dur al Marroc de vacances.

Makike no onnanoko

I és en seure que veig que al meu davant hi ha asseguda una noia jove, de cabells rinxolats i ulls vius, que duu una llibreta on sembla escriure. Però no escriu. Si paro prou atenció veig que la noia dibuixa, amb un llapis de color, potser rosa o vermell, tal vegada taronja. I en tornar-la a mirar veig que em mira, i com de seguida desvia la vista cap al que dibuixa, que crec que dec ser jo. I és tot seguit que crec que s'adona que he vist com em mirava, i que també he vist que s'ha adonat que he vist com em mirava, i etcètera. I és aleshores que potser la noia somriu, tal com somric jo, però la mascareta que duu no em permet veure el seu hipotètic somriure, tal com ella no pot veure el meu. I ara ja sense voler-ho amagar, la noia em torna a mirar i torna a dibuixar, fins que de cop sobte som aturats en una parada, Europa-Fira, crec, on m'adono que m'he confós, que sóc a la línia nou quan jo havia d'agafar la línia deu. I apressat m'alço i davallo a correcuita, abans no es tanquin les portes. Però un cop sóc a l'andana, penso que potser la noia pot pensar que he baixat per evitar que em dibuixés. I no, no és això, no pas. Però les portes ja són tancades i el tren marxa, i és aleshores que decideixo escriure el que potser s'acaba d'esdevenir, per si de cas es donés la inversemblant circumstància que la noia de cabells rinxolats i ulls vius que dibuixa desconeguts al metro, també llegís el que aquí s'escriu, com ara, que és en seure que veig que al meu davant hi ha asseguda una noia jove, de cabells rinxolats i ulls vius, que duu una llibreta on sembla escriure...

Sauron-san desu ka

La llibertat és desordre. La llibertat és entropia. La llibertat és confusió. La màxima obligació d'un governant és l'endreça, l'ordre, l'Harmonia. El pensament d'Eru va crear Eä. El seu cant i la seva música ho van engendrar tot. Les seves melodies van crear el món i la vida. L'Harmonia del seu cant és la força que endreça i regula el comportament de les persones, el creixement del món natural, la disposició dels astres. I és obligació meva, obligació de tots, de tothom, vetllar pel manteniment d'aquesta Harmonia i rebutjar qualsevol distracció, qualsevol imperfecció, qualsevol pertorbació. La llibertat, en conseqüència, no ha de ser permesa, no pot ser permesa, no és permesa. La llibertat no és ni desitjable ni possible. I en la protecció de l'Harmonia s'ha de mostrar una determinació absoluta. Res ni ningú no pot amenaçar, no pot qüestionar, no pot discutir aquesta Harmonia. L'esclavitud, l'obediència cega i incondicional a la preservació d'aquesta Harmonia, és el deure de tot ésser, ja sigui aquest mortal o immortal, valar o maiar, edain o quendi. I jo, Tar-Mairon l'Admirable, sóc el primer dels seus esclaus, el més obligat a preservar l'Harmonia. I és per això que em veig en la molt dolorosa obligació d'ordenar el vostre suplici, la vostra tortura i la vostra mort. Vós heu actuat repetidament en contra de l'Harmonia. Heu actuat segons el vostre propi criteri, heu actuat segons el vostre caprici. I és cert, ho sé, no heu actuat mai en benefici propi. Ho sé, ho admiro i ho respecto. Però el caprici de les vostres sempre volàtils preferències no pot qüestionar l'Harmonia d'Eru. La vostra frivolitat ha causat dolor i desolació i, el que és pitjor, ha qüestionat l'inqüestionable. És per això que, amb el màxim dolor, haig de decretar la vostra mort. 

Però primer sereu torturat. Se us practicaran petites i innúmeres incisions a la pell on es dipositarà sal. Se us arrancaran cabells, ungles i dents. Se us trauran els ulls i se us tallarà la llengua. S'introduiran petits insectes dins vostre per nas, orelles, boca, anus i uretra. Quan el dolor us prengui la consciència el turment s'aturarà, i un cop recupereu el coneixement es prosseguirà amb el martiri. S'obrirà el vostre ventre i els vostres budells seran extrets i sereu omplert de sal. Finalment sereu esquarterat i el vostre cos serà repartit per tota Arda, com a símbol del degut respecte a l'Harmonia Que És. El vostre cap romandrà aquí, a Lugburz. El mateix càstig rebrà la vostra família. Primer els vostres pares, després els vostres germans, després la vostra dona, després els vostres fills, després vós. Doncs vós sereu l'últim i ho contemplareu tot, per així tenir temps d'expiar la vostra culpa i adonar-vos dels vostres errors.

I això serà així no pas pel meu desig, el desig d'aquell que sóc, el desig de Tar-Mairon l'Admirable. Això serà així perquè així ha de ser i així és.

