Kyō kore o kaimashita

Avui hem comprat un bonic estenedor. Cinc barres d’acer inoxidable de set mil·límetres de diàmetre i cent seixanta centímetres de longitud, que gràcies a un sistema de ballesta es poden estendre amb una amplada màxima de vuitanta-quatre centímetres i mig, i recollir-se en un mínim de dotze. Tot plegat, les barres, les dues ballestes laterals, vint femelles per roscar, quatre tacs i quatre cargols per collar-ho tot en una paret, venia embalat en una capsa de cartró de cent seixanta centímetres de longitud, tretze d’amplada i tres de gruix, fent un volum de sis coma vint-i-quatre decímetres cúbics, que he traginat des de la botiga on l’he comprat, uns coneguts magatzems del carrer Aragó, fins a casa.

I ara vostès potser es preguntaran, amb raó, quin sentit té tot això de l’estenedor? Doncs el mateix que té qualsevol cosa que puguin llegir aquí, cap.

Monzó-san wa kono hon o kakimashita ka

Fa dies que vaig acabar la lectura del darrer Monzó, Mil cretins. I tot i que em desplau, i no pas poc, no puc més que afegir-me al cor de veus crítiques, no pas en el sentit d'examinar i jutjar com a crític, sinó en el de censurar, blasmar, fer notar els defectes d'una persona o cosa, un llibre, en aquest cas. Si Monzó no hagués escrit abans El millor dels mons, potser jo ara restaria cofoi, satisfet, fins i tot entusiasmat amb la lectura dels relats de la primera part del llibre, decebut amb els de la segona, que semblen sortits de velles carpetes oblidades. Però després del prodigi, esdeveniment que excedeix els límits naturals, de El millor dels mons, no puc més que restar decebut amb els relats de la primera part, enfurismat amb els de la segona, que em semblen una presa de pèl, indignes de qui els signa i de qui els edita.

O potser, el que hauria de fer, és estar agraït d'haver pogut llegir i rellegir, una i mil vegades, El millor dels mons.

Gyūnyū o nomitai desu

Vull una vaca lletera. Aniré a comprar-la a les Rambles, als quioscos on venen animals. Caminant per la vorera, lligada amb un cordill, la portaré cap a casa. I si no cap a l’ascensor, la faré pujar per les escales.

Tindré la vaca al pati i l’alimentaré amb gespa que arreplegaré pels parcs. Per beure li donaré aigua de Ribes i infusions de camamilla. De pell blanca amb taques negres, portarà esquellot i espantarà les mosques a cops de cua.

La munyiré cada tarda i bulliré la llet en una olla. Enretiraré la nata per acompanyar croissants i deixaré refredar la llet a la nevera. I quan la vaca mori, és llei de vida, en faré filets i una catifa per la sala, amb la pell ben adobada.

Cada matí regaré el pati per esbandir els fems. Si algun veí es queixa, per la pudor o pel soroll, l’escridassaré amb grolleria. Si persisteix en la queixa l’escorxaré de viu en viu, per així donar exemple a la resta de veïns.

Itawari

Tot i veure'l venir no puc evitar la topada, doncs el cotxe no fa cas del llum vermell. Empès per l'impacte volo pels aires descrivint una bonica trajectòria, una epitrocoide, corba descrita per un punt associat a un cercle que roda sense lliscar sobre un altre cercle, que, de ben segur, em valdria una brillant puntuació en un concurs de salts. Aterro amb els peus per davant entre el roquissar d'uns jardinets propers, amb la sort d’impactar en un terreny sorrenc, on quedo falcat fins a la cintura amb les cames soterrades.

Ràpidament em trobo envoltat per desconeguts, des del conductor del vehicle que m'ha empès fins a passavolants que van d'aquí cap allà. Entre tots, subjectant-me pels braços, m'estiren cap amunt intentant treure'm de la sorra. Però els seus esforços són inútils, doncs he quedat ben travat. Els dic que més que estirar-me el que han de fer és desenterrar-me. Però això donaria molta feina, diu algú, i és tard, afegeix. A més, no disposem d'eines, sentencia el conductor, i hi ha molta roca.

