Fuyukaina shigoto (II)

En obrir la porta del despatx, en resposta al desagradable so del timbre, rebo l'enutjosa visita d'aquell parell d'indesitjables que mesos enrere em feren l'encàrrec aquell tan desplaent. I és per fer-los evident que no són benvinguts, que m'apresso a exclamar el meu disgust per la seva visita, en ser la feina ja feta i entregada. Sí, sí, precisament és per això que us hem vingut a trobar, m'aclareix el més alt dels dos. Sí, per això mateix, insisteix el segon, més baix, que continua repetint tot el que diu el seu company. I és que heu fet una feina excel·lent, com n'hem vist poques, hi torna l'alt. Això, excel·lent, torna a repetir el més baix. I n'estem molt satisfets, prova d'afalagar-me el més alt. Això, molt satisfets, insisteix el més baix. I ara tenim una altra feina per vós, m'anuncia el més alt, sobtadament nerviós. Això, una altra feina, repeteix el més baix. I de més responsabilitat, m'aclareix el més alt, encara pres d'un cert nerviosisme, com si tot plegat li semblés ben graciós. Això, de més responsabilitat, sembla que se'n rigui el més baix, que en dir-ho la cara se li contrau en una lletja ganyota. I és clar, en contrapartida, les condicions per vós encara seran més avantatjoses, em xiuxiueja el més alt. Això, més avantatjoses, torna a repetir el més baix, també xiuxiuejant, que s'apressa a explicar-me el que s'espera de mi, quelcom que trobo indigne i inadmissible, i així els hi faig saber amb paraules sentides i no poc grolleres. Au, senyor dErsu_, tampoc cal exagerar, em retreu el més alt. Això, no cal exagerar, insisteix el més baix. Penseu en les avantatjoses condicions, em torna a temptar el més alt. Això, les avantatjoses condicions, riu el més baix. I penseu, també, que això de la dignitat és un luxe molt car, només a l'abast d'uns pocs privilegiats, m'alliçona el més alt, que un cop més s'afanya a treure uns papers de la cartera que tragina sota el braç esquerre, un contracte. Això molt car, repeteix el més baix, que al seu torn es treu un bolígraf de la butxaca interior de la jaqueta. I si sou tan amable de signar aquí, conclou el més alt, indicant-me amb l'índex de la destra on haig de signar. Això, aquí, repeteix el més baix. I ara, senyor dErsu_, passi-ho bé, s'acomiada el més alt, un cop la meva signatura ocupa el lloc que m'han assenyalat. Això, passi-ho bé, s'acomiada també el més baix.

Samui desu ne

Jo creia haver conegut el fred. Va ser en una nit de ja fa molts anys, quan amb un company volíem fer l'ascensió dels tres Besiberris. Havíem dinat al pàrquing de la presa de Cavallers, i després de vorejar l'homònim estany arribàrem al pla de Riu Maló, on ens començàrem a enfilar costa amunt acompanyats d'una suau nevada que rebérem amb insensata alegria. Però a mesura que guanyàvem alçada la nevada s'animà i el vent començà a fe-nos la guitza. Afortunadament trobàrem un rastre de petjades que semblava menar cap allà on nosaltres anàvem, al petit mòdul d'alumini anoditzat que aleshores feia de refugi en un coll a peus del cim nord, on pensàvem fer nit. Però les petjades es perderen, la nevada s'intensificà i la ventada s'enardí de tal manera que aconseguírem la carena a les palpentes, amb el sol ja post i sense trobar el refugi per enlloc. Apressats cercàrem un indret on fer nit i trobàrem una grossa roca que, si més no, crèiem que ens protegiria del vent. Sense res calent per menjar, en haver-se condensat el gas del petit fogó que dúiem, estenguérem els sacs de ploma sobre les estores isotèrmiques, i completament vestits ens hi ficarem dins. Al poc ja érem colgats de neu, i per molt que ens arraulíem l'un al costat de l'altre, la fredor se'ns feu insuportable, aquella nit de gener en què el termòmetre que dúiem marcà una mínima per sota dels deu graus sota zero.

Jo creia, doncs, haver conegut el fred, però és que aleshores encara no havia llegit Xalàmov.

Naze Wagner-sama o shinobimasu ka

La relació de Wagner amb l'èxit resulta atípica. Sí considerem l'èxit com l'amargós caramel aquell que hom pot rebre en fer el que d'ell s'espera, resulta paradoxal que Wagner l'assolís quan precisament deixà de fer el que d'ell s'esperava, això és, escriure òperes segons el model de la Grand Opèra francesa del moment, com ara Rienzi, i començà a fer allò que ningú no li havia pas demanat, escriure òperes segons el seu propi model. I encara resulta més paradoxal que en fer un pas de rosca més i anar més enllà del que ningú mai no hagués pogut imaginar amb obres com Tristan und Isolde, Der Ring des Nibelungen i Parsifal, obtingués un èxit tan aclaparador.

