Ashita natsu-yasumi ikimasen (III)

Doncs això, com és costum d'aquestes dates, el blog, un cop més, resta tancat per vacances. (escasíssims) Lectors, salut.

Kankōkyaku o mimashita

A la muntanya de Montjuïc, just a sota dels grans tobogans, veig com un turista aprofita una font per omplir una petita cantimplora que treu de la motxilla que porta a l'esquena. Amb un mètode que no sembla pas fruit de l'atzar, el turista s'emplaça just davant del broc de la font, amb les cames separades per mirar de no esquitxar-se, de tal manera que la boca de la cantimplora s'interposa en la trajectòria que segueix el doll d'aigua que brolla de la font i, en conseqüència, omple la cantimplora. Abans, però, que aquesta sigui plena del tot i pugui arribar a vessar, el turista aparta la cantimplora i la tanca tot roscant el corresponent tap.

En ser la cantimplora ja tancada, el turista la sacseja per comprovar que el tap ha quedat ben roscat i que la cantimplora, de llampant color taronja, no vessarà un cop torni a ser dins la motxilla, doncs, s'imaginen, el desastre, si la petita cantimplora de color taronja arribés a vessar el seu contingut dins la motxilla del turista? El mapa de la ciutat mullat, la guia que destaca els imprescindibles punts d'interès malmesa, l'entrepà del berenar per llençar, la fulla de la petita navalla suïssa rovellada, la roba de recanvi molla i, la cantimplora, buida.

Kochira wa Serra desu

Si em permeten la demagògica i llaminera simplificació, ha dit avui un tal Serra, en compareixença a la comissió d'economia del Congres dels Diputats, que el culpable de la mala gestió de Caixa Catalunya, entitat pública que el tal Serra presidí entre els anys 2005 i 2010, fou el Banc d'Espanya. L'explicació del tal Serra és simple, si el Banc d'Espanya hagués realitzat les seves tasques de control amb la cura necessària, Caixa Catalunya no hagués actuat amb la inconsciència que ho va fer.

Si he entès bé les paraules del tal Serra, de llarga i profitosa trajectòria en el món de l'administració pública, és com si un carterista culpés a la policia dels seus robatoris, doncs si els mandrosos agents haguessin vigilat amb més cura, ell no hauria pas sostret cap cartera. O com si un assassí culpés a la seva víctima, doncs si aquesta s'hagués sabut defensar amb braor, ell no l'hagués pas assassinat.

Si més no, però, cal reconèixer al tal Serra un cert estil a l'hora de repetir allò que tothom sap, que la culpa, sempre, és dels altres.

Shō ga hajimarimasu

Distingit públic! Entenimentat i eixelebrat públic! Estimat públic... permetin-me presentar, directament arribat de Denver, Nebraska, dins la seva gira mundial pels sis continents i el Peloponès, a en dErsu_, el favorit dels Déus, que en una única actuació, a cinquanta cèntims l'entrada, els oferirà el seu famós i inigualable Pas de la Xarranca! Sí, sí, han sentit bé, el famós i inigualable Pas de la Xarranca, celebrat per reis i emperadors, tant a la Xina com al Perú! Abans, però, prego la seva atenció per mostrar-los el sorprenent seguit d'estris que en dErsu_, el favorit dels Déus, farà servir en la seva actuació, tots ells degudament autentificats per un prominent membre de l'il·lustre col·legi de perits mercantils!

Primer de tot, hiperbòlic públic, tenim el guix amb que en dErsu_, el favorit dels Déus, farà el dibuix de les caselles de la xarranca! No un guix qualsevol, no, de cap manera! No gens menys que un dels guixos que el mateix Albert Einstein feu servir en la seva demostració de la Teoria General de la Multiplicació dels Pans i el Peixos al paranimf de la Universitat de Klow, capital de Sildàvia, que revolucionà l'estudi de la numerologia!

I comprovin tot seguit, admirable públic, la pedra que en dErsu_, el favorit dels Déus, farà servir per marcar les successives caselles! No una pedra qualsevol, no, de cap manera! No gens menys que una de les pedres amb que fou dilapidada Amira de Gedor, tercera esposa d'Itamar, nebot segon per part de mare d'Abraham, que fou trobada culpable de pràctiques sodomites amb un hipopòtam pigmeu per un tribunal de sofistes saduceus!

