De vegades, però, el bonic i solitari paisatge que podem arribar a contemplar a la pantalla d'un cinema pren tot el sentit del món. Com per exemple passa a L'Enfant sauvage, del meu admirat Truffaut. En aquest cas el paisatge el formen les capçades d'un conjunt d'arbres (un bosc, com si diguéssim), però a diferència dels ridículs exemples abans esmentats, en aquesta ocasió el personatge de torn, el professor Itard, no roman immòbil davant del paisatge, sinó que camina amb la determinació pròpia dels que creuen viure amb un propòsit. I és potser per això que en lloc de la lànguida i lamentable veu d'un piano asmàtic, sentim els compassos de l'allegro del primer moviment del concert per a mandolina de Vivaldi en do major RV 425. El professor Itard no es buida (o s'omple) davant de l'espectacle de la natura, sinó que malda per entendre-la i dominar-la, talment la música barroca, tot el barroc, maldava per transcendir les pròpies limitacions, ni que fos a cop d'aparences. I si bé els afanys del professor Itard (més aviat un il·lustrat que no pas un barroc, tot sigui dit) poden semblar absurds, ridículs i forassenyats vistos des de la desvagada postpostmodernitat d'avui dia, si més no, filmats per Truffaut, fan patxoca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada