Yomimasen ka

Amb el llibre a les mans perdo tot contacte conscient amb el meu cos i el món físic que l’envolta. El temps resta aturat i, en conseqüència, la Terra deixa de girar al voltant del sol, de rotar sobre el seu propi eix. I amb la Terra, tot i tothom resta també aturat, doncs sense temps cap moviment és possible.

I així, fora del temps, s’escolen les pàgines, una rera l’altre. No llegeixo a poc a poc, ni tampoc de pressa. Ni molta estona, ni poca. Sense temps res de tot això té sentit. Només llegeixo, sense pausa, sense aturador.

Què no havíem de marxar?, diu de sobte una veu, la de la meva companya, suposo. I a la veu l’acompanya un petit sotrac, talment la Terra comencés a rotar de nou. I incrèdulament, mentre l’aire torna a moure les cortines, m’aixeco de la butaca, deixo el llibre sobre la taula, i em pregunto on soc.

Toshitake Shinohara (II)

Pres d’un inexplicable optimisme cerco (un cop més) Toshitake Shinohara a Google. I a l’atzar punxo l’onzena pàgina de resultats i trio el primer enllaç on llegeixo, tot seguit, el nom desitjat. I arribo a una estranya i simplísima web finesa a on sembla que es venen cd’s de segona mà. I dins la web cerco de nou per Toshitake Shinohara. Hi trobo un cd i l’intento comprar, però em diuen que m’haig de registrar. Em registro, doncs, i torno a buscar el cd. I ara si, el compro, i em diuen que val 4,90€, més 3€ de despeses. I els hi dono un número de targeta de dèbit i rebo un e-mail de confirmació. I els hi responc amb la meva adreça complerta, car quan m’he registrat no m’han demanat ni a quin país hi visc, ni a quina ciutat. I via web comprovo que ja m’han carregat els 7,90€. I torno a buscar a la web i ja no hi trobo el cd, car sembla que només en tenien un, el que jo ja he comprat. I set dies després (avui) em trobo a la taula del menjador de casa un sobre provinent de Finlàndia. I l’obro. I trobo un cd, Japanilaisia Lauluja (en japonés Nihon no uta, en català cançons japoneses). I poso el cd al reproductor de cd’s i escolto, de nou, la veu de Shinohara, Toshitake Shinohara, a Yuki no furu machi o.

Oji-san desu ka, oigo-san desu ka

És fluix, és fluix (em deia); no té fibra. Li repugna tot esforç. Serà, si no muda radicalment de geni, un mort en vida... res més que un mort en vida. Un paràsit de la societat... un inútil per ell i pels altres. Un dels éssers més roïns que tenen la desgràcia de néixer... un míser dragafortunes

....................................................................diu l’oncle.

L'oncle és un coet. A ell, el remenament, el ficar-se en tot, el deixar en tot la seva empremta, li és mitja vida... A mi, en canvi, la seva manera d’ésser em fa rodar el cap... ¿Què se’n treu de sofrir i maldar per aplegar milions i més milions, si al capdavall d’haver-los fets s’ha de seguir bregant com un bastaix, fins a deixar-hi els ossos, i no t’han de servir per descansar i donar-te una mica de comoditats?...
....................................................................diu el nebot.

Escriu na Víctor Català a Cocktail, un dels relats de Jubileu, el seu darrer llibre. I jo no afegiré res més.

Kesa

Amb la llum verda intento travessar el carrer, però una moto que no respecta el pampallugueig del semàfor em fa aturar. Amb ràbia, en tenir el vehicle al meu abast, colpejo amb força a la conductora, que cau sobre l’asfalt.