I també, salutífer públic, les sabatilles que calçarà en dErsu_, el favorit dels Déus, per fer els corresponents saltirons entre les diferents caselles! No unes sabatilles qualsevol, no, de cap manera! No gens menys que les sabatilles que el mateix Filípides calçà per recórrer els trenta-dos mil tres cents trenta-dos quilòmetres que separaven Marató d'Atenes, i poder anunciar la victòria grega sobre l'exèrcit d'autòmats transgènics!

I ja per acabar, notabilíssim públic, l'esmolat ganivet que farà servir en dErsu_, el favorit dels Déus, per amputar-se els capcirons dels dits dels peus per tal de poder-se calçar les diminutes sabatilles del diminut Filípides! No un ganivet qualsevol, no, de cap manera! No gens menys que el ganivet amb que el mateix Hipòcrates practicà la primera colecistectomia laparoscòpica de la història, tot extirpant la hipertròfica vesícula biliar de Ponç Pilat, inventor del sabó líquid!

I per només cinc euros, acabalat púbic, podran adquirir, un cop finalitzada la representació, qualsevol dels estris que en dErsu_, el favorit dels Déus, farà servir a la seva primera i única actuació a la ciutat, on els oferirà el seu famós i inigualable Pas de la Xarranca, celebrat per reis i emperadors, tant a la Xina com al Perú! I per deu euros podran ser tres, les peces que s'emportin, i per només cinquanta podran disposar del propi dErsu_, el favorit dels Déus, que si així ho desitgen, els hi cuinarà una exquisida caldereta de llamàntol!

Rippana hito

No són pas poques les persones que realitzen amb admirable mestratge les tasques que els hi són encomanades, com ara, per exemple, un cert noi de pell bruna que talla finíssims filets de pit de pollastre amb envejable destresa, o un xinés de dents esgrogueïdes que palplantat a la porta del seu comerç de llaminadures, somriu amb bonhomia als vianants que desfilen pel seu davant. Després hi ha el cas del noi aquell que jeu sobre el dur panot acompanyat d'una nombrosa gossada, per gros delit de petits i grans, que no dubten a mostrar el seu escandalós entusiasme davant la mansuetud dels animals. Jo, però, sento especial admiració per la dona de gest sever que amb amb àgil flexió de cames alça cada matí la persiana metàl·lica que tanca el celler que regenta. Doblegant els genolls la dona s'acotxa per poder obrir el pany que subjecta la persiana, no fos cas que aprofitant la solitud de l'hora foscana, hom pogués entrar d'amagat per tastar les embriagadores begudes sense satisfer el preu que per elles es demana. Tot seguit, prenent amb ambdues mans la persiana, la dona s'alça amb força arrossegant amb el seu gest l'ondulat tancament, que amb fort terrabastall s'alça, també, per deixar a la vista de badocs i vianants el llaminer aparador, on s'arrengleren innúmers ampolles que ofereixen, a qui gosi tastar-les, una fugissera però gens menyspreable estada al paradís. I jo mateix, diuen, excel·leixo en el gest d'estirar-me els canosos pels del mentó, prenent-los repetidament amb l'índex i el polze, fins que algun enutjós destorb, com ara escriure el que aquí es pot llegir, m'exigeix l'ús de les mans.

Kutsushita o kaimasu ka

Davallant pel carrer Gran resto complagut pel capteniment dels vianants que trobo al meu pas, que en veurem arribar s'acotxen sobre la vorera fins a fer descansar llurs testes sobre el brut i dur panot, en senyal de respecte i reconeixement per qui és millor que no pas ells, jo mateix, de manera que des de la meva alçada contemplo llurs esquenes doblegades i tremoloses, doncs grossa és la paüra que la meva presència els imposa. És, però, en arribar al carrer de Santa Eugènia, per on haig de tombar per anar a la bacallaneria, que veig una dona que resta dempeus sense mostrar-me el degut respecte i es complau en adreçar-me l'esguard, talment fóssim iguals, ella i jo, en vàlua i drets. Resto, és clar, enutjat per semblant insolència, però també sorprès per la gosadia de la desconeguda, que tot i no despertar-me cap desig, em provoca una certa simpatia. Dubto, doncs, si esclafar-la sota la meva còlera o fer-li obsequi de la meva magnanimitat.