I com qui més qui menys tothom té pressa, acabo trobant-me sol, encastat al terra, en una situació ridícula que em recorda la llegenda d’aquella espasa travada a la roca, que faria rei dels bretons a qui la pogués prendre. Per això no em sorprenc en veure com se m’apropen tot d’homes de baixa estatura vestits de ferro, elm a la testa, que disputen pel privilegi de ser els primers en provar d’arrancar-me, doncs sí, sóc una espasa i estic travada a la roca enmig de la forest.

Finalment és un tal Artús qui em pren. Però no tothom l’accepta com a rei, i el bon Artús ha de començar a estossinar als més obstinats. Al primer cop em desperto sobtat i em trobo al pas de vianants, amb un Ford aturat a pocs centímetres, pensant que, per poc, no acabo volant pels aires, descrivint una bonica trajectòria.

Kochira wa Sales-san desu (II)

Set-centes seixanta-quatre pàgines després només puc dir que Incerta glòria és una magnífica novel·la. I puc dir que és una magnífica novel·la perquè m’ha agradat, que no és el mateix que dir que m’ha agradat perquè és una magnífica novel·la.

Potser algú pensarà, amb raó, que no faig més que expressar una opinió, la meva, i que d’altres, ben cert, poden tenir opinions ben dispars, fins i tot d’oposades; i que si tot és opinió, lliure i relativa, no tenim més que soroll, un so que posseeix una característica espectral aleatòria, això és, incerta, com la glòria.

Si no fos per què, potser, no totes les opinions, no tots els axiomes, valen el mateix.

Sherwood ni ikimasen ka

És bonic el mite del bon lladre. L’abnegat bandit que roba a rics i poderosos per repartir el botí entre els desheretats del món. No pas endebades, la riquesa dels rics sempre és deguda a la sistemàtica explotació dels altres; així com la misèria dels pobres, reca de dir-ho, mai es deu a llurs pròpies follies. Entremig, el bon lladre no es queda res, mai, doncs són els propis desheretats qui, agraïts, el peixen a cor que vols amb gustosa carn de cérvol i fermentada hidromel, que el nostre heroi, sempre generós, comparteix, enmig de la forest, amb tota la seva colla, doncs el bon lladre és amic del treball en equip, i tot i la seva excepcional destresa amb l’arc i les fletxes, ell només és un més, ja ho diu el poeta,

Un hombre solo, una mujer
así todamos, de uno en uno
son como polvo, no son nada.

I si pel camí, que hi farem, alguns prenen mal, no ho lamentarem pas, doncs bé s’ho devien tenir ben merescut, estos ricachocitos de cuna de oro.

Do-yōbi no asa (III)

Enmig de la multitud que omple els carrers de Ciutat Vella, m’admiro de la quantitat de gent que porta estampat a la samarreta el rostre d’aquell metge argentí que metamorfosà de botxí a màrtir per obra i gràcia de les circumstàncies. I badoc com sóc, encara m’admiro més de la multitud de lemes que hom duu estampats a la roba, sentències més o menys originals, gracioses o benintencionades, que es barregen amb d’altres de pretesament provocadores. Com si als altres ens importés, poc o molt, els pensaments que els serveixen de guia a l’hora de comportar-se, si és que els significants que lluen encara conserven algun significat com a representació d’una abstracció comunicativa.

Jo, per si de cas, mai vesteixo cap peça de roba on hi hagi res estampat, ni enganxo adhesius al cotxe, i intento parlar tan poc com puc, no cridar mai. L’única debilitat que em permeto és aquesta, potser imperdonable, però és que jo no sóc pas millor que ells, només més tímid, que no, ai las, discret.

Kochira wa Sales-san desu

No puc escriure. I no pas per què em falti temps per posar-m’hi, o que algun problema físic m’ho impedeixi, no. Tampoc em falten les ganes, i ara, ni és que no tingui res a dir, doncs això mai ha estat un impediment, vostès prou ho saben. És, només, que, abans de poder escriure, bé haig d’acabar les poc més de set-centes pàgines de la Incerta glòria, seguida d’El vent de la nit, del senyor Sales. Si fins he hagut de deixar a mitges el darrer Monzó, qui ho hagués dit, coneixent-me. Va, per enllaminir-los, un petit tast de la primera pàgina:

No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú.

Què, els hi sona?