Al poc em creuo amb tres nois que, al costat d'un nen que plora, estomaquen a un home. Un dels nois em comenta, escandalitzat, que l’home feia pixar al nen en un arbre. És que no hi ha manera, responc, i amb totes les meves forces etzibo una puntada a l’engonal de l’home, que comença a treure sang per la boca. Més endavant trobo a una vella estesa al terra, plorant desconsoladament pel seu gos mort. Haver recollit la merda del quisso a temps, penso, i encara gràcies que no t’han pelat a tu, porca, li crido. I ensopego també amb el cos inert d’un ciclista, que ha descobert massa tard que les voreres són pels vianants. I encara haig d’esquivar els cossos d’un parell de desgraciats que es devien pensar que el carrer era seu; i el d’un marrec apedregat pels seus companys, per ves a saber quina malesa. I mentre recordo el cas del veí del tercer primera, aquell a qui vàrem cremar viu per haver llençat una punta de cigarreta pel cel obert, m’adono, espaordit, que estic creuant el carrer amb el semàfor en vermell.

I jo mateix, abans que ningú em pugui aconseguir, amb les meves pròpies mans em trec els ulls. Aquests ulls incapaços de veure més enllà del nas, incapaços de veure el semàfor, incapaços de veure, ja, a la multitud que se m’atansa, disposada a esquarterar-me de viu en viu.

Nani o tabetai desu ka

Tàntal vaig veure també, que sofria difícils tortures
dret enmig d’un estany: li venia arran de la barba,
i ell, tot assedegat, no podia copsar-lo per beure;
cada vegada que el vell s’ajupia amb les ganes de l’aigua,
se li perdia, xuclat, i veia aparèixer la terra
negra entorn dels seus peus; i un déu l’havia eixugada.
I arbres de tofa escampaven llur fruit per damunt de sa testa,
pereres i magraners, i pomeres d’uns fruits que relluen,
figueres de dolçor i oliveres plenes d’ufana;
sempre que el vell dreçava les mans per cor de tocar-hi,
els hi arborava el vent fins a dalt dels núvols ombrívols.

diu Ulisses, segons Homer, tradueix Riba.

Imaginem, però, que per un estrany atzar Tàntal aconsegueix, per fi, veure ateses les seves pregàries i pot menjar, a cor que vols, les sucoses fruites; i no només les fruites, també un anyell ben rostit i un capó farcit de dolces prunes; i el millor dels priorats, garnatxa i carinyena amb sis mesos de roure francès, per beure; i saborosos formatges de llet de cabra, i panses i nous, i un sorbet de cítrics (que diuen ara) per tirar avall; i un pensament de grappa, seca i forta, que ajuda a pair, diuen també. I en acabar i demanar el compte, el cambrer (fent una reverència) li diu que no, si us plau, que el senyor està convidat. Convidat avui i convidat demà, i demà passat, a dinar i a sopar, i també al ressopó, i si vol a esmorzar i a berenar, per sempre més, per tota l’eternitat. I no, no cal que s’aixequi de taula, el senyor, que tot seguit, d’immediat, li portaran la sopa, de tòfona, i dues perdius estofades, amb una reducció d’alguna cosa.

O potser, millor, deixem a Tàntal, a tothom, en pau.

Sumimasen

D’aquí uns pocs dies tot aquell que ho desitgi podrà exercir el seu dret (dit democràtic) al vot, això és, a triar entre el blanc o el negre, el sí o el no. Pels indecisos hi ha l’opció del vot en blanc o nul, i pels indiferents l’abstenció.

L’objecte del referèndum, car d’un referèndum es tracta, és el text de la Proposta de Reforma de l’Estatut de Catalunya aprovat pel Ple del Congrés el passat trenta de març d’enguany. El text es pot llegir a la web de la Generalitat de Catalunya, que ofereix tot un monogràfic dedicat a l’Estatut. La lectura del text, però, no és ni breu ni plaent, i molt menys entenedora. És potser per això que els nostres bons governants han fet una guia de lectura, una mena de resum comentat, que no només ens fa accessible el text, sinó que ens orienta alhora de fer una correcta, sostenible i progressista interpretació. Finalment, com a cirereta del pastís, ens ofereixen una comparativa entre les clares mancances del text vigent, i les indubtables virtuts del nou text.

El que inexplicablement (o no) no hi ha, enlloc, és el text de la Proposta de Reforma de l’Estatut de Catalunya que un llunyà, molt llunyà, trenta de setembre de 2005, aprovà, per una amplíssima majoria, el dit Parlament de Catalunya.

