Kōman to henken

Llegeixo Austen, Orgull i prejudici, i més enllà de l'anècdota de la trama i d'un cert desfici per anar avançant, en resultar-me hipnòtica la prosa d'Austen traduïda per Yannick Garcia, Foster Wallace em ve constantment al cap.

Al principi per la ironia amb que Austen fa parlar als seus personatges o, si més no, als personatges que més li plauen. I, és clar, entomar la ironia després d'haver llegit Wallace no és el mateix que entomar la ironia abans d'haver llegit Wallace. Sigui com sigui, i per molt que el context resulti del tot diferent, en tenir poc a veure l'Anglaterra del segle divuit amb la nord Amèrica postmoderna, no puc evitar pensar que la mirada irònica de les circumstàncies que toca viure als personatges de la novel·la és una manera d'amagar el cap sota l'ala renunciant a qualsevol propòsit transformador. És a dir, molt fer befa del matrimoni, però al final tothom malda per casar-se, ni que sigui de qualsevol manera, ni que sigui amb qualsevol.

I més endavant per una certa frase que vaig ensopegar fa temps en un relat de Wallace, Animalons inexpressius, que ve a dir que hi ha poca, molt poca gent, amb els recursos necessaris per enfrontar-se al que és obvi. I els que gosen enfrontar-se (o fer veure que s'hi enfronten) ho acostumen (ho acostumem) a fer des de la plàcida distància que dóna la ironia, em permeto afegir, talment la benvolguda Lizzy Bennet.

Tsukimi

A causa de petits retards, insignificants presos d'un en un, però determinants en el seu conjunt, comencem a caminar massa tard, de manera que quan fem cim ja comença a fosquejar. Afortunadament la baixada és franca, i quan la foscor ens envolta ens trobem en una ampla pista que no ofereix cap dificultat. Així que davallem a pas viu, sense cap recança tot i la negror que ens embolcalla, que tan sols ens permet albirar les llums de la plana i el ferm de la pista. Però de sobte, en tombar un revolt, al nostre davant se'ns presenta una lluna esplèndida, pràcticament plena, d'un viu color ataronjat que ens permet distingir algunes taques en la seva superfície. I és bocabadats que ens aturem i contemplem el satèl·lit. Potser podria fer una fotografia, em dic, però cal molta ciència per poder captar la màgia del moment, així que prefereixo tan sols mirar, i allà ens estem, un, dos, tres minuts, aturats, embadalits, muts, fins que reprenem la baixada gairebé corrents. I en un altre revolt trobem a ensopegar la lluna, però aquest cop queda difuminada per uns núvols, i en el següent revolt mig tapada per les capçades dels arbres. Però tant és, al llarg d'uns minuts hem tingut l'oportunitat de contemplar la bellesa, això és, la nostra mirada ha decidit que l'efecte òptic que la llum del sol creava en la superfície d'una esfera mineral que orbita al voltant de l'esfera on som, era quelcom digne d'admirar i recordar.

Shōben no nioi

Tinc el record d'una persona vella asseguda en una butaca vella, vestit amb una bata també vella. Era l'avi d'uns veïns. Vivia amb ells, era un vell mestre jubilat, vidu. Sempre sopava a la butaca i gastava molt mal humor. Ells eren sis. L'esmentat avi, el seu fill, la dona del fill i els tres fills del matrimoni. El més gran tenia un any més que jo i ens hi aveníem força, i és per això que em quedava sovint a sopar a casa seva. L'avi, és clar, va acabar morint aviat i vaig coincidir poc amb ell, però el seu record m'ha quedat molt present, Especialment la desagradable olor que sempre feia: podia a pixats. Ell podia a pixats, la seva bata podia a pixats, fins i tot la seva butaca podia a pixats, encara que ell no hi fos assegut. Si ens estàvem a la sala mirant la televisió, sempre provàvem de posar-nos lluny d'ell, i, si ens parlava, no li fèiem gaire cas, talment només fos un moble vell i poc útil que s'hagués de cremar per Sant Joan. El cas és que em va quedar molt marcada aquesta pudor, aquesta intensa i desagradable pudor de pixats, i des d'aleshores sempre he lligat la decrepitud i la decadència a aquesta pudor de pixats, a aquesta mateixa pudor que ara faig jo.

Idai-sa to kizoku

Ningú al món no us podrà dir per què existiu; però, atès que vius, que existeixes, mira de donar un sentit a la teva existència, proposa’t una finalitat tan gran i tan noble com sigui possible. Són aquestes paraules de Kierkegaard, segons cita Pla al dotzè volum de la seva obra completa, Notes disperses.

I d'acord. Està molt bé. És, a més a més, curt i ben girat, afegeix Pla, a qui semblen plaure les paraules de Kierkegaard, que certament són breus i semblen ben girades. Però (qui seria jo sense la possibilitat d'un però) aquest tan gran i tan noble m'esborrona. I és que trobo que un excés de grandesa i de noblesa poden arribar a fer oblidar la primera frase de Kierkegaard, aquest no saber per què existeixes, de tal quissa que hom acostuma a acabar creient que existeix per satisfer aquesta gran i noble finalitat. El problema, crec, rau en l'avarícia, en aquest voler-ho tot. Jo gosaria proposar que hom tingui finalitats nobles o grans, segons més li plagui, però no pas nobles i grans. Si hom vol aspirar a la noblesa, que aspiri a una noblesa modesta, discreta, casolana. I, si pel contrari, li plau la grandesa, que aquesta resti mancada de qualsevol mena de transcendència.