Teki

Donde se comenta lo que está por venir, al modo tradicional, y se le da una bienvenida cordial al lector, escriu Kiko Amat al próleg de Los enemigos.

En aparença el text sembla un divertiment, un petit exercici d'estil, una irònica i simpàtica mostra d'erudició, on en companyia de Plutarc es fa un cert elogi de l'enemistat, l'odi i la rancúnia. El cas, però, és que sota el suposat endreç de les formes de l'assaig, pàgina rere pàgina la veu narradora comença a prendre un protagonisme impropi del suposat gènere, i a mesura que avancem en la lectura resulta evident que no som allà on potser crèiem ser.

I així fins que arribem a l'últim capítol, al prodigiós últim capítol, on de cop descobrim on som. No pas a les pàgines d'un assaig més o menys enginyós, més o menys entretingut, més o menys profitós, sinó que ens descobrim dins la veu narradora, dins les pors i temors que l'alimenten, dins el conflicte que és, dins els dubtes i la incertesa, dins, en definitiva, d'aquell que ha gosat provar d'explicar-se.

Yami no oku

Katàiev va dir que no calia buscar la veritat: “la veritat en grec significa «tenebra, boira impenetrable»”, escriu en un cert moment Nanejda Mandelstam a Perduda tota esperança.

El cas és que el tal Katàiev, Valentín Petróvitx, fou un novel·lista soviètic, germà de l'escriptor satíric Ievgueni Petrov, un dels molts que va sacrificar la pròpia obra en benefici de la supervivència escrivint a l'estil de Walter Scott (que sembla que és el que agradava a Stalin), però també un dels pocs que no va girar del tot l'esquena als represaliats i perseguits. Sigui com sigui, la frase de Katàiev citada per Nadejda és massa llaminera com per comprovar-ne l'exactitud, no fos cas.

Misute rareta kibō (II)

La comprensió de la realitat li arriba al poeta juntament amb els poemes, perquè en ells hi ha un element d’anticipació del futur, escriu en un cert moment Mandelstam (Nadejda, no Óssip), referint-se a la poesia de Mandelstam (Óssip, no, Nadejda), a Contra tota esperança.

Però (i un cop més qui seria jo sense la possibilitat d'un però) arribar a una suposada comprensió trobo que anul·laria el poema, que el deixaria inhàbil per ser llegit, això és, interpretat per aquells que, passat el temps, s'hi atansin no pas per saber on són ni per buscar la comprensió de cap realitat, sinó la flamarada d'un intent de comprensió, d'una incerta i il·lusòria vanitat, d'un futur més desitjat que anticipat, quelcom molt més honest i llaminer que qualsevol suposada comprensió.

Miminari o kikimasu

Ho vaig començar a sentir d'infant, quan del llit estant tancava el llum i provava de dormir. No era més que un petit soroll que semblava no venir d'enlloc, no més que un petit xiulet, una mena de zumzeig agut. D'aleshores ençà aquesta remor m'ha acompanyat sempre, arreu, de dia i de nit, i només haig d'aturar-me, obviar l'exterior i parar una mica d'atenció, per sentir-la. Encara que no va ser fins l'estiu del dos mil dotze, quan vaig cometre l'estupidesa de llegir Jonathan Franzen, que vaig ensopegar amb un personatge que llegia Bernhard i que deia sentir una mena de xiulet interior, que li vaig posar nom: acufen.

Però el cas és que quan sóc al bosc, i per molt que pari atenció, no sento cap xiulet. Que per molt que provi d'aïllar-me i escoltar-me no hi ha res a fer, l'acufen no hi és. Sempre hi ha la remor de fulles, la piuladissa d'algun ocell, la fressa de l'aigua d'un torrent o el trepig de passes d'algun conegut que em recorda el lloc on sóc i m'impedeix sentir-me. I si bé m'és un goig trobar-me envoltat pels sons del bosc, el silenci de l'acufen és com un senyal que m'adverteix que aquell no és el meu lloc, que al bosc tan sols sóc un intrús o un convidat, un passavolant o un badoc, un estrany o un foraster. I és que el meu lloc potser és allà on pugui recloure'm, on pugui obviar tot exterior i pugui concentrar-me en mi mateix, ni que sigui gràcies a l'anodí zumzeig d'un so absurd que només existeix dins el meu magí.

Misute rareta kibō

Explica Mandelstam, Nadejda, no Óssip, que més enllà de la por al gulag, més enllà de la por a la mort, més enllà de la fam, de l'ostracisme, més enllà de la prohibició a treballar, més enllà de tot, hi havia la por a parlar, a escoltar, a relacionar-te amb els altres. I és que tothom podia ser un confident del poder (el germà, l'amic, el veí, el company, el conegut, qui fos) i qualsevol cosa dita podia utilitzar-se no només contra qui l'havia dita, sinó també contra qui l'havia sentida i no l'havia denunciat. D'aquesta manera, l'Estat Soviètic convertia les persones en formigues, en cèl·lules infinitesimals d’un tot aclaparador mancades de qualsevol mena de lligam amb els que fins aleshores havien sigut els seus familiars, amics, veïns, companys, coneguts i/o saludats, on l'únic sentiment possible envers els altres era la desconfiança.

Explica Mandelstam, a Perduda tota l'esperança, que això potser era el pitjor.