Aquest matí, però, que per la impossibilitat de desplaçar-me en autobús no he pogut reprendre la lectura de Dostoievski, em permeto el gros plaer de discrepar i contradir-me, i també el gustós goig de repetir-me, doncs allò que ahir em semblava el més terrible dels càstigs, avui em sembla, com ja he escrit manta vegades, la més grossa de les joies, en ser la inutilitat dels propis esforços la que potser garanteix, en no haver d'assolir cap fi, la pròpia llibertat. Saber-se viu és, també, saber-se moridor, i saber-se moridor és saber-se lliure. Lliure, és clar, si hom no es deixa tiranitzar pel propi caprici.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada