Ja a l'hospital, allitat sense res a fer, em plau recordar la meva arribada a l'empresa, i com gràcies al zel amb que sempre he dut a terme les tasques que se m'han encomanat, he arribat a doble número dos, càrrec d'una gran responsabilitat que demana una total renuncia a la pròpia persona. I és per causa d'aquesta renúncia que no poques vegades resto confós al voltant de la meva identitat, i em costa recordar que només sóc un doble i no l'escriptor original. Si més no, no ho sóc ara, doncs bé podria ser que en un futur ho arribi a ser, si persevero en la meva tasca. I encara que no sigui fàcil que un doble acabi esdevenint l'escriptor original, hi ha el rumor entre els meus companys que semblant avinentesa ja es va donar. I allitat a l'hospital, sense res a fer, em capfico amb la idea que potser vaig ser jo, aquell doble que acabà esdevenint, per un cert temps, l'escriptor original. I és tanta la força amb que em pren aquesta idea, potser forassenyada però certament llaminera, que en rebre la visita de la meva excel·lent secretària personal no puc més que interrogar-la al respecte, convençut que algú tan eficient com ella bé en deu saber alguna cosa.
I quina importància té saber qui vareu ser o qui podeu arribar a ser? em respon ella. Només importa el present, aquell que ara sóc? li demano sobtat. No pas, em respon disgustada. A ningú no li importa qui sou, només que excel·liu en el desenvolupament de les tasques que teniu assignades, afegeix aixecant-se de la cadira on era asseguda, talment ja volgués marxar, potser incomodada per la conversa. Però bé a mi m'importa saber qui sóc, li retrec ofès. Doncs no us hauria d'importar. Poc importa qui som, o qui creiem ser, o qui creuen els altres que som... només importa que fem bé la feina, sentencia amb severitat, i si continueu per aquest camí anireu a mal borràs, doncs no és sensat capficar-se en un mateix. Qui sóc? Quin sentit té la meva vida? No importa qui sou i la vostra vida no té cap sentit. Ni en pot tenir ni n'ha de tenir. Penseu en els altres, no pas en vós. Què potser hi penso jo, en mi mateixa? No pas, només treballo. Organitzo tan bé com puc la vostra agenda i de tant en tant us ajudo a satisfer les vostres necessitats, i no em negareu que sóc ben eficient desenvolupant ambdues tasques. Què potser us he atabalat mai amb els meus neguits i anhels? No pas. Doncs feu el mateix, comporteu-vos, deixeu-vos de bajanades, esforceu-vos sense pensar en cap futur i no m'atabaleu amb la vostra identitat, que a ningú no importa. I si no us en creieu capaç, deixeu la feina i aneu a campar-la pel carrer, on de ben segur trobareu un públic que us voldrà escoltar entre tots aquells insensats que creuen ser algú. Diuen que un cop n'hi va haver un que es va fer dir Ningú, i a vós encara us haurem de dir Algú. I si el tal Ningú fou tingut com el més murri dels moridors, de ben segur que vós seríeu recordat com el més imbècil de tots, aquell que va arribar a creure que era algú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada