Kanōsei ga arimasu

I dwell in Possibility –

Així comença Dickinson un dels seus poemes, el quatre-cents seixanta-sis segons la numeració establerta per l'edició de Franklin de mil nou-cents noranta-vuit, el sis-cents cinquanta set segons l'edició de Johnson de mil nou-cents seixanta. Poema on sembla haver-hi consens que Dickinson fa un cert elogi de la poesia, forma d'expressió que li dóna una llibertat que no sap o no vol trobar en la prosa, que se li fa rígida i asfixiant. Però a mi, que no he escrit mai un vers que no faci riure, el començament de Dickinson em serveix per verbalitzar allò que crec intuir de fa temps, que l'única llibertat de que crec disposar és la que em dóna l'ús que faig de llenguatge, talment només aquells que excel·leixin en l'ús de la paraula podran albirar, ni que sigui de lluny, allò que acostumem a anomenar llibertat.

O, el que potser ve a ser el mateix, els límits del meu llenguatge són els límits del meu món, segons sembla que escrigué Wittgenstein.

Dare ga watashi o hihan aete shimasu ka

Avui he somniat que de manera pública i ostentosa hom gosava fer-me retret de la prosa que gasto. En el somni veia jo la imatge d'un paredat amb l'arrebossat bufat i fet malbé, on amb pintura negre hom havia escrit sentències que criticaven algunes de les formes d'expressió que em són més característiques. Sentències que, en haver ja oblidat els detalls concrets del somni, ara no puc jo esmentar i que sens dubte poc importen. El que sí recordo és com, aquell que dins el somni em representava, entomava la crítica i començava a revisar tot el que fins a dia d'avui es troba aquí escrit, mil dues-centes quaranta-cinc entrades que potser no són poques i tal vegada masses, segons els criteris que el paredat expressava.

Sigui com sigui m'he despertat enutjat, però no pas per la crítica, només faltaria, sinó per la falta de tremp d'aquell que en el somni em representava, doncs el mínim que es mereixia l'admirable insensat que gosava criticar-me és el gros honor acabar amb la testa esberlada, les dents esmicolades i el ventre esbudellat.

Doko ni ikitai desu ka (II)

Seguint el que diuen que va dir Plutarc, jo creia ser de l'opinió que la conversa ens feia àgils, l'escriptura precisos i la lectura complerts, amb el benentès, és clar, que el complerts no era més que una mostra de bona voluntat.

Però ha estat l'esparsa lectura d'aquests darrers dies, uns pocs poemes d'Emily Dickinson espigolats d'ací i d'allà, la que m'ha fet veure que l'escriptura, si més no l'escriptura que aspira a esdevenir allò que hom acostuma a anomenar literatura, supera de llarg la precisió esmentada per Plutarc (un historiador, és a dir, un científic, no més que una persona endreçada) i va molt més enllà de l'exacta i precisa transcripció del pensament de l'autor de torn, essent potser la vague indefinició d'aquest més enllà allò que fa que la literatura sigui alguna cosa més que un manual d'instruccions. O és que prop de tres mil anys desprès continuem escoltant els cants de la Ilíada per conèixer el precís pensament del seu inexistent autor?

Watashi wa arukimasu ga suki desu

Gràcies a l'aparell per comunicar-me oralment a distància que tot el dia tragino amunt i avall, he pogut quantificar allò que ja sabia, que camino força, fins a una mitjana de tretze mil passes diàries, prop de deu quilòmetres. Per poc que pugui faig a peu qualsevol desplaçament que hagi de fer dins la ciutat, avinentesa que, a més, acostuma a suposar-me un estalvi de temps, en ser les meves cames llargues i els meus peus lleugers. Només a tall d'exemple esmentar que el recorregut de casa a l'escola dels menuts em significa prop de mitja hora en transport públic i menys de vint minuts caminant a pas viu. L'ús del vehicle a motor que conservem al subsòl de la ciutat ni me'l plantejo, en ser-me com m'és del tot desagradable la seva conducció.

Aquesta irrellevant dada ve o no al cas per una avinentesa curiosa: tots els moments de felicitat viscuda que recordo se m'han esdevingut caminant, ja fos sol o en companyia, apressat o desvagat, per carrers urbans o corriols silvestres, en catalana o forana terra, de dia o de nit, així o aixà... de tal manera que tot allò que crec enyorar va acompanyat del moviment propi de qui camina. Tal vegada afavoreix el caminar la dita felicitat? o és, només, que en passar tantes estones caminant és fàcil que la dita felicitat em trobi en moviment? o és la memòria allò que afavoreix el caminar, talment les felicitats estàtiques em fugissin del pensament?