Però de sobte un nou pensament em pren amb força, doncs bé podria ser que la desconeguda també es cregués ser, com bé em crec ser jo, la favorita dels Déus, i el seu hieratisme, com el meu, es degués al disgust de trobar-se amb algú, jo mateix, que no li mostra el degut respecte i es complau en adreçar-li l'esguard. ¿I sí, com jo, la desconeguda restés enutjada per la meva suposada insolència i, també com jo, complaguda per la meva gosadia, sense saber, com jo, que fer? Apressat, però, per la por de trobar-me la bacallaneria tancada, faig via i tombo per Santa Eugènia. I és en passar pel seu costat que la desconeguda m'ofereix, amb veu grollera i cridanera, tot un paquet de mitjons, po' sólo un euro! afegeix, dels molts que tragina en una bossa que fins ara m'havia restat amagada. Jo, és clar, poc amic de la venda ambulant, m'excuso i apresso el pas.

Nissa ni ikimasu ka

L'ideal de l'apàtheia (απάθεια) o superació total de totes les passions era propugnat pels estoics i fou adoptada per Filó i pels alexandrins, els capadocis, etc. amb diverses matisacions. Gregori de Nissa desenvolupà més endavant una doctrina moderada que requeria, no l'eliminació total de les passions, sinó el control i l'equilibri, escriu el professor Vives, prologuista, traductor i anotador de La virginitat, de Gregori de Nissa.

I salvant la distància axiomàtica que em separa del Nissenc, que no és poca, de les pàgines fins ara llegides no puc més que admirar i envejar aquesta seva moderació en la defensa dels propis principis: la virginitat, com l'apàtheia, és desitjable, sí, però sense excedir-se, i si ens és massa cara d'aconseguir, doncs prenguem muller.

Futari to oshīre

No és gaire coneguda la història aquella dels dos homes que eixiren de la mar traginant un gros armari, d'aquells que s'acostumen a trobar a les habitacions de matrimoni, amb espai per guardar de manera convenient no només la roba de marit i muller, sinó també la corresponent roba del llit, amb un petit mirall, calaixos, prestatges, i una barra per penjar samarretes i camises.

Un gros armari, doncs, que feia suar de valent als dos homes, que un cop arribats a la ciutat es movien amb turpitud per les voreres tot ensopegant amb la resta de transeünts i provocant no pocs incident. Ni tampoc els era fàcil quan volien servir-se del transport públic, intimar amb simpàtiques donzelles o aturar-se una estona a fer un reparador mos o un salutífer glop, en no trobar lloc en cap taverna on deixar el gros armari sense destorbar a ningú. Per no parlar del merescut descans, un cop arribada la nit, en no trobar tampoc cap cambra on fer estada amb espai suficient per tots, homes i armari, en ser el costum arribar als hotels amb maletes, no pas amb un armari. És per això que expliquen que els dos homes se'n tornaran per on havien vingut i s'endinsaren de nou a la mar traginant el gros armari.

Gienkin (III)

Membre dimissionari, categoria poc habitual que sembla honorar a qui la categoritza. Primer pel reconeixement d'haver esdevingut membre, en tant que persona triada pels seus mèrits per formar part d'un òrgan, per exemple, el CoNCA. Segon pel seu caràcter dimissionari, que sembla reconèixer en el dimissionari de torn una certa dignitat, en suposar que el dimissionari renuncia als beneficis del càrrec per la defensa de quelcom que sembla lloable de defensar, com ara el bé públic, la justícia o la pròpia dignitat, que havia esdevingut incompatible amb l'exercici del càrrec.