Modan taimusu

La modernitat agrada. Si més no la modernitat entesa com a concepte vague i eteri on tot hi pot tenir cabuda. Un concepte on se'ns ve a dir que abans res i ara tot, que tot comença ara, amb la dita modernitat, qualitat de modern, d'un temps proper al present. Però aquest abans res ara tot és més vell que l'anar a peu. Sembla ser ja Qin Shi Huang, primer emperador xinès, va voler establir de grat o per força que amb ell començava la història.

Vist així potser la modernitat no és més que aquella il·lusió que té el present de sentir-se viu, de creure's lliure, de pensar que tot li és possible i tot ho té l'abast de la mà. Potser no són més que il·lusions, com bé deuen saber els que es dediquen a l'estudi de la història, que deuen estar farts de trobar tants pallussos que es creuen especials. Però que seria el present, sense aquesta il·lusió, sense l'engany de sentir-se viu, de creure's lliure, de pensar que tot li és possible i tot ho té a l'abast de la mà?

Sala-san no hon o oboemasu

Al llarg d'una setmana del mes d'agost de l'any dos mil divuit, i en contra del meu costum de només llegir autors difunts, vaig fer la lectura de Persecució, de Toni Sala. A continuació vaig llegir un parell de novel·les breus de Junichirô Tanizaki, un recull de contes de Boris Vian, un altre de Víctor Català, un assaig de Montserrat Roig i alguna cosa de Puixkin. El cas és que, any i mig després, és la de Sala la lectura que se'm fa més present, especialment els tombants de l'aeroport de Girona, amb les excursions a peu i en avioneta del protagonista de la narració. En canvi, no acostumo a pensar gaire en la resta de lectures d'aquell mes (i la de Puixkin l'he oblidada del tot), encara que en el moment de fer-les em resultaren més plaents, més interessants, més satisfactòries que no pas la de Sala. Però és aquesta la que em retorna, un i un altre cop, qui sap si per la simpatia que em desperten les persones que caminen, com era el cas del seu protagonista, per molt que es tractés d'un uxoricida confés.

I més enllà de trobar cap sentit a allò que tal vegada s'esdevé, com aquest recordar amb plaer una lectura que en el seu moment no ho fou tant, de plaent, tot plegat m'ha servit per descobrir un nou mot, uxoricida, persona que comet uxoricidi, això és, mort infligida a una dona pel marit, pres del baix llatí uxoricidium, compost de uxori- (consort)  i el radical -cidi (de cidio, assassinat).

Anaclet-san no monogatari (III)

I amb l'Anaclet mor el protagonista d'aquesta història. O sigui que ara ens cal un nou protagonista, potser el seu fill del cap migpartit. Però qui es pot creure que un nen així pugui arribar a existir? no es pot viure només amb mig cap, amb mig cervell. El nen, evidentment, nasqué mort o, més aviat, ni tan sols nasqué. Abans fins i tot que poguessin decidir que fer, si interrompre o no la gestació, un cop l'anomalia fos descoberta, el nen morí dins de l'úter, com havien mort els d'abans i moriren els de després. No hi havia manera, o el creixement fetal s'aturava, o patien algun desgavell cromosòmic, o una infecció, o el que fos. Fins a dotze cops es quedà embarassada la dona de l'Anaclet, i fins a dotze cops perdé la criatura. I la vida amb el darrer, a arrel d'una hemorràgia interna. I amb la pèrdua dels dotze no nats i la pèrdua de l'estimadíssima dona, l'Anaclet també perdé el seny i la raó i la xaveta i tot. I a partir d'aleshores visqué reclòs en un centre psiquiàtric, on es creia el pare de dotze infants i anava tot el dia amunt i avall ben atrafegat, excepte quan creia jugar a escacs amb l'extintor de la sala, a qui prenia per fill seu, i amb qui jugava una defensa Berlinesa que confonia amb una Siciliana, avinentesa del tot disculpable, convindran amb mi, donades les circumstàncies.

Anaclet-san no monogatari (II)

Això sí, l'Anaclet tenia un fill preferit (el quart, potser) a qui faltava mig cap. Era com si d'un tall vertical algú li hagués tallat la meitat esquerra del cap. Creia recordar que ja a l'embaràs la ginecòloga que en feia el seguiment va veure alguna cosa estranya a l'ecografia de la divuitena setmana, i per això quan el nen nasqué amb només mig cap, aquesta aparent anomalia no va ser cap sorpresa per a ningú. A més, el nen prou que s'espavilava amb només una orella, un ull, mig nas, mitja boca i mig cervell. Si més no, aquesta aparent anomalia, diguem-ne característica, era la que permetia a l'Anaclet diferenciar aquest fill de la resta. I com que cap nen de l'escola es va voler fer amic d'un nen a qui faltava mig cap, sempre el tenia a casa i era l'únic que li demanava de jugar a escacs, que eren la passió de l'Anaclet.