Irrellevant qüestió, doncs sigui quina sigui la resposta jo no canviaré pas els meus hàbits, i ara mateix, un cop deixi d'escriure bestieses, m'apressaré a anar caminant cap allà on sigui que em toqui anar.

Taiseki-mono ni imasu ka

Són els tarters indrets de coneguda i reconeguda inestabilitat. Ja siguin grans praderies de roca, amuntegaments de pedra més menuda o esteses de sorra fina, davallar per la seva superficie exigeix la renúncia al miratge de l'equilibri, deixar-se anar, i tenir cura que un excés d'inercia no ens aboqui al desastre. Talment viure, on l'equilibri no és més que un bell miratge, i on un excés d'inèrcia ens pot fer caure per qualsevol estimball. Cal, doncs, triar: viure plàcidament la il·lusió que tot resta sota control i qui dia passa any empeny, o llençar-se de cap amb l'esperança que la inevitable patacada trigui en arribar. Jo, és clar, poc amic com sóc de realitats i patacs, trio la placidesa de la il·lusió, que em plau més, molt més, que no pas la incomoditat d'anar topant de cap en una i altra soca. Només lamentar, o no, que les circumstàncies que m'envolten facin oïdes sordes al meu desig, talment per grat o per força m'hagués tocat viure en el més bellugadís dels tarters, si se'm permet, un cop més, la grossa i injusta exageració.

I ja per acabar, i encara que no vingui a to, o potser sí, quatre sensacionals versos de l'Emily Dickinson que em recorden tot allò que m'estimaria més no recordar:

Renunciation -- is the Choosing

Against itself --

Itself to justify

Unto itself --

Kinō eiga o mimashita (IX)

Atesa la dificultat de rodar en interiors amb solvència, i atesa també la densitat de les paraules dites, em temia una d'aquelles pel·lícules tan abundoses on tot es diáleg i direcció d'actors. Una d'aquelles pel·lícules on, talment les molt lamentables sèries que darrerament són tan celebrades arreu, és menysté allò que de més propi té el cinema, la imatge en moviment. No és el cas. I és ja amb la primera escena, on se'ns presenta un grup de noies que amatents escolten les paraules de la directora de la institució educativa que les acull, que ens podem adonar de l'excel·lència narrativa de Davies. Excel·lència que a partir de tres recursos sàviament utilitzats (il·luminació, composició i moviment), acompanya amb discreció i una certa invisibilitat a una esplèndida Cynthia Nixon en el seu paper de Emily Dickinson. I és que talment el Dreyer potser inspirat per Hammershøi, Davies sap desaparèixer essent, però, sempre present, com es pot comprovar en mitja dotzena de seqüències memorables, d'aquelles que donen sentit a tota una vida. No pas a la de Davies, que prou sentit ja en deu tenir, sinó a la meva.

Bungaku (II)

Que la literatura és anterior a l'escriptura és d'una evidència que no admet discussió. Molt abans que fossin fixats per escrits, els grans poemes èpics de l'antigor ja eren dits i escoltats per innúmers analfabets que ni tan sols sospitaven la possible existència de quelcom anomenat escriptura. I no obstant això, són o no són literatura l'Epopeia de Guilgameix, la Il·líada o l'Odissea? per esmentar només les mostres de poesia arcaica que a qui això escriu li són conegudes.

Com és possible, doncs, que els doctes membres del docte Institut defineixen literatura com a art d’escriure i de llegir, coneixement de tot el que ha estat escrit, o bé activitat que, per mitjà de l’escriptura, es proposa més un fi estètic que no pas didàctic, quan l'escriptura no seria més que una eina posada al servei d'allò que li és anterior. Com és possible semblant confusió, aital disbarat, tan grossa estupidesa?

Voluntat d'excel·lència en l'ús del llenguatge, goso jo ara afirmar que és la literatura, amb el benentès, és clar, que d'aquí a cinc segons puc gosar afirmar qualsevol altre bestiesa.

