Kōhō

Aquest matí, però, que per la impossibilitat de desplaçar-me en autobús no he pogut reprendre la lectura de Dostoievski, em permeto el gros plaer de discrepar i contradir-me, i també el gustós goig de repetir-me, doncs allò que ahir em semblava el més terrible dels càstigs, avui em sembla, com ja he escrit manta vegades, la més grossa de les joies, en ser la inutilitat dels propis esforços la que potser garanteix, en no haver d'assolir cap fi, la pròpia llibertat. Saber-se viu és, també, saber-se moridor, i saber-se moridor és saber-se lliure. Lliure, és clar, si hom no es deixa tiranitzar pel propi caprici.

Kochira wa Sísif-sama desu (VI)

Una vegada em va venir al cap la idea que, si es volgués esclafar plenament un home, anorrear-lo, castigar-lo amb el més esgarrifós dels càstigs, de manera que el més terrible criminal tremolés i en quedés ben espantat per endavant, només caldria donar al treball un caràcter absolutament inútil i sense sentit. (...) però si se l'obligués, per exemple, a transvasar aigua d'un cubell a un altre, i d'aquest al primer, a esmicolar sorra, a traslladar munts de terra d'un lloc a un altre i a l'inrevés, em penso que el presoner es penjaria al cap d'uns quants dies o cometria milers de crims per tal de morir i escapar-se d'una humiliació, una vergonya i un turment com aquest, escriu Dostoievski, a Memòries de la casa morta.

Dostoievski, és clar, excel·lent coneixedor (i no pas per pròpia experiència, sinó per reflexió sobre la pròpia experiència) dels mitjans amb que els forts es complauen a martiritzar als dèbils, descriu, sense personalitzar, la pena imposada per Zeus a Sísif. I jo, absolut desconeixedor dels mitjans amb que els forts es complauen a martiritzar als dèbils, fa prop de set anys em demanava si era Sísif conscient de la inutilitat de llurs esforços. I és ara que Dostoievski m'ofereix la resposta, inequívoca i indiscutible, doncs i tant, que n'era conscient, en Sísif, de la inutilitat de llurs esforços, en ser, precisament, aquest coneixement el veritable càstig, i no pas el menyspreable esforç d'haver d'empènyer el gros i famós pedrot coster amunt.

Saber-se viu, doncs, és el càstig, no pas viure (i disculpin l'obvietat).

Konban eiga o mimashita (V)

Només començar, les primeres imatges de Tikhiye stranitsy, d'Aleksandr Sokúrov, em recorden certs decorats d'aquell cinema que l'historiografia es complau a anomenar, per gros desgrat meu, expressionista. Tot seguit, però, a mesura que el so resulta tan captivador com les imatges, trobo errònia aquesta primera impressió i retorno al vampyr de Dreyer, i en aparèixer una certa trama, per anomenar-la d'alguna manera, o, més aviat, unes certes atmosferes que d'alguna manera es podrien anomenar costumistes, em sembla recordar els fets, o més aviat les impressions, produïdes per la lectura de Crim i càstig, de Dostoievski. No és d'estranyar, la pel·lícula es presenta, en l'estrany programa que ara edita la Filmoteca, com un poema visual inspirat en els clàssics russos del segle dinou. No sé trobar, però, en la grossa pantalla de la sala de projeccions, res que em recordi a Tolstoi, ni a Turguènev, ni a Txèkhov ni Lérmontov, tampoc a Gógol, que són altres autors russos del dinou que he llegit. Només, en la meva turpitud, sé retrobar a Dostoievski, que no és poca cosa, en concret, com ja ha estat dit, Crim i càstig, de manera que no em semblaria del tot desencertat afirmar que Tikhiye stranitsy és l'adaptació al cinema no pas de la novel·la de Dostoievski, sinó de les sensacions que la novel·la de Dostoievski causa en els seus lectors, si més no en un, Aleksandr Sokúrov.

Ichi, ni, san, yon, go, roku, nana, hachi (III)

Avui em plau cercar una variable que m'orienti sobre la major o menor divisibilitat del conjunt dels nombres naturals (enters positius exclòs el 0), és a dir, una variable que jerarquitzi aquests nombres segons la seva major o menor divisibilitat. Per exemple, l'1 és divisible per 1; el 2 per 1 i per 2; el 3 per 1 i per 3; el quatre per 1, per 2 i per 4; el 5 per 1 i per 5; el 6 per 1, per 2, per 3 i per 6; el 7 per 1 i per 7; el 8 per 1, per 2, per 4 i per 8; el 9 per 1, per 3 i per 9; el 10 per 1, per 2, per 5, i per 10; l'11 per 1 i per 11; el 12 per 1, per 2, per 3, per 4, per 6 i per 12; etcètera.

