Kōshōjin no bunsho

M'agraden els documents notarials. M'agrada la seva pompa i circumstància, el gramatge del seu paper, els seus segells i timbres. També em plau la seva prosa, amb aquella potser ingènua voluntat de precisió que gasta, amb aquella reverència que mostra per tot formalisme, amb l'amuntegament de tota mena de dades irrellevants, amb les seves inevitables errates. I també els notaris em resulten persones d'allò més agradables, si més no al llarg dels cinc minuts que resten a la teva disposició, quan fan lectura del que sigui que s'hagi de signar, potser un testament, una compravenda, una hipoteca, uns poders, la constitució d'una UTE o l'acceptació d'una herència, que a hores d'ara són els diferents papers que he signat en presència d'un notari. També em plauen les oficines on acostumen a hostatjar-se, d'habitud plantes nobles d'edificis de l'Eixample, d'aquelles que donen al davant i al darrere, amb la seva escala de tres trams, dues portes per replà, ascensor de fusta i paviment de marbre. Quan era jo un infant també els metges ocupaven aquest tipus d'edificis, amb el seu entresòl i principal, que feien que un segon esdevingués un quart, i disposaven tots d'una petita cambra on tenien desada la prehistòrica màquina de raigs X que havien heretat d'un avi traumatòleg. Però ara els metges gasten més fums, s'han traslladat a la perifèria dels grans hospitals, a edificis nous, d'aquells tan eficients que més aviat semblen un electrodomèstic, potser una rentadora, i als vells edificis de l'Eixample ja només es poden visitar notaris i vídues sordes.

I tot això ve a tomb de res, o no, però el cas és que m'agraden els documents notarials, m'agrada la seva poma i circumstància, el gramatge del seu paper, i etcètera.

Sōdaina oruchāta o nomimashita

Poc m'hagués pensat que la millor orxata que recordo haver pres l'ensopegués a Agramunt per pur atzar. Que visitant una coneguda botiga de xocolates, i davant l'hostilitat que tinc per la pastositat de les xocolates desfetes, el rebuig que em produeix el cafè o la indiferència de les herbes infusionades amb aigua, optés jo per demanar una orxata, sense esperar-me res que no fos un trist succedani de les magnífiques orxates que, encara que massa dolces pel meu gust, estic acostumat a prendre. Però en tastar el got que em serveixen resto més que sobtat, resto enlluernat, meravellat, incrèdul davant la sorprenent textura del que bec. Certament que l'orxata que m'han servit és líquida, però la seva densitat és molt superior a l'habitual, i encara que no es pugui parlar d'una crema, el líquid que bec té quelcom de la sumptuositat de les cremes, a més de l'absència de la mica de residu sec que moltes orxates acostumen a tenir. És densa, és gustosa, és poc dolça, és magnífica, és sensacional, és prodigiosa. I potser jo sóc un exagerat, però aital orxata es mereix totes les meves exageracions i encara més.

Palatiolium ni ikimashita

El paisatge que ens envolta sembla ser un, no més que interminables esteses de camps de blat que la subjectivitat de la nostra mirada converteix en bucòlic, amb aquesta verdor tan pròpia de la primavera, amb les espigues amorosament bressolades per un aire suau i protector, amb els murs de pedra seca que aterrassen les ondulacions del sòl, amb la piuladissa de molts més ocells dels que som capaços d'identificar, amb un tractor llunyà que sembla feinejar, amb quatre núvols que trenquen la monotonia del cel. Però si parem atenció, i més enllà de l'omnipresent cereal, els marges de camins i camps són una festa. Roselles i asteràcies, espígol i farigola, estepa i borratja, esquitxos de colza provinents de camps una mica més llunyans, i tota una exuberància vegetal que en la seva major part ens és desconeguda.

I tot seguit, encara caminant per la solitud d'uns camins on no ensopeguem amb ningú, la metàfora em resulta inevitable. I un cop més em repeteixo allò que fa temps que crec, que més enllà de la grandesa de certs paisatges, allò que més m'enllamineix sempre ho trobo en la suposada petitesa dels marges, en tot allò que intenta, ni que sigui endebades, créixer i viure amb una certa aparença d'irrellevància.