Buna no mori

En el darrer tram de pujada el camí és incert. Les fites, però, són abundants i em porten sense cap entrebanc fins a la carena, on faig una breu pausa. Continuo carena enllà, davallant mandrosament per esteses de prats fins arribar a un coll, un collet, el de la Creu Malosa. Allà m’endinso, per un estret corriol, en l’obaga d’una fageda.

De sobte resto envoltat pels faigs. Camino a grans gambades enfonsant els peus en una catifa de fulles ovades, sinuades, agudes i ciliades ben humides, en plena putrefacció. Al meu davant els troncs d’escorça llisa, grisenca; i al meu damunt l’espurneig diamantí propi de les darreries d’abril, que filtra la llum del sol. A la fageda els sons propis del bosc m’han abandonat, talment fos a l’Hades. Però de cop començo a sentir una remor d’aigua que trenca el silenci, i al costat del camí descobreixo un petitíssim rierol, no més que una pixarada d’aigües sense màcula, que brolla del no res.

Ara ho sé. Aquest cop sí que he creuat la frontera. Esglaiat m’aturo i adreço una silent pregària als Déus, a mi mateix, demanant, endebades, que el camí em porti fins al cor de la (sic) forest, a un laberint sense fils on resti perdut per sempre més. O fins que algú trobi, per atzar, sota les fulles, alimentant la golafreria dels dípters necròfags, les restes pútrides, tant de bo incognoscibles, del meu cos mortal.

Kenchikujutsu

De primer parlem de com sanejar un arrebossat fet amb morter de calç (un tema, ho reconec, poc interessant). Ràpidament, però, passem a parlar del nostre col·legi professional, és a dir, a criticar la institució i als que hi treballen, una colla d’ineptes. Al poc no tenim prou amb el col·legi i afegim al sac als companys de professió (coneguts i desconeguts) que encara són més ineptes (tots, sense excepció). I pitjor encara els que foren els nostres professors, uns mediocres sense cap criteri, uns creguts que devien la seva cadira a l’amiguisme més menyspreable. Ja escalfats carreguem amb malvolença contra els arquitectes estrella del moment: amb foc als ulls ataquem les darreres obres (i també les primeres) del difunt Miralles i embogits ens hi pixem, a plaer, sobre Gehry i les seves excrescències. Les estrelles, però, són efímeres i no triguem a abraonar-nos, enfollits, sobre els grans mestres, car J opina (amb tota la raó) que Mies no tenia ni p... idea, tot i que intenta salvar a Wright i a Aalto davant el meu estupor, que fa que m’embarbussi proferint insults contra Aalto i les seves mones de pasqua. Finalment, i per fer via, acabem criticant a la humanitat en la seva totalitat.

Si que has trigat, hem diu la companya quan arribo a casa. És que m’he trobat a J al gimnàs i hem estat parlant, responc, i ja saps com és, afegeixo, un pesat que ja m’era antipàtic quan estudiàvem. A més no hi ha qui l’aguanti, sempre criticant a tothom, quan ell no en té ni idea, d’arquitectura. Un mediocre, és el que és. I un inútil, i un poca-solta. I un ...

Totemo okii desu ... ka

Avui, com ahir, com sempre... m’he creuat amb innombrables desconeguts. Amb alguns, pocs, he intercanviat alguna paraula. Amb la majoria, però, només silenci. Alguns potser m’han vist, pocs em deuen haver mirat, i per la resta dec haver estat del tot transparent.

Cap d’ells ha intuït o ha sabut veure que jo sóc un tipus sensacional. Que la meva discreció amaga un esperit noble i cultivat, que darrera el meu posat sorrut hi ha un cor alegre i generós. I que sóc, per sobre de tot, de tots i de tothom, l’escollit dels Déus, el favorit de Zeus, que m'ha reservat, com a Aquil·les, la glòria per sempre més.

I han passat pel meu costat com si res, talment jo només fos el que sóc, un mortal més... com ells, com tothom.