dimarts, 7 de maig de 2013

Watashi wa dare desu ka (I)

I tal com ve sent habitual, les principals autoritats em venen a rebre a peu de l'avió, no pas per afalagar-me, sinó, més aviat, per fer-se veure al meu costat tot aprofitant-se del meu reclam mediàtic. I és amb no poc enuig que haig de començar a encaixar mans, rebre abraçades i besades de tota una catèrvola de desconeguts que de ben segur no deuen haver llegit res del que he escrit, altrament no papallonejarien tan cofois al meu voltant, essent com és la meva còlera digne de témer. Encara sort de la meva secretaria personal, excel·lent professional que amb gran diligència se m'emporta fins al cotxe que m'espera. I ja còmodament asseguts al seient del darrera, em comença a llistar l'habitual successió d'actes als que he esta convidat: que si una trobada amb un club de lectors, una visita a una biblioteca, un acte promocional amb l'editorial que publica les meves obres al país, i un llarg seguit d'incomoditats que són el preu a pagar per la fama que pateixo des de que vaig ser guardonat amb el premi aquell, mal llamp s'emporti a tots els suecs i llur sueca acadèmia. Però no cal que us preocupeu per res, afegeix la meva secretària, doncs el vostre doble habitual us substituirà i podreu passar el que resta del dia sodomitzant a les dues hostesses orientals que tant us han enllaminit dalt de l'avió. Però torno a enutjar-me, doncs ja n'estic tip, de tantes dones, i li demano a la meva secretaria si no pot enviar al doble número dos a la trobada amb les hostesses. Així està previst, em respon la meva secretària, precisament per això heu d'anar vós, que sou el doble número dos.