Pres potser d'una certa nostàlgia, vaig al cinema a veure Dune, la nova adaptació de la novel·la de Frank Herbert dirigida per Denis Villeneuve. I si bé en un primer moment resto sobtat per l'encert amb què s'han resolt alguns temes menors, com ara el vestuari o el disseny dels ginys futuristes, amb una atmosfera que recorda l'adaptació que provà de fer David Lynch el mil nou-cents vuitanta-quatre, el desànim no triga a aclaparar-me. I no és per l'absolut desastre de la música que acompanya les imatges, ni per la predictibilitat de la trama (excusable en tenir com encara tinc viu el record de la lectura que vaig fer de la novel·la als anys de la meva adolescència), sinó, més aviat, per l'absència d'alguna idea que justifica aital esforç narratiu. I és que més enllà de les habituals mostres d'heroisme, de la coreografia dels combats i de la misticitat de pa sucat amb oli dels diàlegs, tot acaba esdevenint una típica i tòpica batussa entre bons i dolents, una més.
Però com dues hores llargues de seure escarxofat a la butaca donen per molt, m'acabo fent meva la idea que, potser, la manca de contingut de la pel·lícula no és més que el reflex de la manca de contingut de la novel·la original, i que al final el senyor Villeneuve ofereix exactament el mateix que ja oferia Herbert, un elaborat, majestuós i decadent embolcall que, ves per on, no embolcalla res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada