Konban eiga o mimashita

Tot film documental com cal acostuma a estructurar-se en quatre parts, primera, segona, tercera i quarta, segons el canònic model establert per Herzog a The white diamond. En la primera part hom creu en la veracitat dels fets narrats. En la segona, al contrari, hom creu que els fets narrats són ficticis. En la tercera hom dubte, en no acabar de decidir si els fets narrats són reals o ficticis. I en la quarta hom decideix que tant és si els fets narrats són reals o ficticis, en trobar que els fets narrats importen tant com res. Com a colofó, caminant cap a casa un cop hom surt de la sala de projeccions, hom s'exclama de l'habilitat del director per fer-nos creure, ni que sigui a estones, semblants insensateses.

Sens dubte, tot i els meus prejudicis (aversió no raonada per alguna cosa), Exit Throuth The Gift Shop és un film documental com cal.

Negai

Desitjable, allò que és de desitjar, que ens atreu fins al punt de voler-ho atènyer o posseir, és, potser, la categoria que hauria de substituir a la de veritable, allò que és conforme a la veritat, conformitat a allò que és, ha estat o serà.

Cal, però, parar atenció i no confondre allò que és de desitjar amb allò que es desitja, essent aquesta nímia subtilesa sintàctica la que fa que la categoria de desitjable, encara que preferible, sigui tan irrellevant com la de veritable.

Watashi no rūchin

Cada cop que algun conegut em parla de fer alguna cosa per fugir de la rutina mostro la meva sorpresa i miro d'esmenar-lo. Per canviar de rutina, voldreu dir, li responc. No, no, per fugir-ne, acostuma a insistir el meu conegut. És aleshores que l'atabalo amb el meu habitual excurs sobre les virtuts de la rutina, i de com actuar per habitud ens permet alliberar-nos de les innúmers i enutjoses petites decisions que caldria prendre a tothora per tal de perllongar la nostra existència, si no visquéssim dins d'una alliberadora rutina perfectament establerta. D'aquesta manera, afegeixo, alliberats de l'obligació de decidir a tothora, ens podem deixar agombolar pels fets i dedicar el nostre pensament a allò verament important, concloc. I què és allò verament important? m'acostuma aleshores a preguntar el meu interlocutor. No en tinc ni idea, responc convençut abans d'afegir la darrera obvietat, però això tant és.

Dovlatov-san no kaban

M'imagino a Dovlatov envoltat d'un grup d'emigrants russos, potser en un bar o mal asseguts en uns bancs del carrer, en un descampat o en un parc de Quenns. Dovlatov parla i els altres l'escolten. De tant en tant algú li demana que expliqui aquella dels mitjons finesos o dels botins de l'alcalde. I m'imagino com Dovlatov torna a explicar, entre ampolles d'aiguardent de blat, com varen comprar aquells mitjons de contraban o com li va furtar les botines a l'alcalde de Leningrad.

Però Dovlatov fou escriptor, a més d'embriac professional, i jo, que veig en l'escriptura quelcom força allunyat del relat oral, una mena de recurs pels que parlem amb turpitud, també l'alternativa a la immediatesa de la paraula dita, llegeixo els relats de La maleta amb escepticisme, com qui se sent estafat, doncs trobo que a Dovlatov no se l'hauria de llegir, se l'hauria d'escoltar, de la mateixa manera que hom no llegeix la història d'en Patufet.

És per tot això que de cop sobte se'm fa desitjable l'existència d'un Déu i d'un més enllà, per així poder-me imaginar immigrat a les regions celestials (o infernals, tant és) fent rotllana amb d'altres immigrants terrestres al voltant del difunt Dovlatov, i com, enmig de rondes de saborós aiguardent, escolto com el camarada Sergei torna a explicar aquella de quan el cap del departament de propaganda li demanà de trobar un uzbek.

