diumenge, 26 de maig del 2013

Naze Wagner-sama o shinobimasu ka

La relació de Wagner amb l'èxit resulta atípica. Sí considerem l'èxit com l'amargós caramel aquell que hom pot rebre en fer el que d'ell s'espera, resulta paradoxal que Wagner l'assolís quan precisament deixà de fer el que d'ell s'esperava, això és, escriure òperes segons el model de la Grand Opèra francesa del moment, com ara Rienzi, i començà a fer allò que ningú no li havia pas demanat, escriure òperes segons el seu propi model. I encara resulta més paradoxal que en fer un pas de rosca més i anar més enllà del que ningú mai no hagués pogut imaginar amb obres com Tristan und IsoldeDer Ring des Nibelungen i Parsifal, obtingués un èxit tan aclaparador.

Que la posteritat hagués reconegut el seu geni no hagués estat cap sorpresa, doncs molts són els pioners que veuen la seva obra ignorada i/o menyspreada en vida, però reconeguda per les generacions posteriors. De la mateixa manera, aquells que tot ho sacrifiquen en cerca de l'èxit és habitual que siguin ràpidament oblidats, un cop resten absents i la seva obra es revela com el que és, no més que un mitjà per assolir l'èxit personal. Què té, doncs, Wagner, que sense renunciar a res assoleix l'èxit en vida i la seva obra el sobreviu? Cert és que Wagner maldà per l'èxit i el cercà en tot moment, i cert és, també, segons explicaren aquells que el conegueren, que amb poc esforç convertia a qualsevol interlocutor en un fanàtic adorador de la seva persona, encara que pel camí li hagués manllevat dona i bens. Però, aleshores, per què encara recordem Wagner?

Potser, simplement, per prodigis com aquest.