Dare mo pāfekuto dewa arimasen

Si m'acusen de d'egoista respondré que sí, que ho sóc. I si m'acusen de vanitós també respondré que sí, que ho sóc. Com si m'acusen de classista o superbiós, que tornaré a respondre que sí, que ho sóc. O si m'acusen d'hipòcrita, elitista, frívol, capriciós, cínic, insolidari, esprimatxat o sibarita, que també respondré, joiós i cofoi, que sí, que ho sóc. Però si m'acusen de despietat, això és, mancat de pietat, hauré de respondre que no, que em sap greu, però que despietat no ho sóc pas, doncs ningú no és perfecte.

O-saki ni shitsurei shimasu

Per les seves robes, diu el doctor, d'immillorable qualitat i tall, però massa envellides per l'ús, cal sens dubte deduir que es tracta d'una persona vinguda a menys, d'algú que en el seu moment s'acostumà a visitar els millors sastres de la ciutat, però a qui un revés de la fortuna ha dut a la ruïna. 

No us precipiteu, li respon el detectiu. Si pareu més atenció veureu que també podria tractar-se d'algú amb un gust molt particular, algú a qui costés de trobar peces de roba que el satisfessin, i que per això les poques que acabava trobant les feia servir més enllà del que recomanen les normes del bon vestir.

Però fixeu-vos, insisteix el doctor, si ni tan sols no duu rellotge. De ben segur que el devia empenyorar endut per la misèria.

Encara us precipiteu, benvolgut doctor, insisteix, també, el detectiu. Per la manca d'elements superflus en el seu abillament, convindreu amb mi que la manca de rellotge pot també obeir a una certa voluntat estètica, la d'abillar-se amb poques però escollides peces.

Però i la seva magror? si fins i tot devia passar gana.

Au, doctor, vós ho hauríeu de veure millor que no pas jo, que tractem amb algú d'una evident complexió astènica.

I per què s'ha llevat la vida? si no és per causa de la seva evident misèria, difícil de suportar per algú que, com ell, devia estar avesat al luxe i a veure satisfet qualsevol caprici.

I des de quan, benvolgut doctor, fan falta motius per llevar-se la vida?

A-chan no tomodachi no onīsan

Ja fa un cert temps li vaig preguntar al saberut germà gran d'un company de classe de la ja no tan petita A que era abans, si el llibre o la literatura. El xaval, sorprès per la pregunta i sense tenir-ne clara la resposta, va provar d'escapolir-se de la meva escomesa responent que això era una mica com allò de l'ou i de la gallina, resposta que, si més no, evidenciava no poca agilitat dialèctica. Jo, inclement, li vaig dir que de cap de les maneres, que la resposta era clara i evident, doncs la literatura era molt anterior al llibre. Primer hi hagué l'oralitat, li vaig explicar, i després vingué la fixació escrita d'aquesta oralitat, i no pas en forma de llibre, sinó de tauletes de fang, de jeroglífics, de papirs, de còdexs, fins arribar al llibre, l'ús del qual, algun dia, qui sap si proper o llunyà, desapareixerà, com bé va desaparèixer l'ús de tauletes, jeroglífics, papirs i còdexs. Però el que no desapareixerà mai, vaig gosar pontificar, serà la literatura.

Konban eiga o mimashita (VII)

Devenir Immortel, et puis, mourir, diu en un cert moment del metratge Jean-Pierre Melville, actor que interpreta el personatge de Jean Parvulesco, escriptor romanès amic de Godard, director de tot plegat, a resposta de la pregunta que li adreça na Jean Seberg, actriu prou coneguda de tothom que interpreta el paper de Patricia Franchini, que sembla voler saber quina és la més gran ambició del tal Parvulesco. I més enllà de l'ocurrència suposadament enginyosa de la resposta, com suposadament enginyoses són la resta de respostes amb les que Jean-Pierre Melville respon les no menys suposadament enginyoses preguntes dels actors que interpreten el paper de periodistes que pregunten, tot plegat em fa pensar, un cop més, en el diví Aquil·les, que no per res va esdevenir immortal, per tot seguit, morir.

Sumitakunai desu

Avui sóc de l'opinió que només quan lluitem convençuts de la pròpia derrota som vius. Que només quan amb un lliri per bandera i la rialla als llavis provem d'avançar enmig de bufes, clatellots, hòsties, mastegots, patacades i plantofades mil, amb la certesa d'una ensulsiada completa i abassegadora, la nostra ànima és viva, sigui el que sigui, si és que alguna cosa és, això de l'ànima, sigui el que sigui, si és que alguna cosa és, això de viure.

És potser per això que sempre provo de defugir tot tipus de batussa, brega, conflicte, discussió, disputa o topada. No pas, és clar, per escapolir-me de les feridores trompades, que també, sinó per estalviar-li a la meva ànima la grossa incomoditat d'haver de viure, sigui el que sigui, si és que alguna cosa és, això de l'ànima, sigui el que sigui, si és que alguna cosa és, això de viure.

O-kake kudasai (III)

Vós, talòs, cap de cony, fill bord de gossa borda. Sí, vós, parlo amb vós, esquitx de merda, esguerro. Mireu-me als ulls i pareu atenció. I calleu, desgraciat, no goseu adreçar-me cap paraula. Muts i a la gàbia, o rebreu. El que us haig de dir és senzill, tan senzill que fins i tot un capfluix com vós ho podrà capir. La vostra existència m'ofen. No cal ni veure aquest error que teniu per cara, ni ensumar l'ofensiva fortor de la vostra persona, ni sentir els vostres desagradables lladrucs. Només de saber-vos viu em revolto, només de saber que en algun racó de la ciutat rufla algú com vós se m'encén la sang. Marxeu menja-merda, marxeu ben lluny, allà on no us pugui ni endevinar. Arreplegueu l'esguerro del vostre cos i les vostres lamentables andròmines, recolliu tota la vostra femta, qualsevol cosa que hagi tingut la dissort d'haver estat propietat vostra, i desapareixeu... altrament... altrament ho passareu malament, coneixereu el dolor i us penedireu, desitjareu que la vostra mare hagués avortat, i que el ginecòleg us hagués ofegat dins el vòmit amniòtic que us embolcallava, i que la llevadora us hagués emmortallat només néixer, que les infermeres us haguessin esbocinat la testa i els auxiliars s'haguessin pixat sobre la vostra pútrida carronya. I no us llevo la vida ara i aquí perquè fora indigne embrutar el tall de l'esmolat glavi amb la vostra sang per privar-vos d'una vida que no mereixeu. I fora massa ràpid, massa net, massa polit per a algú com vós. Marxeu cabrit, marxeu cabrot, marxeu banyut, bagasser, bardaix, bacó. Marxeu, i no goseu tenir ni el pensament de tornar. I quan ja sigueu prou lluny feu-vos un favor i obriu-vos el ventre, feu fora tot el budellam, i amb les mans nues arrenqueu-vos fetge i ronyons, escampeu les vostres vísceres i oferiu-les als gossos, si és que les volen, i cremeu per sempre més a l'infern.

Però abans, tros de femta sarnosa, aixequeu el cul i cediu el seient a qui el necessita.

Bernhard-san no hon o yonde imasu (III)

Aquí anoto allò que passava pel cap del jove que jo era aleshores, res més, és pot llegir a L'alè, tercera part de la jeremíaca pentalogia autobiogràfica de Thomas Bernhard.

I més enllà d'escatir si el gènere autobiogràfic és d'alguna manera possible, en no ser mai coincidents les persones que narren amb les persones que protagonitzen els fets suposadament narrats, em sorprèn d'alló més la contundència de Bernhard, aquest res més, doncs si bé hagués resultat excessiu fins i tot pel meu mestretitisme d'anar per casa haver escrit quelcom com ara, aquí anoto allò que crec recordar que passava pel cap del jove que potser aleshores era jo, insistir amb aquest res més, és com voler afirmar, de totes totes, que aquell jove que feia estada a la sala de morir de l'hospital i l'adult que redacta l'estada que feia aquell jove a la sala de morir de l'hospital són la mateixa persona, i que d'aleshores ençà els fets recordats han romàs del tot intactes a la seva memòria, idees, totes dues, que em resulten d'allò més extravagants, sobretot venint de part d'algú capaç d'escriure, al volum anterior, allò que es descriu aclareix alguna cosa que sens dubte satisfà el desig de veritat de qui ho descriu, però no la veritat, perquè la veritat no és en absolut comunicable.