Potser podríem considerar el nombre de divisors de cada nombre, 1 per l'1, 2 pel 2, 2 pel 3, 3 pel 4, 2 pel 5, 4 pel 6, 2 pel 7, 4 pel 8, 3 pel 9, 4 pel 10, 2 per l'11, 6 pel 12, etcètera. Potser, també, com tots els nombres són divisibles per l'1 i per ells mateixos, podríem restar 2 al nombre de divisors de cada nombre, de manera que obtindríem el -1 per l'1, el 0 pel 2, el 0 pel 3, l'1 pel 4, el 0 pel 5, el 2 pel 6, el 0 pel 7, el 2 pel 8, l'1 pel 9, el 2 pel 10, el 0 per l'11, el 4 pel 12, etcètera. Tot seguit podríem, potser, dividir el nombre resultat de restar dos al nombre de divisors de cada nombre pel propi nombre, és a dir, -1/1 pel l'1, 0/2 pel 2, 0/3 pel 3, 1/4 pel 4, 0/5 pel 5, 2/6 pel 6, 0/7 pel 7, 2/8 pel 8, 1/9 pel 9, 2/10 pel 10, 0/11 per l'11, 4/12 pel 12, etcètera. I així obtindríem com a resultat -1 per l'1, 0 pel 2, 0 pel 3, 0'25 pel 4, 0 pel 5, 0'33 període pel 6, 0 pel 7, 0'25 pel 8, 0'1 període pel 9, 0,2 pel 10, 0 per l'11, 0'33 període pel 12, etcètera. El resultat de 0 indicaria que el nombre en qüestió és primer i la seva divisibilitat mínima, i a major resultat del quocient augmentaria la divisibilitat, així el 6 i el 12 serien els nombres més divisibles en l'exemple triat, seguits pel 8 i el 4, després pel 10. Cas excepcional fora el de l'1, ovella negre de la divisibilitat.

Chishiki desu ka

Primer és la percepció a través dels sentits. Segon la idealització d'aquesta percepció. Tercer el record d'aquesta idealització. Quart l'exposició d'aquest record. Cinquè la percepció d'aquesta exposició per part d'un hipotètic interlocutor. Sisè, la idealització d'aquesta nova percepció per part de l'hipotètic interlocutor. Setè el record d'aquesta nova idealització per part de l'hipotètic interlocutor. Vuitè l'exposició d'aquest nou record per part de l'hipotètic interlocutor. I etcètera.

Coneixement a posteriori, se'n diu, del binomi percepció/idealització. Ficció, en dic jo. Coneixement a priori, se'n podria dir, si fóssim sincers (Déu no ho vulgui), del binomi idealització/record. Ficció, en torno a dir jo. I transmissió del coneixement, se'n diu, del binomi transmissió/percepció. Literatura (de ficció, és clar), en dic jo.

Konban eiga o mimashita (IV)

Tornat de la guerra marxa a la ciutat, diu, per fer tot allò que encara no ha fet.

I a la ciutat compra el plaer de la carn per quatre dòlars i fa la coneixença d'un noi que treballa al parc zoològic. I els espectadors riuen. Per dos-cents vint-i-cinc dòlars més adquireix una carraca i predica la paraula d'un Déu no crucificat, convida a viure en pecat i a no creure en res. I els espectadors riuen encara més. Conduint sense llicència envesteix amb premeditació a un desconegut i travessa els semàfors en vermell. I els espectadors segueixen rient. És lleva la vista amb calç no hidratada i aprèn a caminar amb l'ajut d'un bastó. I els espectadors deixen de riure. Es posa pedres a les sabates i es lliga filferro espinós al voltant del pit, tot embrutant-se de sang la camisa i embrutant, també, els llençols del llit de la dispesa on fa estada. I els espectadors continuen sense riure. Finalment deixa de viure, els llums s'obren i els espectadors abandonem la sala de projeccions.

Nadonado

Etcètera, i la resta, del llatí et cetĕra, expressió que substitueix en una exposició allò que o bé no es vol dir o bé es sobreentén, és una expressió que em plau i em desplau per igual. Em plau, i no pas poc, quan l'expressió sí substitueix en una exposició allò que bé no es vol dir o bé es sobreentén, i em desplau, i no pas poc, quan l'expressió no substitueix en una exposició allò que bé no es vol dir o bé es sobreentén. Exemple del primer supòsit fora la frase: diu que ha llegit Ibáñez, Escobar, Vázquez i un llarg etcètera. I exemple del segon supòsit fora la frase: diu que ha llegit Ibáñez, Escobar, Vázquez i un llarg etcètera. La diferència entre ambdós supòsits fora allò que no es vol dir o es sobreentén, existent en el primer cas, inexistent en el segon.