Que la posteritat hagués reconegut el seu geni no hagués estat cap sorpresa, doncs molts són els pioners que veuen la seva obra ignorada i/o menyspreada en vida, però reconeguda per les generacions posteriors. De la mateixa manera, aquells que tot ho sacrifiquen en cerca de l'èxit és habitual que siguin ràpidament oblidats, un cop resten absents i la seva obra es revela com el que és, no més que un mitjà per assolir l'èxit personal. Què té, doncs, Wagner, que sense renunciar a res assoleix l'èxit en vida i la seva obra el sobreviu? Cert és que Wagner maldà per l'èxit i el cercà en tot moment, i cert és, també, segons explicaren aquells que el conegueren, que amb poc esforç convertia a qualsevol interlocutor en un fanàtic adorador de la seva persona, encara que pel camí li hagués manllevat dona i bens. Però, aleshores, per què encara recordem Wagner?

Potser, simplement, per prodigis com aquest.

Geijutsuka

Avui em plau imaginar que un artista és tot aquell que delitós de transcendir allò que ja coneix, salta ben amunt per provar d'abastar allò que creu desitjar. I que un cop l'empenta del seu salt resta vençuda per la corresponent força gravitatòria, explica a tots aquells que el vulguin escoltar allò que ha vist en el seu ascens i posterior descens. I si bé de bon inici els intrèpids saltadors ens parlaren de Déu, llarga és la llista d'entelèquies que se'ns han ofert al llarg del temps, amb abundància de termes com ara bellesa o veritat, harmonia o realisme, objectivitat o distància.

I així anar fent fins que arribaren les anomenades avantguardes i tingueren el mal gust d'esbombar als quatre vents allò que no pocs ja sabien però preferien callar, que cap dels saltadors no ha vist mai res, que ni tan sols en el punt més alt de llur esforçada trajectòria han albirat res, i que tot allò que anomenem art no és més que la xerrameca amb que hom prova de vèncer el seu desencís, la paüra de trobar-se sol enmig d'un no-res infinit, d'una desolació sense fi. I un cop refets de l'ensurt tots restem convertits en artistes, doncs ja no cal saltar, ni desitjar, ni res, només xerrar pels descosits i banalitzar allò que fins ara havia estat reservat a uns pocs escollits

Sort, però, que demà ja imaginaré que un artista no és algú que salta, sinó, potser, algú que repta, i podré desenvolupar noves teories on tal vegada, si així ho vol l'atzar, tot tornarà a ser possible.

Akunin

Dos estudiants enganxaven cartells, un altre feia de guaita. Amb aquella foscor no es podia distingir de què es tractava, però segur que era una acció que proporcionava bona consciència a tots els que hi participaven, escriu Jörg Fauser a Matèria Primera.

I serà que el senyor Fauser devia ser més bona persona que no pas ho sóc jo, però el cas és que aquell que ara sóc és de l'opinió que tot acte revolucionari no és més que oci, no més que una manera de passar l'estona en companyia d'altres desvagats que d'aquesta manera creuen poder defugir el neguit de viure, talment provar de salvar als altres ens alliberés de la pròpia desolació. O potser és el senyor Fauser qui devia ser més mala persona que no pas jo, en considerar als revolucionaris com a persones mancades d'enteniment, doncs només algú mancat d'enteniment fora capaç de creure en la pròpia bondat.

Watashi wa dare desu ka (IV)

I tan convincent em resulta, un cop més, la meva excel·lent secretària personal, que així vaig passant els dies i les setmanes, els mesos i els anys, immers en una atrafegada monotonia on sempre hi ha alguna cosa a fer i poc temps per pensar en un mateix, doncs, a més feina feta, més feina per fer. Fins que un dia el cor se m'atura i algú legalment qualificat per fer-ho certifica la meva defunció a causa, és clar, d'una aturada cardíaca. I allà, còmodament estès en el lleig taüt de fusta que m'ha estat assignat, envoltat de quatre coneguts i saludats que la fan petar, penso si potser no m'hauré errat, si tal vegada no hagués hagut de dur una altra vida, qui sap quina, no sempre amatent de fer tot allò que se'm demanava, no sempre capficat a complir amb professionalitat tota comanda que se'm feia, no sempre temorós d'espifiar-la. Però ara, és clar, ja és massa tard per penediments, més encara quan veig com dos operaris del tanatori, que vesteixen unes desafortunades jaquetes creuades, s'apressen a ajustar la tapa i resto embolcallat per la foscor, avinentesa que aprofito per tancar els ulls i deixar que la consciència m'abandoni, podent, a la fi, descansar.