Kimyō na sākasu

Prenc un parell de depressors linguals de fusta de quinze centímetres de longitud per dos d'ample i gruix menyspreable. Els poso plans l'un sobre l'altre formant un angle de noranta graus de manera que coincideixin en el seu punt mig, i prenent amb la destra el depressor inferior els alço tots dos. Tot seguit miro de girar cent vuitanta graus el depressor inferior sobre el seu eix tot mantenint en equilibri el depressor superior, però la falta d'aptitud em priva d'assolir el meu propòsit. Hi torno un segon cop, però el depressor superior em torna a caure. També m'hi cau en un tercer intent, però m'adono que fent un petit moviment ascendent en combinació amb el moviment de rotació l'equilibri triga més a trencar-se. Ho provo un quart cop, i un cinquè, i encara que l'èxit no m'acompanya faig progressos evidents. Al cap d'un centenar d'intents aconsegueixo fer el gir sense que caigui el depressor superior, i amb pocs dies més d'entrenament excel·leixo en el gest.

A dia d'avui ja sóc un expert manipulador de depressors linguals i em complac en imaginar-me en un circ fent malabars. Però en previsualitzar-me a la pista, sota una gran carpa i amb la galeria plena de públic menjant tramussos, trobo que ni públic ni espai no són a l'alçada de la meva destresa. Millor imaginar-me en un petit teatre, amb no més d'una dotzena d'embadalits espectadors asseguts al meu voltant, contemplant com faig girar els depressors linguals amb un habilitat que costa de creure. Com costa de creure que hom escrigui sobre depressors linguals.

Nemasu ka

Qui això escriu, en dErsu_, el favorit dels Déus, o jo mateix, a estones, quan esdevinc dErsu_, heterònim habitual, no creu, no crec (a estones, doncs), en fantasmes, és a dir, en l'aparició real de quelcom imaginari. Com tampoc crec, a estones, és clar, en esdevenir de nou dErsu_, en la imaginària aparició de quelcom real, essent aquesta segona aparició mancada de nom, si més no mancada de nom conegut per a qui això escriu. Conegut i satisfactori, s'entén, doncs si bé es pot parlar de record, fins i tot de somni, fora ridícul pensar que allò recordat, o allò somniat, tant és, és allò que tal vegada s'esdevingué, en el benentès, potser malentès, de considerar real allò esdevingut. I arribats aquí, en dErsu, el favorit dels Déus, i jo mateix, que en poc honoro als Déus, podríem parlar, en animada tertúlia, paraula que em desplau, a mi, i també a ell, en dErsu_, a qui acostuma a desplaure tot allò que a mi em desplau, del descrèdit que ens produeixen tant les aparicions reals de quelcom real com les imaginàries aparicions de quelcom imaginari. Però qui això escriu és mancat de fal·lera taxonòmica, tant quan esdevé dErsu_ com quan esdevé qualsevol altre, i pres pel contradictori desig de retrobar allò en què diu no creure, marxo, marxa, potser marxem, a malbaratar el meu, seu, nostre, temps.

Doko ni jigoku ga arimasu ka

Em plauen els tarters que precedeixen els cims, dits també rossegueres. Llargues esteses de pedres amuntegades pel pas del temps, d'habitud bellugadisses, que acostumen a fer penosa la pujada, ràpid i perillós el descens. Paisatges en aparença desolats, orfes de vida, i potser d'aquí el meu plaer i el seu nom, tarter, de Tartareum, l'infern en llengua llatina, segons Coromines. Hi ha tarters de pedra menuda, no més que diminuts còdols que s'esllavissen amb cada nova passa que fem, sigui aquesta ascendent o descendent; i tarters de grans rocs que acostumen a romandre indiferents al nostre trànsit i semblen amagar tot un inframon al seu davall, no per res el Tàrtar fou la regió més pregona del món, sota el mateix Hades, l'infern dels infern. Amb la paüra dels llamps i el repic de la pluja els tarters adquireixen la seva més gran magnificència, quan hom fuig apressat de la fúria dels Titans, cuaitant de no ensopegar, cercant aixopluc amb el neguit dels fugitius, doncs de la muntanya sempre es fuig. En canvi, creuar-se o avançar a algú que també va o bé d'algun cim proper és un gros enuig, en veure's aleshores el tarter envaït per altres éssers, en aparença vius, que gosen, fins i tot, trencar el so del pedregar per intercanviar tòpiques i sobreres salutacions.

Kin-yōbi no ban

Després del saborós bacallà, asseguts al sofà tot prenent un digestiu aiguardent, Jota em parla de la seva immortalitat. No és ben bé que sigui immortal, diu Jota, és, només, que els Déus em tenen reservat un esdevenir gloriós i, fins que no l'atenyi, protegeixen la meva vida. Sí, sí, costa de creure però és així, sentencia amb rotunditat davant el meu posat escèptic. A més, afegeix convençut, fa temps vaig fer una proba concloent. Aleshores, continua Jota, jo treballava de guarda de seguretat privat i anava armat, portava un revòlver, un smith & wesson del calibre 38 de sis trets. Una nit especialment tranquil·la, quan guardava fusta al moll, vaig enretirar una de les sis bales, vaig fer rodar el tambor, em vaig encanonar a la templa dreta i vaig prémer el gallet... clic, vaig sentir. Sí, vaig tenir sort, em pots dir, tenia poc més d'un setze per cent de possibilitats. Però no va ser sort i, per demostrar-m'ho, vaig tornar a fer rodar el tambor, em vaig tornar a encanonar i vaig tornar a prémer el gallet... clic de nou. Dues vegades, ja. Potser més que sort. Però volia la certesa i hi vaig tornar un tercer cop, i un quart, i fins a dotze cops em vaig encanonar i vaig prémer el gallet, i fins a dotze cops vaig sentir el clic que m'assegurava el que ja sabia, que els Déus vetllaven per mi. Tot seguit vaig tornar a fer rodar el tambor, vaig apuntar a una de les rates que corrien pel moll i vaig prémer de nou el gallet. L'estrèpit del tret enmig del silenci de la nit fou descomunal, tant, que va alertar a l'escamot de la policia portuària que feia la ronda i vaig tenir força problemes per justificar-me. Potser ho recordes, em van obrir un expedient i vaig ser acomiadat. Però no em va importar, jo ja tenia la certesa desitjada. Només es tractava de no fer mai res de profit, de fugir de la glòria com de la pesta i de ser tan bèstia com em plagués i encara més. Els Déus vetllaven, vetllen, per mi.

Jo, aprofitant que Jota fa una pausa en la seva narració, li prego que em disculpi un moment, que tinc una urgència, i fingeixo anar al lavabo. Però en realitat vaig al rebedor, a prendre el glavi que guardo amb les divines armes que acostumo a desar al calaix de sota l'armari. I en tornar a la sala, abans que Jota tingui temps de reprendre el seu relat, faig una ampli moviment circular amb la destra estesa tot cercant-li el coll, que davant l'esmolat tall i la força del meu gest no ofereix cap resistència. Tot seguit el cap de Jota cau al seu costat alhora que un broll de sang surt disparat cap amunt esquitxant el sofà nou. M'acotxo al davant del cap, i esguardant de fit a fit els sobtats ulls de Jota li recordo que jo, els divendres a la nit, sóc un empirista empedreït. Jota, és clar, no em respon res.

Ari wa nerumasu ka

Dormen, les formigues? Suposo que els entomòlegs ja deuen haver trobat resposta a aquesta i d'altres preguntes gràcies a llurs meticuloses i abundants observacions. I cercant amb google la resposta es sí, les formigues dormen, en períodes curts de temps amb temperatures ambientals altes i en períodes més llargs amb temperatures ambientals més fredes. I, si les formigues dormen, també somnien? Han fet els entomòlegs observacions sobre el subconscient de les formigues? Wo die grünen Amiesen traumen (On somnien les verdes formigues, en paraules catalanes), però és clar, Herzog no és pas entomòleg, o potser sí, si més no és autor d'una considerable obra i sembla haver-se preocupat del tema, doncs bé les formigues verdes són formigues, per molt que, a més, siguin verdes. I si per l'autoritat de Herzog entenem que les formigues verdes somnien, perquè no ho haurien de fer les més de dotze mil espècies de formícids restants?