Masuku o sakujo shimasu ka

Més enllà d'una careta de fusta, cuir o metall utilitzada pels actors des de ves a saber quan, una màscara també pot ser, segons la segona de les accepcions que recull el diccionari de l'IEC, la falsa aparença de què hom es revesteix, d'on deriva la bonica expressió de treure's la màscara, com una manera d'alliberar-nos d'aquesta falsa aparença de la que restem revestits, i així mostrar-nos tal com veritablement som, sense aparentar ser el que no som. 

Però de la mateixa manera que si hom treu una a una totes les capes del bulb d'una ceba s'acaba trobant amb les mans buides (encara que no exemptes d'una certa fortor), si hom comet la grossa insensatesa de treure's totes les màscares que vesteix amb més o menys fortuna, es trobarà no pas despullat per poder-se mostrar tal com veritablement és, sinó buit, doncs qui sap si potser només som allò que l'atzar ha tingut a bé de fer-nos semblar.

Kyōto ni sumitai desu ka

Aquesta tarda he pensat que potser em plauria fixar la meva residència a Kyōto, ciutat de mida assumible i població sensata i discreta. Envoltada de turons, no són pas pocs els indrets que conviden al passeig, ni pocs, tampoc, els paratges dignes d'admirar. I per si amb això no bastés, es poden trobar a Kyōto fins a set restaurants guardonats amb tres estrelles michelin, vint-i-un amb dues, i setanta-tres amb una, que totes plegades fan cent una estrelles, poca broma. Però Kyōto, com bona part de l'arxipèlag japonés, resulta massa xafogós arribat el temps de l'estiu, i també massa plujós, fins a l'extrem que no pocs carrers resten coberts amb claraboies per així estalviar als soferts vianants les incomoditats de la pluja. Després hi ha els mosquits devoradors d'occidentals, innúmers, que fan que atansar-se a qualsevol zona enjardinada representi la certesa d'acabar amb no poques faves pruriginoses escampades per tot el cos. Una llàstima, doncs la vastitud dels jardins del Palau Imperial em plau d'allò més, amb les seves esteses de grava i l'escampadissa d'un arbrat esponerós.

Potser arribat el temps de la xafogor podria fer com fan certes espècies d'aus, dites migradores, i anar nord o sud enllà en cerca de temperatures i humitats relatives més baixes. Però ja sigui com passavolant o com estadant d'una segona residència, em desplauen les incomoditats pròpies d'aquests desplaçaments que hom anomena viatges, on el trencament de l'agradosa rutina tot ho capgira. Podria, enmig d'un entorn desconegut, trobar la confotabilitat pròpia de la llar? Podria, enmig d'una populosa ciutat del sud, trobar l'agradosa indiferència que la meva persona desperta en els sempre discrets kyōtes? No pas. Només se m'acut la possibilitat de migrar a les melancòliques terres altres de la poc xafogosa Escòcia, a on, si més no, els destil·lats resulten excel·lents. Però què menjar a la ruda Escòcia? Cert que la vedella Angus d'Aberdeen és menjívola, però enrossir-la amb mantega és quelcom inadmissible, quan hom, a Kyōto, pot degustar, tallat en fines làmines, l'excel·lent bou wagyū. No, cal de totes totes romandre a Kyōto, entomar amb enteresa els destorb dels sempre afamats hematòfags i esdevenir atèrmic.

Sangatsu mikka

El vespre del passat dilluns tres de març, diada de Sant Medir, va ser força ventós. No obstant això, i com és preceptiu de la data, el passàrem a la vorera del carrer Gran, arreplegant els dolços que les successives colles anaven llençant sobre la multitud de badocs que els esperava, per així commemorar certs fets esdevinguts fa no pocs anys, segons narra Joan Amades al seu costumari, obra de grossa importància i minsa credibilitat.