En pau, diuen.

Watashi wa dare desu ka (III)

Ja a l'hospital, allitat sense res a fer, em plau recordar la meva arribada a l'empresa, i com gràcies al zel amb que sempre he dut a terme les tasques que se m'han encomanat, he arribat a doble número dos, càrrec d'una gran responsabilitat que demana una total renuncia a la pròpia persona. I és per causa d'aquesta renúncia que no poques vegades resto confós al voltant de la meva identitat, i em costa recordar que només sóc un doble i no l'escriptor original. Si més no, no ho sóc ara, doncs bé podria ser que en un futur ho arribi a ser, si persevero en la meva tasca. I encara que no sigui fàcil que un doble acabi esdevenint l'escriptor original, hi ha el rumor entre els meus companys que semblant avinentesa ja es va donar. I allitat a l'hospital, sense res a fer, em capfico amb la idea que potser vaig ser jo, aquell doble que acabà esdevenint, per un cert temps, l'escriptor original. I és tanta la força amb que em pren aquesta idea, potser forassenyada però certament llaminera, que en rebre la visita de la meva excel·lent secretària personal no puc més que interrogar-la al respecte, convençut que algú tan eficient com ella bé en deu saber alguna cosa.

I quina importància té saber qui vareu ser o qui podeu arribar a ser? em respon ella. Només importa el present, aquell que ara sóc? li demano sobtat. No pas, em respon disgustada. A ningú no li importa qui sou, només que excel·liu en el desenvolupament de les tasques que teniu assignades, afegeix aixecant-se de la cadira on era asseguda, talment ja volgués marxar, potser incomodada per la conversa. Però bé a mi m'importa saber qui sóc, li retrec ofès. Doncs no us hauria d'importar. Poc importa qui som, o qui creiem ser, o qui creuen els altres que som... només importa que fem bé la feina, sentencia amb severitat, i si continueu per aquest camí anireu a mal borràs, doncs no és sensat capficar-se en un mateix. Qui sóc? Quin sentit té la meva vida? No importa qui sou i la vostra vida no té cap sentit. Ni en pot tenir ni n'ha de tenir. Penseu en els altres, no pas en vós. Què potser hi penso jo, en mi mateixa? No pas, només treballo. Organitzo tan bé com puc la vostra agenda i de tant en tant us ajudo a satisfer les vostres necessitats, i no em negareu que sóc ben eficient desenvolupant ambdues tasques. Què potser us he atabalat mai amb els meus neguits i anhels? No pas. Doncs feu el mateix, comporteu-vos, deixeu-vos de bajanades, esforceu-vos sense pensar en cap futur i no m'atabaleu amb la vostra identitat, que a ningú no importa. I si no us en creieu capaç, deixeu la feina i aneu a campar-la pel carrer, on de ben segur trobareu un públic que us voldrà escoltar entre tots aquells insensats que creuen ser algú. Diuen que un cop n'hi va haver un que es va fer dir Ningú, i a vós encara us haurem de dir Algú. I si el tal Ningú fou tingut com el més murri dels moridors, de ben segur que vós seríeu recordat com el més imbècil de tots, aquell que va arribar a creure que era algú.

Watashi wa dare desu ka (II)

Jo el doble número dos? m'exclamo curull d'indignació. I és endebades que provo de prendre l'esmolat glavi per castigar semblant impertinència, i ha de ser amb les mans que provo d'estrènyer el coll de la meva excel·lent secretària personal per tal de privar-la del necessari oxigen, també endebades, ja que la meva secretaria, avesada a les meves maneres no sempre polides, ha pres la precaució no només de retirar-me l'esmolat glavi, sinó també de vestir un collar d'afuades punxes al voltant del coll, que d'immediat em foraden els palmells de les mans.

Ja ho veieu, li retrec retirant les mans del seu coll, en aquestes condicions, i li mostro els palmells sangonosos, no puc pas presentar-me davant de les hostesses. Però no passa res, doncs la meva excel·lent secretària, sempre diligent, proposa enviar al doble número tres a la trobada amb les hostesses orientals. I jo que faré? li demano potser un pel decebut. Us portarem a l'hospital i simularem un intent de suïcidi, cosa que en un literat sempre vesteix, em proposa amb no poca satisfacció. No m'agraden els hospitals, no són més que presons dirigides per sàdics psicòpates que odien a la humanitat encara més del que l'odio jo! protesto a crits. Au, va, comporteu-vos, penseu en el doble número quatre, que haurà de dormir a la caserna de policia acusat de desordres i embriaguesa, on sens dubte serà sodomitzat amb poca delicadesa per la resta de presos, m'insisteix ella. I el número cinc? li demano encuriosit. Pitjor, mort pels trets d'un admirador desequilibrat, es lamenta ella, talment sentís algun tipus d'estima pel pocapena del número cinc. I el sis? insisteixo jo. De baixa, per angines, sembla que se'm burli. I el set? demano ja per acabar, doncs set som els dobles del lluent original. Acomiadat a l'ERE del mes passat.