Mèrits i dignitat, sembla, doncs, reconèixer tan lloable categoria, si no fos que, més aviat, l'únic mèrit que hom necessita per esdevenir membre de qualsevol organisme públic és el de l'obediència i la gratitud vers aquell que el nomena, i la tant celebrada dignitat no més que l'amor propi ferit, en trobar-se el dimissionari de torn sempre menystingut per aquell que substitueix a qui el va anomenar.

Gogen

Assassí, de l'àrab  ḥaššāšî, 'bevedor de hašîš, beguda narcòtica de fulles de cànem', nom aplicat als sequaços del sectari musulmà conegut pel Vell de la Muntanya, segle XI, que, fanatitzats per llur cap i embriagats de hašîš, es dedicaven a executar sanguinàries venjances polítiques, va escriure Coromines al primer volum del seu diccionari etimològic.

Etimologia que ja coneixia gràcies a la ja llunyana lectura de Samarcanda, d'Amin Maalouf, on es novel·la la vida d'Omar Khayyam, mític poeta persa, i es dona notícia de la secta dels assassins, moviment políticoreligiós de musulmans xiïtes ismaïlites de la secta nizarita, que s'hostatjaven a la fortalesa d'Alamut, a cent quilòmetres de l'actual Teheran, i assoliren una certa notorietat pel seu costum de donar mort violenta a dirigents abbàssides, dinastia de califes sunnites que governaren el món musulmà al llarg de cinc segles. I és precisament pel coneixement de la història que suposadament s'amaga rere el mot assassí, que en escriure sobre Astiànax i Neoptòlem vaig preferir fer servir homicidi, mot d'una etimologia llatina molt més neutre, a falta d'una solució més satisfactòria, en desconèixer els mots grecs que al llarg del temps han significat el mateix, com ara Φόνισσα, que dóna nom a l'homònima novel·la d'Alèxandros Papadiamandis, Η Φόνισσα.

Kochira wa Astiànax-kun desu

Esmentat per Homer a La Ilíada i per Eurípides a Les Troianes, la història d'Astiànax és curta i exemplar. Fill d'Hèctor i Andròmaca, Astiànax resta captiu un cop Troia és presa pels Aqueus. Per consell d'Ulisses, els prínceps grecs decideixen que Astiànax ha de morir, no fos cas que en atènyer l'edat adulta els anés a cercar en les seves velleses per venjar la mort del seu pare. Decidida la mort de l'infant, és Neoptòlem, fill d'Aquil·les, qui pren a l'infant i el llença al buit des de dalt d'una de les torres que guarden les muralles de la ciutat. En picar el seu cos amb el terra, Astiànax mor.

Abans, durant el saqueig de la ciutat, Neoptòlem ja havia donat mort, separant-los la testa de la resta del cos, a Príam, avi d'Astiànax, i a Políxena, germana del pare d'Astiànax. I és també Neoptòlem qui prengué com a concubina Andròmaca, mare de Astiànx, que li infantà tres infants, Molós, Píel i Pèrgam, això és, Andròmaca fou prenyada fins a tres cops per l'homicida del seu fill.

Ushi ga suki desu ka

Diuen que Pasífae, esposa de Minos, rei de Creta, acollí dins la seva intimitat l'erecte desig d'un brau, que la prenyà. Així nasqué el minotaure, dit Asterió, meitat home meitat toro, que fou reclòs per Minos dins el laberint construït per Dèdal.

A la cova de Chauvet, a Occitània, es conserven les pintures més antigues que hom coneix atribuïdes als homo sapiens sapiens, amb més de trenta mil anys d'antiguitat. Innúmers imatges que representen a tot tipus d'animals, com ara óssos, llops, rinoceronts, toros, lleons, cavalls, panteres ... i una sola d'humana, que mostra el pilós pubis i les cames d'un dona. Al seu costat una figura, meitat home meitat brau, sembla preparar-se per la gustosa còpula.

I hom també explica que Zeus metamorfosà en brau per prendre Europa, la formosa princesa fenícia filla d'Agenor i Telefaassa. D'aquesta guisa, Zeus convertit en brau i Europa muntada a la seva gropa, ambdós travessaran la mar fins arribar a Creta, on es produí la còpula i Europa infantà fins a tres vegades: Minos, Radamant i Sarpedó.