Kaeru wa kaerimashita

Les granotes han tornat, em xiuxiuejà un conegut ara fa uns dies. Des d'aleshores he parat l'orella a les converses del meu voltant, ja fos als ferrocarrils, a l'autobús, al carrer o en una botiga qualsevol. I sí que d'esquitllentes he escoltat algun comentari, sempre dit a mitja veu, que semblava confirmar la tornada de les granotes. Però tenen algun fonament totes aquestes enraonies? o no són més que rumors? Potser tot plegat no és més que una facècia que s'ha anat fent gran a partir d'una afirmació inicial, errònia o malintencionada, deixada anar per algú amb ves a saber quines intencions. Però... i si realment les granotes haguessin tornat? He buscat a la premsa, mirant de llegir entre línies per si trobava algun indici, també he mirat amb atenció els noticiaris televisius i he escoltat les emissions internacionals de la BBC. I potser sí, que, lligant petites informacions que per elles soles res no afirmaven, sembla que s'estigui insinuant la tornada de les granotes. És com si es tractés que tothom assumís la tan temuda tornada abans d'anunciar-la, potser per por als comprensibles aldarulls que una notícia així comportaria. Jo mateix dubto sobre la prudència de publicar aquestes ratlles, i només el meu poc crèdit i la minsa repercussió que tenen les meves paraules m'anima a comunicar-los allò que potser ja saben, que les granotes han tornat.

Mainichi

És força enutjós que cada matí el dia encetat sigui nou. Tant plaent com fora obrir els ulls al mateix dia de sempre, i que agombolats per la benvolguda rutina anéssim repetint les mateixes accions, les mateixes converses, els mateixos àpats, i romanguéssim ancorats en un mateix pensament. En tot moment sabríem el que s'esdevindria tot seguit i cap sorpresa trencaria la monòtona successió d'esdeveniments.

I encara que no ho sembli, potser sí que els dies són tots iguals, que l'interval de temps que triga la Terra a fer una volta sobre el seu eix no difereix en res del interval següent, ni de l'interval anterior, i només varien les prescindibles anècdotes, aquelles que, ximples com som, acabem pensant que són la nostra vida.

Watashi wa tsukareta desu

Més enllà de l'estat d'exhauriment o grossa disminució de forces, de pèrdua de potència, produïts per un treball excessiu, que es pot trobar al diccionari de l'IEC en la primera accepció de fatiga, prenc el sentit que dóna el diccionari de l'Enciclopèdia per a fatiga d'estimulació, disminució de l'excitabilitat d'un nervi a causa d'un estímul repetit, per mirar d'explicar la gran indiferència que em produeix la multiplicat de formes, no precisament discretes, que darrerament envaeixen la ciutat sota l'etiqueta d'edificis singulars. Hi són per aquí i per allà, alguns acabats i d'altres en execució. Però jo resto indiferent, perdut tot interès per l'art de projectar i construir edificis quan l'exerceixen terceres persones, i només resto amatent a les anomenades cases de renda de l'Eixample, amb els seus porticons sempre iguals, les seves balconeres sempre semblants, els seus pisos principals i les seves característiques esquerdes, els seus paviments hidràulics i les seves gracioses baranes de ferro forjat.

Ohayō gozaimasu (III)

Bon dia dErsu_, em saluda Agàmemnon. Bon dia Agàmemnon, responc educat. Bon dia dErsu_, em saluda Àiax tot seguit. Bon dia Àiax, responc complimentós. Bon dia dErsu_, em saluda Andròmaca al seu torn. Bon dia Andròmaca, responc obsequiós. Bon dia dErsu_, em saluda Aquil·les. Bon dia Aquil·les, li torno la salutació. Bon dia dErsu_, em saluda finalment Astiànax. Bon dia Astiànax, responc per acabar. I un cop m'he excusat per haver estat el darrer a arribar, seiem tots plegats fent rotllana i comencem a picar de mans seguint diferents ritmes. Primer ràpid, a poc a poc després, ràpid de nou, altre cop lent, i així anar fent fins que les mans se m'enrogeixen de tant picar i demano permís per descansar. dErsu_ és una neneta! se'm burla aleshores Agàmemnon. dErsu_ és un nyicris! s'hi afegeix Àiax. dErsu_ és un inútil! continua Andròmaca. dErsu_ no pot ni picar de mans! es mofa Aquil·les, dErsu és un pocapena! m'escarneix Astiànax, i tots plegats se'm llencen a sobre i em colpegen amb ràbia.