Watashi wa dare desu ka (I)

I tal com ve sent habitual, les principals autoritats em venen a rebre a peu de l'avió, no pas per afalagar-me, sinó, més aviat, per fer-se veure al meu costat tot aprofitant-se del meu reclam mediàtic. I és amb no poc enuig que haig de començar a encaixar mans, rebre abraçades i besades de tota una catèrvola de desconeguts que de ben segur no deuen haver llegit res del que he escrit, altrament no papallonejarien tan cofois al meu voltant, essent com és la meva còlera digne de témer. Encara sort de la meva secretaria personal, excel·lent professional que amb gran diligència se m'emporta fins al cotxe que m'espera. I ja còmodament asseguts al seient del darrera, em comença a llistar l'habitual successió d'actes als que he esta convidat: que si una trobada amb un club de lectors, una visita a una biblioteca, un acte promocional amb l'editorial que publica les meves obres al país, i un llarg seguit d'incomoditats que són el preu a pagar per la fama que pateixo des de que vaig ser guardonat amb el premi aquell, mal llamp s'emporti a tots els suecs i llur sueca acadèmia. Però no cal que us preocupeu per res, afegeix la meva secretària, doncs el vostre doble habitual us substituirà i podreu passar el que resta del dia sodomitzant a les dues hostesses orientals que tant us han enllaminit dalt de l'avió. Però torno a enutjar-me, doncs ja n'estic tip, de tantes dones, i li demano a la meva secretaria si no pot enviar al doble número dos a la trobada amb les hostesses. Així està previst, em respon la meva secretària, precisament per això heu d'anar vós, que sou el doble número dos.

Caldeni-ya de tamashita

I és a la sortida del restaurant que es produeix un previsible malentès, quan en tornar-nos les jaquetes la cap de sala ens dóna les gràcies per la nostra visita al seu establiment de menjars, i sóc jo qui li respon que de cap de les maneres, que fins aquí podíem arribar, i que som nosaltres qui els hem de donar les gràcies: les gràcies per poder-nos aprofitar del seu esforç i talent, les gràcies per haver pogut tastar unes notables sardines marinades i, per sobre de tot, l'excel·lent tàrtar, peixet i filet de vedella Angus, subtilment condimentada i tallada amb mestratge.

És aleshores que la cap de sala ens torna a regraciar la visita, potser convençuda que les meves paraules només són el que també són, un amable compliment d'un client satisfet. I encara que sí, que jo sigui un client satisfet i les meves paraules també siguin un amable compliment, no per això deixen de ser certes.

Doko ni boru ga arimasu ka

Tenir la pilota a la teulada és una sorprenent expressió que em plauria poder fer servir sovint. Una teulada, coberta feta amb teules, és un tipus de coberta que es caracteritza per tenir un pendent important, d'habitud superior al trenta per cent, per tal que les teules, material ceràmic d'una certa porositat, desguassin amb celeritat l'aigua de pluja. I, sens dubte, una pilota que caigui sobre una teulada rodolarà fins arribar a una superfície vertical que l'aturi o a una d'horitzontal que l'estabilitzi, en ser l'habitual geometria esfèrica de les pilotes la més adequada per donar voltes al voltant del propi eix, això és, rodar. Caldria, doncs, substituir la teulada per un terrat, coberta plana d'un edifici, on la necessària impermeabilització es confia a membranes bituminoses o asfàltiques, i, en no haver pressa a l'hora de desguassar l'aigua de pluja, els pendents acostumen a oscil·lar entre l'u i el cinc per cent. D'aquesta manera, una pilota potser sí podria restar en equilibri i, si més no, en cas de rodolar acabaria topant amb algun dels petits murs que acostumen a delimitar els perímetres dels terrats, i allà restaria fins que algú se l'emportés cap a un altre terrat.

Caldria doncs, dir, tenir la pilota al terrat, si no fos que, com aquí ja va ser dit, el so consonàntic de l'erra sonora em desplau d'allò més, com també em desplau l'excés de coherència, de manera que la imatge d'una pilota miraculosament aturada enmig del fort pendent d'una teulada no deixa de resultar-me particularment llaminera, una mena d'oxímoron geomètric que fa que, tenir la pilota a la teulada, sigui una sorprenent expressió que em plauria poder fer servir sovint.