Wareta kagami o yomimasu

Recordo potser un relat de Palau i Fabra, on una dona que viatja en tren llegeix a una velocitat que sorprèn a la veu narradora, que seu al seu davant. Aleshores, després d'una breu conversa, els que llegim el relat, o potser l'anècdota viscuda, ens assabentem que per raons que ara mateix no recordo i tampoc no venen al cas, la dona no és que llegeixi ràpid, és que llegeix pàgina sí, pàgina no, inventant o imaginant el que no llegeix.

I això ve al cas, o no, per la lectura que estic a punt d'acabar, Mirall trencat, on, talment s'esdevenia amb la lectora vista o imaginada per Palau i Fabra, pesa més el que falta que el que hi és. I és potser aquest el mèrit més gran de la novel·la, aquest oferir al lector la possibilitat d'inventar o imaginar tot allò que falta, tot allò que no hi és, tot allò que Rodoreda ens deixa de dir, tot allò que no necessitem saber, tot allò que altres autors tant de bo també s'estalviessin.

Kanto-sama wa wa romanchisuto deshita

Sovint em repeteixo i torno a dir el que ja he dit amb anterioritat. Sovint, també, repeteixo literalment les mateixes expressions, les mateixes frases, les mateixes paraules, dites també amb la mateixa veu, amb la mateixa entonació, amb la mateixa cara de pa de ral de sempre. Encara que potser de tant en tant, sigui per atzar o per mera combinatòria, les paraules que dic canvien, es modifiquen, i encara que el significat d'allò que crec dir no varia, les expressions, les frases, les paraules, la mateixa manera de dir-ho difereixen en això o en allò. I també molt de tant en tant, de manera excepcional i sens dubte degut a la contingència més imprevisible, potser repetint el que he llegit o he sentit per alguna banda, dic alguna cosa que encara no havia dit abans, com ara, per exemple, que Kant, més que un il·lustrat, potser fou el primer dels romàntics.