Watashi wa Sanders-san no hon o yonde imasu

És això, un llibre: un intent fallit que, encara que fracassi, és sincer, treballat i purgat de tota la falsedat que hagi pogut treure-li, amb les destreses limitades que té, i que gràcies a això està imbuït d'una mena de puresa, escriu George Saunders al pròleg de Secessiolàndia pel pedregar, segons traducció de l'omnipresent Yannick Garcia.

I és precisament el pròleg de Saunders el que em fa pensar en l'existència d'un nou genere literari, tal vegada el desè o l'onzè, que es correspondria amb el de les novel·les que pretenen alliçonar al lector sobre la millor manera d'escriure una novel·la. Sí, ho sé, el pròleg d'un recull de relats no és ben bé una novel·la, però això, convindran amb mi, no té la més mínima importància. Sobretot si considerem que l'obra fundacional del gènere bé podria ser el recull aquell de Cartes a un jove poeta de Rilke, que tampoc és que sigui ben bé una novel·la, o els deu consells per a escriure relats de Cortazar, els dotze de Bolaño o els setze de Borges, que per la seva extensió i síntesis més aviat semblarien llistes de la compra. Però tot això importa ben poc al costat de l'absurda però sempre llaminera embriaguesa que em pren cada cop que ensumo la possibilitat d'establir la universalitat d'un nou gènere literari, com en aquest cas, el desè o l'onzè, que es correspondria amb el de les novel·les que pretenen alliçonar al lector sobre la millor manera d'escriure una novel·la, sens dubte el gènere més fantasiós de tots.

Akusento

En acabar jo els estudis d'arquitectura la normativa de l'edificació estava recollida en les conegudes com NBE, això és, Normas Básicas de la Edificación. Amb uns quants anys de pràctica professional, i un cop ja començava a tenir per la mà aquest marc normatiu, el dos mil sis va entrar en vigor el dit CTE, això és, el Código Técnico de la Edificación, que derogava tot el marc normatiu anterior i instaurava unes noves i demencials regles del joc. Per fer-ho més entretingut, d'aleshores ençà hi ha hagut fins a cinc modificacions puntuals del dit CTE, de tal manera que el coneixement que hom pugui tenir de la normativa esdevé un niu de paranys on tota certesa no és més que un error i ni tan sols les beceroles són de fiar. D'aquesta guisa cal anar-ho consultant tot, dia sí dia també, no fos cas que un cop gastats un parell de milions d'euros en la construcció d'un edifici, resulti que un tram d'escala té una alçada de dos metres i mig, enlloc dels dos metres vint-i-cinc centímetres que recull la darrera versió de la norma, i el buròcrata de torn et denegui la llicència d'activitats, el client et demandi i un jutge et condemni. Després hi ha la normativa autonòmica, en aquest cas de la Generalitat, on per no allargar-me massa només esmentaré el Decret d'Habitabilitat que regula les condicions mínimes d'habitabilitat dels habitatges, i que, des de la primera formulació el mil nou-cents vuitanta-tres, ha sofert no menys de cinc modificacions. I si hom té la grossa dissort de redactar un projecte dins l'àmbit regulat per la Normativa Urbanística Metropolitana, haurà de bregar amb les dites Normes Urbanístiques del Pla General Metropolità i les Ordenances Metropolitanes d'Edificació, un garbuix caòtic i farcit d'innúmeres modificacions i afegits, de tal manera que ni els propis tècnics municipals que han d'atorgar les corresponents llicències d'edificació són capaços de respondre amb una certa claredat i coherència a les qüestions que un sofert redactor d'un projecte els pot arribar a formular. Finalment, tot resta adobat pel fet poc llaminer que tots tres nivells normatius, estatal, autonòmic i local, sovint acaben regulant un mateix aspecte des de punts de vista prou dispars com per oferir uns resultats no sempre coincidents i sovint contradictoris. I si l'obra és de promoció pública, a tot plegat caldrà afegir el corresponent Plec de Condicions de l'administració de torn, no fos cas que algú es quedés sense dir la seva.

I ara resulta que una colla de bufanúvols desvagats, un saltataulells capriciosos, uns estiracordetes de pa sucat amb oli que es fan trampes al solitari i es fan dir professionals de la llengua, rondinen perquè els hi han suprimits cent-trenta-sis accents gràfics dits diacrítics i ara s'hauran de tornar a estudiar la llista. Au va.