I en tornar a la placidesa de la llar, amb dues bosses farcides d'uns confits que ningú no menjarà mai, els forts udols del vent ens feren present una ventada que fins aleshores havia romàs ofegada per l'estrèpit dels nombrosos percusionistes i instrumentistes de metall vent que acompanyaven les colles, i comprovàrem que una de les peces de roba que teníem esteses havia volat, un anorac verd, comprat de feia poc a les rebaixes per la ja no tan petita A. La seva mare, persona esforçada i voluntariosa, va decidir que calia recuperar l'anorac i començà a escodrinyar els patis de l'interior de l'illa, cercant probables punts d'aterratge del bellugadís anorac. Però fos per l'hora foscana, o fos per la invisibilitat del seu nou emplaçament, l'anorac no es veia per enlloc. Tant és, doncs aquestes només foren les maniobres prèvies d'una tasca posterior desplegada amb consciència i mètode, doncs l'esforçada i voluntariosa mare de la ja no tan petita A, començà a l'endemà una sistemàtica visita a totes les finques susceptibles d'haver rebut l'aterratge de l'anorac. No només les del nostre carrer, sinó també les del carrer de sobre i les del carrer Gran. En totes, però, rebia una negativa per resposta, doncs ningú no havia vist l'anorac. Deixava aleshores la mare de la ja no tan petita A un full on amb paraules triades s'exposaven els fets fins ara narrats, i es donaven les necessàries dades per poder contactar amb ella, en cas que hom pogués aportar alguna clarícia sobre l'anorac.

Serveixin, doncs, aquestes ratlles, per regraciar a l'anònima persona que divendres passat, set de març, diada de les màrtirs santa Perpètua i santa Felicitat, ens deixà el ja prou esmentat anorac a l'interior del gros vestíbuls de la finca on residim, i on tinguérem el goig de retrobar-lo.

Ciceró-san no hon o yomimashita

L'únic bé és la bellesa moral. Per a viure feliç, n'hi ha prou amb la virtut. Les faltes són totes iguals, i també les accions rectes. Tots els ximples deliren. Tots els savis són lliures i tots els necis esclaus. Només el savi és ric.

Serveixin aquestes sis proposicions, corresponents als títols de les sis paradoxes presentades, com a corol·lari de la darrera lectura feta, Les paradoxes dels estoics, de Marc Tul·li Ciceró, amb el benentès que, en aquest cas, paradoxa no és pas un raonament que porta a conclusions aparentment contradictòries, sinó, segons el seu sentit original, l'expressió d'una opinió contraria a la comunament acceptada. Dit això, sempre és prudent atansar-se als inhumans preceptes estoics de la mà d'un murri com Ciceró, persona prou sensata i prudent com per saber que, tal com es pot llegir al pròleg del doctor Joan Manuel del Pozo, la perfecció (...) seria un ideal defensable com a tal sempre que no es pretengui realitzar-lo integralment en la vida, perquè la vida no n'és, d'ideal.

Ni ganes, em permeto afegir.

Watashi wa watashi ni aishiteimasu

Yo sólo te quiero a ti, diu en un cert moment la persona que capta almoina al llarg passadís del transbord de Passeig de Gràcia, essent les seves paraules, aquest yo sólo te quiero a ti, no pas l'expressió d'un sentiment personal adreçat a una tercera persona, sinó un dels versos de la cançó que la persona que capta almoina fa servir per també captar l'atenció i les monedes dels apressats transeünts que passem pel seu davant.

Jo, és clar, passo de llarg pres pel pensament que si no fos pel lleig excés de sinceritat, yo sólo me quiero a mi, potser hagués estat una alternativa més llaminera per captar la meva volàtil atenció, i potser, fins i tot, una mica de la meva sempre prescindible simpatia, encara que difícilment cap de les poques monedes que tragino dins la cartera.

Dare ga Aquil·les-sama desu ka (IV)

I és segur que sí, que és l'esbojarrat Aquil·leu de peus lleugers el més lloable dels herois de tots els temps. Però no pas pel gran nombre de troians domadors de poltres als que dugué la lletja parca, com es podria suposar, ni tampoc per la lúcida acceptació de la pròpia mort, ni per la dolça pietat mostrada davant el sofriment del vell Príam, de divina figura. No, no pas, no són pas aquests els mèrits, sens dubte lloables i diversos, que alcen Aquil·leu per sobre de tothom, ni tampoc el seu humà penediment, quan ja hostatjat a l'Hades de fosques planúries es lamenta davant d'Ulisses, en ginys molt fèrtil, de no ser viu, ni que sigui sota la forma del més humil dels porquerols remenamerdes, i rebutja tota la glòria guanyada.

No, no pas, doncs si el pelida Aquil·leu, l'irreprotxable mataguerrers, l'eàcida perfecte, és el més lloable dels herois, és, només, per què el narrador dels seus fets, de la seva còlera i de la seva caiguda, és, sens dubte, el més lloable dels narradors de tots els temps.