Si jugava amb blanques l'Anaclet sempre sortia de catalana. I si jugava amb negres responia amb una siciliana si el seu fill sortia de peó de rei, o amb una Grundfel si sortia de peó de dama. El cas és que un dia, després de trenta-quatre moviments, l'Anaclet es trobava en un mal pas. Per una banda hi havia una parella de peons passats pel flanc de dama que si no vigilava podien acabar sent problemàtics, i per l'altra el seu alfil de caselles blanques havia quedat ofegat. I per moltes voltes que hi donava no trobava sortida. Era evident que si l'alfil entrava en joc podria arribar a controlar aquells dos peons, però no se'n sortia. I tanta era la seva concentració, que no va parar atenció a la suor freda que li regalimava pel front, ni al petit mareig que li ennuvolava el pensament. I quan per fi va iniciar el moviment per bellugar un dels peons que bloquejava la sortida de l'alfil, un moviment certament nefast, l'Anaclet fa notar una grossa fiblada a l'espatlla esquerre i, abans no pogués deixar la peça, es va desplomar inert sobre el taulell. Infart agut de miocardi.

Anaclet-san no monogatari (I)

Tenia dotze fills, que aviat és dit. Primer arribà el primer, cosa del tot natural, i després arribaren la resta. Però no pas de cop, tots alhora, sinó per tongades. Probablement després del primer arribà el segon, després el tercer i el quart plegats, si de cas foren bessons, i així fins a la dotzena. El pare dels nens, protagonista principal d'aquest relat, no acabava de recordar amb prou detall els naixements. L'home prou tenia amb fer hores i més hores a la gestoria on treballava per provar de pagar les innúmers despeses que tant de nen comportava. S'havia de vestir i alimentar a dotze nens, sí, però també s'havien de pagar dentistes, quotes de societats corals, de clubs esportius, d'acadèmies d'idiomes, de mútues mèdiques, de casals d'estiu i d'agrupaments escoltes. A més, com la mare va morir en un dels parts, probablement l'últim, l'home portava un atabalament considerable i comprensible. Quan no emplenava papers de la gestoria traginava nens amunt i avall, o posava rentadores i omplia i buidava rentavaixelles, bullia macarrons i feia bolonyesa a l'engròs. No, no crec que en aquelles circumstàncies es pogués retreure a l'home que no acabés de tenir del tot clar com van anar arribant els nens a la casa, ni que mai no els acabés de reconèixer del tot. Recordava, això sí, que n'hi havia un que es deia Anaclet, com ell, però els noms dels altres li resultaven sempre un misteri. A més, sovint hi havia amics dels seus fills a casa, alhora que algun dels seus fills era a casa d'algun amic, de manera que el nombre, el nom i l'aparença dels nens que en tot moment tenia pel seu voltant era sempre canviant i diferent. Un garbuix, un galimaties, un guirigall.

Kyō no yume (II)

D'uns dies ençà se'm repeteix un somni. Torno a ser un infant i visc amb una familia que no reconec com a meva, una família que m'acull temporalment i m'ajuda en una certa recerca. I és amb el seu ajut, que es demostra sempre matusser i ineficient, que visito diversos edificis de l'administració pública ubicats a Passeig de Gràcia en busca d'algun tipus d'informació. Però els edificis sempre es troben en obres i fem les visites fora de l'horari d'atenció al públic, de manera que deambulem sense gaire sentit enmig d'espais desgavellats plens de sacs de runa i d'amuntegaments de plaques de guix laminat. Curiosament, o no, quan visitem els edificis torno a ser una persona adulta, i en totes les visites ens trobem amb una mateixa dona, que de vegades pren les maneres de vigilant armat, de coordinadora de seguretat i salut, de cap d'obra o d'administrativa que fa hores extres. Amb ella hi parlo, i encara que es malfia dels meus acompanyants, a mi em fa confiança i em demana què busco, que li expliqui, que ella m'ajudarà, em diu. I és aleshores que desperto, o que el somni o el record del somni em fuig. Fins que a l'endemà hi torno, de nou acompanyat pels sapastres de torn, i de nou torno a trobar-me amb la mateixa dona, que de nou es torna a malfiar dels meus acompanyants i de nou em torna a oferir el seu ajut, i és aleshores que de nou em torno a despertar, o que el somni o el record del somni em torna a fugir.

Però la sensació que em deixa el somni és agradable, potser per l'escalf que rebo de la dona desconeguda, o de la família que m'acull, o potser pel fet de tornar a ser un infant, talment el fracàs en la meva recerca em resultés irrellevant, com si cerqués més per obligació que no pas amb l'objectiu ferm d'obtenir algun resultat concret, com qui fa per fer, per passar l'estona, doncs bé se'ns acostuma a dir que cal viure amb un propòsit, ni que sigui el d'una certa i inabastable recerca.