Kore wa paradokkusu desu ka

dErsu_! em crida Jota de lluny. Què us heu tornat un moralista? què és això de donar lliçons de viure? afegeix, encara cridaner, tot i que ja ens hem trobat i encaixat. I ara, provo d'explicar-me, ja arribats a la parada del vint-i-dos, només miro de convèncer-me d'allò que crec saber, afegeixo. Però que us empatolleu, dErsu_ , convèncer-vos d'allò que creieu saber? però no éreu vós aquell qui defugia tota certesa? em demana, si bé no cridant, si amb un to de veu que desperta l'atenció d'aquells que amb nosaltres també esperen l'autobús. Per això mateix, per mirar de contradir-me, doncs prou sabeu com de necessària m'és la contradicció. I ara és una dona que també espera l'autobús qui em diu que el que jo intento expressar no és pas una contradicció, sinó una paradoxa, en reafirmar-me per contradir-me, o contradir-me per reafirmar-me. Prou! crida escandalitzada l'adolescent que com cada matí seu al banc de la parada, enllustrar la feblesa del propi pensament amb retòriques egotistes no és cap paradoxa, només una bestiesa, i qui no sap expressar amb claredat el propi pensament no té cap pensament, sentencia amb una seguretat del tot aclaparadora, abans d'afegir, davant de l'esverament de la nostra mirada, que això és el que diu el seu professor de matemàtiques, quan algú s'excusa dient que sí ho sap, però que no ho sap explicar, en embrollar-se amb alguna resposta, com ara, afegeix, fèieu vós.

Abans, però, de poder replicar com cal, arriba l'autobús i avortem la discussió, doncs el conductor és un reconegut utilitarista, lector de Bentham i Hume, que no permet, sota cap concepte, debats de dubtós profit al seu vehicle, circumstància que m'obliga, molt a contracor (en restar la meva posició en entredit per la manca de resposta a l'argumentació de l'adolescent), a donar per conclòs l'escrit d'avui.

Watashi wa fuman o motte imasu ka

Hom, en restar insatisfet amb les pròpies circumstàncies, acostuma a culpar a aquells que l'envolten de llur insatisfacció, provocant, d'aquesta manera, un augment en la insatisfacció d'aquells que l'envolten que, al seu torn, cerquen també la causa de la seva pròpia insatisfacció en els altres i provoquen, de retruc, una més gran insatisfacció en l'hom original que, de nou, torna a cercar la causa de llurs insatisfaccions en aquells que el continuen envoltant. I així anar fent.

Però culpar als altres de la insatisfacció causada per les pròpies circumstàncies és tan fútil com culpar-se a un mateix (o al diví Zeus), en ser del tot inevitable restar insatisfet amb les pròpies circumstàncies, mai prou lluïdes i/o confortables com hom desitja i creu merèixer. Fútil i inevitable, també, doncs fins i tot aquells que creiem conèixer la inevitable insatisfacció de viure no ens podem estar de culpar a aquells que ens envolten de la inevitable (i no exempta d'una certa joia) insatisfacció amb les pròpies circumstàncies.

Ingolstadt ni ikitai desu

Sortit de Bloomsbury em plau imaginar-me a Ingolstadt, ciutat bavaresa que m'és del tot desconeguda més enllà de les descripcions fetes per Mary Shelley a Frankenstein. I encara que són molts els anys passats des de que vaig llegir els fets del malaurat doctor i res no recordo de les descripcions d'Ingolstadt, em complac en imaginar-me passejant pels seus carrers i places, visitant la seva universitat i les seves muralles, conversant amb els seus estadants i admirant la formosor de les seves nadiues. M'hagués pogut imaginar a Lübeck, ciutat hanseàtica que m'és molt més familiar gràcies a les imatges filmades per Murnau, les pintures de Münch i les pàgines escrites per Mann. Però no m'imagino a Lübeck, sinó a Ingolstadt, a la riba del Danubi, que bé podria agombolar-me fins Viena o Budapest. Però tampoc em plau imaginar-me a Viena o Budapest, ciutats de les que també servo un cert record gràcies a no poques pàgines llegies. Ingolstadt, doncs, però... com anar-hi?