Shisha no hakkajiten

Però la gent s'estima més la seguretat que la llibertat i no aprecia l'insegur camí del canvi, escriu Danilo Kiš a L'enciclopèdia dels morts.

Llibertat o seguretat, com si fossin termes antitètics, com les dues opcions d'un menú, carn o peix, l'un o l'altre. I, evidentment, quan el comensal tria, acostuma a triar la seguretat o, si més no, la ficció d'una certa seguretat. És comprensible, la llibertat o, si més no, la ficció d'una certa llibertat, és quelcom fatigós i massa incert. La llibertat és exigent, demana una tria constant, un esforç continu, i viure, al cap i a la fi, cansa, de manera que més tard o més d'hora hom només aspira a seure i descordar-se les sabates. I és aleshores que sembla inevitable decantar-se per la seguretat o, si més no, per la ficció d'una certa seguretat.

Però en el fons tant és, al cap i a la fi, tant llibertat com seguretat només són paraules.

Watashi wa anata o aishiteru

Arreu trobem els carrers plens de quadribarrades. També, arreu, qualsevol indret el trobem subtitulat com a Pays Catalan, així, escrit en francès. I també als restaurants tot és cuina catalana, especialitats catalanes, pollastre a la catalana, crema catalana, mel i mató, allioli, pa amb tomàquet...  Si fins i tot en un supermercat descobrim un succedani de torró de Xixona sota l'apel·latiu d'especialitat catalana, amb el dibuix d'un senyor que vesteix faixa i barretina. També molts carrers vesteixen dues plaques, una amb el nom en català i l'altra en francès, encara que no sempre coincideixen en significat, com quan un Carrer Gran català muda a una Rue Saint-Ferréol francesa. Però el més espectacular ho veiem a Ceret, on, sota el vistós nom de Cigale Catalane, ensopeguem no pas una botiga de condons, sinó de cigarretes electròniques. 

La llengua, en canvi, només la sentim a Elna (on un desconegut ens desitja bona tarda pel carrer i on a la Maternitat Suïssa ens atenen en català) i al castell reial de Cotlliure, on també ens parlen en català. Per la resta, només sorpresa no exempta d'una evident incomprensió quan m'hi adreço a l'interlocutor de torn en català, que m'acostuma a respondre en castellà o francès.

I tot plegat em recorda al Japó, quan a l'estiu del dos mil cinc arreu s'hi trobaven unes tanques publicitàries que, sota el lema t'estimo (apòstrof inclòs), s'anunciava una marca de pintallavis.

Homerikku no keiyōshi

Si ben ridícul és parlar d'un mateix fent servir la tercera persona del singular, més ridícul és fer-ho mitjançant epítets homèrics. D'aquesta guisa, en dErsu_, el favorit dels Déus, jo mateix, bé podria també ser en dErsu_, de parlar trabucat; o en dErsu_, de fermes gamberes; o en dErsu_, de mirada absent; o en dErsu_, el massa llegit; o en dErsu_, de peus lleugers; o en dErsu_, que menja sopes; o en dErsu_, de llargues pestanyes; o en dErsu_, que mai no escolta; o en dErsu_, que no sé jo.

En definitiva, en dErsu_, de ridícul garlar.

Hamuretto o mimashita

Els fets són públics i coneguts de tothom. El rei és mort i el seu germà li ha rapinyat regne i esposa, avinentesa que disgusta al rei mort o, si més no, al seu fantasma, que en hora incerta s'apareix al seu fill, el jove príncep, en demanda de venjança. I com els fets són públics i coneguts de tothom, no cal ara insistir en el seu desenvolupament, sinó que em plau aturar-me en aquest punt, en aquesta petició de venjança per part del rei difunt. Entenguem-nos-en. El rei difunt era un malparit. Primer, era rei. Segon, ell mateix confessa al seu fill ser digne receptor de les tortures a què sembla haver estat condemnat un cop mort. Tercer, i potser el més greu de tot, exigeix al seu fill ser el braç executor de la seva venjança. I si bé no seré jo qui malparli de l'amor filial (o si, encara que ara no és el moment), aquí rau un fet si més no curiós. Per què accepta el jove príncep tan feixuga càrrega? Per què decideix sacrificar la seva vida en satisfer els insensats desitjos d'un fantasma? Per què no es planta i diu, ja t'ho faràs?

Entenc que aleshores el dramaturg que narra la història s'hagués quedat amb una obra potser una mica coixa, incompleta, amb pocs morts, però qui sap, potser s'hauria pogut avançar encara més al seu temps amb un sonor I would prefer not to.

Mitsubachi no sasayaki o mimashita

De vegades el tema és un, i de vegades un altre. De vegades el tema és el món interior de la nena protagonista, l'Anna interpretada per l'Ana Torrent, i de vegades ho és la corpòria inexistència dels seus pares, Teresa i Fernando, que semblen ser no més que espectres mancats de forma que deambulen pel gros casalot on viuen o no viuen.

Aquest cop, potser el tercer o el quart que veig El espiritu de la colmena, em fixo només en el no-viure de Fernando i Teresa. Ell perdut amb les abelles i les seves metàfores, sol, i ella perduda enmig d'absències, també sola. Potser altres cops el no existir dels pares em duia a les filles i a la construcció del seu imaginari, però aquest cop resto captiu de la derrota dels pares, de la seva implacable solitud, de la seva fragilitat, de la seva mort en vida, del seu exili enmig del no-res.

I si bé la derrota que els acompanya té uns orígens clars i evidents, que no per res els fets (o els no-fets) es daten quan es daten, la derrota sempre és una. I si bé Mateu diu allò de feliços els qui ploren, perquè seran consolats, a la pantalla no s'ensuma cap consol per enlloc, potser perquè els vençuts ho acostumen a perdre tot, llàgrimes incloses.

Ōnā

Tu, vine!, crida el vell vell K, des de la butaca giratòria del despatx banyat de llum. I l'Altre, aquell Tu, obedient a la veu de l'amo, s'alça i sol·lícit travessa a cuitacorrents el passadís que separa el seu despatx mòrbid del despatx banyat de llum de K. Que l'has llegit, el llibre de l'Slaby? li demana el vell vell K. I l'Altre, aquell Tu sol·lícit i obedient, es queda mut, amb la mirada esbatanada i el pensament mort, fins que el vell vell K li torna a preguntar, que l'has llegit, el llibre de l'Slaby? I d'esma, amb el pensament encara mort, l'Altre li respon que no, que és clar que no, que no, que de cap de les maneres, i que... I un colló! el talla el vell vell K, i tant que l'has llegit. Ja t'ho deia jo que l'Slaby sabia escriure, que tenia talent, el nano, i no com tu, que ni l'adreça d'un sobre no saps escriure. El cas, afegeix el vell vell K després d'uns instants de silenci, d'uns instants en què es complau a admirar la por que tenalla al seu inútil assalariat, és que has d'escriure un correu de felicitació a l'Slaby. Creus que en sabràs? Però que sigui sobri, tampoc ens passem, i de passada, com qui no vol la cosa, li reclames la nostra, vull dir la meva part de drets d'autor. O és que potser es pensa que pot xerrar de nosaltres sense afluixar la mosca? Drets d'imatge, li dius, i li recordes l'annex aquell de confidencialitat que va signar, i li dius que no voldria recórrer a advocats, paràsits enredaires, perquè pagui el que ens, em pertoca, un cinquanta per cent, per començar. I li envies a les cinc en punt, ni un minut abans ni un minut després, que se t'ha de dir tot.

I encara amb el pensament mort, la mirada esbatanada i la voluntat d'un autòmat, l'Altre, aquell Tu, se'n torna al seu despatx mòrbid, alhora que K es pentina les celles i cofoi somriu quan s'imagina els cèntims i més cèntims, les muntanyetes de cèntims que el farà guanyar aquell desagraït, aquell Cap de Res, aquell que ara es fa dir editor, i què a saber a quina colla d'analfabets publicarà.

Els antecedents, aquí.