Un cop es cansen seiem tots en petites taules i agafem les carmanyoles per dinar. Rotllets d'espinacs i sardines escabetxades, porto jo. Però Àiax, que seu al meu costat i que com tots els altres porta macarrons i pollastre arrebossat, crida ben fort que dErsu_ menja porqueries! i tots plegats se'm tornen a abraonar i miren de fer-me empassar els seus filets de pit de pollastre i els seus macarrons freds. Fins que Aquil·les, que potser té gana, crida prou!, ja n'hi ha prou!, no us fa vergonya... cinc contra un? I cadascú torna decebut a la seva carmanyola, alhora que jo miro de recuperar el meu menjar de les escombraries.

Un cop dinats descansem una llarga estona i després anem de visita a una botiga propera on venen moltes coses menudes. Botons rodons, rodets de fil de molts colors, agulles grans i petites, betes, cremalleres, didals, estisores, imperdibles i moltes coses més que guarden amb cura en una infinitat de petits calaixos. Al sortir tots em venen al darrera i miren de fer-me enrabiar cantant tonades humiliants al voltant de la raresa del meu nom. Jo els ignoro, i aprofito que passo pel mercat per comprar una mica de bacallà esqueixat pel dinar de demà.

I ja al llit, somnio que esbudello Agàmemnon, esbotzo la testa d'Àiax, travesso Andròmaca amb la llarga pica, esllomo Aquil·les a puntades de peu, i, a bastonades, li trenco l'espinada a Astiànax.

Mō-jin desu ka, bikkono desu ka, teinōsha desu ka

Por primera vez una ley reconoce que las desventajas de las personas con discapacidad, más que en sus propias dificultades personales, tienen su origen en los obstáculos y condiciones limitativas que impone una sociedad concebida con arreglo a un patrón de persona sin discapacidad. Y, en consecuencia, plantea la necesidad y obligatoriedad de diseñar y poner en marcha estrategias de intervención que operen simultáneamente sobre las condiciones personales y sobre las condiciones ambientales.

Nobles paraules, sens dubte, les del preàmbul de l'ordre VIV/561/2010 d'u de febrer que desenvolupa el document tècnic de condicions bàsiques d'accessibilitat i no discriminació per l'accés i utilització dels espais públics urbanitzats del Ministerio de Vivienda segons la llei 51/2003 de dos de desembre, d'igualtat d'oportunitats, no discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat (LIONDAU).

Nobles paraules, sí, o potser no, doncs és com dir-li al cec (i perdonin si no em plau escriure invident), o al coix (i perdonin si no em plau escriure persona amb mobilitat reduïda), o a l'idiota (i perdonin si no em plau escriure persona amb algun tipus de discapacitat psíquica), que la seva ceguesa, la seva coixesa o la seva idiòcia no són cap tara, cap gros inconvenient, si més no en l'ensucrat món de Pin i Pon que el nostres bons governants tenen la gentilesa de voler-nos obsequiar tant sí com no.

Minami no umi

Més enllà de la grossa extensió d'aigua que envolta els innúmers esculls, atols i illes de la polinèsia, micronèsia i melanèsia, i més enllà, també, de l'arcàdia que imaginaren els nostres avantpassats, els Mars del Sud són l'escenari de la narrativa anglosaxona del dinou que més em plau. I no pas perquè l'entorn de platges de sorra blanca, aigües transparents i amables cocoters em resulti llaminer; ni, tampoc, perquè el mite d'una acollidora mare natura habitada per civilitzats salvatges em sigui, d'alguna manera, creïble o desitjable.

És, només, que aquest fou l'escenari que l'atzar obsequià a Melville, Conrad o Stevenson per viure bona part dels seus dies. I no dubto que si les circumstàncies haguessin estat altres, i enlloc de navegar pel sud de l'oceà Pacífic haguessin fet la travessa del Sahara dalt d'un camell, jo ara estaria escrivint quelcom com ara que més enllà de la grossa extensió de sorra que envolta els pocs pous, fonts i oasis dels erms del magrib i la cirenaica (m'estalvio l'arcàdia, donades les circumstàncies), el Sahara és l'escenari de la narrativa anglosaxona del dinou que més em plau, i no pas perquè les esteses de sorra bullida, temperatura canicular, aigua escassa i salobre em resulti llaminer.

És, només, que aquest fou l'escenari que l'atzar obsequià a Melville, Conrad o Stevenson per viure bona part dels seus dies. I no dubto que si les circumstàncies haguessin estat altres, i enlloc de recórrer la grossa extensió del Sahara dalt d'un camell haguessin navegat pel sud de l'oceà Pacífic, jo ara estaria escrivint quelcom com ara que més enllà de la grossa extensió d'aigua que envolta els innúmers esculls, atols i illes de la polinèsia, micronèsia i melanèsia, els Mars del Sud són l'escenari de la narrativa anglosaxona del dinou que més em plau.

Doyōbi wa ame ga furu rashii desu ka

Escolto amb preocupació la previsió meteorològica que anuncia probables pluges per aquest dissabte, doncs dissabte volia aprofitar per passejar amb la petita A per la boscúria que envolta el mas de les Rovires de Baix, que tenim llogat. És per això que consulto directament la pàgina del Servei Metereològic, on trobo una previsió molt més falaguera als meus propòsits. Però, aleshores, quina previsió és la bona?... les pluges anunciades pel popular home del temps o el solell predit per tècnics que em són desconeguts? Com a bon pragmàtic opto per aquesta segona opció i decideixo que dissabte vinent el temps serà magnífic, és a dir, assolellat, doncs aquest cop això és el que més em plau.

I si de cas plou, esdeveniment impossible però probable, deixaré de banda tot pragmatisme i esdevindré estoic per així entomar amb serenor i ànim ferm el mal fat i, mai millor dit, fer, al mal temps, bona cara.

Dare ga tōbō desu ka

És una confusió habitual creure que hom, quan fuig, fuig dels altres. O, confusió encara més extravagant, que hom fuig d'un mateix. Però, malfactors a banda, hom sempre fuig d'aquell a qui els altres reconeixen en nosaltres, d'aquell amb qui poc ens plau que ens confonguin, d'aquell que de cap de les maneres volem ser. Hom fuig, doncs, de l'horror a esdevenir aquell amb qui ens confonen. I és només després d'haver aprés a conformar-nos amb ser aquell qui els altres creuen que som, o a no ser-ho, però havent aprés a menystenir l'inevitable equívoc, que hom pot fer mitja volta i tornar a viure en companyia dels seus semblants, aquells que ja fa temps van decidir ser qui ens pensem que són.

Imasu ka

Existeixo? m'he preguntat aquest matí en sortir del son. Tot seguit he recordat Descartes i el meu mateix dubte m'ha esvaït el dubte, que a efectes pràctics ve a ser el mateix que una certesa. Però una estona després, en veure'm reflectit en el mirall d'una de les finestres del vagó dels ferrocarrils on seia, he dubtat dels meus sentits. Aquest de la imatge sóc jo? m'he preguntat aquest cop. I he abaixat el cap i m'he mirat les mans, m'he pessigat per sobre el canell esquerre i m'he mossegat la llengua amb delicadesa. Però malgrat la confirmació que n'he obtingut aquest cop el dubte no s'ha esvaït, doncs prou bé sé com de juganeres són les sensacions. Ràpidament he recordat a Rorty i he refet la pregunta, em plau ser aquest? després de descartar la tramposa, em plau ser qui sóc? Aleshores, tot i la lloable discreció del seu capteniment, m'ha distret la ufanor que s'endevinava en la noia que seia al meu davant, de manera que per un moment he deixat de banda tot dubte i, donant per bo allò que jo mateix imaginava a partir del que se m'oferia a la vista, he desitjat ser ella. Finalment, decebut per la manca de rigor del meu desig, he conclòs que tant és i, aprofitant que havíem arribat a la nostra parada, m'he afanyat a empènyer el cotxet de la petita A cap a la seva escola.

Heikō desu

Encara que pugui no semblar-ho, Serguei Dovlàtov i Joseph Roth foren escriptors molt similars. Ambdós foren alcohòlics, ambdós visqueren en un camp de presoners soviètic (Dovlatov com a vigilant i Roth com a captiu imaginari), i ambdós acabaren sent apàtrides, Dovlatov en marxar de la Unió Soviètica i Roth en quedar-se sense llar per l'ensulsiada de l'Imperi Austro-hongarés. Ambdós, a més, eren jueus, i ambdós patiren un infart, tot i que Roth sobrevisqué el temps necessari per morir de delirium tremens en plena indigència. I, cal no oblidar-ho, ambdós foren, sobretot, grans escriptors. Vides paral·leles que hagués pogut biografiar Plutarc.

És, doncs, per tots aquests paral·lelismes, que ambdós haurien de compartir editor, de tal manera que qualsevol catàleg que inclogui algun títol de Dovlatov hauria d'incloure necessàriament un altre de Roth, i viceversa. És a dir que, per posar un exemple qualsevol, un editor que hagués editat la zona de Dovlatov hauria també d'editar, sense excusa ni dilació possible, Job, de Roth, Joseph Roth.